dimarts, 9 de juny de 2009

Les cicatrius interiors.


Les veïnes i els veïns de can Ricart continuem veient com s’allarga l’agonia del antic recinte fabril. La fragmentació del nostre patrimoni cultural i arquitectònic segueix ofenent les intel·ligències, tant o més del que ho fan les diferents falses promeses dels filibusters governamentals.

Ara han aixecat una tanca interior que divideix la part pública (ajuntament), de la part privada (marquès de St. Isabel). Un nou atemptat contra la unitat d’un conjunt cada volta més desdibuixat. “Empareden” grapats de naus sense sostre antigament farcides d’esforç proletari, d'explotació laboral i curulles de reivindicacions col·lectives pels drets dels treballadors que ara em anat perdent.

Esquarterats pels enderrocs fins al final: Engrunes d’un antic passat que suporta un vent ple d’oblit; i que s’endú la pols de la seva responsabilitat històrica fins a diluir-la entre la resta d’escòries que encara omplen aquest B.C.I.N. (màxima catalogació patrimonial contemplada en la legislació vigent).

El poder sempre ha volgut sostraure a les classes populars la seva història. Potencien l’amnèsia generacional per atomitzar els aprenentatges pretèrits, de manera que cada nova lluita estigui condemnada a partir de cero. Sense màrtirs, sense herois, soterrat el bagatge col.lectiu, esborrats els espais comuns i oblidades litúrgies compartides, estem desarmats enfront la força de l’enemic. L’aborregament futbolero de les masses té molt a veure amb tot això.

Però som moltes les que recordem que, fins tot just fa 3 anys, 250 persones encara es guanyaven la vida honradament, produint bens i serveis en els actuals descampats. On ara hi creixen les males herbes ben ufanoses, l’ecosistema de 35 petites i mitjanes empreses donava vida al patrimoni històric. L’economia productiva amb riquesa humana i financera reals, omplien el mosaic de carrers i naus industrials magistralment dissenyades per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’any 1853. Dotzenes d’artistes hi trobaven aixoplug per als seus espais creatius i la xarxa del teixit social, ara esfilagarsada, fins a finals del 2005, era recosida diàriament pels telers del bon veïnatge.

Malauradament la llei de la jungla especulativa ha provocat l’evolució de depredadors del territori, com per exemple el temible 22@ i els seus plans urbanístics ferotges. Els nous arquitectes “transgènics” contaminen el biòtop poblenoví amb la pandèmia de l’avarícia luxuriosament inflada.

Han enderrocat el nostre passat, hipotecant-nos el futur.
L’esclat dels grans de pus deixa sempre cicatrius en el paisatge urbà i en el paisanatge humà del nostre barri. Qualsevol que passegi per Diagonal Mar pot veure clarament que:

- 5 anys desprès, la gangrena del Fòrum encara continua supurant fel.

- El disseny luxós del parc central (24 milions d’Euros), és un gran error, tant inútil, com car.

- La nafra oberta de Can Ricart, pretesament tapada amb “punts de sutura” de llautó lluent, espera que més d’hora que tard, es puguin depurar les responsabilitats judicials.

Cada volta és més evident que els pitjors enemics del barri tenen un despatx en l’ajuntafems i la complicitat cega dels lobbis mediàtics i jurídics .
Cada volta és més evident que la població els hi anirà girant l'esquena i les urnes quedaràn buides de sentit. La democràcia està segrestada i veient l'esboranc del Poblenou, de tota Barcelona, de Catalunya, pastís de corruptes, la democràcia més que mai, ara, put a mentida!

Fotos: primera de Joan marca. (Can Ricart 2009) segona de Jordi Secall (Can Ricart 2005).

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Pel que fa al actual alienació social i borreguisme futbolero : http://www.redjusticiafiscal.org/delincuencia-corrupcion/el-futbol-y-el-blanqueo-internacional-de-capitales.html

Kiliam Jase ha dit...

Llegint el vostre blog se'm remou l'estòmac i esclato d'indignació. Sóc de Poble Nou. Vaig crèixer en aquest honest barri industrial que és el que va donar a Barcelona gran part de la seva importància com a pol d'atracció per a gent que venia a treballar, gent honrada. Amb l'excusa de les Olimpíades, el tripartit de Barcelona, que maleeixo mil i una vegades, encapçalat pel megalòman Maragall, van obrir el nostre barri a l'especulació immobiliària més brutal -que ràpidament es va extendre a la resta de Barcelona, a les ciutats i pobles del voltant i al final, a tota Catalunya-, una lacra de magnituds inconmensurables, i un sageig sense precedents que justament prohibeix la Constitució, la Llei màxima. Vaig ser testimoni horroritzat de totes les maniobres dels delinqüents de l'ajuntament i com "venien" el seu saqueig com a modernització i progrés, el càncer que van instal·lar a la nostra ciutat: van utilitzar totes les prerrogatives de l'administració a favor dels interessos més privats i depredadors: sense intervenció pública mai hagués estat possible que s'instaurés l'especulació immobiliària.(segueix)

Kiliam Jase ha dit...

Van començar a "expropiar" a tothom que hi viviem, també als treballadors autònoms, justament a la gent honesta. Els van deixar sense els seus tallers per quatre xavos, sense donar-lis alternatives viables on poder continuar guanyant-se la vida honestament. Molts van haver de tancar. Altres van haver de buscar un local ben lluny del barri, lluny de casa seva, lluny de la ciutat. Aquestes conseqüències escandaloses els mitjans mai es van fer resó. I on hi havia ciutadans honestos, que vivien i treballaven al barri, van aparèixer les sangoneres dels especuladors, eufemísticament anomenats inversors. Mentre ens estàven expropiant i portant a la misèria a families senceres, els terrenys que l'ajuntament "netejava" de veïns i treballadors, els hi donava als especuladors per a que se'ls rifessin, comprant i venent en una orgia frenètica de guanyar quantitats obscenes de diners sense fotre rés (diners que els estem pagant els ciutadans dapeu, amb hipoteques de vòmits i moltes vides trasbalsades de dalt a baix. Jo vaig ser "expulsada" del barri i de Barcelona, al no poder pagar ni lloguer ni compra de pis...i per fàstic). Sé d'un cas en que, mentre encara estaven treballant en un taller de lloguer condemant a l'enderrocament, els "propietaris" en pocs mesos van cambiar de "tantes mans" que ningú sabia a qui havia de pagar el lloguer. Això és el crim més gran que han comés els polítics en el nostre país i per això tots són uns delinqüents. (segueix)

Kiliam Jase ha dit...

. Les conseqüències de tot això, ja les coneixem ben bé: preus dels habitatges inabastables per la majoria de la població, hipoteques d'esclavatge, ruina del teixit productiu i econòmic real, ruina de les families, destrucció sistemàtica patrimonial natural e històrica, drets bàsics i elementals vulnerats constantment, caos generalitzat, pèrdua absoluta de cap tipus de control ciutadà sobre el seu entorn més immediat, misèria a dojo...milions d'habitatges buits, havent perdut totalment la seva raó d'existir: la funció social, justament el que la Constitució protegeix: un dret bàsic dels ciutadans, i convertit únicament en un producte d'especulacions inversores. BRUTAL...¿i com encara algú a Barcelona segueix votant al tripartit? Amb aquesta "guerra", el tripartit va fer aliànces amb tots els lobbys econòmics poderosos, com els de la "industria" de la guerra i les necrotecnologies, al mateix temps que alimentava a tota la xusma del totxo (constructores, promotores i bancs)i se'n embutxacava comissions a dojo per perpetuar-se al poder, comprant opinions, mitjans i voluntats. Tan poderós es va fer el tripartir amb tota aquesta desgràcia que al temps es va fer amb el govern de tota Catalunya. Can Ricart és una de les grans víctimes patrimonials. Poble Nou, es un barri arrassat pels negocis. El meu pare va ser un d'aquells autònoms als que l'ajuntament va deixar sense mitjans de vida. Han convertit una ciutat humana i de gent honesta i treballadora, en un territori plagat de buscavides i xusma d'arreu del món. Una ciutat en la que viviem i treballavem, ara a disposició dels "negocis globals.
Gràcies per la labor de difussió que esteu fent, amics.
Kiliam

Aidan ha dit...

Hello, sorry for not posting in Catalan but I don't speak any! Appologies, I am currently living in Barcelona doing research for my disseration on the effects of urban regeneration in Poblenou. There is a particular focus on Can Ricart however. I first learned of Can Ricart from a film made by Isaac Marrero Guillamón. I have visited the site on a number of occasions over the last 6 months also.
I was shocked earlier this month to see the new walls that have been erected and dissected the space of the factory. I also think a group of squatters moved off the site at the back of Can Ricart earlier this week.
Anyway, as part of my research I would love to talk to some of the people who are still fighting, are still effected, and are suffering as a result of the 22@ development.
If anyone wants to contact me my emails is dimerocks@gmail.com
Salvem Can Ricart,
Aidan

laura.cazzaniga ha dit...

Hola

me llamo Laura Cazzaniga, soy una artista italiana y estoy vivendo aqui desde hace 4 meses.

Me he interesada a la ex fabrica de CAN RICART y he visto que vosotros habeis hecho muchas cosas.

Trabajo con un grupo italiano que se ocupa de art site specific, gruppo Koinè, www.gruppokoine.com/ -hacemos intervenciones en espacios urbanos, naturales, lugares abandonados...siempre con la idea de una participacion colectiva, de la ciutadania, a temas ligados al territorio, como aquello de la speculacion edilicia en el barrio de Poble Nou.

Todos lo anos, tambien, hacemos por la "giornata della memoria", jornada dedicada a la memoria de la Shoah, el 27 de enero, unas intervenciones artisticas que luego documentamos a traves de fotografias en el espacio Palomar, nuestro lugar de encuentro, en Milan.

Este ano el grupo ha elejido de hacer un trabajo en las ex ruinas industriales, en fabricas abandonadas y en via de destruction.

Como yo estoy viviendo aqui me he informada sobre las ruinas industriales de Barcelona y me he encontrada con CAN RICART.

Me seria gustado dar mi contribucion al trabajo del grupo, pero me he dado cuenta de algunas dificultades:
-poco tiempo (el 27 esta en cerca!)
-la falta de un contacto con los colectivos y artistas del barrio y, conseguentamente, de una dimension de participacion que pudiese enriquecer el debate.

Me gustaria entonces encontrarvos y ver si esta por lo meno en futuro la posibilidad de colaborar juntos en un projecto.


Muchas gracias

Laura Cazzaniga