Igual que en la cèlebre frase “Deu meu, han violat a la reina!" , en mitja dotzena de paraules es parla de religió, monarquia i sexe forçat, hi ha un mot màgic que permet una resposta institucional per a tot el que succeeix:
C r i s i.
Mitjançant els seus poders semàntics, actua com a pedra antifilosofal, bo i convertint l'or en plom, a la vista pública dels mitjans de comunicació de masses. El que abans eren joies de la corona, ara és pesat llast econòmic. L'antic oasi català, sota els efectes de la sequera creditícia, amenaça en tornar-se miratge fugisser, eixut com bacallà salat.
Però l'espectacle ha de continuar al preu que sigui, i el Barça paga 40 milions d'Euros per un jugador de futbol, mentre la televisió publica debat l'autèntic problema que preocupa a la societat. El seny patriòtic empeny a la gent de be a refer els cercles i continuar dansant al so que ens toquin, envoltant els tòtems nacionals. La major part del ramat nega l'evidència, tot i estar entrant per la porta de l'escorxador industrial.
L
a mio-pia del “mio,mio,mio,mio i mio!” escurça la vista i emboira la mentalitat col·lectiva. Les institucions que vetllen pel bon funcionament del sistema inoculen constantment nous sil·logismes, que donen explicacions com inòpia en vena, tranquil·litzant consciències neguitoses.
Caldrà anar deixant-se de tanta sardana i començar a assejar el ball de bastons!
Fotos i text de Joan Marca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada