Un regal de Reis avançat.

Com que som així de "republicans", no respectem ni als Reis d'Orient i us avancem el nostre regal un parell de dies. Es tracta d'ún lúcid article del nostre amic Martín Urtasun, soci de S.O.S. Monuments. En ell es retrata magistralment la cronologia emocional del conflicte urbanístic que ens afecta i l'atretzo polític que l'acompanyava:

 

ADÉU A CAN RICART?

El procés de lluita per la conservació d’aquesta fàbrica del Poblenou ha esdevingut una fita clau en la història de la lluita contra la destrucció del patrimoni arqueològic de la Catalunya industrial. Una fita inoblidable per als partidaris de la seva conservació i adequació al servei de la comunitat. Però també, encara que per raons oposades, inoblidable pels beneficiaris crematístics de l’operació i els qui l’han facilitat.

Deixar una o dues xemeneies en peu, prometre llocs de treball en tecnologia puntera, agafar els diners i esperar que escampi. Heus aquí una recepta clàssica per enriquir a curt termini el patrimoni propi i empobrir definitivament el de tots. Però té un punt feble: els ciutadans han dit prou. Un exemple d’això és la vella –va ser fundada a 1853- fàbrica d’estampats de Sant Martí de Provençals, que ha esdevingut l’enèsima reedició del combat entre interessos públics i guanys privats. Entre creixement salvatge i sostenibilitat integral. Entre cultura i especulació. Entre debat obert versus acords tancats. Entre la participació ciutadana i el despotisme il·lustrat, cada cop més despòtic i menys il·lustrat, cada cop menys democràtic. Certament, tots aquells que volien salvar la totalitat d’aquest conjunt fabril, que com a tal indústria tèxtil va tancar les seves portes fa més de 40 anys, no oblidarem mai aquesta lluita. En part per la inqüestionable singularitat d’aquesta fàbrica, però també pel enorme suport que ha tingut d’una amplia part de la ciutadania, conscient d’aquesta importància.
 

ELS ANYS DE LES GRANS PARAULES.

 

Potser per la seva desgràcia, el projecte de reconversió dels terrenys de Can Ricart va sorgir els anys d’aquella presumptuosa Barcelona que sense haver sortit de l’era post olímpica s’havia convertit en la “capital mundial de l’arquitectura”. Era la Barcelona de maletí i corbata, de BMW, ben integrada en el “milagro español”,encara que aspirava a liderar la franja fashion.

Però debats arquitectònics a part, el que realment compta és el criteri dels grups de pressió de constructors i hotelers. I en sintonia amb ells, els gestors oficials, que ens assenyalen l’únic camí possible, el del creixement sense límits, i canonegen els incrèduls–moviments veïnals i associatius crítiques- a cops de Grans Paraules: “Fòrum de les Cultures” , “transversalitat”,“noves centralitats”, “clústers tecnològics”, “posar la ciutat en el mapa”...

Conjurs definitius, eslògans inqüestionables, consignes de màrqueting que exigeixen consens, fins i tot unanimitat. Algú pot estar en contra de la creació de llocs de treball? I més si es tracta de companyies tecnològiques que maneguen coneixement intensiu, que han de posar Barcelona en el mapa de les noves tecnologies, la innovació i la recerca, com ja ho ha fet el turisme de borratxera.

És un somni realment atractiu. Llàstima que només visqui als manuals d’estratègia dels gabinets de comunicació que assessoren els grans especuladors. Els mateixos que contracten uns gestors municipals formats a les business school i deformats per la seva qualitat d’eterns aparatchiksde país de l’Europa meridional del totxo, pagats, això sí, amb sous de fabricant de mòbils nòrdic.

Aquestes estratègies de màrqueting venen farcides –i això és el seu avantatge definitiu- de promeses inconcretes, que posades en aquestes boques –unes suposadament progressistes- i altres suposadament conservadores –dels seus propis interessos- no obliguen ningú ni res. Però ajuden a treure del mig aquest prestigiós passat industrial, clau de la nostre història sí, però –oh, mala sort!- un passat que ara destorba les operacions immobiliàries del present. Toca escombrar-lo, per tant, com ja s’ha fet tantes vegades en altres indrets de la ciutat. En aquest camp de batalla desfavorable i truculent, uns pocs vividors –incendi casual però providencial inclòs- han fet un negoci rodó, embutxacant-se (de moment) desenes de milions d’euros. I els més, partidaris de conservar Can Ricart, no han pogut impedir-ho.

 

UNA LLUITA DE FUTUR

 

Ara, la crisi econòmica, tan radical, ens obliga a pagar a tots la immensa factura de tantes especulacions, malbarataments, inèpcies i corrupcions que han bastit la darrera bombolla especulativa de l’Estat. A canvi –petita compensació- la crisi fa caure màscares i assenyala els límits d’aquest model econòmic, que ens presentaven com a indeturable. Lamentablement, i en el cas que ens ocupa, el de Can Ricart, i malgrat la seva declaració el 2007 de Bé d’Interès Cultural, la irrupció de la realitat econòmica ha arribat tard: una bona part de la destrucció sembla irreversible. En aquest sentit la ciutat –la que sempre ha volgut estar en el mapa però sense vestits que li venen grossos, amb trens de vida que no podia pagar- ha perdut una part d’aquest escenari clau de la seva memòria, la seva cultura.

Aquest dies, mentre progressa la implacable destrucció de naus i el trossejament de la propietat a l’antic carrer Santa Isabel, avui esborrat del mapa, reflexiono sobre si ha valgut la pena aquesta lluita. I la meva resposta és sí, perquè se n’ha salvat una part–el primer Pla Especial de Can Ricart, de 2005, només contemplava la conservació de dues naus, la xemeneia i la denominada torre del rellotge- i per que Can Ricart si més no ens ha ajudat a saber qui som i on estem realment tots els que hi hem participat. També resta justificada la lluita perquè a Barcelona, a Catalunya, s’ha tornat a demostrar que hi ha una clara i creixent voluntat de plantar cara a la destrucció irresponsable del nostre encara ric patrimoni arqueològic, cultural i social.

Així ho revelen la seriositat dels estudis, publicacions i webs que se li han dedicat. La quantitat de reunions, declaracions, la participació en les mobilitzacions en tots aquests anys. I això des d’angles i òptiques diferents: des de protestes ciutadanes a moviments alternatius, des d’exposicions de fotografies a desallotjaments d’artistes, des de desnonaments a les petites empreses allotjades en el recinte a estudis acadèmics, conferències d’arquitectes, urbanistes, historiadors, associacions de veïns... Entre elles, també la nostra associació, SOS Monuments, és clar.

La meva conclusió es que totes aquestes iniciatives, col·lectius i persones mostren que el respecte pel patrimoni cultural, històric, arqueològic segueix entre nosaltres ben viu. Més enllà del resultat final d’aquesta lluita puntual, és necessari continuar perquè, vulguin o no vulguin, és llavor de futur.

Martin Urtasun (Soci de SOS Monuments)