Fins ara, la recollida de metalls dins de l’antic recinte fabril de can Ricart requèia en els rodamóns que saltaven les tanques per endur-se canonades de plom i fils de coure. Però amb la flamant posada de la primera pedra virtual de la casa de les llengües i la nova companyia de seguretes ( amb el sarcàstic nom de “protección patrimonios”), el negoci pren majors proporcions.
Hauran pensat que ja anava essent hora d’expremer industrialment els abundosos nínxols de matèries primeres, encara que en passar amb el camió (Matrícula B-6625-JC) pel damunt de les troballes arqueològiques, es provoqui algun esvoranc. La suposada protecció del nostre patrimoni històric i de la vila romana que si ha trobat, no sembla tant prioritari com garantir el correcte reciclatge dels materials que fan nosa al atemptat arquitectonic que volen perpetrar.
El diccionari Pompeu-Fabra es queda curt en adjectius per a calificar el nivell d’hipocresia municipal, autonòmica i estatal amb la que ens fuetegen impunement. Sense anar més lluny i continuant parlant de materials arcaics rovellats, un exfalangista procurador en les corts de la dictadura del generalísimo (durant tres legislatures) i públic enemic de que Catalunya tingui comitè olímpic propi, disposa la seva capella ardent dins del palau de la Generalitat tripartida. Els mateixos que, quan els interessa, branden la bandera de la recuperació de la memòria històrica, fan ara exercici públic d’amnèsia desvergonyida.
Davant l’esmentada mancança lingüística del nostre estimat idioma, ens veiem obligats a recórrer a una expressió extrangerament castiza, del país del costat (que el mort recent tant estimava) per definir els gripaus que ens fan empassar: “Manda huevos!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada