diumenge, 21 de desembre del 2008

Des dels “actius hipotecaris tòxics” fins al “cas Madoff”, passant per can Ricart.

Ens deien fa poques setmanes (el temps passa volant) que la crisi era psicològica; que les subprimes era problema dels Ianquis i que en l’estat escanyol, el sistema bancari era exemple d’eficiència i estabilitat per a tot el món.
Ara resulta que un tal Bernal Madoff ha estafat a a prop d’un miler de clients del banc Santander 2300 milions d’Euros: MÉS DE DOS MILIONS PER CAP!!!. Hi ha “victimes” com l’Alicia Koplovits que diu tenir exposats 38 milions. Aquests professionals experts, que aconsellaven als grans clients de l’economia globalitzada, se suposava que garantien el que es feien; la realitat ha resultat esser molt diferent.

Aquest mural el podem trobar en l'entrada tapiada d'un dels tallers de la Escocesa.

No sabem si el marqués de santa Isabel, Federico de Ricart, va utilitzar com a garantia d’algun crèdit la plusvàlua de suposadament 109 milions que els plans urbanístics del 22@ li va regalar. També ignorem si el “senyor” marqués podia tenir una part dels seus “estalvis” invertits en productes hipotecaris tòxics.
El que si sabem és que després de punxar la bombolla especulativa, les suposades plusvàlues no serien gaire garantia per a recuperar els hipotètics crèdits hipotecaris. També sabem que els 250 llocs de treball destruïts amb el “pelotasu”, no els tornarem a veure pel barri.

Passava fa pocs mesos la marxa pel decreixement per can Ricart, encapçalada per l’Enric Duran. El noi aconseguí préstecs per valor de 500.000 Euros sense cap mena de garantia i d’aquí poc te la intenció “d’entregar-se” per a que el jutgin. El que no farà és tornar ni un cèntim dels diners que van deixar anar els bancs.
Tenint en comte tot l’anterior i recordant la dada estadística que de cada 10 Euros prestat pels bancs escanyols, 9 han sigut per al sector de la construcció i 1 per a la industria productiva, el canguelis financer és totalment comprensible: El conte de la lletera estavella el canti contra la dura realitat. Els duros a quatre pessetes han resultat esser molt cars.

El model especulatiu/immobiliari dels últims 20 anys, fa més aigües que el Titànic després del petó glaçat d’un iceberg que no semblava cap gran cosa. Diuen que durant el naufragi, la
orquestra del vaixell va continuar tocant fins a la fi. Ara també hi ha qui continua escoltant els cants de sirena que ens han dut fins on som. Insisteixen en confiar en el que cada cop resulta més patètic: les explicacions oficials i les previsions macroeconòmiques del govern.
En una espectacular demostració d'hipocresia desmelenada, del nivell de la del Fòrum 2004, el 22@ pretén presentar impunement el seu model impresentable d’espoli urbà, en l’exposició universal de Xangai del proper mes de maig. Un model que de ben segur es rebut de bon grat pel regim polític que governa l’estat xinés. Els tibetans poden acabar essent víctimes de les idees manllevades al tripartit català, utilitzades per aquest per a “sembrar de sal” un barri abans tant pròsper com el de Poblenou.

Malauradament, la globalització té aquestes coses.