diumenge, 6 de desembre de 2009

AVE, CAN RICART, MURITUREN TI SALUTAN!

I els polítics dels partits parlamentaris als lleons, doncs ens mereixeria més confiança com a senador el cavall de Jesús Gil ( enpoleïnat amb el bonic nom d’Imperioso), que cap dels presumptes representants del poble, més farts actualment (i de tant en tant) d'escalfar escons als “nostres” parlaments i consistoris.


La droga publicitària i l’addicció consumista varen dur a la majoria de la societat catalana a triar com a pastors, als “camells” que prometien oferir bona substància psicodèlica a la millor relació qualitat/preu, segons marquin les inapel.lables lleis del mercat.

Quan en ple “subidon” d’eufòria econòmica del turbo-capitalisme, s’assegurava que la festa era eterna, quasi tothom volia creure’s la bonica mentida . Els traficants de somnis venien creixepels miraculosos, on invertien els seus estalvis, fins i tot, els fabricants de perruques i les barberies de més prestigi. Ara, mentre ens afaiten ben afaitats, descobrim que no hi ha sopars de duro ni menús a quatre pessetes.

La pandèmica crisi globalitzada s’enquista tossuda, fins cronificar-se terminalment. La següent dosi del mateix que prenien és l’únic que revifa efímerament l’esperança dels ionqui-ciutadans: Un xute de jocs olímpics, una clentxeta de Fòrum farlopero o un Carlinyus Braun infumable que els hi ruli entre els dits fins que faci pudor d’ungla cremada. Tant se val que la nova festa sigui al preu d’empenyorar els coliseums dels rebesavis. Un cop desinflat el globus, la síndrome d’abstinència pot degenerar en una psicosi col.lectiva inaturable, que ens porti del corralito financer al desabastiment alimentari. La banda sonora d’aquesta apocalipsis metropolitana seran els crits a la calma de les mones udoladores, les mateixes que reien com a hienes fartades de carronya durant els temps de les vaques grasses.

Els sarcasmes del destí ens condemnen a contemplar el cadàver momificat de can Ricart, bo i vivint en rigorós directe la caiguda del imperi bancari-immobiliari i la seva guàrdia pretoriana. Que la història els jutgi sense clemència i, tant de bo, que trobem alguna manera d’esquivar compartir el mateix destí que Pompeia i no acabem enterrats sota una erupció de prevaricacions purulentes. Pregarem als Deus de l’Olimp l’arribada d’un nou Prometeu que ens alliberi dels voltors que se’ns mengen el fetge.