Aprofitant l'avinentesa del XXVII festival internacional Barcelona poesia, volem recordar una poeta difunta, suïcidada pels que ja sabeu: QUE LA SEVA MORT ELS PERSEGUEIXI FINS A L'ÙLTIM RACÓ DE MICROCONSCIÈNCIA QUE ELS HI RESTI EN EL SEU CORROMPUT ESPERIT!Nosaltres, que amb prou feina varem conèixer a la Patricia de passada (com participant en les "muestras marranas" que l'anterior director d'Hangar tenia a bé aixoplugar en Can Ricart), no podem perdonar als seus suicidadors que ens hagin pres la possibilitat de coneixer-la més a fons, de gaudir de tants poemes que ja no podrà escriure.
Lligats de mans i peus per la "legislacion vigente", la millor manera que hem trobat per tal de venjar-la és no deixar de besar llur record, amb els petons més tendres. No tolerarem que mai l'oblit anestesii el crim, ni que l'amnèsia permeti passar pàgina a qui pretenen rentar-se les mans, esquitxades de la sang innocent de la Patricia Heras. fins a sempre, bonica!
"Absolución"
He ahorcado a mi inocencia.Su orgullo adolecido aún voraz no impide que se mee encima,
su belleza efímera,
expira con los últimos latidos suplicantes.
Perdida entre flujos corporales viscosos y detritos.
La he visto patalear rabiosa e indefensa hasta morir,
parecía más humana que yo,
en su rostro desfigurado leo un pánico sumiso y crudo
que me arde entre las piernas...
Le he cortado el cuello a mi ilusión,
la colgué de un semáforo ciego
y vi cómo se desangraba incrédula,
borboteando nerviosa,
vi el dolor brillar muy cerca,
se fue apagando velado tras su mísero destino.
Abro la caja y está vacía.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada