dilluns, 29 de setembre del 2008

12d'octubre08 a les 11h Tots/es a la Plaça de Sants




convocatòria

Jornades europees del patrimoni 2008

La hipocresia de la conselleria de cultura bat nou record europeu i s'apropa al record mundial.
Però per molt poquet no ha entrat en el llibre Guinnes dels records. Per això des de l'AAVV de can Ricart ens permetem aconsellar al "senyor" Tresserras que continui amb la seva fugida endavant cap a la bunyolització de la cultura catalana (pregunteu per ell en el M.A.C.B.A.) i aprofiti l'avinentesa per a l'any que ve convocar un "zapateao flamenco" damunt les runes d'un be cultural d'interés nacional (B.C.I.N.) com Can Ricart (enderrocat amb el seu imprescindible vist-i-plau). Un concurs de "a veure qui pixa més alt" aprofitant la llarga tanca del recinte seria la guinda del pastis.

Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació
Joan Manuel Tresserras i Gaju

Creiem sincerament que un acte cultural com el que proposem marcaria una fita importantíssima, deixant el llistó de la falsedat política tant amunt que, ni el 22@ amb el suport del "senyor" Narvaez, ni en Carallot Rovira i els seus pactes amb els escanyols, serien capaços d'arribar a superar mai. El conseller de cultura té la possibilitat d'entrar en la historia per la porta grossa, seguint l'estela de Maquiavel, el conde-duque de olivares, Lerroux, Montilla.... Cal veure, però, si serà prou intel·ligent com per aprofitar-la o com a qualsevol xarlatà mediocre, se l'esborrarà de la memòria del poble treballador català.

A can Ricart no han respectat ni el patrimoni soterrat:

Tot sovint pensem en l'especulació com grans gratacels enfosquint 'horitzó, però els especuladors també fan feina soterrada. I ara no parlava de les comissions del 3% en els despatxos dels regidors sinó literalment, especular també cap a baix.

El subsol de can Ricart amagava un sistema de transmissió energètica que feia el recinte fabril únic en tota Europa. Penseu que una sola caldera facilitava la força necessària per a moure tots els telers de 2'5 hectàrees de naus industrials. Una autèntica meravella de la revolució industrial Catalana construïda en 1853 per Josep Oriol i Bernadet i destruïda pel 22@ entre el Novembre de 2007 i el Gener de 2008.

-Fotos del que queda del sistema de transmisió energètica soterrat de can Ricart, que portava la força generada per l'unica caldera de vapor del recinte fins a totes les naus.
Concretament, aquest és el tros que va quedar sense destruir quant enderrocaren les naus de davant del Iracheta, i que l'enderroc d'aquestes naus ha deixat al descobert.
Can Ricart era únic en tot Europa perquè tenia una sola caldera de vapor i una sola xemeneia, que cobrien les necesitats de força dels telers repartits en multiples naus, escampades pels 25 000 m2 del recinte; En l'any de la seva construcció (1853) va ser tota una proesa de l'ingenieria catalana i de l'arquitectura industrial Europea.-

Aquestes fotos poden molt bé ser, proves de càrrec d'un suposat delicte de destrucció del patrimoni per part del ajuntament (22@) i la Generalitat (Conselleria de cultura).

Més enllà dels possibles desitjos municipals de no deixar pedra sobre pedra per pura venjança, no se'ns pot passar per alt que la possibilitat de construir diversos pisos de pàrquings soterrats podia quedar compromesa per la més que endarrerida declaració de B.C.I.N. (bé cultural d'interès nacional). Ara ja no cal patir per si algú li donava per fer un estudi patrimonial del subsòl i els hi espatllava una part del pastis immobiliari.

La idea d'omplir de pàrquings can Ricart explica l'interès dels plans urbanístics per a "fer permeable al trafic rodat l'interior del recinte" i justificar l'enderroc d'una part prou significativa de les naus del segle XIX del nucli central.

Podeu veure les fotos dels últims enderrocs aquí.
I per a recordar el dia d'inici dels enderrocs, res millor que l'enllaç amb aquest xat.


Malauradament, el conseller de cultura ha tingut còmplices que li han permès fins ara dissimular els tripijocs. Entre la censura dels mitjans de comunicació de masses ( que no creuen que la destrucció del patrimoni històric d'aquest país sigui noticia) i la "desaparició" del llistat d'adreces electròniques de més d'un miler d'accionistes de la companyia ciutadana de can Ricart, doncs els "senyors" Salvador Clarós (nº 31 d'Iniciativa a les últimes eleccions al Parlament) i Joan Roca ( nou director del museu d'història de Barcelona ) i altres membres de la plataforma Salvem can ricart, diuen haver-la extraviat.

La informació del presumpte delicte de destrucció patrimonial no pot arribar a tota la gent que hi està interessada i permet que alguns hipòcrites continuin omplint-se la boca amb l'afirmació d'haver salvat can Ricart. Més aspirants a medalla en la competició a la falsedat política de l'any.

La raó d'aquest blog, la raó de sortir al carrer i cridar ben fort: Sou una colla de traïdors, oportunistes i mentiders!

divendres, 26 de setembre del 2008

[Lamakabra] [28-Set] CIRC!‏



CIRC! - a la nau.-

CABARET - 19hs
[ 28 DE SETEMBRE ]

c/ ÁViLa Nº 176
L1 - Glories


Les vides d'una fàbrica

Aquestes antigues fàbriques tan rònegues, fotem-les a terra d'una vegada! Nomès son una font de problemes.

I això és el que probablement pensa molta gent influenciada pel que diuen el grans mitjans d'intoxicació de masses o el que callen, gent que desconeix els camins d'aquests paratges tan privilegiats com poden ser els de l'antic Poblenou. Un barri cada vegada més i menys antic i més i més desfet, social i urbanísticament.
Però que hi havia desprès dels fums i sorolls d'aquestes tan rònegues i antigues factories? Van tancar i així fins ara? Niu de rates, niu de plagues? niu de festes il.legals, okupades de mala manera per rodamons, o pitjor, per artistes llibertaris? Què hi havia abans que la pluja hi entrès de mala manera, o que el foc se les empases, o que fossin saquejades una i un altre vegada, o de tot plegat una mica?

Foto del sostre del Caminal des del satel.lit

I aqui hi son encara, algunes es mantenen empeus aguantant tot això i més. Can Ricart, Ca l'Alier (amb l'estructura interior totalment calcinada), La Escocesa, etc... I ara li ha tocat a El Caminal.
Bé, la mort anunciada del Caminal és relativament molt recent i en els últims dies s'ha confirmat.

Curiosament desprès que la màquinaria emmudís, en uns anys, lluny de deixar aquesta nau a la seva dissort, va ser reconvertida amb molts esforços en un gran taller per a artesans i artistes, donant continuitat a la simbiosi única que tenia el Poblenou entre les fàbriques i els habitatges. Una combinació que ara s'havia anat congraciant amb tothom, que ara era viscuda amb harmonia i creativitat. Però això ja és història.
El Caminal va haver de tancar les portes per imperatiu del gran monstre del 22@ el 15 de novembre de l'any passat.
I això que des del 2002 que l'antiga i rònega fàbrica era aixopluc i espai habitable i font d'inspiració per a més de 20 treballadors de l'art de varies nacionalitats.
Potser no ho era de tan rònega i bruta com s'ha dit fins ara; i s'hi ha tornat de pressa de ben bruta en pocs mesos des de la meravellosa intervenció municipal. Però la notícia no era aquesta, ni els crits d'alarma dels veïns més propers.

Durant aquest mes d'agost ens va sorpendre que la cavalleria mediàtica de cop i volta apuntès cap a la fàbrica; sorprenentment ara que feia uns nou mesos del seu tancament definitiu. I la noticia que no va ser en el seu moment, ara ho era?
Un bon dia varem veure davant del Caminal una antena enorme de la tv3 que connectava en directe amb un programa matinal, què era el que passaba? Per a quina cosa tan de dispendi mediàtic? Havien retornat les claus als artistes i s'esperaba alguna personalitat per a fer l'acte d'entrega?
Més lluny de la realitat!


S'anunciaba públicament l'esperat enderroc de l'antiga i tan rònega i brutíssima fàbrica.
Era sorprenentement un enderroc desitjat i a més, noticiable.

"Vandalitzar" d'això se'n diu (en l'argot tècnic del deconstructor) de l'operació previa a l'enderroc que se sol efectuar quan els amos mancats de tots els permisos per a tirar un edifici, es veuen a contracor, a deixar-lo inhabitable per dins, o sigui, que entren en una casa per ex. en aquest cas una fàbrica prou rònega, però amb una estructura prou ferma i els operaris la rebenten. El Caminal per exemple.
I ho em vist en tants i tants altres llocs... Desconfieu dels edificis amb les finestres obertes de bat a bat dia rera dia, plogui, nevi o faci vent. Son les estratègies del bon vàndal.
D'aquesta manera el propietari evita el profit d'algú altri de l'edifici un cop que l'ha deixat ben vandalitzat.

I és que El Caminal ho tenia ben merescut. I per això un bon dia ens topem amb els botxins mediàtics per a embellir l'operació tan esperada i salvadora, el vandalisme municipal amb pic i pala d'urani empobrit per aplanar per sempre aquella bruta i rònega fàbrica.

Merescut?

Tothom hi estaba d'acord i l'associació de veïns del Poblenou en va fer bandera: "Ara els veïnat exultant amb la victòria prepara una festa per celebra-ho. Aquestes festes són les que volem pel Poblenou!" (enllaç al seu escrit aquí)

I és que en els últims mesos d'abandonament i acomplint un altre tàctica de bon manual de mobbing (contra qui, contra els veïns?) la fàbrica va caure facilment en mans de gent que organitzaba festes prou sorolloses i brutes com per enutjar als veïns més propers i que amb la bona fortuna que (curiosament en poc temps) desprès de denunciar aquestes festes il.legals, els mitjans i desprès les autoritats els hi fessin cas.

I aquesta és la notícia i aquesta és la victòria, destrucció de la vella i rònega fàbrica i el problema queda resolt i que hi facin tantes oficines com hi puguin encabir, ben asèptiques per si de cas, o un altre hotel amb gent tranquil.la i llustrosa, amb calès sobretot.
I dels artistes? ni ens en recordem. I de la fàbrica...?
Encara resta d'empeus malgrat que la sentència publicitada als diaris era ben clara, que l'enderrocaven finalment per culpa de les raves!!!

I sospeses en l'espai-temps del Poblenou encara hi son d'empeus, El caminal, can Ricart, La Escocesa, Ca l'Alier, ben estòiques però desfetes per dins, abandonades a la seva dissort i al malvent que el negoci mafiós de les immobiliaries i l'ajuntament els hi depari.

dijous, 25 de setembre del 2008

Fabra i Coats versus Can Ricart: dues maneres diferents d'omplir les mateixes butxaques.



Amb els faustes de la Mercè, hem pogut visitar l'antiga fàbrica de filat de St Andreu i sen's fa inevitable fer comparacions. Fem doncs repàs a la venta de la Fabra i Coats i el canvi de cromos amb l'Ajuntament:

Aquest procés irregular de compra dels terrenys, de fet, encara porta cua. El setembre del 2005 Renta Corporación es queda amb la fàbrica (de 31,000m2) per 30 milions d'euros i tan sols tres mesos més tard l'Ajuntament li comprava a aquesta per 50 milions d'euros. Per tal de poder fer front a aquesta despesa, a principis del 2006, Xavier Casas (PSC), aleshores responsable d'urbanisme, va signar un conveni amb la immobiliària per tal que 32 dels 50 milions a pagar fossin amb solars. Més tard, el desembre de 2006, es va posar de nou a la venda. En aquell moment l'Ajuntament tenia una opció de compra que va exercir a través del Consorci de la Zona Franca (CZF) que ho va adquirir . Aquella operació patrimonial ha acabat comportant ara, juliol de 2008 quan l'Ajuntament ho compra al CZF, un augment de preu de 1,2 milions d'euros, és a dir un 6,8 per cent més.

Xavier Casas no t'oblidem

Un altre recinte industrial, en aquest cas l'Escocesa (a l'actual "22@" del Poblenou) també va ser objecte fa poc una operació conjunta entre l'ajuntament i Renta Corporación. La immobiliària va comprar el 2006 una part de la fàbrica, catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local, i va començar a fer mobbing a les 20 famílies que hi vivien de lloguer i als artistes que hi treballaben. Després d'uns mesos de protesta per part de veïns i entitats que defensen la protecció del patrimoni industrial del Poblenou, l'Ajuntament va aprovar un pla de millora urbana (PMU) que va vendre com a solució. Val a dir que Renta Corporación ha estat motiu de polèmica pel seu impressionant creixement econòmic en pocs anys i per la seva estreta vinculació amb ex-alts càrrecs públics en matèria d'habitatge i per comptar en el seu consell d'administració amb antics ministres tant del PP com del PSOE. Adobant-ho amb el fet que últimament ha arribat a molts acords similars al de la Fabra i Coats amb l'Ajuntament, embutxacant-se quantitats astronòmiques pels solars.

http://barcelonaldia.wordpress.com/2007/09/24/la-barcelona-de-renta-corporacion/

Els resultats d'aquests tripijocs sempre resulten un bon negoci per la immobiliària, però pels ciutadans el negoci no és mai rendible. Tot i així, hi ha una diferència pels veïns i veïnes de St Andreu o del Poblenou: La Fabra i Coats és (si més no en part) "trepitjable" per la gent, mentre que en el Poblenou els bens culturals es menystenen tancats a pany i forrellat.

Tant L'Escocesa com Can Ricart (negocis diferents amb resultats similars) envegen a la Fabra i Coats el pas de les persones pels seus carrers abandonats.

dimarts, 23 de setembre del 2008

L'especulació és un fet, manifestar-se un dret!

El dia 27 de Setembre, desprès d'una festa major de Barcelona que promet venir carregada de sorpreses, ha estat la data escollida per a realitzar la primera cercavila que recorrerà els carrers dels barris del Fort Pienc i la Sagrada Família demanant l'absolució del company i veí Jona. La mobilització contarà amb la col·laboració d'un grup de percussió i dels diables del Fort Pienc, que donarà un toc de llum i color a la manifestació. Sota el lema de Prou especulació, Jona absolució! s'iniciarà la marxa des de la plaça del Fort Pienc a les 12 hores del migdia. Us hi esperem.









Del Forat al MACBA

(extractes de la conferència del profesor Manuel Delgado sota el nom: "LA ARTISTIZACIÓN DE LAS POLÍTICAS URBANAS. EL LUGAR DE LA CULTURA EN LAS DINÁMICAS DE REAPROPIACIÓN CAPITALISTA DE LA CIUDAD" i que pren de referència l'atac contra el Forat de la Vergonya i la resposta immediata per part dels seus habitants, en la que el Jona n'està sent el cap de turc. Acusat per la Fiscalia i l’Ajuntament de desordres públics, atemptat a l’autoritat i manifestació il•legal. Volen tancar-lo a la presó durant 8 anys i li demanen 3.200 euros de multa pels aldarulls que es van produir al final de la manifestació veïnal.)

"La mañana del 2 de octubre de 2006, el recién nombrado nuevo alcalde de la ciudad, Jordi Hereu, inauguraba solemnemente la nueva sede de las Facultades de Geografia e Historia y de Filosofía de la Universitat de Barcelona, las últimas piezas por el momento del conglomerado cultural del Raval norte, justo frente al CCCB y a tan solo unos pasos del MACBA. A los dos días, aquel 4 de octubre, al otro lado de la Rambla, a un kilómetro de allí, en el barrio de la Ribera, se producía la mencionada actuación policial de destrucción del espacio verde creado por los propios vecinos en el Forat de la Vergonya."

"Pues bien, eso fue lo que las autoridades parecían incapaces de soportar: que se hubiera suscitado de forma espontánea todo un apasionante experimento de autogestión, un emocionante ejemplo de cómo los vecinos de un barrio podían generar sin permiso escenarios para su vida cotidiana, de espaldas a la insaciable voluntad municipal de monitorizarlo absolutamente todo y de sólo tolerar las maneras de estar en el espacio público previamente homologadas por sus técnicos en ciudadanía y sus expertos en convivencia."

"Como respuesta a la iniciativa municipal de “reconquistar” aquel inaceptable núcleo de desacato, se convocó una manifestación de protesta que debía arrancar, el 5 de octubre, a las 6 de la tarde, del Mercat de Santa Catarina..."

"...se concretó, en el caso de esta manifestación, en un desplazamiento no preprogramado que sube por Via Laietana –la gran actuación de despanzurramiento del casco histórico de principios del siglo XX, abierta en 1909–, atraviesa el corazón mismo de la ciudad –la plaza más céntrica y emblemática de la ciudad: la Plaça de Catalunya y las también importantes de Urquinaona y Universitat– y por la calle Joaquín Costa se vuelve a zambullir en lo que va quedando de la tupida trama de la ciudad antigua hasta alcanzar la Plaça dels Àngels, el espacio abierto como consecuencia de la gran reforma de la zona norte del Raval, que el MACBA preside y a unos pasos de las nuevas facultades universitarias."

"Lo que hace la deambulación de los manifestantes es unir, al pie de la letra, un punto ofendido –el Forat de la Vergonya– a su ofensor –el clúster cultural del Raval–, sugiriendo entre un acontecimiento-lugar y otro una relación de causa y efecto. El recorrido –punto de partida, etapas del itinerario, meta...– dramatiza topográficamente algo parecido a un auto sacramental, cuyo argumento se puede resumir del siguiente modo: lo que acaba de suceder en el Forat de la Vergonya –el desalojo policial, la ejecución violenta de los planes urbanísticos del Ayuntamiento– es resultado de ese modelo de ciudad que el conjunto cultural y artístico de la Plaça dels Àngels y el MACBA en concreto encarnan."

"Al llegar a su destino, el grupo que se ha reunido para expresar en público una voluntad, una intención o un estado de ánimo compartido lleva a cabo lo que viene a ser un asalto o toma metafórica –a veces reales– de la concreción espacial de instancias que se consideran responsables de una determinada circunstancia injusta."

"Al final, “se planta”, por emplear un expresión coloquial, delante de las puertas del contenedor arquitectónico de los poderes agraviantes. El lugar está ahí –edificio oficial, sede empresarial, embajada, local político...; en nuestro caso, macroinstalación cultural, museo–, materializando la instancia que alberga o esconde. Sus moradores simbólicos se imaginan como replegados al interior; temerosos ante el cerco a que se saben sometidos. Por su parte, los congregados fuera disfrutan de la sensación de una victoria que pronto habrán de reconocer como efímera."

"En este caso, la marcha se encaró justamente con el MACBA, como si , como veíamos, se imputara a la obra de Meier la culpa de lo que estaba pasando a no mucha distancia de allí, en el barrio de la Ribera; como si aquella imponente construcción no fuera, como pretendía, la sede de la Cultura, sino una máscara tras la que se ocultan intereses inmobiliarios y urbanísticos perversos. El dedo acusador no señalaba lo que el MACBA pretendía representar –el baluarte de una cierta nueva espiritualidad–, sino lo que estaba camuflando y que no eran sino las maquinaciones de los promotores urbanísticos, las empresas dedicadas a la explotación abusiva del suelo y las autoridades políticas a las que se acusaba de proteger, propiciar o practicar la coacción contra los vecinos recalcitrantes. La protesta no acabó pacíficamente y la agresión contra el MACBA pasó de simbólica a real y fue sucedida de graves incidentes que afectaron en aquel caso al conjunto del barrio y de los que resultaron diversos heridos y detenidos. La entidad de los disturbios motivaron la suspensión de la cumbre de ministros de vivienda europeos que tenía previsto reunirse en Barcelona la primera semana de noviembre."

"Los protagonistas del lance eran en realidad dos “agujeros”, dos boquetes abiertos en la trama del casco histórico de Barcelona. Uno, el Forat de la Vergonya, una zona verde hecha a mano por los vecinos, usada y gestionada por sus propios diseñadores, expresión de una ciudad plenamente socializada y en manos de si misma. Otro, la Plaça dels Àngels, un espacio aséptico e hipervigilado, dominado por un edificio frío y distante, el MACBA, en cuyo interior una nueva divinidad recibe la adoración de sus fieles. De un lado, recién derrotada, pero rabiosa, la sociedad urbana; del otro, arrogantes, el Arte y la Cultura, despreciando esa verdad humana sobre la que se habían conseguido imponer por la fuerza y que no era sino eso que dimos en llamar la Vida."

El text complert a
http://www.ub.es/geocrit/-xcol/393.htm

diumenge, 21 de setembre del 2008

Artistes a Poblenou: Tallers oberts entre naus tapiades.

Aquest cap de setmana s'han desenvolupat unes jornades de tallers oberts on els artistes que encara no han estat foragitats pel 22@, han pogut mostrar als veïns i veïnes la seva obra i el seu lloc de treball.

foto de l'Ana Alvarez-Errecalde artista resident d'Hangar

Dins d'aquesta iniciativa que agrupa 9 tallers, dos col·lectius d'artistes ens han cridat especialment l'atenció: Els de l'Hangar a can Ricart i els de "La Escocesa" . (Menció a part els artistes del corredor del Caminal que bé mereixen un altre article) Els dos col·lectius tenen en comú de treballar dins de naus catalogades com a bé cultural i que formen part del patrimoni històric de Catalunya. Treballen en recintes que també coincideixen sobretot en penúries, ja que viuen entre naus tapiades, mig trinxades i en un absolut desús en més del 90% de sòl, víctimes de l'especulació urbanística amb la que el tripartit ha castigat el barri i els seus habitants.

Més enllà del valor arquitectònic i la importància històrica que per les lluites obreres aquestes naus representaren i de la tristor que ens envaeix en veure les il·legalitats immobiliàries que les cremen i enderroquen, paga la pena pensar per un moment en totes les obres d'art que no veuràn mai la llum per manca d'espais. Si més no, neixeràn fora d'aquestes contrades.
Aquest teixit creatiu que fins fa ben poc tant va enriquir la nostra vida cultural i que els polítics han esfilagarsat fins a convertir-lo en un parrac, com un vestit de núvia sense farciment humà, ha anat desapareixent ràpidament com les fàbriques que l'acullien.

Dissortadament l'art en aquest barri tambè està de dol, les fàbriques tambè les sentim com a obres d'art i del poquet que ens queda, el veiem penjar d'un fil entre la modernitat vacua d'edificis barroers, vassalls nomès a l'avaricia del capital i a la manca absoluta de gust i cultura de la clase política que ens mal governa.

divendres, 19 de setembre del 2008

Propera inaguració de l'hotel blindat al barri del Raval

El proper DIVENDRES dia 26 A LES 19 hores, la Coordinadora contra l'Especulació del Raval ens convida a participar a la inaguració del flamat hotel en la Rambla del Raval. Aquesta nova construcció és més que un símbol del nou urbanisme imperant. Aquesta mole, totalment fosca i literalment blindada, fa joc amb les noves avingudes totalment extranyes en aquell entorn i que sens dubte faciliten el trànsit tan a busos turístics com a les furgones policials. Envoltat d’un paisatge de pobresa i mancances estructurals i situat just davant d’on els pistolers de la burgesia assassinaren l’anarquista Salvador Seguí, “el Noi del Sucre” –amb les noves oficines per a CCOO i UGT, els sindicats grocs, al costat–, l’hotel simbolitza els violents processos urbanístics, econòmics i polítics del poder per esclafar la vida, l’autoorganització popular i l’antiautoritarisme al Raval, a Barcelona i a Catalunya... amb l’objectiu de fer-ne, de tot plegat, el negoci especulador d’uns pocs a costa de la misèria de molts.
Esperem doncs durant la inaguració de rebre l'alcalde tal com es mereix i tot el sèquit d'arnes i llepaculs que l'acompanyen.

dijous, 18 de setembre del 2008

S'amaga Enric Duran entre la porqueria i les runes de can Ricart?

Rumors infundats asseguren haver-lo vist celebrant la festa major del Poblenou en una mega-rave clandestina que aprofita l'estat d'abandó de les naus.

El fugitiu festero és l'Enric Duran, veure currículum aquí enllaçat.

Fonts ben informades apunten la possibilitat de que el recinte sense llei de can Ricart (teòricament bé cultural d'interes nacional) amagui les activitats subversives d'aquest pròfug de la "justícia" capitalista. Sembla ser que fruit de la visita que realitzà la marxa pel decreixement a les naus abandonades, coneix bé el terreny. La nul·litat del servei de vigilància privada a sou del 22@ jugaria a favor seu. Com subcomandante Marcos per la selva Lacandona, asseguren que s'ha fet l'amo d'aquest hàbitat urbà de 2'5 Ha.

Foto interiors del que ara hi queda en la cereria de can Ricart.

Però aquesta teoria xoca frontalment amb l'antipàtica presència del mosquit tigre que és un veritable flagel per qualsevol habitant de la zona, doncs desde que els goSSos d'en Sauron expulsaren als artistes de circ de la Makabra, ningú més s'ha preocupat per la desinfecció, ni de treure les deixalles industrials que ofeguen el recinte miserablement, com si fos una ruïna Maya totalment perduda en la selva immobiliària.

dissabte, 13 de setembre del 2008

La Festa Major d'aquest any 2008 hauria d'estar marcada per una pregunta: QUÈ PASSA AL POBLENOU?

Som gent de barri i no ens agradar cridar.

Portem anys suportant obres, reformes, plans urbanístics de futur... amb una sola premissa: la millora del barri. L'Ajuntament s'ampara en aquesta millora per fer una remodelació total d'un Poblenou marcat per una tradició associativa important, reivindicatiu, un barri de gent lluitadora i treballadora. La mateixa gent que ho ha aguantat tot, potser amb la ingenuïtat d'aquells que van creure en la política com a símbol de llibertat, potser amb la impotència dels que han denunciat dia rera dia l'especulació.

Som gent de barri i ja ens toca cridar.

Ha arribat un moment que la situació s'ha tornat insostenible, les excuses ja no se les creu ningú. Obres que s'allarguen anys i anys i que perjudiquen de forma visible a les finques contigües, carrers tallats, canvis de direccions, molèsties pels veïns i veïnes... No seria millor acabar un projecte per començar un altre? Existeixen zones al Poblenou on es fan de forma simultània tres obres de gran envergadura i a més, s'aixeca el carrer per tirar endavant el meravellós projecte de la recollida pneumàtica d'escombreries. Realment això es fa pel bé dels veïns? També es fa pel bé dels veïns doblar l'amplària de les voreres fent desaparèixer l'aparcament gratuït al carrer?

Aquest any el barri La Plata no celebra la seva Festa Major. La reforma del carrer Ciutat de Granada ha fet imposible la seva ubicació tradicional al carrer Doctor Trueta entre Badajoz i Ciutat de Granada per motius de circulació. No s'han pogut donar alternatives a temps per ubicar la Festa Major del Barri La Plata, ja que les contínues obres i remodelacions del Poblenou imposibiliten una previsió fiable a dos mesos de les Festes.

Cada carrer fa la seva Festa Major. Els veïns i veïnes es reuneixen, parlen, ballan, riuen, es diverteixen. És una bona oportunitat per conèixer a aquell senyor que et creues cada dia i al que només dius adéu, o per poder abraçar a la senyora que t'alegra cada matí l'esmorçar. Relacions no virtuals entre persones, es toquen, es palpen, poden sentir-se. Pura vida.

Sóm gent de barri i hauriem de reflexionar. Molts veïns i veïnes del Poblenou no viuran per veure el barri sense grues, sense sorolls, sense valles, i els que visquin, potser es trobin amb un barri que serà Nou però que ja no serà Poble.

COMISSIÓ DE FESTES BARRI LA PLATA

dilluns, 8 de setembre del 2008

El recinte del rei Mides, l’emperador Neró i “El príncep” de Maquiavel.

Va ser a mitjans del segle XIX que en Josep Oriol va rebre l’encàrrec del marquès. Construiria un recinte industrial tecnològicament capdavanter en Europa, En un poble nou fora muralles, abans del pla Cerdà. El recinte estava destinat a ser l’enveja dels capitalistes fills de la Gran Bretanya, fins al punt que a la ciutat de Mantxester se la coneixeria com el Poblenou anglès.

L’estampació mecànica del cotó es faria en un conjunt de naus repartides en 16.000m2, amb els seus carrers i places. Tota l’energia necessària per teixir o filar venia d’una sola caldera i una sola xemeneia, mercès a un “revolucionari” sistema de transmissió energètica soterrat.

Entre les parets d’aquelles naus, milers d’obrers traginaren amb els teixits, tenyits de suors i sangs, llàgrimes i lluites, neguits i afanys. Quant a principis de segle XX arriba la setmana tràgica a Barcelona, d’aquest recinte sortiren els primers obrers que feren descarrilar tramvies. Com si de la SEAT dels 70 es tractés, cada cop que el proletariat
d’aquest recinte tossia a la burgesia catalana li agafava un calfred.

Però en arribar el segle XXI l’engenieria financera del ajuntafems rinxolaria el rinxol especulatiu amb una requalificació espectacular: Regalaria al descendent del marques 109 milions d’Euros de
plusvàlua pels terrenys on podria edificar. Ni el rei Mides ho haguès pogut igualar.

Dit i fet. Sols va caldre foragitar les 35 petites i mitjanes empreses i al centenar llarg d’artistes que havien llogat l’ús de fruit de tant temptadores naus, i van posar-se a enderrocar. La llei d’arrendaments urbans (L.A.U.) estava com sempre a punt per a defensar la sacrosanta propietat privada, bo i fent oïdes sordes als escarafalls del veïnat que defensava el barri i exigia justícia. Quant tot semblava perdut i després de diversos incendis provocats per algú que encara espera ser jutjat (com si fóssim a la Roma imperial), arribaren 150 artistes de circ disposats a batallar. Amb el suport del veïns més propers resistiren dies de setge a set i fam, tornant la il•lusió perduda i posant en entredit el “principi d’autoritat” municipal.

Foto de Jordi Secall: Enderroc d'habitatges en el passatge Marquès de st. Isabel, ara Parc Central.

Malauradament, en la dura realitat, no hi ha gaires contes amb final feliç. Amb la col•laboració necessària d’un conseller de cultura més fantasma que el espiritu de Ermua i que hipòcritament es diu catalanista i republicà, (deixeble avantatjat del príncep maquiavelià) enderrocaren un 30% d’aquest b cultural d’interès nacional. La resta del recinte, buidat ja de tota vida humana, ampara la fauna urbana del descampat (rates, paneroles, mosquits tigre i algun trist gat, doncs els ocellots d’alta volada han
migrat per covar l’ou a les illes Caimá), i del que en resta hi és abandonat a la dissort que la crisi
immobiliària li prepari. La destrucció del patrimoni històric del poble treballador català però, no els hi ha sortit totalment de franc, doncs els seus “presumptes” delictes han quedat documentats. Si mai arribem a gaudir d’un estat democràtic que no sigui hereu i vassall de cap dictadura franquista, els veurem asseguts davant un tribunal. Tard o d’hora la història els jutjarà.

I vet aquí un gat, vet a qui un gos, aquest conte no s’ha fos.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte no s’ha acabat.
La pirateria política de terra ferma acabarà genuflexionada davant la “madame Guillotine” electoral.

Si vols seguir amb el fil de la història mira't els següents enllaços:

·Xerrada de Manuel Delgado dins el recinte ultra vigilat de can Ricart:

http://blip.tv/file/414320


·El vídeo de la 1ª inspecció veïnal a dins de la fàbrica vigilada?:

> http://www.youtube.com/watch?v=VAD9I89cvuo

·El vídeo de la 2ª inspecció veïnal:

> http://blip.tv/file/446145

·El de la 3ª inspecció més una castanyada molt reivindicativa i alguns apunts més:

http://blip.tv/file/470751

·Mira també l'opinió dels treballadors foragitats:

http://blip.tv/file/492722


·I no et perdis l'opinió dels artistes:

http://www.cinegenia.org/veusdebcn/casefimera.html

·Ni els inicis dels enderrocs:

http://www.vilaweb.tv/?video=5008

·Ni la felicitació de nadal dels especuladors o de com ensorren la nau central de can Ricart:

http://blip.tv/file/556407


També es recomanable visitar:

http://www.nau21.net/

http://www.poblenou.org/

http://teixidora.squat.net/

http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?lang=cat


Altres videos:

·Desallotjament de can Ricart:
http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?option=com_content&task=view&i

·Ocupació de can Ricart:
http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?option=com_content&task=view&i


Documents:

Com el 22@ viola drets fonamentals:

http://barcelonaldia.wordpress.com/2008/01/07/aixi-es-com-el-22-viola-dr/

Intents de denuncia:

http://barcelonaldia.wordpress.com/2007/11/02/a-can-ricart-ens-neguen-fi/

tancament d'Hangar:
http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?option=com_content&task=view&i


Resposta de la sindicatura de greuges barcelonina:

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/330566/index.php


(Fes el que puguis per a que la informació estigui a l'abast de quanta gent millor.)

Recepta de pastís immobiliari a l’aroma de “finos Euros”

La “nouvelle cuisine” municipal ens vol fer empassar gat per llebre, bo i fent-nos combregar amb rodes de molí. La fórmula antiga del pa i el circ es serveix ara com a postres vells en copa nova; Rauxa bullida amb drap i lluentons.
Cal tenir present que perquè el pastís s’infli, curull de bombolles , és imprescindible un parell d’ ingredients essencials que facin de llevat i ferment de la recepta:

La traïció d’IxC i el Lerrouxisme d’ERC són l’aire del soufflé.
Enlloc com entre els fogons del 22@ (el recinte de can Ricart) a quedat tant en evidència aquesta dependència culinària amb mal regust i pitjor flaire.

Quan els “històrics” de la lluita veïnal més vinculats a IxC pacten l’enderroc del 30% d’un patrimoni arquitectònic únic a Europa d’esquenes als veïns més propers, als treballadors acomiadats i als artistes sense sostre, queda clar que, tot plegat, fa pudor a podrit.

Foto de J.Secall: Detall de la "cuina" de l'antiga cereria de can Ricart, ara totalment destruïda.

Si per a major escàndol, la jugada compta amb la benedicció d’un conseller de cultura suposadament republicà, d’esquerres i catalanista, que aprova la destrucció d’un bé cultural d’interès nacional per a que el senyor marqués gaudeixi de les plusvàlues de la requalificació, calculades en 109 milions d’Euros, la ferum es torna asfixiant.
Com a guindes del pastís dels plans urbanístics res millor que uns bons rails de tramvia reparcel•lats com a zona verda i un
transformador elèctric o un hotel d’alt estànding com equipaments de barri. Fetidesa amarga que ofèn les pituïtàries més curtides.
Es serveix de postres desprès d’una fideuà d’inauguració d’un parc de disseny que ha costat 20 milions d’Euros als barcelonins; I “foren feliços i menjaren pastissos” els promotors, les immobiliàries, els bancs, els marquesos i els polítics responsables que juguen a ser aprenents de xef. Malauradament s’endevina que aquest serà el plat fort del que alimentaran les seves campanyes electorals. Gourmets de pa sucat amb oli.

A la ciutadania ens espera una greu indigestió,bo i pagant el rebut del rentat d’estomac i el bicarbonat; Una dieta severa d’ajustar-se el cinturó digne del masoquisme de “donya Quaresma”. Encara sort que sempre ens quedarà el plaer del cagar, cadascuna damunt on més li plagui.

AAVV de can Ricart (comissió gastronòmica).

divendres, 5 de setembre del 2008

can Ricart i el seu enderroc

L’enderrocament parcial de Can Ricart, iniciat el 7 de Novembre de l'any passat, representa sols una il·legalitat més en aquest assumpte. L’Ajuntament de Barcelona, amb permís de la Generalitat, se salta la normativa obviant el perímetre de seguretat per a les naus industrials que estan pendents de ser declarades Béns Culturals d’Interés Nacional (BCIN), avui ja declarades d’interés local. Durant els dos anys des que es va iniciar el procés per enderrocar aquest recinte fabril, s’han reiterat els abusos contra la llibertat d’accés a l’espai públic, així com les negligències contra la salut i la seguretat públiques.

Reqüalificació i incendis “accidentals”

El conjunt històric de Can Ricart, defensat per catedràtics, historiadors, veïnes i artistes, data del segle XVIII i consta de 2,5 hectàrees. Una, la que es vol enderrocar, és propietat del Marqués de Santa Isabel, Federico de Ricart (Director del World Trade Center del port de Barcelona), l’altra una i mitja li va expropiar l’ajuntament, prèvia requalificació dels terrenys, en una operació milionària que contrasta amb les expropiacions de cases realitzades al barri a preu de cadastre (el 10% del valor de mercat). “El silenci administratiu (van trigar 22 mesos, contra els sis legals, a acceptar estudiar l’expedient que demanava que Can Ricart fos declarat BCIN) va permetre aquesta especulació, el tancament de 34 PIMES que donaven feina a 250 treballadors i el deteriorament de les naus avui abandonades”, segons denuncia Joan Marca, president de l’AVV de can Ricart. “L’empresa d’Iratxeta, per exemple, va haver de vendre les seves màquines perquè no podia pagar-ne el trasllat ni finiquitar els treballadors”.


Foto de Joan Marca: Passatge del Marquès de st. Isabel i l'entrada a la fàbrica de can Ricart.

Davant la possibilitat que el recinte sigui declarat BCIN, el Marqués de Santa Isabel va amenaçar en roda de premsa de denunciar l’ajuntament per “lucre cessant de 109 milions d’euros”. Es revela una dada econòmica que els veïns desconeixien i que, segons Marca, “explica els incendis a la nau”. L’any passat, a més d’un incendi, es va produir un connat “que els propis bombers ens van explicar que va ser provocat, van trobar una olla plena d’espelmes, plàstics i una estufa elèctrica. La porta era tapiada i com que els fusibles estaven fora, van deduir que es va activar l’electricitat després de tapiar la porta”. Els veïns demanen que s’investiguin els fets “i sobretot, que netegin la fàbrica i retirin el material inflamable”.

Patrimoni urbà vs habitatges de luxe

El conjunt de Can Ricart és “una meravella històrica, únic a Europa per les seves carácterístiques”. La idea d’enderrocar-ne la meitat “és un despropòsit, oi que no enderrocarien la meitat de l’aqüeducte de Segovia?”. El Fòrum de la Ribera del Besòs, que reuneix diverses entitats com l’Arxiu Històric del Poblenou, ICOMOS (International Council on Monuments and Sites), l’Institut Català d'Antropologia, la Coordinadora d’Entitats del Poblenou, i diverses AVV, i que està recolzat per diversos departaments d’universitats catalanes i centres d’investigació, així com pel Director del MACBA i el vicerector de la UPC, reclama la declaració de Can Ricart com a BCIN. L’ajuntament encara té un any per decidir-se. Mentrestant, les màquines ja han començat a fer forats, destrossant els conductes soterranis de l’antiga xemenia de vapor. Joan Marca es lamenta, “fot perque mai sabrem què hi havia”. La plataforma Salvem Can Ricart ha presentat un recurs administratiu per aturar l’enderroc.

Immers en el Pla 22@, l’espai que s’està enderrocant s’omplirà de pisos de luxe. Altres solars del barri són ocupats per hotels i centres comercials, considerats com a equipament, "pervertint així la idea d'equipament” segons la Plataforma Salvem Can Ricart. “El que demanem són equipaments de veritat, el veritable valor patrimonial ve determinat per la relació indissoluble entre l'espai i els seus usos socials”. La Plataforma, a més, denuncia que “el Pla 22@ promet molts llocs de treball, però no té miraments en destruir els existents i permetre la instal·lació d’empreses vinculades amb la indústria militar.”

Llei Marcial a la catalana

“Can Ricart és una metàfora de Barcelona”, així ho va definir Manuel Delgado en al·lussió a l’accés restringit a l’espai públic per part de la seguretat privada. Els treballadors, més d’una vegada, han hagut de tornar a casa seva a buscar el DNI, requerit pels segurates, que s’apunten les dades, violant la llei de protecció de dades. “Això ens hauria de col·locar en situació d’alarma. L’administració està obsesionada pel control… però aquí no hi ha poder ni res, és el cachondeo absolut, ningú no controla res, som a l’apologia del neoliberalisme. L’entorn, aquest sí, intensament vigilat”.

L’excusa per la presència dels “parapolicies”, com els defineix Joan Marca, és per evitar els incendis, “però ja fa mesos que han desallotjat les naus i ningú no retira el material inflamable”. Marca penja un vídeo al portal Blib.tv on mostra com s’entra fàcilment a les naus, “això sí, saltant”. Denuncia, a més, la prohibició de fer fotos, negada per l’ajuntament, i evidenciada a un altre video, on el “senyor Galindo”, responsable de seguretat, es nega a donar-ne raons “si te lo digo me descubro”.

Durant l’okupació, l’any passat, del recinte per part de la Makabra, més de 100 antiavalots van rodejar les quatre illes que ocupa Can Ricart tot un cap de setmana, intentant desalotjar per sed i gana.
“Des de casa els passàvem menjar amb una tirolina"









Foto de Joan Marca: Damunt del sostre d'una nau de can Ricart un resident del col.lectiu de La Makabra agraïnt l'ajuda rebuda per part dels veïns més propers a la fàbrica durant el setge policial.


Com a resposta, sis antidisturbis van "vigilar" la seva porteria durant les 48 hores de durada del setge, interrogant tothom que entrava o sortia.

Atemptat contra la salut pública

La nau, a més, “és un niu de plagues, a l’estiu hem tingut el mosquit tigre i contínuament hi ha rates”. Les naus veïnes són de la Frigo i la Knorr. El fet més greu, però, sempre segons els veïns, resulta del desmuntament de la uralita, saltant-se les estrictes normatives al respecte. “Ni els treballadors que encara hi ha havia al recinte, ni els veïns vam ser avisats”. Els operaris, però (que treballaven a escassos metres dels balcons dels veïns), sí que duien l’equip especial i les màscares, doncs la pols que aixeca la fibra d’amiant “és molt i molt cancerígena”. Els veïns han volgut presentar denúncia contra Enderrocs Benhumea i AGD, però alerten que ni la Guàrdia Urbana ni els Mossos d’Esquadra s’han declarat competents al respecte.