El recinte del rei Mides, l’emperador Neró i “El príncep” de Maquiavel.

Va ser a mitjans del segle XIX que en Josep Oriol va rebre l’encàrrec del marquès. Construiria un recinte industrial tecnològicament capdavanter en Europa, En un poble nou fora muralles, abans del pla Cerdà. El recinte estava destinat a ser l’enveja dels capitalistes fills de la Gran Bretanya, fins al punt que a la ciutat de Mantxester se la coneixeria com el Poblenou anglès.

L’estampació mecànica del cotó es faria en un conjunt de naus repartides en 16.000m2, amb els seus carrers i places. Tota l’energia necessària per teixir o filar venia d’una sola caldera i una sola xemeneia, mercès a un “revolucionari” sistema de transmissió energètica soterrat.

Entre les parets d’aquelles naus, milers d’obrers traginaren amb els teixits, tenyits de suors i sangs, llàgrimes i lluites, neguits i afanys. Quant a principis de segle XX arriba la setmana tràgica a Barcelona, d’aquest recinte sortiren els primers obrers que feren descarrilar tramvies. Com si de la SEAT dels 70 es tractés, cada cop que el proletariat
d’aquest recinte tossia a la burgesia catalana li agafava un calfred.

Però en arribar el segle XXI l’engenieria financera del ajuntafems rinxolaria el rinxol especulatiu amb una requalificació espectacular: Regalaria al descendent del marques 109 milions d’Euros de
plusvàlua pels terrenys on podria edificar. Ni el rei Mides ho haguès pogut igualar.

Dit i fet. Sols va caldre foragitar les 35 petites i mitjanes empreses i al centenar llarg d’artistes que havien llogat l’ús de fruit de tant temptadores naus, i van posar-se a enderrocar. La llei d’arrendaments urbans (L.A.U.) estava com sempre a punt per a defensar la sacrosanta propietat privada, bo i fent oïdes sordes als escarafalls del veïnat que defensava el barri i exigia justícia. Quant tot semblava perdut i després de diversos incendis provocats per algú que encara espera ser jutjat (com si fóssim a la Roma imperial), arribaren 150 artistes de circ disposats a batallar. Amb el suport del veïns més propers resistiren dies de setge a set i fam, tornant la il•lusió perduda i posant en entredit el “principi d’autoritat” municipal.

Foto de Jordi Secall: Enderroc d'habitatges en el passatge Marquès de st. Isabel, ara Parc Central.

Malauradament, en la dura realitat, no hi ha gaires contes amb final feliç. Amb la col•laboració necessària d’un conseller de cultura més fantasma que el espiritu de Ermua i que hipòcritament es diu catalanista i republicà, (deixeble avantatjat del príncep maquiavelià) enderrocaren un 30% d’aquest b cultural d’interès nacional. La resta del recinte, buidat ja de tota vida humana, ampara la fauna urbana del descampat (rates, paneroles, mosquits tigre i algun trist gat, doncs els ocellots d’alta volada han
migrat per covar l’ou a les illes Caimá), i del que en resta hi és abandonat a la dissort que la crisi
immobiliària li prepari. La destrucció del patrimoni històric del poble treballador català però, no els hi ha sortit totalment de franc, doncs els seus “presumptes” delictes han quedat documentats. Si mai arribem a gaudir d’un estat democràtic que no sigui hereu i vassall de cap dictadura franquista, els veurem asseguts davant un tribunal. Tard o d’hora la història els jutjarà.

I vet aquí un gat, vet a qui un gos, aquest conte no s’ha fos.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte no s’ha acabat.
La pirateria política de terra ferma acabarà genuflexionada davant la “madame Guillotine” electoral.

Si vols seguir amb el fil de la història mira't els següents enllaços:

·Xerrada de Manuel Delgado dins el recinte ultra vigilat de can Ricart:

http://blip.tv/file/414320


·El vídeo de la 1ª inspecció veïnal a dins de la fàbrica vigilada?:

> http://www.youtube.com/watch?v=VAD9I89cvuo

·El vídeo de la 2ª inspecció veïnal:

> http://blip.tv/file/446145

·El de la 3ª inspecció més una castanyada molt reivindicativa i alguns apunts més:

http://blip.tv/file/470751

·Mira també l'opinió dels treballadors foragitats:

http://blip.tv/file/492722


·I no et perdis l'opinió dels artistes:

http://www.cinegenia.org/veusdebcn/casefimera.html

·Ni els inicis dels enderrocs:

http://www.vilaweb.tv/?video=5008

·Ni la felicitació de nadal dels especuladors o de com ensorren la nau central de can Ricart:

http://blip.tv/file/556407


També es recomanable visitar:

http://www.nau21.net/

http://www.poblenou.org/

http://teixidora.squat.net/

http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?lang=cat


Altres videos:

·Desallotjament de can Ricart:
http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?option=com_content&task=view&i

·Ocupació de can Ricart:
http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?option=com_content&task=view&i


Documents:

Com el 22@ viola drets fonamentals:

http://barcelonaldia.wordpress.com/2008/01/07/aixi-es-com-el-22-viola-dr/

Intents de denuncia:

http://barcelonaldia.wordpress.com/2007/11/02/a-can-ricart-ens-neguen-fi/

tancament d'Hangar:
http://www.lamakabra.org/joomla/index.php?option=com_content&task=view&i


Resposta de la sindicatura de greuges barcelonina:

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/330566/index.php


(Fes el que puguis per a que la informació estigui a l'abast de quanta gent millor.)

Recepta de pastís immobiliari a l’aroma de “finos Euros”

La “nouvelle cuisine” municipal ens vol fer empassar gat per llebre, bo i fent-nos combregar amb rodes de molí. La fórmula antiga del pa i el circ es serveix ara com a postres vells en copa nova; Rauxa bullida amb drap i lluentons.
Cal tenir present que perquè el pastís s’infli, curull de bombolles , és imprescindible un parell d’ ingredients essencials que facin de llevat i ferment de la recepta:

La traïció d’IxC i el Lerrouxisme d’ERC són l’aire del soufflé.
Enlloc com entre els fogons del 22@ (el recinte de can Ricart) a quedat tant en evidència aquesta dependència culinària amb mal regust i pitjor flaire.

Quan els “històrics” de la lluita veïnal més vinculats a IxC pacten l’enderroc del 30% d’un patrimoni arquitectònic únic a Europa d’esquenes als veïns més propers, als treballadors acomiadats i als artistes sense sostre, queda clar que, tot plegat, fa pudor a podrit.

Foto de J.Secall: Detall de la "cuina" de l'antiga cereria de can Ricart, ara totalment destruïda.

Si per a major escàndol, la jugada compta amb la benedicció d’un conseller de cultura suposadament republicà, d’esquerres i catalanista, que aprova la destrucció d’un bé cultural d’interès nacional per a que el senyor marqués gaudeixi de les plusvàlues de la requalificació, calculades en 109 milions d’Euros, la ferum es torna asfixiant.
Com a guindes del pastís dels plans urbanístics res millor que uns bons rails de tramvia reparcel•lats com a zona verda i un
transformador elèctric o un hotel d’alt estànding com equipaments de barri. Fetidesa amarga que ofèn les pituïtàries més curtides.
Es serveix de postres desprès d’una fideuà d’inauguració d’un parc de disseny que ha costat 20 milions d’Euros als barcelonins; I “foren feliços i menjaren pastissos” els promotors, les immobiliàries, els bancs, els marquesos i els polítics responsables que juguen a ser aprenents de xef. Malauradament s’endevina que aquest serà el plat fort del que alimentaran les seves campanyes electorals. Gourmets de pa sucat amb oli.

A la ciutadania ens espera una greu indigestió,bo i pagant el rebut del rentat d’estomac i el bicarbonat; Una dieta severa d’ajustar-se el cinturó digne del masoquisme de “donya Quaresma”. Encara sort que sempre ens quedarà el plaer del cagar, cadascuna damunt on més li plagui.

AAVV de can Ricart (comissió gastronòmica).

can Ricart i el seu enderroc

L’enderrocament parcial de Can Ricart, iniciat el 7 de Novembre de l'any passat, representa sols una il·legalitat més en aquest assumpte. L’Ajuntament de Barcelona, amb permís de la Generalitat, se salta la normativa obviant el perímetre de seguretat per a les naus industrials que estan pendents de ser declarades Béns Culturals d’Interés Nacional (BCIN), avui ja declarades d’interés local. Durant els dos anys des que es va iniciar el procés per enderrocar aquest recinte fabril, s’han reiterat els abusos contra la llibertat d’accés a l’espai públic, així com les negligències contra la salut i la seguretat públiques.

Reqüalificació i incendis “accidentals”

El conjunt històric de Can Ricart, defensat per catedràtics, historiadors, veïnes i artistes, data del segle XVIII i consta de 2,5 hectàrees. Una, la que es vol enderrocar, és propietat del Marqués de Santa Isabel, Federico de Ricart (Director del World Trade Center del port de Barcelona), l’altra una i mitja li va expropiar l’ajuntament, prèvia requalificació dels terrenys, en una operació milionària que contrasta amb les expropiacions de cases realitzades al barri a preu de cadastre (el 10% del valor de mercat). “El silenci administratiu (van trigar 22 mesos, contra els sis legals, a acceptar estudiar l’expedient que demanava que Can Ricart fos declarat BCIN) va permetre aquesta especulació, el tancament de 34 PIMES que donaven feina a 250 treballadors i el deteriorament de les naus avui abandonades”, segons denuncia Joan Marca, president de l’AVV de can Ricart. “L’empresa d’Iratxeta, per exemple, va haver de vendre les seves màquines perquè no podia pagar-ne el trasllat ni finiquitar els treballadors”.

Foto de Joan Marca: Passatge del Marquès de st. Isabel i l'entrada a la fàbrica de can Ricart.

Davant la possibilitat que el recinte sigui declarat BCIN, el Marqués de Santa Isabel va amenaçar en roda de premsa de denunciar l’ajuntament per “lucre cessant de 109 milions d’euros”. Es revela una dada econòmica que els veïns desconeixien i que, segons Marca, “explica els incendis a la nau”. L’any passat, a més d’un incendi, es va produir un connat “que els propis bombers ens van explicar que va ser provocat, van trobar una olla plena d’espelmes, plàstics i una estufa elèctrica. La porta era tapiada i com que els fusibles estaven fora, van deduir que es va activar l’electricitat després de tapiar la porta”. Els veïns demanen que s’investiguin els fets “i sobretot, que netegin la fàbrica i retirin el material inflamable”.

Patrimoni urbà vs habitatges de luxe

El conjunt de Can Ricart és “una meravella històrica, únic a Europa per les seves carácterístiques”. La idea d’enderrocar-ne la meitat “és un despropòsit, oi que no enderrocarien la meitat de l’aqüeducte de Segovia?”. El Fòrum de la Ribera del Besòs, que reuneix diverses entitats com l’Arxiu Històric del Poblenou, ICOMOS (International Council on Monuments and Sites), l’Institut Català d'Antropologia, la Coordinadora d’Entitats del Poblenou, i diverses AVV, i que està recolzat per diversos departaments d’universitats catalanes i centres d’investigació, així com pel Director del MACBA i el vicerector de la UPC, reclama la declaració de Can Ricart com a BCIN. L’ajuntament encara té un any per decidir-se. Mentrestant, les màquines ja han començat a fer forats, destrossant els conductes soterranis de l’antiga xemenia de vapor. Joan Marca es lamenta, “fot perque mai sabrem què hi havia”. La plataforma Salvem Can Ricart ha presentat un recurs administratiu per aturar l’enderroc.

Immers en el Pla 22@, l’espai que s’està enderrocant s’omplirà de pisos de luxe. Altres solars del barri són ocupats per hotels i centres comercials, considerats com a equipament, "pervertint així la idea d'equipament” segons la Plataforma Salvem Can Ricart. “El que demanem són equipaments de veritat, el veritable valor patrimonial ve determinat per la relació indissoluble entre l'espai i els seus usos socials”. La Plataforma, a més, denuncia que “el Pla 22@ promet molts llocs de treball, però no té miraments en destruir els existents i permetre la instal·lació d’empreses vinculades amb la indústria militar.”

Llei Marcial a la catalana

“Can Ricart és una metàfora de Barcelona”, així ho va definir Manuel Delgado en al·lussió a l’accés restringit a l’espai públic per part de la seguretat privada. Els treballadors, més d’una vegada, han hagut de tornar a casa seva a buscar el DNI, requerit pels segurates, que s’apunten les dades, violant la llei de protecció de dades. “Això ens hauria de col·locar en situació d’alarma. L’administració està obsesionada pel control… però aquí no hi ha poder ni res, és el cachondeo absolut, ningú no controla res, som a l’apologia del neoliberalisme. L’entorn, aquest sí, intensament vigilat”.

L’excusa per la presència dels “parapolicies”, com els defineix Joan Marca, és per evitar els incendis, “però ja fa mesos que han desallotjat les naus i ningú no retira el material inflamable”. Marca penja un vídeo al portal Blib.tv on mostra com s’entra fàcilment a les naus, “això sí, saltant”. Denuncia, a més, la prohibició de fer fotos, negada per l’ajuntament, i evidenciada a un altre video, on el “senyor Galindo”, responsable de seguretat, es nega a donar-ne raons “si te lo digo me descubro”.

Durant l’okupació, l’any passat, del recinte per part de la Makabra, més de 100 antiavalots van rodejar les quatre illes que ocupa Can Ricart tot un cap de setmana, intentant desalotjar per sed i gana.
“Des de casa els passàvem menjar amb una tirolina"









Foto de Joan Marca: Damunt del sostre d'una nau de can Ricart un resident del col.lectiu de La Makabra agraïnt l'ajuda rebuda per part dels veïns més propers a la fàbrica durant el setge policial.

Com a resposta, sis antidisturbis van "vigilar" la seva porteria durant les 48 hores de durada del setge, interrogant tothom que entrava o sortia.

Atemptat contra la salut pública

La nau, a més, “és un niu de plagues, a l’estiu hem tingut el mosquit tigre i contínuament hi ha rates”. Les naus veïnes són de la Frigo i la Knorr. El fet més greu, però, sempre segons els veïns, resulta del desmuntament de la uralita, saltant-se les estrictes normatives al respecte. “Ni els treballadors que encara hi ha havia al recinte, ni els veïns vam ser avisats”. Els operaris, però (que treballaven a escassos metres dels balcons dels veïns), sí que duien l’equip especial i les màscares, doncs la pols que aixeca la fibra d’amiant “és molt i molt cancerígena”. Els veïns han volgut presentar denúncia contra Enderrocs Benhumea i AGD, però alerten que ni la Guàrdia Urbana ni els Mossos d’Esquadra s’han declarat competents al respecte.