divendres, 5 de setembre de 2008

can Ricart i el seu enderroc

L’enderrocament parcial de Can Ricart, iniciat el 7 de Novembre de l'any passat, representa sols una il·legalitat més en aquest assumpte. L’Ajuntament de Barcelona, amb permís de la Generalitat, se salta la normativa obviant el perímetre de seguretat per a les naus industrials que estan pendents de ser declarades Béns Culturals d’Interés Nacional (BCIN), avui ja declarades d’interés local. Durant els dos anys des que es va iniciar el procés per enderrocar aquest recinte fabril, s’han reiterat els abusos contra la llibertat d’accés a l’espai públic, així com les negligències contra la salut i la seguretat públiques.

Reqüalificació i incendis “accidentals”

El conjunt històric de Can Ricart, defensat per catedràtics, historiadors, veïnes i artistes, data del segle XVIII i consta de 2,5 hectàrees. Una, la que es vol enderrocar, és propietat del Marqués de Santa Isabel, Federico de Ricart (Director del World Trade Center del port de Barcelona), l’altra una i mitja li va expropiar l’ajuntament, prèvia requalificació dels terrenys, en una operació milionària que contrasta amb les expropiacions de cases realitzades al barri a preu de cadastre (el 10% del valor de mercat). “El silenci administratiu (van trigar 22 mesos, contra els sis legals, a acceptar estudiar l’expedient que demanava que Can Ricart fos declarat BCIN) va permetre aquesta especulació, el tancament de 34 PIMES que donaven feina a 250 treballadors i el deteriorament de les naus avui abandonades”, segons denuncia Joan Marca, president de l’AVV de can Ricart. “L’empresa d’Iratxeta, per exemple, va haver de vendre les seves màquines perquè no podia pagar-ne el trasllat ni finiquitar els treballadors”.


Foto de Joan Marca: Passatge del Marquès de st. Isabel i l'entrada a la fàbrica de can Ricart.

Davant la possibilitat que el recinte sigui declarat BCIN, el Marqués de Santa Isabel va amenaçar en roda de premsa de denunciar l’ajuntament per “lucre cessant de 109 milions d’euros”. Es revela una dada econòmica que els veïns desconeixien i que, segons Marca, “explica els incendis a la nau”. L’any passat, a més d’un incendi, es va produir un connat “que els propis bombers ens van explicar que va ser provocat, van trobar una olla plena d’espelmes, plàstics i una estufa elèctrica. La porta era tapiada i com que els fusibles estaven fora, van deduir que es va activar l’electricitat després de tapiar la porta”. Els veïns demanen que s’investiguin els fets “i sobretot, que netegin la fàbrica i retirin el material inflamable”.

Patrimoni urbà vs habitatges de luxe

El conjunt de Can Ricart és “una meravella històrica, únic a Europa per les seves carácterístiques”. La idea d’enderrocar-ne la meitat “és un despropòsit, oi que no enderrocarien la meitat de l’aqüeducte de Segovia?”. El Fòrum de la Ribera del Besòs, que reuneix diverses entitats com l’Arxiu Històric del Poblenou, ICOMOS (International Council on Monuments and Sites), l’Institut Català d'Antropologia, la Coordinadora d’Entitats del Poblenou, i diverses AVV, i que està recolzat per diversos departaments d’universitats catalanes i centres d’investigació, així com pel Director del MACBA i el vicerector de la UPC, reclama la declaració de Can Ricart com a BCIN. L’ajuntament encara té un any per decidir-se. Mentrestant, les màquines ja han començat a fer forats, destrossant els conductes soterranis de l’antiga xemenia de vapor. Joan Marca es lamenta, “fot perque mai sabrem què hi havia”. La plataforma Salvem Can Ricart ha presentat un recurs administratiu per aturar l’enderroc.

Immers en el Pla 22@, l’espai que s’està enderrocant s’omplirà de pisos de luxe. Altres solars del barri són ocupats per hotels i centres comercials, considerats com a equipament, "pervertint així la idea d'equipament” segons la Plataforma Salvem Can Ricart. “El que demanem són equipaments de veritat, el veritable valor patrimonial ve determinat per la relació indissoluble entre l'espai i els seus usos socials”. La Plataforma, a més, denuncia que “el Pla 22@ promet molts llocs de treball, però no té miraments en destruir els existents i permetre la instal·lació d’empreses vinculades amb la indústria militar.”

Llei Marcial a la catalana

“Can Ricart és una metàfora de Barcelona”, així ho va definir Manuel Delgado en al·lussió a l’accés restringit a l’espai públic per part de la seguretat privada. Els treballadors, més d’una vegada, han hagut de tornar a casa seva a buscar el DNI, requerit pels segurates, que s’apunten les dades, violant la llei de protecció de dades. “Això ens hauria de col·locar en situació d’alarma. L’administració està obsesionada pel control… però aquí no hi ha poder ni res, és el cachondeo absolut, ningú no controla res, som a l’apologia del neoliberalisme. L’entorn, aquest sí, intensament vigilat”.

L’excusa per la presència dels “parapolicies”, com els defineix Joan Marca, és per evitar els incendis, “però ja fa mesos que han desallotjat les naus i ningú no retira el material inflamable”. Marca penja un vídeo al portal Blib.tv on mostra com s’entra fàcilment a les naus, “això sí, saltant”. Denuncia, a més, la prohibició de fer fotos, negada per l’ajuntament, i evidenciada a un altre video, on el “senyor Galindo”, responsable de seguretat, es nega a donar-ne raons “si te lo digo me descubro”.

Durant l’okupació, l’any passat, del recinte per part de la Makabra, més de 100 antiavalots van rodejar les quatre illes que ocupa Can Ricart tot un cap de setmana, intentant desalotjar per sed i gana.
“Des de casa els passàvem menjar amb una tirolina"









Foto de Joan Marca: Damunt del sostre d'una nau de can Ricart un resident del col.lectiu de La Makabra agraïnt l'ajuda rebuda per part dels veïns més propers a la fàbrica durant el setge policial.


Com a resposta, sis antidisturbis van "vigilar" la seva porteria durant les 48 hores de durada del setge, interrogant tothom que entrava o sortia.

Atemptat contra la salut pública

La nau, a més, “és un niu de plagues, a l’estiu hem tingut el mosquit tigre i contínuament hi ha rates”. Les naus veïnes són de la Frigo i la Knorr. El fet més greu, però, sempre segons els veïns, resulta del desmuntament de la uralita, saltant-se les estrictes normatives al respecte. “Ni els treballadors que encara hi ha havia al recinte, ni els veïns vam ser avisats”. Els operaris, però (que treballaven a escassos metres dels balcons dels veïns), sí que duien l’equip especial i les màscares, doncs la pols que aixeca la fibra d’amiant “és molt i molt cancerígena”. Els veïns han volgut presentar denúncia contra Enderrocs Benhumea i AGD, però alerten que ni la Guàrdia Urbana ni els Mossos d’Esquadra s’han declarat competents al respecte.