dijous, 15 de juliol de 2010

En Can Ricart, l'escàndol no s'ha acabat!


L'any 2005, mentre encara ressonava l'estrepitós fracàs del Fòrum, l'ajuntafems de Barcelona optava per la fugida endavant i continuava amb uns plans urbanístics de “pelotazo y tentetieso”. En el recinte fabril de Can Ricart es requalificaren més de 150 anys de memòria obrera, i en nom del be comú, li regalaren la plusvàlua d'uns 100 milions d'Euros al “senyor” marquès de Santa Isabel.

Destruïren 250 llocs de treball, eliminaren dotzenes d'espais de creació artística i enderrocaren un patrimoni arquitectònic únic en tota Europa. Les restes que “salvaren” del naufragi, declarades be cultural d'interès nacional, encara han de patir un darrer ultratge “post-mortem”, amb la momificació del cadàver que pretén perpetrar l'arquitecta Benedeta. Disposa de 18 milions d'euros de diner públic per acabar de desdibuixar l'antic aspecte de la fàbrica. 12 milions més aniran destinats a equipar la futura casa de les llengües de tot el necessari per desenvolupar la seva desconeguda tasca. Tant desconeguda com el futur de la vila romana del segle primer, amb la que els arqueòlegs ensopegaren al intentar iniciar les obres.

El fracàs més recent és el del Cafè lebab ( li diuen així, donant-li la volta a Babel) on quasi no tenen ningú de públic. Fent referència a la bíblica construcció d'una torre castigada per Deu, dins de Can Ricart, era temptar la sort.

Però ara hi ha un fiscal i una jutgessa que acusen als responsables municipals, encapçalats pel tinent d'alcalde, de prevericació continuada i falsedat documental. Ho fan pel cas Palau i l'hotel que anaven a fer al costat, no pas per res del que ha passat al Poblenou, però recordem que els ara imputats són els pares ideològics i agents comercials del 22@. Uns suposats delinqüents varen planificar i executar la pèrdua del nostre patrimoni històric i la destrucció dels llocs de treball, inflant la bombolla que en esclatar se'ns a endut a totes per davant. L'estafa en les zones verdes i la presa de pel dels equipaments veïnals són d'altres cares d'aquest poliedre corrupte i pudent. L'expulsió de bona part de les classes populars del barri i el drama de la manca d'habitatge en uns carrers plens de pisos buits, tanquen el cercle de misèria que ens tenalla, hipotecant-nos el futur.

Esperem, si més no, que les perquises judicials siguin més eficaces que la comissió d'investigació que presidira en Jordi wiliams, la guineu que ha “heretat” la custodia del galliner immobiliari.