divendres, 8 de maig de 2009

La fantasmagòrica transparència del no res.

Els blocs d’oficines del P.E.R.I. Diagonal Mar i el parc central del poblenou tenen moltes coses en comú. Edificats damunt del teixit social d’un barri, altre temps productiu i ara moribund, estan iguals de buits que les neveres dels exmileuristes amb hipoteca. Les grans façanes de vidre i les grotesques finestres en el mur del parc central transparenten un no res de disseny, amb una relació qualitat/preu comparable a la del vestit del rei despullat.

Igual que el sastre farsant afirmava que la tela era invisible als ulls dels estupits, els arquitectes espavilats s’han passat de llestos uns quant pobles. Amb la complicitat necessària del 22@, i la maquinària propagandística municipal treballant a preu fet en cosir una tela inexistent, volien enmirallarnos amb bombolles de sabó. Però de tant donar puntades d’agulla el l’aire inconsistent, l’etèrea bombolla immobiliària ha esclatat, esquitxant-nos els ulls amb els gasos lacrimògens dels nois d’en Sauron.
Abans de que les plusvàlues en la requalificació dels terrenys, les excavadores i les grues edifiquessin el miratge postmodern del Poblenou xupiguais, les veïnes i veïns gaudíem amb dignitat d’un barri obrer, humil però honrat. Amb l’esclusió econòmica de les classes socials menys afavorides financerament, mitjançant la meteòrica puja del preu del habitatge i el mobing immobiliari a les rentes de lloguer antic ( abans de la L.A.U. tant abundoses), sols els fantasmes del record del que hi havia hagut omplen la buidor del paisanatge.

En absoluta coherència amb la seva responsabilitat per tot plegat, el cinisme governamental sembla tornar-se sarcasme. Els principals responsables de la destrucció del patrimoni humà i arquitectònic, “senyors” Hereu i Tresserras, han acordat el trasllat del museu d’historia natural al edifici Fòrum. La buidor del mausoleu de l’arquitectura tripartita s’omplirà de cadavers dissecats: quina gran metàfora!!!. A mig camí entre Maquiavel i Grouxo Marxs, els “responsables” polítics tornen a superar-se al rinxolar el rinxol, deixant-nos esfareits, garratibats i esmaperduts. Mentre tant, el seu urbanisme de pasta de moniato i pa sucat en oli, continua alimentant la crisi amb la carn de canó de les classes populars. La nostra fam és el seu sustent.