El senyor dels planells.

Diu que fa molts i molts anys, en un país molt i molt llunyà, els hobbits de la comarca poblenovina gaudien d’un generós mosaic d’horts, fàbriques (les gaudien menys, les patien més) i habitatges prop del mar. Els poblenovins hobbits, vivien i treballaven al costat d’on es produïen les verdures fresques que els alimentava. La sostenibilitat amarava de cap a peus la seva lògica vital i les dures jornades esmerçades en l’economia productiva, creaven veritable riquesa.

En arribar a la fi d’aquella edat antiga, una obscura ombra va anar enfosquint la contrada. L’explotació laboral s'accentuà com mai s'havia vist i va començar a ésser el seu pa de cada dia.

Enveja i avarícia, com rebrots d’esbarzer al camí, teixien teranyines curulles de fiblades. El poderós "mister money" estengué llur corrupta influència fins el moll de l’os d'un sistema social que el malgovernava tirànicament.

Però el cabdill de Mordor, ceg de libidinosa cobdícia, no es va voler conformar amb la recaptació del “diezmo y primicia”; pretenia assaborir impunement el sàdic dret de pernada hipotecària.
Mitjançant l’anomenada enginyeria financera, va prometre multiplicar pans i peixos, bo i fonamentant l’estafa piramidal immobiliària. Quasi tothom hi va caure de quatre potes.

A partir d’aquell moment, el senyor dels planells urbanístics visqué en constant orgia requalificadora. L’emperador del costat fosc, golafre insaciable, esnifava clenxes de liberalisme
capitalista eufòricament extralimitat.

El seu regne, narcisistament addicte a l’aparença, va triar com insígnia heràldica en l’escud d’armes, dos ànecs seguits d’una ensaïmada. La seva despietada divisa : Especula i guanyaràs.

També elevava les seves pregàries a un Sant "3%", mentre enviava demoníaques excavadores i trolls de les cavernes a foragitar les classes populars del seu futur paradís de façanes espectaculars.

Malauradament, per tots i totes, els castells damunt dels núvols cauen pel seu propi pes arrossegant-nos amb ells en llur estrepitosa caiguda.
Els llampants gratacels, preteses torres d’ibori, han resultat ésser fracassos de la mida de la torre de babel. El messies del materialisme havia regalat coeficients d’edificabilitat dignes de les millors bacanals romanes i un cop acabada la festa, ni la màgia de’n Randalf podia alleugerir la contundent ressaca.

El tresor que dominava els destins de tota la terra mitjana, s’ha anat cremant en la foguera de les vanitats èlfiques. Les cendres grises colguen l’horitzò, sembrant de sal el futur del territori. La perspectiva de convertir-se en un barri de Golums ens agafa amb els pixats al ventre i els pantalons abaixats fins els turmells, mentre miràvem de buidar els budells del indigest estrenyiment vint-i-dos-arrobí (La cagada municipal més llegendàriament mitològica, de totes les que es fan i es desfan).



Fotos dels hobbits fantasmals dins les fàbriques no menys fantasmals i el text, de Joan Marca (president de l’A.V. de Can Ricart).