L’amarg regust del Tamiflú.

Sembla ser que la població comença a adonar-se de que la cobdícia capitalista ha obert de bat a bat la capsa de Pandora. Qui més,q ui menys, pren consciència del que se’ns ve a sobre: Les set plagues d’Egipci campen globalitzades, cavalcant desbocades per arreu. En qualsevol moment ens pot caure damunt una pluja de granotes o podriem veure les aigües del mar roig tornar-se a separar. Els apòstols apocalíptics hem deixat de predicar en el desert l’evangeli decreixentista i una gran torre de Babel d’alarmes fonamentades s’eleva altiva enmig de l’estupor social generalitzat.

Davant d’aquest horitzó Hecatòmbic, costa fins i tot trobar nom escaient a la nova amenaça de moda: Que si la pesta del porc, que la si grip mexicana, que si l'influencia porcina, que si el virus A, que si H1N1, no hi ha manera de posar-se d’acord. Posats a batejar i donat que el primer cas a Europa es va donar a l’hospital d’Alamansa, des de l’A.V.V. de Can Ricart proposem que se la conegui com a “El nou mal d’Almansa”. D’una banda potenciaria la sobèrbia europea, doncs deixaria clar que el realment important és el fet de que arribi la suposada pandèmia fins la porta de casa ( el que passi per Amèrica no té cap importància). D’altre banda, Catalunya va ser el primer país del món fora de Mèxic en transmetre els virus entre els ciutadans autòctons ( això també convè evidenciar-ho).

Més enllà de la qüestió de nomenclatura, caldria saber que hi ha de debò al darrera de tant de soroll, no fos cas que fossin closques de nous buides simulant el galop dels quatre genets. I el que està clar és que si hi ha pandèmia, de res serveix defugir-la; estem condemnats a superar-la o morir en l’intent.

Aquest segon propòsit, de moment, sembla poc probable. Diu que la mortaldat, fora del focus inicial, pot ser d’un dos per mil (0’2%). El nivell és similar als morts anuals per la contaminació atmosfèrica i la pol·lució dels tubs d’escapament dels cotxes que continuen fabricant-se a milers cada dia. Els governs “civilitzats” del vell continent donen els diners públics a fons perdut per tal de que les línies de muntatge no s’aturin. Són els mateixos governs causants de les múltiples crisis que convergeixen damunt nostre, i que de segur veuen molt bé que es parli d’un altre cosa. Res millor per a distreure el ramat que amenaçar amb la vinguda del llop. Tampoc cal oblidar que les empreses farmacèutiques, pilar bàsic de l’economia occidental, trauràn una bona picossada de la histèria col·lectiva que farceix els mitjans de desinformació massiva. Aquests últims també són esquitxats per les engrunes del pastis. Els crits d’alarma afavoreixen als missatgers mediatics de la mateixa manera que els tocs a sometent donen importància al campanar; mentre els parroquians s’entretenen en escoltar el repic de les campanes, no es pregunten pas pels beneficis milionaris de la plusvàlua en la requalificació dels terrenys on s’edifiquen les torres d’ibori amb els fonaments de fang que ens farceixen el paisatge.