En el cel de l'antic recinte fabril, revolotejant per damunt del seu cadàver, cada volta hi ha més diversitat ocellaire. Els penúltims en arribar han estat una parella de xoriguers que es coneix que han trobat lloc on fer-hi el niu entre els forats d'alguna façana d'aquest B.C.I.N. Els hem pogut retratar mentre festejaven damunt les runes del sistema de transmissió energètica soterrada, fent servir de perxa l'edifici del carrer Perú nº 116.
Mentre, els passarells
socials, mancats d'edifici que els aixoplugui, no hi ha manera que aixequin el vol: http://periferiesurbanes.org/?Però hi ha altres "pajarus" que fan festa grossa, i que feia temps que no ensenyaven la ploma per Can Ricart. Carronyaires de l'habitat urbà, enfundats en armilles grogues i casc blanc, esmolen llurs becs en saber-se amos del territori. A l'abast de ses urpes metàl·liques tenen tota la part de domini públic de la casa de les llengües, per momificar amb els colors de la Benedeta l'eperpèntic mausoleu de 30 milions d'euros que tenen aprovat.
Al loro, que estem pitjor que mal. (Veure el seu propi vídeo http://www.gencat.cat/big/big_
1 comentari:
Josep Maria Andreu:
Si un dia sóc terra
[...]Si un dia sóc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.
D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.
[...]Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.
D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.
Certament sembla que aviat no reconeixerem la terra, aquesta l'haurem deixat marxar. No entendrem la memòria, no sabrem on mirar...
Publica un comentari a l'entrada