dimarts, 11 de desembre de 2012

Un altre premi Novel de la pau curull de demagògia.

Si l'inventor d'absorbir la nitroglicerina amb terra de diatomees (per facilitar la manipulació de l'explosiu) aixequés el cap, se li cauria la cara de vergonya. Per enèsima vegada el premi que porta el seu cognom es revolca pel llodaçal de la hipocresia més desmelenada. Sense anar més lluny, quan en el nostre barri aixequem els ulls al cel, Els edificis de les oficines de les indústries de la guerra com T-Sistems, Indra o General Elèctric ens enfosqueixen l'horitzó. Els principis ètics i morals de la nostra societat estan més perduts que un fill de puta en el dia del pare!                                                                           

Com a consol davant de tanta infàmia sols ens resta l'aixoplug poètic de mestres com Raimon, que descriu molt bé el que sentim en els seus versos:
 De vegades la pau
no és més que por:
por de tu, por de mi,
por dels homes que no volem la nit.
De vegades la pau
no és més que por.

De vegades la pau
fa gust de mort.
Dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau
fa gust de mort.

De vegades la pau
és com un desert
sense veus ni arbres,
com un buit immens on moren els homes.
De vegades la pau
és un desert.

De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir.
De vegades la pau.

De vegades la pau
no és més que això:
una buida paraula
per a no dir res.
De vegades la pau.

De vegades la pau
fa molt més mal;
de vegades la pau
fa molt més mal.
De vegades la pau.