La casa de les llengües i els desnonaments silenciats

La capacitat humana d’ignorar, en el seu dia a dia, les paradoxes (que l’incomodarien si hi pensés gaire), no deixa mai de sorprendre’m desagradablement. Des de sempre, el pantxacontentisme ha estat una característica que ens defineix com espècie; però quan més avança l’autoanomenada civilització del benestar, pitjor anem. La hipocresia social amb la que comencem el segle arriba al paradigma estrambòtic amb els plans urbanístics del Poblenou. Materialitzats en forma del formigó armat i parloteig fal•laç, coronen la destrucció dissenyada des del 22@ amb uns grans lucres que enriqueixen a uns pocs privilegiats. Com diu la popular corranda:

Amb una mare mentidera
i un pare lladregot,
el 22@ es sembla
massa als seus progenitors!

Damunt les runes de l’antic barri, i esfilagarsant les restes de teixit associatiu, apedacen la misèria generalitzada amb individualisme competitiu. Amb maniobres de distracció prestidigitadors, allunyen l’atenció d’escàndols inqualificables: A tocar de la nova casa de les llengües, hi ha veïns de tota la vida en risc de desnonament proper i famílies de rodamóns cercant ferralla de subsistència entre la indiferència emocional col•lectiva.


La flamant casa de les llengües és un nou equipament inventat per no se sap qui, que no s’ha fet mai enlloc del món, que no queda clar com quedarà i que costarà uns 18 milions d’Euros de diners públics. La ferum del Fòrum 2004 i els farsants que no permeten que la realitat els hi espatlli una bonica història, s’ensumen des d’una hora lluny.


El veïnat de tota la vida en risc de desnonament massa pròxim és, entre altres, els expropiats expropietaris d’un habitatge en l’antic passatge Cusidó. Recordem una vegada més, que els pagaren el que era casa seva a preu de cadastre, en nom del be comú. La paupèrrima indemnització la invertiren en donar l’entrada d’uns pisos nous, a preu de bombolla, dels que ara no poden fer front a l’estratosfèrica hipoteca.


Les famílies de rodamóns i sense sostre, malvivint pels descampats de la recollida d’engrunes, son part del nostre paisatge i paisanatge des de l’inici de l’actual mil•lenni. Les polítiques antiexclusió tripartites fracassen estrepitosament en resoldre aquests tipus de problemes subsistencials. En paraules de l’actual regidor Narvaez: “Això sols ho resoldran les excavadores”(dedueixo que tirant-hi terra damunt l’assumpte).


L’estrambòtic mosaic que resulta d’aplicar obstinadament la maximització especulativa és un barroer collage de gent sense casa i cases sense gent, zones verdes entre els rails del tramvia, aturats entretinguts en mirar les obres d’enderroc de les naus industrials que aixoplugaven els seus antics llocs de treball i regidors municipals que inauguren els magnífics plans E zapateristes sense cap oposició social al respecte. On són els presumptes intel•lectuals d’aquest maltractat país mentre tant? Doncs estan en programes televisius matutins, fent de contertulians frivolitzadors i de banals comentaristes de xerrameques. Disfressen amb parracs de pseudoètica les seves complicitats (per omissió, en el millor dels casos) amb el sistema que els peixa. Com confessava al principi, hi ha capacitats humanes que, malauradament, no deixen mai de sorprendre’m.