Segons ens informa la comissió d’observacions ornitològiques diverses, ja han tornat les obscures orenetes, de Can Ricart, els seus nius a penjar i altre volta, amb l’ala en les desvidrades finestres, juganeres trucaran. Saben d’altres anys que tenen la teca per llur descendència assegurada, doncs mosquits tigre farcits de sang veïnal no els hi faltaran pas.
Però les emplomades sagetes negres no són, ni de bon tros, les mestresses del seu espai aeri, dominat per la gavina argentada i el seu estol. Seves són les fosques ombres que ens sobrevolen amenaçadores. Un cop començat el període de les nidificacions ocellaires generalitzades, les conegudes com a rates aèries, corren a enfilar-se al lloc de màxim privilegi: El cap d’amunt de la xemeneia, 30 metres per sobre les naus sense sostre del nostre B.C.I.N. És evident que l’instint primaveral no coneix aturador, ni respecta suspensions prorrogables o normatives urbanístiques, ni de civisme. També queda clar que les lleis de la selva són la jutgessa i el botxí que governen dins d’aquest patrimoni cultural, històric testimoni de qui som i d’on venim.
Els altres nínxols ecològics d’aquest gran reservori de natura urbana són colonitzats per tota mena d’aus i insectes, mamífers i rèptils, amb la feromona reproductiva en efervescent ebullició. Les males herbes floreixen esplendoroses, pintant de grocs i verds el gris-ciment de tantes hectàrees sembrades de runa. La primavera trompetera rebufa amb força els seus ensordidors cants de sirena, que amenacen el recinte amb el mateix final que el que tingueren les malaurades muralles de Jericó. I es que, amb tant de mal bitxo suelto, “el asunto de la jodienda no tiene enmienda”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada