dimecres, 8 de juny de 2011

La part privada del negoci de Can Ricart.

La part del negoci immobiliari "privat" del conjunt industrial de can Ricart comença a visualitzar-se. Excavadores i camions, mouen i foraden uns 500 m2 de superfície. "Senyors" amb carpetes sota el braç, fotografien l'escena i signen documents i autoritzacions. Davant un clot en forma de nínxol semblaria que enterressin la veritat de l'especulació. La fressa de la maquinària torna a ressonar en les orelles veïnals, com volent ensordir els crits de denúncia davant de tant de lladregot.

Mentre, en la part publica del "negoci", ha baixat considerablement l'activitat deconstructora. Un cop despullades de sostre les naus de la futura casa de les llengües, l'aigua de pluja s'acumula per tot. El cadàver de l'antic recinte fabril, altre hora aixoplug de 250 llocs de treball, continua patint l'esquarterament desvergonyit dels especuladors, amb el vist-i-plau de tot l'arc parlamentari català.


La salomònica decisió del llavors conseller de cultura Tresseras de considerar B.C.I.N. tant sols una meitat del conjunt, permet que en l'altre meitat Alza Real remeni els coeficients d'edificabilitat per tal d'aixecar un edifici d'habitatges al bell mig del recinte, damunt les runes de les naus industrials que en 1853 va construir Josep Oriol i Bernadet. També han rematat la tanca de separació de les dues meitats (veure les fotos del final de l'article), per desplaçar-la un parell de metres endarrera de la posició en la que l'aixecaren fa uns anys. Els límits entre lo públic i lo privat són més movibles que mai, mantenint can Ricart com metàfora viva de la situació economico-social que ens toca patir en carn pròpia.

Hi ha qui diu que estem davant de l'ofensiva neoliberal més gran des de les reconversions industrials. Potser si que és la més visible per la gent del carrer, la que fa cua en l'ambulatorim saturat d'usuaris o la que no te escola bressol pel seu fill, però hi va haber una "ofensiva oculta" amb la llei del sol i la planificació urbanística que ens ha portat fins on som: "De aquellos polvos vienen estos lodos", no ho oblidem!

De la llarga impunitat dels corruptes (polítics, judicials i mediàtics) en diuen justícia. De la no responsabilitat dels actes i accions que arruïnen el nostre dia a dia, en diuen economia de lliure mercat, fent-ne dogma de fe capitalista i catequesi obligatòria en els mitjans de comunicació. A l'hora, en les acampades de la indignació popular, encara hi ha gent que ingenuament defensa que recollir signatures per canviar la llei electoral arreglarà alguna cosa. Com si la crisi xunga no fos la de principis, la de dir-ne democràcia del règim polític en el que malvivim la majoria (alguns més malament que d'altres, uns pocs molt pitjor que la resta).

La crisi de debó va començar quan un suposat partit patriòtic i republicà, va acceptar destruir el nostre patrimoni arquitectònic per a que un senyor marquès s'ompli la butxaca amb la plusvàlua de la requalificació. Quan un altre partit dels que governaven el consistori barceloní onejant la bandera verda, aprova uns atemptats ecològics com els del 22@ i es queda més ample que llarg. Quan uns suposats partits cristiano-liberals (que diu que recolzen l'empresariat), es giraren d'esquena a les P.I.M.E.S. que tenien que abaixar la persiana perquè els foragitaren dels terrenys industrials i enderrocaren les naus, en nom del "pelotazo y tentetieso". La caricatura de la realitat que ens volen fer empassar, arriba fins el punt de voler fer creure que el principal defensor parlamentari dels drets del proletariat és un tecnòcrata (veí del Poblenou), que no ha treballat mai en sa vida en un lloc que no sigui el seu propi partit.

Insults a la inteligència de la ciutadania continuen emergint dels bocamolls amb escons i/o poltrona consistorials: Interpetracions comptables, inginyieria financera, economia creativa, són diferents noms per disfressar el conegut timo de l'estampeta (en versió hipotecària) que hem patit la ciutadania. De dissenyar plans urbanistics especulatius en diuen haber viscut per sobre de les nostres posibilitats. De la manca d'habitatges de propietat pública en diuen protecció oficial. De l'evasió d'impostos cap a paradissos fiscals en diuen circulació de capitals no taxats. Els eufemismes dels prosistema ens amaguen el bosc de corrupció que ha desmontat les industries del Poblenou per requalificar els terrenys, destruint llocs de treball, espais de creació artística i patrimoni arquitectonic.

Semblaria que el xàfeg d'aturats que tempesteja pels nostres carrers és conseqüència d'un fenomen meteorològic imprevist, del que se n'ha de criminalitzar a l'Alfred Rodriguez Picó. Que lluny estem encara de la dignitat dels Islandesos, que porten a judici al primer ministre responsable del caos financer que els ensorra l'economia real. A veure si el seu exemple il·lumina la nostra nit, fins ara més fosca que la cova d'Alí Babà i els 40 regidors.