Aquest any 2009, amb l’amarga melodia de la crisi entonant totes les nadales, el caga-tió patirà un atac d’estrenyiment dels de “Pa mear y no echar gota”. El altre hora triomfant turbocapitalisme, ha passat d’esnifar clentxes de farlopa a amorrar-se al tetrabric de Don Simon, devorat per sa pròpia cobdícia malsana. Nosaltres, víctimes seves com els fills de Saturn ho eren de son pare, tant sols ens resta l’esperança profètica d’un germà nostre que ens venjarà.
Avui som més pobres que ahir però menys que demà, és la divisa llaurada pels bous del destí en l’erm desèrtic de la post-bombolla immobiliària. El miratge del vedell d’or ha resultat ser merda de cabra contaminada amb metalls pesats, invàlida fins i tot per a fer-ne adobs.
Sigui Júpiter o Jesús l’encarregat d’alliberar-nos del malson, restarem intentant sobreviure com ascetes en torre d’ibori. A l’espera d’un miraculós salvador que no sabem com s’ho farà, cal aferrar-se a l’esperança esmunyedissa de que el 2012 “la cosa” es començarà a solucionar.
Mentre arriba la tornada d’aquest messies cavalleresc que doni mort al drac que ens martiritza, l’associació de veïnes i veïns de can Ricart et desitja feliç consum i pròspera misèria, bo i recordant-te que untar de laxant la Visa tindrà el mateix efecte que injectar anfetes en la vena d’un pacient de la U.V.I.
Tinguem salut i amor, que els diners aviat seràn papers mullats en cagalló de bou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada