Israel esvaeix la crisi en el 22@.

En el 22@ estan d'enhorabona: El bombardeig de l'exèrcit israelí damunt la franja de Gaza obra de nou el mercat del pròxim orient a les industries de la guerra.
Tant sols dissabte al matí van caure més de 100.000 Kg de bombes. Un "Saabat" no gaire sabatic.
Durant el dilluns, sense anar gaire més lluny, van pujar les accions d'Indra en la borsa. Mentre que la majoria d'empreses del Ibex 35 perdien valor, la industria “standard” del 22@ era de les que més pujava (i dimarts van tornar a pujar).

La sang dels uns és un riu de diners per a d'altres, i d'aquesta manera, col·lectius d'artistes com Niu i Hangar podran repetir el seu inside 22@ amb el mateix patrocinador, que tindrà la butxaca ben plena. També podran seguir somiant amb que els hi regalin un altre ordinador portàtil les entitats del Poblenou, que ja acceptaren un de mans dels amics d'Indra en el districte. Fins i tot poden mirar de patrocinar un altre Fòrum 2004, el que havia de canviar el món i portar la pau i el diàleg (Indra també era patrocinador).

Aquest hipòcrita, el tal Herrera diu que viu al Poblenou. Aquí algun exemple de com se la gasten els hipòcrites com ell.

Aquestes exibicions de pura hipocresia ens repugnen profundament; tanta crisi de principis hi ha, que en Joan Herrera, (nº 2 d'Iniciativa i corresponsable dels plans urbanístics que afavoreixen la instal·lació de les indústries de guerra en el barri on viu) pot passejar-se a la cacera de vots per la concentració de rebuig a la massacre d'un poble desarmat. Amb els vots que aquest lerrouxista pugui treure, continuaràn com fins ara, requalificant terrenys industrials del barri per enriquir als de sempre. L'economia productiva foragitada per dissenyar míssils des de les oficines d'acer i vidre que donen altes plusvàlues als seus "amiguets". I ni tant sols els suposadament més conscienciats es plantegen denunciar les nostres propies incongruències.
La misèria humana ens esquitxa a tots i totes.

cartell convocatòries boicot Israel clicar aquí mateix
despesa militar ecspanyola durant el 2008

La pastilla marca Barcelona: "Speed Barcelona"

Ja ha passat de cop i volta un any ben curiós. Un any en que l'efervescència capitalista de cop i volta cap al final d'aquest any extrany, va dir que anava de baixa. Resulta que la pastilla efervescent que ha donat tanta vidilla a la febre de l'especulació diuen que s'ha consumit.
Feia temps que s'anunciava però ningú s'ho va arribar a creure fins que els cartells publicitaris han començat a jugar amb la parauleta "crisi" i l'han fet una paraula de moda; i vet aquí que s'hi ha aferrat tothom. Les grans empreses, abans de percebre realment cap pèrdua ja s'afanyen en fer fora als seus explotats i s'escapen a corre-cuita cap a d'altres destins on l'explotació del treballador és més rentable.

La pastilla tambè s'ha descobert ara, com per art de màgia, s'ha revelat, cap al final d'aquest any, adulterada. Els seus químics, els banquers, els economistes, els jugadors de la borsa, no han tingut cap mena de fre ni cap mena d'escrúpol per anar-la inflant virtualment; és la seva filosofia de vida; la lleugeresa i la màniga ample amb la que els estats han otorgat al sistema neoliberal en aquests últims deu anys de febre consumista, ha jugat tant a favor seu, que fins que s'han topat de cara, violentament, tots plegats, amb la volatització literal d'aquella "pastilla", que s'ho han pogut creure.
I es que la pastilleta que ha donat tanta efervesència, la pastilleta de la que els nostres politics tambè s'han aferrat com a vertaderes sangoneres, un dia o altre havia de donar la fallida. I ara, amb l'efervescència delmada, impúdicament rescaten els últims trossets socialitzant les perdues fruït del saqueig.

A la Barcelona de marca, la pastilla Barcelona, se la ha exprimit en consonància amb la pastilla mare, la pastilla global. No han deixat pedra sobre pedra.
Els nostres empresaris, els nostres banquers, els nostres constructors, els nostres arquitectes, els nostres jutjes, els nostres polítics se n'han fet un fart. Son tan golafres que nomès pensen amb l'estòmac. I a ells què poc els importa el que realment pugui significar paraules com justicia, pau, democràcia, solidaritat, cultura, art, que mentre es puguin esnifar una bona ralla d'speed, el demès poc importa. (en realitat aquests cabrons nomès van de coca).
Aquestes sangoneres ens han brindat durant tot aquest 2008 sintomes clars de deliri anfetaminic: Agitació, eufòria, sensació d’autoestima augmentada, verborrea, alerta i vigilància constants, per a devallar en picat cap a l'agressivitat.

Els últims mesos han estat molt vistosos amb la fi dels diferents fronts oberts contra la ciutat. La pastilla ha anat a tot gas, a tota pastilla.
Han reconegut obertament la fi de la marca, però continuen amb la venta a ultrança de la ciutat.
Hereu sempre eufòric anuncia la demolició d'una nau industrial al port per motius estètics, i mentrestant es va perfilant un hotel enorme sobre la platja de la Barceloneta, vulnerant la llei de costes. Hereu histèric davalla per una muntanya russa que ha arrasat un bosc sagrat d'alzines al
Tibidabo i Narvaez, inugura un Parc Central al Poblenou, totalment fortificat en pro al disseny orb del monstre urbanistic del 22@, i deixa que el foc s'empassi tranquil.lament l'antiga fàbrica de ca l'Alier o que can Ricart continui podrint-se. Per no dir de la destrucció sistemàtica del casc antic d'aquest barri.
l'Itziar Gonzalez (regidora de Ciutat Vella) fa l'ullet al mobbing oferint ja per fi, d'una vegada per totes, la casa d'en Manel del carrer de Robador al cor del Xino a les mans de la santa especulació immobiliaria. Tambè va inagurar un hotel nefast, un hotel de luxe, arrogant, en aquell mateix indret. Assumpta Escarp (Regidora i presidenta de TMB) ha fet suar de valent als conductors d'autobusos, els ha tractat com a delinqüents i s'ha entestat a defensar l'extranya aventura del Vilarò (jefe de la Guardia Urbana) amb una pilota de goma dispara pels mossos. El Saura maleït pels seus, no saben ja com treure-se'l del damunt i és que els mossos creuen que és un comunista! i van provant tensant cada vegada més la corda exercint la llei del "kubotan" pels carrers de la ciutat. Mallol "l'antisistema", ja és molt aprop de fugir d'aquest deliri i la vam veure exercitant les cames patèticament, per il.luminar un d'aquells avets metàl.lics de nadal sostenibles i de disseny, que resumeixen a la perfecció tota la seva essència moral i política. I (...)

Han projectat una ciutat completament col.locats pel gas de l'efervescència consumista. Però aquesta efervescència s'ha volatitzat. l'Han volatitzat. I la síndrome d’abstinència és farà omnipresent i els hi passarà factura en algun moment o altre, perquè l'speed Barcelona s'acaba.

Recepta borbònica.

La "recepta màgica" de la monarquia Borbònica:

Les veïnes i els veïns de can Ricart hem escoltat el tradicional discurs nadalenc del rei de les espanyes, doncs els maSS mèdia l'han retransmès fins en la sopa ( es coneix que han aprés a fer servir els galets d'antena parabòlica).

I el cas és que el monarca Borbònic semblava tenir clara la "solució màgica" per a sortir de la crisi: Es tracta tant sols de "corregir desajustos ...... amb generositat i prioritzant l'interès general ....... per tal de tornar la recta senda del creixement econòmic sostenible".
Tant sols es va descuidar de dir lo bonic que és el amor, sobretot en primavera. Mentre tant, bo i enpassant-nos la pilota i la carn d'olla, i amb la por al cos per una indigestió generalitzada, veiem per les nostres finestres la fàbrica de la Frigo, ara sembla que en mans de la multinacional Farga.

Els postres que la golafreria especulativa ens deixen gelats: Dels 265 llocs de treball actuals, el sindicat majoritari (l'esgrogueida CCOO ha pactat la salvació de 85. Això vol dir que un 70% de la plantilla anirà al carrer. Ni el general Pirrios en l'antiga Grècia (el de les victòries pírriques) aconseguia resultats tant poc galdosos.
Aquest any el dinar nadalenc te tots els números de la rifa per a premiar-nos amb una estupenda ulcera gastroduodenal: que sant bicarbonat ens agafi confessats!.

Emili Valdero: 'La prioritat d'ERC és mantenir-se al govern a qualsevol preu'

Son les declaracions d'un, que ha dit que dimiteix del càrrec per principis. Més val tard que mai. El tal Emili Valdero, conscient d'ensenyar massa el plumero, marxa de la secretaria de comerç i turisme a la recerca d'una feina honrada.

Circ polític, subhasta cultural i tripijocs de poltrones defineixen al govern tripartit.

Llàstima que en la conselleria de cultura, també entre les grapes dels suposats Republicans, no hagués ningú que sentís aquesta necessitat en autoritzar l'enderroc d'un 30% d'un bé cultural d'interés nacional (B.C.I.N.).
En la modesta opinió d'algunes veïnes i veïns de can Ricart, el seu enderroc va ser, a més d'una agressió directa a la cultura catalana, un "més que presumpte" delicte tipificat en l'actual codi penal com destrucció del patrimoni històric.
En no dimitir ningú llavors, tots passaren a ser còmplices.

Però que es pot esperar d'un partit amb membres de la calanya moral d'en Xavier Vendrell?. Per a posar un exemple, aquest individuo va col·laborar voluntàriament amb el jutge Garzon en les detencions del 1992 contra independentistes catalans. Mentre que les denuncies per tortures que van presentar els detinguts van arribar al tribunal d'Estrasburg, en Xavi Vendrell va trepar prou com per arribar a conseller per E.R.C.

Mentre la suposada justícia estigui en mans de jutges com l'abans esmentat, sols ens resta l'esperança que la història els jutjarà.

Video en el que els nois de Saura demostren clarament com pot ser un estat de setge i la brutalitat policial.

V I D E O :

"BCN20 desembre, manifestacions en solidaritat per la revolta a Grecia."

Dos convocatòries al centre de Barcelona.
La primera manifestació a les 18h és retinguda per la policia al Portal de l'Àngel.
La segona a les 20h surt de la plaça universitat i al arribar al Passeig de Gràcia torna a ser encerclada pels mossos d'esquadra; més tard és durament reprimida sense que hi haguès hagut cap provocació per part dels manifestants. La gent es dispersa com pot, molts queden ferits i llavors, la policia de la generalitat es dedica a la cacera indiscriminada de qualsevol persona que sigui sospitosa d'haver participat en la manifestació, en solidaritat amb la revolta Grega. La nit dels mossos acabaria amb un indeterminat nombre de ferits pels carrers més cèntrics de la ciutat i amb la detenció de tres persones.

Des dels “actius hipotecaris tòxics” fins al “cas Madoff”, passant per can Ricart.

Ens deien fa poques setmanes (el temps passa volant) que la crisi era psicològica; que les subprimes era problema dels Ianquis i que en l’estat escanyol, el sistema bancari era exemple d’eficiència i estabilitat per a tot el món.
Ara resulta que un tal Bernal Madoff ha estafat a a prop d’un miler de clients del banc Santander 2300 milions d’Euros: MÉS DE DOS MILIONS PER CAP!!!. Hi ha “victimes” com l’Alicia Koplovits que diu tenir exposats 38 milions. Aquests professionals experts, que aconsellaven als grans clients de l’economia globalitzada, se suposava que garantien el que es feien; la realitat ha resultat esser molt diferent.

Aquest mural el podem trobar en l'entrada tapiada d'un dels tallers de la Escocesa.

No sabem si el marqués de santa Isabel, Federico de Ricart, va utilitzar com a garantia d’algun crèdit la plusvàlua de suposadament 109 milions que els plans urbanístics del 22@ li va regalar. També ignorem si el “senyor” marqués podia tenir una part dels seus “estalvis” invertits en productes hipotecaris tòxics.
El que si sabem és que després de punxar la bombolla especulativa, les suposades plusvàlues no serien gaire garantia per a recuperar els hipotètics crèdits hipotecaris. També sabem que els 250 llocs de treball destruïts amb el “pelotasu”, no els tornarem a veure pel barri.

Passava fa pocs mesos la marxa pel decreixement per can Ricart, encapçalada per l’Enric Duran. El noi aconseguí préstecs per valor de 500.000 Euros sense cap mena de garantia i d’aquí poc te la intenció “d’entregar-se” per a que el jutgin. El que no farà és tornar ni un cèntim dels diners que van deixar anar els bancs.
Tenint en comte tot l’anterior i recordant la dada estadística que de cada 10 Euros prestat pels bancs escanyols, 9 han sigut per al sector de la construcció i 1 per a la industria productiva, el canguelis financer és totalment comprensible: El conte de la lletera estavella el canti contra la dura realitat. Els duros a quatre pessetes han resultat esser molt cars.

El model especulatiu/immobiliari dels últims 20 anys, fa més aigües que el Titànic després del petó glaçat d’un iceberg que no semblava cap gran cosa. Diuen que durant el naufragi, la
orquestra del vaixell va continuar tocant fins a la fi. Ara també hi ha qui continua escoltant els cants de sirena que ens han dut fins on som. Insisteixen en confiar en el que cada cop resulta més patètic: les explicacions oficials i les previsions macroeconòmiques del govern.
En una espectacular demostració d'hipocresia desmelenada, del nivell de la del Fòrum 2004, el 22@ pretén presentar impunement el seu model impresentable d’espoli urbà, en l’exposició universal de Xangai del proper mes de maig. Un model que de ben segur es rebut de bon grat pel regim polític que governa l’estat xinés. Els tibetans poden acabar essent víctimes de les idees manllevades al tripartit català, utilitzades per aquest per a “sembrar de sal” un barri abans tant pròsper com el de Poblenou.

Malauradament, la globalització té aquestes coses.

Volem un futur lliure de transgènics.

Els urbanites barcelonins no acostumen a preocupar-se de qüestions agropecuàries; un hort és un terreny estrany. Semblaria que les verdures que mengem creixin en el Mercadona, però un anàlisi mínimament acurat del tema ens esgarrifa d'allò més.

Literalment, som lo que sembrem, i lo que sembren alguns ens hipoteca el futur. Per això des de l'AAVV de can Ricart donem tot el nostre suport als i les conscienciades amb l'horticultura sostenible, ja sia en els camps sembrats dels nostres pobles o en horts urbans dalt de terrats com en el C.S.O.A. La Teixidora.

 Al terrat de dalt de la Teixidora hi ha un espai on poder aprendre, compartir, disfrutar,experimentar amb les plantes, les verdures, les hortalisses, el compostatge, la permacultura...

L'hort urbà és un projecte per produir petites i variades quantitats, de forma ecològica, sense la utilització d'adobs químics ni insecticides, per l'autoconsum i per crear una alternativa que no passa per l'explotació de productors i territoris ni per l'enriquiment d'intermediaris.

També s'hi desenvolupen classes d'horticultura per a que qui vulgui, aprengui a conrear ecològicament.  En la foto, nens del barri, entrant en contacte amb els diferents conceptes de conscienciació mediambiental que l'hort urbà comporta.

Cal llaurar-nos un futur lliure de transgènics i curull de saludable biodiversitat.

MOCIÓ/DECLARACIÓ D'ESPAI LLIURE D'ORGANISMES MODIFICATS GENÈTICAMENT I EN SUPORT A LA INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR DE SOM LO QUE SEMBREM.

Les artistes de carrer son les mestresses de les tàpies dels descampats.

Fa un any i un mes de l’enderroc d’un 30% de les naus originals de 1853 del recinte industrial de can Ricart, a mans del tripartit. Tots els col·lectius d’artistes del barri han estat foragitats dels seus espais de creació o s’han venut als diners de les industries de la guerra “amigues” del 22@ .TOTES LES ARTISTES? NO! Hi ha un col·lectiu al que no han pogut foragitar dels carrers del barri : Les grafiteres i els grafiters.

Les grafiteres, (rebels i insubmises a les ordenances dels incívics malgovernants que ens espolien el present hipotecant-nos el futur), omplen de vida les parets moribundes dels enderrocs; les tapies de descampats i façanes malferides per tanta destrucció urbana s’acoloreixen amb llur fantasia de mil colors. Mestresses de la perspectiva, humanitzen la buidor que resta després de l’espoli territorial. Els deserts de pols i males herbes hostils al veïnat, ens semblen potser, un poc més sincers (i per tant més amables) guarnits amb dibuixos eloqüents, que parlen de precarietat tossudament i sense cap ambigüitat.


Per a celebrar els cent primers dies del blog de la nostra associació de veïnes i veïns, que millor que decorar amb les fotos del seu art aquest recó de ciberespai, que en poc més de tres mesos, ja ha penjat gairebé una cinquantena d’articles i opinions respecte a l’especulació i llurs conseqüències. És una feina de la que ens sentim especialment orgulloses, més si tenim en conte que la web oficial de la plataforma salvem can Ricart fa un any llarg que no té res a dir.
Els estomacs agraïts al govern municipal fan quintacolumnisme descarat, amagant responsabilitats politiques i penals dels responsables de l’actual situació. Com a franctiradors infiltrats en la nostra reraguarda, porten anys desmobilitzant protestes, confabulats i a sou dels especuladors. És l’antic joc del policia bo i el poli dolent.
Volen fer veure que estan del nostre bàndol, mentre amaguen en la butxaca esquerra el carnet d’Iniciativa i en la butxaca dreta trenta miserables monedes.

I atrapada en els seus trucs, la majoria de la població deambula capcota, orfe de llum sota d’un sol que crema; Aliena i alienada.
Per si quan vulguin aixecar la vista i mirar enfront, BCNeta haurà fet desaparèixer l’art efímer de l’esprai i el corró de pintura; ací va una selecció dels millors grafits del districte X. Uns autèntics crits de llibertat bonics, barats i contundents!.

Article escrit a mitjans de desembre del 2008. Els indrets de les fotografies malauradament ja han estat destruïts. Aquí abaix enllaç a pàgina d'artistes del carrer.

La ciutat podrida encara te alguna arrel sana.

Aquesta ciutat podrida de quan en quan es rebel.la contra els seus malfactors.

Ahir al barri "moderniqui" de Gràcia, sota una pluja tonificant, la ràbia es va disparar contra els sicaris de l'ajuntament acantonats davant de la seu del districte. Va ploure aigua, cadires i taules.

Un bon grapat de bons ciutadans es van manifestar per recordar la mort d'en Roger, assassinat en aquest barri per un garrulo-nazi ara farà quatre anys. Tambè va coincidir amb la provocació una vegada més de la Lliberia Europa amb un acte del negacionista Irving.
Com a Grecia aquí tambè tenim els nostres assassins, nazis, policies, jutjes, polítics, mafiosos, constructors i una juventut sana, molt sana.

Nova okupació al Poblenou, FELICITATS!

Totes som Pedro Alvarez. (CONVOCATÒRIA per dilluns)

Ja fa massa anys com per a ser noticia en els maSS medies, però l’assassinat d’en Pedro segueix impune. Mort d’un tret al cap per haver recriminat al conductor d’un vehicle no respectar un pas zebra; l’únic detingut, responsable del crim (policia nazional escanyol) no ha anat mai a judici.

El qui si ha tingut problemes legals és en Juanjo, pare d’en Pedro. La INjusticia escanyola és així. Des de l’AAVV de can Ricart tota la nostra solidaritat pel nostre soci Juanjo Alvarez , autèntic pare coratge en l’exigència de justícia per l’assassinat del seu fill.

El Dilluns 15 de desembre estarem en els actes solidaris que hi ha convocats:

Al matí a l’Hospitalet (11:30h)

A la tarda a la plaça Universitat. (20h)

I la resta del any tindrem present en el nostre dia a dia a tota una familia que fa massa anys que espera el que hauria de ser el més normal: Que es faci justicia i tanquin dins la presó a l’energumen amb pistola que continua circulant pels carrers.

PROU CORPORATIVISME INSTITUCIONAL !

PEDRO ÀLVAREZ NI OBLIT NI PERDÓ !

més info

CONVOCATÒRIA URGENT avui (dijous) a les 20h davant de Foment Martinenc. (El Clot)

Han desallotjat la Lluna Plena i la Karni

Avui a les 7 del matí (dijous 11) el barri del Clot/Camp de l'Arpa s'ha despertat amb les unitats d'antidisturbis dels mossos d'esquadra. Quinze furgonetes de maquinària repressora s'han encarregat de desallotjar La Lluna Plena i La Karni.

A la Lluna Plena els antiavalots han tirat la porta avall sense presentar cap ordre i ens han retingut durant més d'una hora, a habitacions separades i sense permetre a cap del les cinc persones que érem dins recollir les nostres coses mentre, acompanyats de gossos pentinaven tota la casa. Un cop ens han llegit l'ordre de desallotjament i ens han gravat la cara un a un amagats sota els seus passamuntanyes, ens han permès agafar quatre efectes personals. A la vegada, al carrer s'han produït identificacions indiscriminades de tot aquell que es considerava sospitós, amb retenció i denúncia inclosa cap a un solidari amb els habitants de la casa "per insults" .

Volem denunciar la responsabilitat de Foment Martinenc, propietari, denunciant per la via penal i mostrant una actitud mafiosa impresentable durant tot el procés. Foment Martinenc, que diu ser una associació cultural que treballa pel barri (ja!), desallotja per segona vegada la mateixa vivenda en favor del seu projecte especulatiu. Foment, mossos, jutges, us fem saber una cosa: qui sembra la miseria recull la ràbia!

Seguirem okupant i lluitant, la repressió mai ens tallarà les ales. És hora de seguir lluitant, creant alternatives, es l'hora de la revolta, com ho estan fent els nostres companys grecs. Aquests dies en què el capitalisme mostra la seva cara més cruel y miserable, no ens faran creure!!

Convoquem una concentració a les 20h davant de Foment Martinenc, associació cultural que especula y desallotja.

Cap desallotjament sense resposta! No ens faran creure!

Metro Camp de l'arpa / Clot
Carrer Provença amb Rogent


assemblea de La lluna

(més info a indymedia)

V I D E O : "Fragmentos de una fábrica en desmontaje (2007)".

Altament recomenable és aquest documental en el que ens podem fer una idea del que va ser i haguès pogut estar can Ricart sencer i amb vida:

"Fragmentos de una fábrica en desmontaje (2007)"

Un documental de isaac marrero / guillermo beluzo / roberto garcía (2007)

Can Ricart fue una fábrica textil durante el siglo XIX. Un heterogéneo complejo industrial en el XX. Tras la apropación en el año 2000 del Plan 22@ para la reforma de las áreas industriales del barrio del Poblenou, se previó su derribo para construcción de varios edificios de oficinas. La fábrica se convirtió entonces en un objeto de controversia entre las distintas partes: los talleres afectados; el propietario y promotor, Federico Ricart, Marqués de Santa Isabel; los defensores del patrimonio industrial barceloní; diversas asociaciones de vecinos y culturales del barrio; el ayuntamiento y la sociedad 22@, responsables del plan...

Este documental aborda el conflicto de Can Ricart a través de una serie de situaciones, fragmentos de una larga contienda librada en distintos registros.

Dels mateixos autors, la versió digerible per a la TV pública catalana.

Som pocs i malavinguts però tot i així...

... fem referència a aquesta convocatòria de l'associació de veïns i veïnes del poblenou que si més no, arriba molt tard ja que tot està esbotzat, però sembla que ha de ser d'interès per la participació de la historiadora i geògrafa, Mercè Tatjer.


El silenci d'uns, el deixar fer dels altres, les ganes de trepar de molts, tot sumat a la cobdícia primitiva dels polítics que ocupen l'ajuntament, tenen com a conseqüència la destrucció sistemàtica dels nostres barris.

Potser ens ho mereixem i vet aquí el resultat; però ara farem xerradetes i farem com si ens preocupès molt.

Llàstima que la crisi arribi tan tard... com la pluja desprès del foc.

I és la pluja la que es menja el sòl, quan no ha caigut en el seu moment sobre el foc que ha devorat el bosc.




Associació de veïns i veïnes de can Ricart. Comissió mediambiental.

No heu pogut desfer-vos d'en Manel del c/ Robador.

Ahir dilluns, gràcies a la presència solidària de molts veïns i de l'espectació morbosa de tot tipus de mitjans de comunicació, es va impedir una vegada més, el desnonament de lúltim veï del carrer Robador n29, al vell cor del barri del Xino.

Vam veure al nostre amic Manel amb els nervis desfets però amb els ànims recuperats quan va saber que no estaba sol.
Els secretaris judicials protegits en tot moment per un grup d'agents de moSSos d'esquadra no es van atrevir a efectuar la seva miserable labor, que era le de deixar al carrer al company Manel, tal com van aconseguir amb anterioritat amb la resta de veïns del mateix edifici.
La història de resistència del Manel per ser un cas emblemàtic ha estat documentat en moltes ocasions.

El dilluns 1 de desembre ha estat la data escollida per les institucions per tal d'oferir l'edifici ben buit als amics de l'especulació immobiliària, però el dia abans, diumenge, aprofitant la feblesa d'en Manel, cansat de tans anys de lluita, entraren a casa seva i el "convidaren" a efectuar la mudança.
Un secreta controlà en tot moment els moviments del nostre company i els operaris encarregats de la mudança es van endur la majoria dels mobles i electrodomèstics. Amb un desplegament de policia uniformada i de paisà al carrer exagerat, per tal d'afeblir psicològicament al Manel.

I és que el districte, malgrat els mitjans que disposa per a espiar-nos, es va equivocar de nou, ja que temia que els solidaris, enemics acèrrims de la màfia immobiliària, poguessin preparar quelcom violent com a resposta a l'atropellament. Els de l'ajuntament estan tan acostumats a exercir la violència per a resoldre els seus afers amb el ciutadans, que sembla que ignorin l'efectivitat de la protesta pacífica. I així va ser. Malgrat la discreta presència de la policia de la generalitat, quasi no vam veure als matons de la guardia urbana que tants episodis de violència gratuïta ens han regalat amb les seves intervencions arreu de la ciutat.

Seguim aquí amb el Manel, amb els del barri, en el Xino, en el Poblenou, a Vallcarca, a Sants, a Gràcia...

Feu-vos fotre!