Del saló de plens, en l’angle fosc!

Del saló de plens, en l’angle fosc;

Pels seus propietaris, volgudament oblidades;

Silents i cobertes de pols,

S’esguarden les responsabilitats polítiques!

Paradoxalment, quan les pitjors perspectives de futur entelen l’horitzó social, més sembla que siguin bons temps per a la lírica. Com a exemple, l’anterior mostra de poesia romàntica lliurement versionada, tan actual ara com fa un parell de segles.

Però quina altre ens queda, davant la tragèdia inevitable que ens engoleix, que no sigui cercar la catarsi col•lectiva en dedicar brindis al sol. Zapatero mateix, fa una impagable imitació d’en Neró durant l’incendi de Roma i canta desafinades odes èpiques que, de ben segur, passaran als anals de la història dels absurds.

Tornant al poema del inici, certament, les responsabilitats polítiques d’inflar la bombolla comencen en els plans urbanístics aprovats pels ajuntaments. Però els plens municipals estan protagonitzats per uns regidors d’uns partits, que s’han pagat les campanyes electorals amb crèdits de bancs i caixes que no sempre han tornat.

A l’hora, els qui prenen decisions en les caixes són “senyors polítics” col•locats a dit. Els mateixos que donaren crèdit il•limitat a immobiliàries capdavanteres en destrucció de territori. Els mateixos que tenen sous estratosfèrics i contractes blindats, impunitat impúdica, propietats multimilionàries i diversos amarradors. Els mateixos que defugen miserablement la factura dels seus actes, bo i contemplant l’incendi ciutadà des dels seus refugis ignífugs.

Potser ara, que ja comença a fer massa pudor de socarrim com per continuar tapant-se el nas cívicament, la necessitat obligui a fer canvis reals del sistema. Tant de bo que la impunitat dels corruptes que ha caracteritzat el període post-franquista en que malvivim, acabi per sempre.

En un rampell d’optimisme inesperat, encara hi hauria marge de maniobra sobrat per a recuperar esperances. Tenint voluntat decidida,, amb poques mesures però valentes com les del següent decàleg, impedirem que el capitalisme refundi la humanitat:

• Expropiació de tots els beneficis especulatius immobiliaris.

• Enviament de tropes de la O.N.U. a envair els paradisos fiscals i recuperar el que és nostre.

• Legalització de la marihuana i venda en els estancs cobrant impostos.

• Legalització de la prostitució i garanties laborals per les treballadores sexuals, prenent-li el negoci a les màfies no estatals.

• Exigir un us social de tota propietat privada, sota pena de pèrdua d’us de fruit.

• Finalitzar l’espoli econòmic que patim, pel que Catalunya ha de mantenir un enorme eixam de paràsits mesetaris i rèmores repressores.

• Aprofitar l’avinentesa financera per decréixer de forma controlada, canviant els valors consumistes pels principis solidaris i sostenibles.

• Garantir autèntics controls democràtics de les mesures que ens hipotequen els drets bàsics.

• Depurar responsabilitats penals dels corruptes, amb llargues condemnes de presó.

• Penalitzar severament tota agressió al medi ambient, garantint la ruïna econòmica a tot el qui es vulgui enriquir contaminant.

Ja comença a ser hora de que la llum aclaridora inundi a raig els angles foscos dels despatxos del poder. Massa temps portem deixant-nos empènyer a ulls clucs. En treure'ns la vena que ens encegava, sols veiem un erm i costerut pedregar. Però ja he dit que per il•luminar les nostres passes en aquests temps de tribulacions obscures, res com la lírica; així que acabo l'article amb un rodolí d’en Miquel desclot:

Mentre no s'apagui el sol
i no es fongui la bombeta,
deslliureu-nos d'en banyeta,
Sant Miquel, Màrtir i Pol.


Joan Marca I tristan, president de l'A.V. de Can Ricart.