Les cicatrius interiors.

Les veïnes i els veïns de can Ricart continuem veient com s’allarga l’agonia del antic recinte fabril. La fragmentació del nostre patrimoni cultural i arquitectònic segueix ofenent les intel·ligències, tant o més del que ho fan les diferents falses promeses dels filibusters governamentals.

Ara han aixecat una tanca interior que divideix la part pública (ajuntament), de la part privada (marquès de St. Isabel). Un nou atemptat contra la unitat d’un conjunt cada volta més desdibuixat. “Empareden” grapats de naus sense sostre antigament farcides d’esforç proletari, d'explotació laboral i curulles de reivindicacions col·lectives pels drets dels treballadors que ara em anat perdent.

Esquarterats pels enderrocs fins al final: Engrunes d’un antic passat que suporta un vent ple d’oblit; i que s’endú la pols de la seva responsabilitat històrica fins a diluir-la entre la resta d’escòries que encara omplen aquest B.C.I.N. (màxima catalogació patrimonial contemplada en la legislació vigent).

El poder sempre ha volgut sostraure a les classes populars la seva història. Potencien l’amnèsia generacional per atomitzar els aprenentatges pretèrits, de manera que cada nova lluita estigui condemnada a partir de cero. Sense màrtirs, sense herois, soterrat el bagatge col.lectiu, esborrats els espais comuns i oblidades litúrgies compartides, estem desarmats enfront la força de l’enemic. L’aborregament futbolero de les masses té molt a veure amb tot això.

Però som moltes les que recordem que, fins tot just fa 3 anys, 250 persones encara es guanyaven la vida honradament, produint bens i serveis en els actuals descampats. On ara hi creixen les males herbes ben ufanoses, l’ecosistema de 35 petites i mitjanes empreses donava vida al patrimoni històric. L’economia productiva amb riquesa humana i financera reals, omplien el mosaic de carrers i naus industrials magistralment dissenyades per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’any 1853. Dotzenes d’artistes hi trobaven aixoplug per als seus espais creatius i la xarxa del teixit social, ara esfilagarsada, fins a finals del 2005, era recosida diàriament pels telers del bon veïnatge.

Malauradament la llei de la jungla especulativa ha provocat l’evolució de depredadors del territori, com per exemple el temible 22@ i els seus plans urbanístics ferotges. Els nous arquitectes “transgènics” contaminen el biòtop poblenoví amb la pandèmia de l’avarícia luxuriosament inflada.

Han enderrocat el nostre passat, hipotecant-nos el futur.
L’esclat dels grans de pus deixa sempre cicatrius en el paisatge urbà i en el paisanatge humà del nostre barri. Qualsevol que passegi per Diagonal Mar pot veure clarament que:

- 5 anys desprès, la gangrena del Fòrum encara continua supurant fel.

- El disseny luxós del parc central (24 milions d’Euros), és un gran error, tant inútil, com car.

- La nafra oberta de Can Ricart, pretesament tapada amb “punts de sutura” de llautó lluent, espera que més d’hora que tard, es puguin depurar les responsabilitats judicials.

Cada volta és més evident que els pitjors enemics del barri tenen un despatx en l’ajuntafems i la complicitat cega dels lobbis mediàtics i jurídics .
Cada volta és més evident que la població els hi anirà girant l'esquena i les urnes quedaràn buides de sentit. La democràcia està segrestada i veient l'esboranc del Poblenou, de tota Barcelona, de Catalunya, pastís de corruptes, la democràcia més que mai, ara, put a mentida!

Fotos: primera de Joan marca. (Can Ricart 2009) segona de Jordi Secall (Can Ricart 2005).