Escrit per Marcnv:
Ara
que estan desmuntant el tambor de les Glòries
https://www.youtube.com/watch?v=H2Ap5dOrK-8 estem redescobrint, com
no es pot fer en l'abstracció d'un plànol, les dimensions de l'espai de
la futura plaça/parc/node/etc. Ja ens va passar, almenys a mi, quan
varen desmantellar les faldes d'aquesta infraestructura i vam recuperar
un punt de vista estrany sobre la Sagrada Família des de l'ombra de la
torre Àgbar, travessant amb la mirada costelles de formigó, arbres
grisos i promeses fallides de park&ride.
La plaça de les
Glòries va prenent ara aquella imatge desoladora i, agorafòbica per
molts arquitectes, que tenen els pisos per moblar. Un espai més petit
del que ens semblava quan hi havia els mobles i que, contradictòriament,
se'ns fa infinit en la tasca d'ocupar-lo.
Em pregunto si els 10
finalistes del concurs per la futura plaça deuen estar revisant les
seves maquetes en busca d'errors d'escala, encuriosits pel canvi en les
dimensions que ara es perceben. Potser algun es pregunta si calia
realment invertir tantíssim en escombrar el problema sota l'estora. És
possible que els inconformistes que es devien queixar al '92 per la
construcció del tambor amb la mateixa força que es queixaven ara per la
seva demolició tinguessin raó.
He estat recordant les propostes
dels 10 equips d'arquitectes. Hi havia qui deia que per crear
centralitat de la de veritat (no de la geomètrica) calia generar un cert
caos, una intensitat d'usos i activitats que, com a bons arquitectes,
plasmaven amb edificis. El barroquisme, entre els interioristes, està
passat de moda. Si algú pensava que el museu del disseny "The Hub" era
un moble sobredimensionat, hauria d'haver vist els macro-edificis que es
plantejaven en aquesta proposta...
Voldria aprofitar per fer un
incís i dir que quan es projecta amb un discurs literari i no
arquitectònic et trobes coses com que Les Glòries tindrà durant molt de
temps una agulla de tocadiscs sense tocadiscs. ( aquí afegim nosaltres
http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2013/01/pitjor-que-privatitzar-lespai-public.html )
També recordo una
altra proposta que plantejava un gran llac amb moderníssims sistemes de
captació energètica que ajudaven a solucionar el problema de crear un
cicle intern de l'aigua per no consumir energia externa. Al cap i a la
fi, un enorme jardí zen que tracta de solucionar problemes que ell sol
provoca. Una altra manera de lluitar contra l'agorafòbia i, segons diuen
els orientals, contra l'estrés.
Un altre dels equips va optar
per fragmentar l'espai en petites catifes que haurien de ser dissenyades
per altres persones. Potser aquests nous dissenyadors haurien
fragmentat de nou el problema arribant a una escala prou domèstica com
per a que el conflicte, com una bona exponencial, tendís a zero a
l'infinit.
L'arquitectura, com els mobles en un pis, ens hauria
d'ajudar a configurar l'espai i definir les diferents zones amb els
diferents usos. Aquest problema és especialment significatiu en un loft
d'aquestes dimensions. Fa por, i molta, col•locar un bon moble baix i es
fa molt costa-amunt encertar amb aquella prestatgeria que alterna
prestatges buits i plens configurant un filtre que defineix l'espai
sense entorpir-lo. Suposo que és per aquest motiu que els nostres
interioristes d'exteriors acaben arraconant, en una majoria
significativa, tota presència arquitectònica.
Esperem que les
catifes no passin de moda i que els visitants no es cansin d'accedir a
la gran capital Barcelonina a través d'un túnel i passant sota l'estora,
enlloc de fer-ho per sobre. Esperem també que les arquitectures moderin
els seus afanys de protagonisme i que aprenguem a controlar
l'agorafòbia (si és que mai acaba existint a Les Glòries quelcom
semblant a una àgora).
Si passes per la plaça en obres i
t'envaeix la sensació que no hi ha tan d'espai com et pensaves, que el
concepte Central Park et fa mig riure i que et resulta impossible
d'imaginar l'edifici de la Illa Diagonal reproduït per quadruplicat a
l'interior d'aquell petit' gran buit urbà'... si sents alguna d'aquestes
coses segurament pateixes la síndrome del pis sense moblar.
Espero
que et consoli pensar que, tot i que en urbanisme no es maqueten les
persones, són aquestes les que acaben configurant de veritat els espais.
Davant la incoherència d'un buit i la insolència d'un ple sempre hi
haurà uns skaters rodant, uns manifestants acampant, uns amics
retrobant-se i algún arquitecte indignat.
Cinc anys després de la publicació del diari Crisi, on s’explicava l’expropiació a 39 bancs diferents d’un total de 492.000 €, un grup d’activistes revelen què se’n va fer dels diners en el documental : //vimeo.com/89345251 . En ell, més d’una vintena de persones que fins ara s’havien
mantingut en silenci, expliquen com van viure els fets ‘dels quals van
tenir coneixement de primera mà abans que es fessin públics’, i recorden
els projectes i iniciatives als quals es van destinar aquells recursos. Entre el minut 21'50 i el 22'20, Can Ricart hi té els seus 30 segons de "glòria" :-).
