NECRÒFAGS al Poblenou.

Abans de l'arribada dels necròfags hi han d'haver intervingut en aquest cas, els assassins. Durant l'estiu del 2006 van rematar la víctima la qual s'havia revoltat, malgrat que les gavinetades municipals ja l'havien ferit de mort mesos abans. Encara en vida, tambè la començaren a esquarterar i fins hi tot hi calaren foc, i encara en vida, criminals!
I d'aquesta manera tan brutal, ràpidament en poc anys ha anat agonitzant per morir de mala mort.
La víctima és can Ricart, les víctimes de can Ricart o l'ànima víctima de can Ricart han estat tots aquells qui l'habitaren i sobretot se l'estimaren. Ara les despulles nomès evidencien les marques de la violència. I els botxins tampoc s'han molestat en tapar la fossa, ni per a ocultar l'evidència del crim. Però no els hi cal, ja que el resultat de la seva obra espera a ser novament ultratjada i rematada amb l'arribada dels senyors necròfags.

El Poblenou del 2009 és un immens cementiri gestionat per necròfags de tota mena. La feina bruta del botxí està gairebé esgotada, queda poc per trinxar i sentim amb enyor per molt extrany que pugui semblar, l'artesanal mà del botxí, perquè mentre ell actuaba encara hi cabia la possibilitat de salvar alguna cosa; i quan anabem respirant l'aire antic d'aquelles cases mentre queien i per tant, quan encara les podiem contemplar al nostre voltant, se'ns feia impensable que tot allò tambè poguès desaparèixer, però allà hi eren encara, fent barri.
Ja! i mira que en podem arribar a ser d'il.lusos, tambè amb l'esperança que de la destrucció en poguès sorgis quelcom igual o millor, però pitjor no. Tant malament no!
.
Necròfags de renom com Jean Nouvel i Benedetta Tagliabue s'hi aplicaràn en desfigurar per sempre més el cadàver.
El primer necròfag autor del ciri immens i cridaner (la torre Agbar) que se situa al costat d'un altre gran error com el tortell de les Glòries (que ara s'apressen a enderrocar), ens ha entaforat un gran cementiri vedat, partit en bocins, que pretèn ser un parc d'esbarjo i que no aconsegueix ni una cosa ni l'altre; qualsevol cementiri te un aire més digne que allò anomenat "Parc central".
Can Ricart resta al costat mateix d'aquest artefacte i tot i que la putrefacció l'amara pertot arreu, s'erigeix amb una elegància pretèrita per sobre la fossa de Nouvel , quelcom però que el tecnòcrata municipal no pot tolerar, ni el necròfag pretendre.

Diuen que allò desentona, hi esclar que desentona; Can Ricart enmig de tot allò desentona ara, en el Poblenou d'ara i desentona tota construcció més vella que fa 150 anys, 100, 50, fins-hi tot!
I el necròfag estrella que li ha tocat a can Ricart és Benedetta Tagliabue. Ha dissenyat l'artefacte que ha d'acollir un dels projectes fracassats del Fórum de la incultura del 2004, "la casa de les llengües" i que acabarà desvirtuant el que queda empeus. Vegeu si no en la il.lustració una recreació virtual.


Aquest mamotreto de la Benedetta, malgrat la crisi estigui nomès a les beceroles, diuen que el podrem començar a patir aviat, en la propera tardor.
La immensa barbaritat que ens ocultarà de la vista la tonteria aquesta de la Benedetta que no és més que un afegit, així com el que resta de can Ricart, son aquestes moles orbes pintades en blau que ens mostra el gràfic superior; se suposa que aniràn més lentament, però allà hi son, amenaçant en la maqueta.
El futur per tant està ja decidit i malgrat que ara podem disfrutar de la estampa ben precària però ample de dignitat de l'antiga fàbrica des de diferents angles, se'ns fa molt llunyà aquest miserable futur. Ens va passar tambè amb la fàbrica de Ca l'Aranyò que quan la contemplavem des de la Diagonal, totalment abandonada a la seva sort però ferma, bella, digne ens era impensable que uns plans urbanístics venuts a una especulació salvatge la poguessin maltractar d'aquesta manera. Aneu a cercar ca l'Aranyò si és que ara el trobeu. En va ser una lluita veïnal guanyada i l'han soterrat immisericordement entre enormes blocs negres del complex de Mediapró.
Un futur semblant està per caure sobre La Escocesa tambè. Esperem que la crisi aturi el descontrol.

Poblenou sembla un cementiri nuclear, amb carcases d'última generació-degenerada, que soterren les poques restes de dignitat que li queda.