diumenge, 17 d’octubre de 2010

Continuant amb els clàssics del barri.

























En el dia a dia del Poblenou, hi ha un trio de clàssics que omplen els nostres carrers de forma repetitiva. En l'article anterior comentàvem un d'ells: Els conats d'incendi en les naus antigament industrials i actualment catalogades com a bé cultural. Un altre dels tres, són les gegantines andròmines edificades amb acer i vidre, d'enlluernadores façanes i desèrtics interiors, eixuts de qualsevol vida ciutadana.


Però avui parlem del clàssic que tanca el triumvirat 22 arroví: Els murs caiguts a la que bufa una mica de vent. Publiquem les fotos dels dos últims de que tenim notícia, en Diagonal 195. Just davant del centre comercial de les glòries, un parell de tàpies han passat a millor vida, convertides en centenars de quilos de runa. Uns pocs milers de maons caient des de 3 metres d'alçada que esclafen el que trobin sota.


Per enèsima vegada, un risc pels vianants ha estat prop de provocar una tragèdia irremeiable. Per atzar, aquesta volta la caiguda ha ha estat en direcció al interior del descampat, exorcitzant així el perill de danys personals. Potser que el proper mur que tombi una rebufada, no tinguem tanta sort i haguem de tornar a anar d'enterro, com quant la malaurada senyora del carrer Llacuna.





1 comentari:

veí del Clot ha dit...

Tenen molta vida ciutadana les naus (tenen memòria, que és diferent.) El que passa amb l'arquitectura que es fa a Poblenou no és que sigui moderna, ni que sigui gran, ni que sigui d'acer i vidre, sinó que, excepte algun bon edifici, és avorrida, però això no hi té res a veure amb la resta. S'hagués pogut fer bé, sent modern i d'acer i vidre i gran. Com era gran, monstruós, modern i ple de ferro i vidre el Poblenou de 1880.