Us en reproduïm el primer d'ells a continuació:
ENDERROCS
D’UN DELS SÍMBOLS DE LA TRAJECTÒRIA INDUSTRIAL DE BARCELONA
L’interès
d’aquest conjunt emblemàtic de la modernitat industrial
barcelonina no residia en l’un o l’altre dels seus elements, si
no en la relació entre tots ells. Era l’únic gran complex fabril
amb més d’un segle i mig d’història conservat a la ciutat i,
com a recinte, tenia una gran qualitat urbana. Al mutilar-lo ha
perdut molt del seu interès patrimonial i urbà.
CAN
RICART HAURIA D’HAVER SIGUT UNA NOVA CENTRALITAT CIUTADANA AL VELL
MIG DEL POBLENOU, EN L’ENCREUAMENT ENTRE LA DIAGONAL I PERE IV
Can
Ricart, conservat íntegre i declarat bé d’interès nacional,
podria haver esdevingut un espai emblemàtic de la capacitat de
Barcelona d’inventar-se i reinventar-se al llarg del temps, amb un
gran pol de les arts i l’economia creativa i amb un nucli
d’equipaments culturals (Museu del Treball) i de serveis socials i
de proximitat, vora del parc central.
ENDERROCS
PREVISTOS PEL PLA MUNICIPAL
Els
enderrocs previstos pel pla municipal del 2006 a la part central i
posterior del recinte i els incendis imprevistos entre les naus que
per un motiu o altre s’enderroquen, han originat que, del conjunt, es mantingui poca cosa més que la façana. Can Ricart ha quedat
reduït a la meitat frontal, envoltada d’edificis molt més alts
que culminen en una torre frontal de 52 metres d’alçada. Com es
pot dir aleshores que “es conserva Can Ricart”?
El
Pla Municipal deixa a més en mans privades quasi la meitat de Can
Ricart, la qual cosa afecta tant el patrimoni com els usos, quan hi
haurien hagut solucions perquè tot el recinte fos públic. Cal
subratllar que, amb voluntat política per part de l’Ajuntament, hi
ha alternatives satisfactòries per tal que el bloc d’habitatges
previst dins del recinte i les torres d’oficines que l’haguèssin d'envoltar
s’ubiquin en altres indrets.
El
dineral malaguanyat fins ara en el projecte de la Casa de les
Llengües ha sortit de les butxaques del contribuïen, sense que els
polítics responsables dels plans urbanístics hagin de respondre
davant de cap tribunal. Els cent milions d’euros que la plusvàlua
de la requalificació estiuegen indefinidament en algú paradís
fiscal, mentre els 250 llocs de treball amb 35 petites i mitjanes
empreses, són història passada des de 2005. La dotzena d’espais
de creació artística que s’hi aixoplugaven se’ls endugué la
tempesta especulativa i la pedregada immobiliària.
Us
deixem amb una imatge del recinte en 1888, per recordar una part del
nostre patrimoni arquitectònic que el 22@ ens ha enderrocat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada