dimarts, 29 de març de 2011

Ocells prohibits.

1976, penal de Llibertat. Els presos polítics uruguaians no tenen dret a parlar sense permís, riure, cantar, xiular, caminar de pressa ni saludar a un altre pres. Tampoc poden rebre fotos o dibuixos de dones embarassades, parelles, papallones, estels ni ocells.

Didazco Perez, mestre d'escola torturat i pres per tenir idees ideològiques, rep un diumenge la visita de la seva filla Mirai, de 5 anys. La nena portava un dibuix d'ocells i els censors carceraris li trenquen abans d'entrar.

El Diumenge següent apareix Mirai amb un dibuix d'arbres. Els arbres no estaven prohibits i el dibuix passa. Didazco, orgullós, es desfà en elogis davant l'obra de la seva filla. Bo i observant amb deteniment els arbres, se n'adona dels fruits que hi pengen. Centenars de cercles aparellats guarnien les capçades.

- quins fruits són? Cireres?

La nena el tallà en sec:

- Calla, tonto! Que no veus que són els ulls dels ocells que t'he dut d'amagat?


(Conte original d'Eduardo Galeano).


Amb aquesta metàfora literària dels temps que corren, des de l'associació veïnal de Can Ricart ens volem solidaritzar amb els joves de Gràcia reprimits per l'alcalde Hereu:


http://blip.tv/file/4946651

Esperem que, algun dia, en el nostre país, la democràcia s'imposi pel damunt dels cops de porra dels uniformats.