dilluns, 28 de juny de 2010

Botiflerisme estatutari? No, Gràcies!


Davant l'evident naufragi del projecte de "reformar" la situació nacional, ens cal cercar sortides èpiques al atzucac actual. Els clàssics asseguren que la força d'una nació es mesura pel número de fusells que la defensen. Sota aquesta perspectiva, s'entén lo malament que ens va.

Per això proposem cercar inspiració en els clàssics de la lírica patriòtica:



La Campana de Sant Honorat

Quan s'anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.
I quan la llengua de la nostra gent
anava renegant d'odi i de gana,
quan s'esberlava el pit d'algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava y cridava a sometent.
I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l'espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat,
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixaven tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.
I despres quan vingue la mala nit
i s'ensorra per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana,
cementiri, miseria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.
Quatre anys mes tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perque havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.
La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s'ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.
Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.
Que si aixeca la forca i el punyal
i l'ungla de les besties s'escomana,
a la campana no li fa cap mal,
perque el so de la campana es inmortal,
i encara sona la campana!
Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l'orella molt rasposa,
qui l'aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.
Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
- no és el cor que us enganya -
tant si seguiu les mentes del camí,
com si palpeu amb la rella dins les mans,
tant si el rem un fadiga o us aplana,
si sóu pobres, cridaires bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val, que sou catalans,
hi ha alguna cosa que us farà germans
aquest so i aquest plor de la campana!
La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxi ni foc cruel
de mal no poden fer-n'hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, aixó rai!
Se'ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la campana.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

1 comentari:

Anònim ha dit...

El dissabte 10 de Juriol cal sortir al carrer a demanar presó pels polítics corruptes, còmplices necesaris de l'estafa piramidal immobiliària.

El tripartit ens ha venut a Madrit i els convergents ens van vendre fa molt temps.