Cleptocràcia és un terme d'ús relativament recent, expandit en
paral·lel a la corrupció i als escàndols financers que involucren
l'Estat o s'originen directament en el seu interior, però que amb el nom ho diu tot: El govern dels més lladres. http://www.eldiario.es/catalun
Així, el partit polític que aconsegueix més
finançament il·legal, guanya les eleccions i té majoria al parlament.
D'aquesta manera, legislen en benefici de la ma que lis dona el menjar,
sense plantejar-se mai mossegar-la, la llepen de forma escandalosament messella, per continuar garantint-se les engrunes del pastís que devoren els seus amos.
Per posar un exemple que ens toca molt d'aprop: El màxim responsable d'autoritzar l'enderroc d'un bé cultural d'interès nacional com Can Ricart, l'exconseller de cultura Joan Maria Tresserras, campa impunement per la tele pública com a tertulià, i com a tal, pot continuar cobrant un sou dels nostres impostos. Cap periodista no li pregunta per quin % de la plusvàlua en la requalificació
de 100 milions d'Euros es va embutxacar, o si era tot pel partit, o si
es que enderrocar l'únic B.C.I.N. del districte X ho va autoritzar pel
bé comú del patrimoni arquitectònic.
S'ha de dir que la resta dels
polítics, PER UNANIMITAT (veure http://www.youtube.com/watch?v=-UX09rYqYh4&feature=youtu.be ), també han
estat fomentant l’especulació del sòl sense cap vergonya,
contradient el “dret a la vivenda” i l’obligació d’impedir l’especulació que els hi ordena la seva sacrosanta constitució. http://lamentable.org/?p=6454
Des de que, en 1985, el
Decret Boyer va fer pols els contractes de lloguer per tal d’obligar tothom a comprar, triplicant els preus dels habitatges en pocs
anys, ¿qui va denunciar la violació de la Llei? (art. 47 CE) Tot plegat una òpera bufa desafinada https://www.youtube.com/watch?
Però sens dubte, el que més ens desanima, és l'acceptació social de tot plegat. Es conten amb els dits d'una ma les veïnes autènticament escandalitzades davant d'aquest percal.
La crisi de principis, la miopia de no mirar res que no sigui l'interès
individual a curt termini, la inèrcia de deixar-se endur pel ramat, la
mandra de pensar per una mateixa i un llarg reguitzell d'excuses de mal
pagador, escuden a la immensa majoria de ciutadanes.Fins i tot quan els seus fills han d'inmigrar per tenir feina, continuen resignats sense intentar sortir del sistema. Hi ha qui es refereix a aquest fenomen dient que és la síndrome de la granota bullida http://in.directe.cat/joan-lla
I mentre aclarim si "son galgos o son podencos", la canilla de la misèria ens devora el poc futur que ens queda. A l'hora, els nostrats representants parlamentaris del parc de la ciutadella, emboliquen la seva pudent porqueria entre 4 rotllos, com a bons caganers del pesebre postfranquista. Amb el nivell de la merda més amunt del coll ( i pujant), continuen empassant-se tot el que els hi donen mastegat, per indigerible que resulti. La cuprofàgia institucional és el preu a pagar per arribar i mantenir l'escó, l'escola filosòfica més predicada pels tertulians televisius, i el model social més imitat. I així ens va!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada