Ara fa tot just 100 anys.

El centenari de la setmana tràgica ha arribat. A finals de Juliol de 1909, En els molls del port de Barcelona, les lleves de soldats que havien d’embarcar cap el Marroc es van insubordinar. Les organitzacions proletàries de la ciutat (coneguda com la rosa de foc) varen convocar una vaga general i els obrers del recinte fabril de can Ricart feien descarrilar tramvies per improvitzar barricades clavant cunyes de fusta entre els rails.

Començaven set dies de crema d’esglèsies, acolloniment burgès i ebullició bolxevic, que acabaren amb l’enèsim bombardeig del exercit escanyol sobre Barcelona. No és casualitat que la nostra sigui la ciutat de tot el món que més voltes ha patit els projectils dels canons al llarg de la història. Tampoc és atzarós que la immensa majoria de vegades, els militars rogigualdos foren els responsables de disparar l’artilleria agressora. L’afusellament d’en Ferrer i Guàrdia va culminar la típica luxúria repressora contra les ments més brillants i que des de sempre ha caracteritzat els uniformats mesetàris-Neandertals.
Avui les coses son molt diferents. A can Ricart ja no hi queda ni el rastre de l’antiga lluita de classes, mentre els tramvies circulen impunement per la considerada àrea verda del P.E.R.I. de Diagonal Mar. Ja fa més de 70 anys que els escanyols no utilitzen armament pesat contra les cases barcelonines i la destrucció immobiliària queda en mans de plans urbanístics com el 22@, que tenen el detall de fer fora les veïnes abans d’enderrocar cap edifici. Tot això que hem progressat.

Però tornem a l’arrel de la qüestió que desencadenà els fets i pensem en el perquè d’aquella guerra africana, coneguda entre la gent com “la guerra dels banquers”. Calia protegir les inversions colonials dels que finanaven les mines que aportaven matèries primeres cap el “primer món”, bo i espoliant el Magreb de les seves riqueses naturals a punta de baioneta. Això ara també ha canviat enormement, doncs ara surt molt més rendible colocar i mantenir dirigents corruptes que "trapixeixin" amb les multinacionals que mobilitzar tropes d’ocupació cap a l’altre costat de l’estret de Gibraltar.

Malgrat aquests evidents avenços evolutius, encara hi haurà qui cregui allò de que la història és cíclica, que tornem a estar on érem, que 100 anys no son res i de que ens canvien les mosques però la merda és la mateixa. Com si en l’actualitat els banquers poguessin provocar cap conflicte armat.