dilluns, 22 de març de 2010

Jornada de portes obertes a la casa de les llengües.


La buidor de gent més rotunda està presidit les jornades de portes obertes, de la casa de les llengües que pretenen perpetrar en can Ricart. El trist paisatge de l’esdeveniment consisteix en dues sales desertes de veïnat ( una en una nau i l’altre en una carpa) i una plaça embalsamada que les separa, tant orfe de persones com curulla de vida estava fa pocs anys. Sols convidant a canapés als autocars del incerso aconseguirant fer-hi venir públic.

Això si, aparells interactius a dojo i pantalles de plasma en escreix, delaten els munts de diners "sense amo" malversats inútilment. Malaguanyats fons econòmics en un districte, on fa pocs dies, hi va haver un bomber que morí electrocutat en un transformador elèctric no senyalitzat. El pressupost s’inverteix segons les prioritats polítiques del govern municipal consideri més escaients..

De poc ha servit, a l’hora d’atraure públic, l’apologia publicitària de “El Periodico” de divendres 27-2, pàgina 53. El presumpte periodista Eduard Palomares hi escriu barroeres desinformacions, bo i entrevistant a la Benedetta. Amb aquesta fórmula de pseudoreportatge monogràfic hipocritament titulat “recuperació del patrimoni històric”, s’asseguren un carrusell de mentides, a quina més grossa.

La “senyora” Tagliabue afirma literalment que volen descobrir amb carinyo la història que hi ha al darrere del antic recinte industrial de Can Ricart, i sorprendre al ciutadà amb una joia amagada que actuarà com un oasi dins del 22@. Davant d’afirmacions com aquestes, l’alçada del nivell de falsedat ens deixa bocabadats i esmaperduts. La caricatura més esperpèntica enfrontada amb la realitat de l’evidencia, intenta inútilment imposar-se, mitjançant maniobres de distracció que dissimulin jocs prestidigitadors (que pretenen ésser màgia).

La part privada del recinte, paradoxalment, està molt més circulada que la de propietat pública. S’hi han vist freaquis disfressats de paramilitars, jugant a fer maniobres de campanya, i armats amb gualqui-talquis, prismàtics i parafernàlia diversa de camuflatge. S’hi veuen autoanomenats artistes passejant a la recerca d’inspiració i sense sostre cercant ferralla amb que guanyar-se el pa del dia. S’hi van veure geòlegs agafant mostres del subsol amb intrigants intencions. En fí, una autèntica rambla de fauna urbana, digne d’un documental de’n Fèlix Rodriguez de la Fuente.