dimecres, 19 de març de 2014

La plaça de les Glòries i la síndrome del pis sense moblar

Escrit per Marcnv:

Ara que estan desmuntant el tambor de les Glòries https://www.youtube.com/watch?v=H2Ap5dOrK-8 estem redescobrint, com no es pot fer en l'abstracció d'un plànol, les dimensions de l'espai de la futura plaça/parc/node/etc. Ja ens va passar, almenys a mi, quan varen desmantellar les faldes d'aquesta infraestructura i vam recuperar un punt de vista estrany sobre la Sagrada Família des de l'ombra de la torre Àgbar, travessant amb la mirada costelles de formigó, arbres grisos i promeses fallides de park&ride.

La plaça de les Glòries va prenent ara aquella imatge desoladora i, agorafòbica per molts arquitectes, que tenen els pisos per moblar. Un espai més petit del que ens semblava quan hi havia els mobles i que, contradictòriament, se'ns fa infinit en la tasca d'ocupar-lo.

Em pregunto si els 10 finalistes del concurs per la futura plaça deuen estar revisant les seves maquetes en busca d'errors d'escala, encuriosits pel canvi en les dimensions que ara es perceben. Potser algun es pregunta si calia realment invertir tantíssim en escombrar el problema sota l'estora. És possible que els inconformistes que es devien queixar al '92 per la construcció del tambor amb la mateixa força que es queixaven ara per la seva demolició tinguessin raó.

He estat recordant les propostes dels 10 equips d'arquitectes. Hi havia qui deia que per crear centralitat de la de veritat (no de la geomètrica) calia generar un cert caos, una intensitat d'usos i activitats que, com a bons arquitectes, plasmaven amb edificis. El barroquisme, entre els interioristes, està passat de moda. Si algú pensava que el museu del disseny "The Hub" era un moble sobredimensionat, hauria d'haver vist els macro-edificis que es plantejaven en aquesta proposta...


Voldria aprofitar per fer un incís i dir que quan es projecta amb un discurs literari i no arquitectònic et trobes coses com que Les Glòries tindrà durant molt de temps una agulla de tocadiscs sense tocadiscs. ( aquí afegim nosaltres http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2013/01/pitjor-que-privatitzar-lespai-public.html )

També recordo una altra proposta que plantejava un gran llac amb moderníssims sistemes de captació energètica que ajudaven a solucionar el problema de crear un cicle intern de l'aigua per no consumir energia externa. Al cap i a la fi, un enorme jardí zen que tracta de solucionar problemes que ell sol provoca. Una altra manera de lluitar contra l'agorafòbia i, segons diuen els orientals, contra l'estrés.

Un altre dels equips va optar per fragmentar l'espai en petites catifes que haurien de ser dissenyades per altres persones. Potser aquests nous dissenyadors haurien fragmentat de nou el problema arribant a una escala prou domèstica com per a que el conflicte, com una bona exponencial, tendís a zero  a l'infinit.

L'arquitectura, com els mobles en un pis, ens hauria d'ajudar a configurar l'espai i definir les diferents zones amb els diferents usos. Aquest problema és especialment significatiu en un loft d'aquestes dimensions. Fa por, i molta, col•locar un bon moble baix i es fa molt costa-amunt encertar amb aquella prestatgeria que alterna prestatges buits i plens configurant un filtre que defineix l'espai sense entorpir-lo. Suposo que és per aquest motiu que els nostres interioristes d'exteriors acaben arraconant, en una majoria significativa, tota presència arquitectònica.

Esperem que les catifes no passin de moda i que els visitants no es cansin d'accedir a la gran capital Barcelonina a través d'un túnel i passant sota l'estora, enlloc de fer-ho per sobre. Esperem també que les arquitectures moderin els seus afanys de protagonisme i que aprenguem a controlar l'agorafòbia (si és que mai acaba existint a Les Glòries quelcom semblant a una àgora).

Si passes per la plaça en obres i t'envaeix la sensació que no hi ha tan d'espai com et pensaves, que el concepte Central Park et fa mig riure i que et resulta impossible d'imaginar l'edifici de la Illa Diagonal reproduït per quadruplicat a l'interior d'aquell petit' gran buit urbà'... si sents alguna d'aquestes coses segurament pateixes la síndrome del pis sense moblar.

Espero que et consoli pensar que, tot i que en urbanisme no es maqueten les persones, són aquestes les que acaben configurant de veritat els espais. Davant la incoherència d'un buit i la insolència d'un ple sempre hi haurà uns skaters rodant, uns manifestants acampant, uns amics retrobant-se i algún arquitecte indignat.