Alcem el braç-gest de venjança!

A sant Martí de provençals
la veu ressona que us esglaia;
Diu "urbanisme" i la remor,
contesta sempre: "Guanya la banca"

Però si prens coratge, els ulls al cel,
i alces el braç-gest de venjança,
a Sant Martí estem dempeus
per cridar ben fort JA BASTA !!!!

(Versionada de'n Joan Salvat-Papasseit)

La sabata.

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

Josep Palau i Fabre, La sabata.

Foc al cel damunt el cadàver de can Ricart

El fòsil de l'antic recinte industrial de can Ricart s'ha il·luminat aquesta vesprada amb un horitzó encés, roig com si reclamés sang . Un altre senyal del cel? Ja fa massa temps que la xusma consistorial no fa res del que promet: ni embalsamen el cadàver, ni li donen cap enterrament digne !!!! 
Ens dona la impressió que l'esperit dels obrers que lluitaren pels drets de totes les treballadores entre les seves parets, (ara sense sostre) de les antigues naus, reclamen sacrificis polítics davant madamme Guillotine d'aquells que pretengueren esborrar llur memòria per especular amb els terrenys a "tomba oberta".

Semblaria que igual que en la bonica canço dels Obrint Pas http://www.youtube.com/watch?v=RluSCneLSD8 els altre hora proletaris, intenten mantenir viva la flama dels anticapitalistes conflictes socials que hi protagonitzaren durant 150 anys. Pretenen resistir en el record col·lectiu, encara que sigui amb les engrunes de les runes esmicolades entre els dits fantasmagòrics dels qui ja no tenen mans per a aferrar-se a res......

Romàntics de mena com som, el foc al cel amunt el cadàver sense soterrar de can Ricart, ens fa venir al cap un poema d'en Ventura Gassol que diu així: 


Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol