El lamentable estat de la torre del rellotge.

Durant més de cent anys, la torre del rellotge de Can Ricart va marcar els tempos al barri menestral del Poblenou. Els orificis circulars de la part superior de cada façana, avui buits com ulls bornis, eren abans quatre esferes simètricament numerades del 1 al 12. Circulant-hi pel damunt, dues agulles de diferent longituds, dibuixaven en girar les hores oficials a molts metres a la rodona.

clicar sobre foto per ampliar

Ja fa molt temps que va perdre la cúpula punxeguda que la coronava, aixoplugant en l’interior les campanes que tocaven les hores i els quarts. Inicialment, la torre era com uns 10 metres més alta, gràcies al seu barret farcit de cronometrats picarols. Malauradament, la dringadissa monetària va substituir el musical carilló, molt abans que ho fes en Fèlix Millet al Palau.
(També en aquest sentit, Can Ricart va ser pioner).

El que avui en queda de la maltractada estructura, s’esquerda i es fissura, masserant-se a sol i serena. Des de l’incèndi provocat (fins ara impune), les naus que l’envolten resten orfes de sostre.

Les flames convertiren en carbó vegetal les Bigues de fusta, provocant la caiguda de les taulades. Les cendres de la combustió, les cagarades de gavina, el compostatge dels coloms morts i l’orina dels gats que marquen territori, amalgamats amb els bacinets de maons amb lustres de solera i d’altres runes, han fet acumular més d’un pam de magnífic substracte adobat. Això a permès l’arrelament a tot un jardí aeri de males herbes penjants, a l’alçada dels que Nabucodonosor II va ordenar construir en Babilònia.

Durant els mesos de març i de setembre de l'any passat, ja varem denunciar com d'abandonada a la seva sort estava la construcció. L’inspecció veïnal del mes de febrer ha deixat en evidència l’extrema perillositat de l’indret, farcit de traicioners forats. Malauradament, aquesta serà la última vegada que m’enfilo a fotografiar l’estat de degradació en que es troba aquest bé cultural d’interès nacional, propietat municipal. El risc de prendre mal aconsella que no torni a temptar la sort.

La permacultura mal entesa que s’hi “practica”, ha fructificat en benefici de tant sols uns pocs especuladors, mentre el veïnat rep per totes bandes diverses menes de perjudicis.
Si en anteriors articles comentava que el que passa en la part privada del recinte “te delicte”, ara hi afegeixo sense cap dubte que el que hi succeeix en la part pública “no te perdó de Deu”. Per la meva part, continuaré tossudament publicant les proves gràfiques, com a denúncia per a que, si més no, la història jutgi als responsables.


Fotos (febrer de 2010) i text de Joan Marca.