L’evident fracàs de les teories del mercat, a l’hora de preveure la que se’ns ve al damunt, empeny el coneixement humà a cercar explicacions alternatives a les ortodoxament acceptades. Les últimes investigacions al respecte amplien extraordinàriament les fronteres de la realitat visible en el nostre dia a dia. Caldrà, doncs acunçar nous conceptes, rebatejant l’amalgama cultural de nostra erudició.
La metafísica social la definirem com la poeticociència de les partícules elementals i la mecànica quàntica de la psique col.lectiva. La seva matèria d’estudi és la passivitat/activitat de cadascun dels subjectes individuals que formen la massa humana. L’espín positiu o negatiu de cada element, els seus nivells d’energia, els centres d’interès al voltant dels quals orbiten dins de núvols de possibilitats binaries….. En definitiva, és un resum de la realitat que descriu el comportament en temps de crisi, dins del contínuum capitalista que forma l’univers conegut. Investiga un regne on la velocitat d’enriquiment pot accelerar-se de forma indefinida, sense cap límit regulador de cobdícies.
Descobrim presumptes paradoxes, com la que afirma que la matèria està bàsicament formada per espai buit. És com si el gran creador construís milers d’edificis per a què no hi visqués ningú. Milions de metres quadrats sense veïnes, sense persones, sense vida. La sola possibilitat fa venir esgarrifances a tothom qui s’ho planteja .
També s’afirma que l’espai buit no ho està del tot, només està buit de mitjana. És com si un empresari demanés crèdits als mercats de futurs, tapant immediatament el forat amb diners negres provinents de no se sap on. Si en la conta bancària hi ha el mateix nombre de superàvits com de desfalcs i de les mateixes quantitats, per hisenda la resultant és zero i essent multimilionari, no caldria que pagués cap impost (cosa que en la vida real seria tant impensable com creure en l’existència de paradisos fiscals).
Una altra norma sentència que la riquesa no es crea ni es destrueix, tant sols canvia de butxaca, fent una mena de salt quàntic. Acaba apareixent en algun conte suís sense que se sàpiga quin camí ha seguit per arribar-hi. Perplexitats com la de la dualitat ona-partícula, competeixen en exotisme amb trinitats com polítics-banquers-immobiliàries (que son un i tres a la vegada, segons els convingui, per desconcert de l’observador)
Hi ha teories de supercordes que asseguren que, segons la vibració, la partícula és diferent. Així doncs, si pengem un burgès d’una forca, la vibració seria diferent que si el penjat és un proletari suïcidant-se per no morir de fam. Encara que això succeeixi en dimensions desconegudes, sembla que habitem un multivers format per eixams innombrables de Branes, que naveguen per l’espai-temps, bo i col.lisionant entre elles. El bon o mal Karma potser sigui quelcom més que una superstició instintiva. La lògica racional no hi té cabuda i cal aplicar les equacions de l’enginyeria financera per calcular els que, els coms i els perquès. Tal vegada en Pitàgores l’encertés amb allò de la musicalitat de les esferes?
Però diu que hi ha proves irrefutables de què això és així, com ara l’anomenada remor de fons. Apuntis cap on apuntis l’antena, tot és ple d’una remor de secrets a crits que parlen de corrupció. L’altre evidència innegable és l’expansió accelerada de la bombolla, mare de totes les grans explosions. A més, els paral•lelismes entre allò molt gran i allò molt petit no poden ser
casualitats. Estem com el protagonista del xou de Truman, en veure caure focus cinematogràfics del cel. Els dogmes de fe sobre el que ens envolta comencen a ensorrar-se, qual patrimoni industrial poblenoví davant el 22@. La consciència de viure dins d’un miratge que es va difonent, erosiona la creença en la religió neoliberal i els falsos Déus que predicava. Els pilars que sustenten el sistema tremolen i ens fan tremolar a totes, com si un Hèrcules cec de ràbia els empenyés desaforadament cap a l’abisme més fosc.
Acabarà resultant que entre una tragèdia grega i un cap de Turc, hi ha tot un mar Egeu de tril•lers i tripijocs a dojo, que oculta darrera la nostra inòpia, conforma la veritable substància subatòmica del món en el qual malvivim. Són universos “immaterials” que treuen profit lucratiu de les tragèdies alienes que ells mateixos provoquen (l’anomenada energia fosca, doncs passa inadvertida pels aparells detectors del poder judicial). Després deriven responsabilitats, amagats dins caus de cuc, fins aconseguir que es dilueixin en quàsars de galàxies llunyanes. Un dels últims exemples clars que proven aquesta teoria, seria l’afirmació de la municipalitat barcelonina, que assegura que la culpa del rebrot de la prostitució barriobajera és de la primavera, i la responsabilitat criminal és del bon temps que ha fet. El veritable culpable acabarà essent, segons l’ajuntament, l’Alfred Rodriguez Picó.
Tot i així, la “comunitat científica” continua discutint si “són galgos o podencos”, davant un futur fosc com la gola del llop. Les cruels queixalades que ens clavarà el destí que ens han llaurat en el nostre solc d’espai-temps, no tindran res de metafísiques. Acabarem escaldats com brots de menta dins d’una teteria turca, a causa de ser un ramat d’ignorants, alienats de la veritable natura de la realitat de les coses que ens envolten.
Descobrim presumptes paradoxes, com la que afirma que la matèria està bàsicament formada per espai buit. És com si el gran creador construís milers d’edificis per a què no hi visqués ningú. Milions de metres quadrats sense veïnes, sense persones, sense vida. La sola possibilitat fa venir esgarrifances a tothom qui s’ho planteja .
També s’afirma que l’espai buit no ho està del tot, només està buit de mitjana. És com si un empresari demanés crèdits als mercats de futurs, tapant immediatament el forat amb diners negres provinents de no se sap on. Si en la conta bancària hi ha el mateix nombre de superàvits com de desfalcs i de les mateixes quantitats, per hisenda la resultant és zero i essent multimilionari, no caldria que pagués cap impost (cosa que en la vida real seria tant impensable com creure en l’existència de paradisos fiscals).
Una altra norma sentència que la riquesa no es crea ni es destrueix, tant sols canvia de butxaca, fent una mena de salt quàntic. Acaba apareixent en algun conte suís sense que se sàpiga quin camí ha seguit per arribar-hi. Perplexitats com la de la dualitat ona-partícula, competeixen en exotisme amb trinitats com polítics-banquers-immobiliàries (que son un i tres a la vegada, segons els convingui, per desconcert de l’observador)
Hi ha teories de supercordes que asseguren que, segons la vibració, la partícula és diferent. Així doncs, si pengem un burgès d’una forca, la vibració seria diferent que si el penjat és un proletari suïcidant-se per no morir de fam. Encara que això succeeixi en dimensions desconegudes, sembla que habitem un multivers format per eixams innombrables de Branes, que naveguen per l’espai-temps, bo i col.lisionant entre elles. El bon o mal Karma potser sigui quelcom més que una superstició instintiva. La lògica racional no hi té cabuda i cal aplicar les equacions de l’enginyeria financera per calcular els que, els coms i els perquès. Tal vegada en Pitàgores l’encertés amb allò de la musicalitat de les esferes?
Però diu que hi ha proves irrefutables de què això és així, com ara l’anomenada remor de fons. Apuntis cap on apuntis l’antena, tot és ple d’una remor de secrets a crits que parlen de corrupció. L’altre evidència innegable és l’expansió accelerada de la bombolla, mare de totes les grans explosions. A més, els paral•lelismes entre allò molt gran i allò molt petit no poden ser
casualitats. Estem com el protagonista del xou de Truman, en veure caure focus cinematogràfics del cel. Els dogmes de fe sobre el que ens envolta comencen a ensorrar-se, qual patrimoni industrial poblenoví davant el 22@. La consciència de viure dins d’un miratge que es va difonent, erosiona la creença en la religió neoliberal i els falsos Déus que predicava. Els pilars que sustenten el sistema tremolen i ens fan tremolar a totes, com si un Hèrcules cec de ràbia els empenyés desaforadament cap a l’abisme més fosc.Acabarà resultant que entre una tragèdia grega i un cap de Turc, hi ha tot un mar Egeu de tril•lers i tripijocs a dojo, que oculta darrera la nostra inòpia, conforma la veritable substància subatòmica del món en el qual malvivim. Són universos “immaterials” que treuen profit lucratiu de les tragèdies alienes que ells mateixos provoquen (l’anomenada energia fosca, doncs passa inadvertida pels aparells detectors del poder judicial). Després deriven responsabilitats, amagats dins caus de cuc, fins aconseguir que es dilueixin en quàsars de galàxies llunyanes. Un dels últims exemples clars que proven aquesta teoria, seria l’afirmació de la municipalitat barcelonina, que assegura que la culpa del rebrot de la prostitució barriobajera és de la primavera, i la responsabilitat criminal és del bon temps que ha fet. El veritable culpable acabarà essent, segons l’ajuntament, l’Alfred Rodriguez Picó.
Tot i així, la “comunitat científica” continua discutint si “són galgos o podencos”, davant un futur fosc com la gola del llop. Les cruels queixalades que ens clavarà el destí que ens han llaurat en el nostre solc d’espai-temps, no tindran res de metafísiques. Acabarem escaldats com brots de menta dins d’una teteria turca, a causa de ser un ramat d’ignorants, alienats de la veritable natura de la realitat de les coses que ens envolten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada