dimarts, 20 de novembre del 2012

Consell electoral molt encertat :-)

Hola. Us passo una correu meu de campanya electoral. No estic a les CUP però sí les recolzo i les votaré. Per què? Unes quantes raons de pes
Perquè les CUP són una fórmula capaç de qüestionar - a les institucions, però amb tots nosaltres al carrer - l’hegemonia de l’Estat neoliberal en els pròxims anys. L'única a Catalunya. Cadascú que faci la feina al seu territori. No podem esperar a que la marea s'aixequi per afegir-nos-hi, sinó que s'ha de crear entre tots. Perquè ara només podem votar cada 4 anys, i els bancs voten cada dia.

Perquè les CUP no ens representaran ni tindran assessors a dit, sinó que els assessorarem nosaltres (col.lectius, moviments socials..) des de les places i assemblees dels pobles i ciutats.: "No pedimos que confiéis en nosotros, porque la Candidatura d'Unitat Popular sois vosotros". David Fernàndez, num 1 CUP per Barcelona.Perquè vull una democràcia des de baix, real, construïda amb una feina diària de tots, i les CUP s'estan oferint com a cavall de Troia al Parlament per canviar el sistema polític cap a un democràcia radical. Com es veu una i altra vegada, els que manen no saben més que nosaltres - el 99% - , i si els deixem el poder com fins ara en prendran les decisions que els convenen a ells. El poder i les decisions les hem de prendre entre tots.

Porquè l' arribisme i la subalternitat - cap els poders econòmics i els mercats, cap a la disiplina de partit, per lligams de dependència amb els bancs, per estratègies electoralistes, per amiguisme, per mandra intel.lectual i vital - no són el camí, ni ho hauria d'haver estat mai, ara és més que mai evident, per qui vulgui obrir els ulls d'una vegada. Aquest sotmetiment, seguidisme, covardia, no són les opcions de la gent de les CUP, sinó tot el contrari.

Per acabar ja amb la real politik que durant tant de temps els ha servit per justificar-ho tot, per construir terceres i quartes vies que no anaven enlloc, per enganxar-se a la poltrona, al poder, i a teories i paradigmes absurds que aquest oferia.

Perquè el fet que entrin les CUP és la possibiltat de què passi alguna cosa diferent, s'obriran nous espais d'acció, front a l'alternativa de reproduir el mateix, romandre nosaltres amb la indignació i el sentiment d'impotència, i el poder de nou en  mans dels de sempre.
Perquè Botín i els grans poders econòmics estan demanant com a única solució a la crisi - i per mantenir el sistema - una dictadura a Europa al servei de bancs i mercats: "Europa debe pasar de ser un lugar de encuentro y articulación de intereses nacionales a compartir una dirección política única que se anteponga y vele por los intereses de toda la Unión y de todos los europeos". Estem en un creuament de camins i no hi ha marxa enrrera: És el seu plan, o el nostre, i no podem deixar la decisió en mans dels partits de sempre, perquè ja sabem que escolliran.


Perquè ens estan omplint el cap de mentides i de cops, i més seran els que vindran amb la censura, els ERE als periodistes valents (com el recent del País) i la repressió de la dissidència.

Perquè ens volen amagar l'entrada de 60 000 milions d'euros públics al banc dolent a partir del 26 N i la incapacitat de recuperar-ne pràcticament gens. Ja estan el voltors -els fons d'inversió - sobrevolant l'immens parc immobiliari espanyol ofertat en l'atractiu aparador del banc dolent creat a base de retallades als drets del poble. Això és brutal, un atracament a la gent, i un regal als rics i poderosos que tenen les eines per protegir els seus diners. I podeu estar segurs que CiU recolza les maniobres i la censura. No tenim molt de temps per anar esperant i s'ha d'actuar ja.

Perquè els candidats de les CUP són persones que han estat al carrer aquests anys en els moviments socials. CUP que s'estan obrint a les diferents lluites. CUP que han demostrat des dels ajuntaments, que és possible una democràcia diferent i radical.

Perquè també múltiples moviments socials i col·lectius, des de l'esquerra política i l'ecologisme fins al municipalisme alternatiu, donen suport a la candidatura de cares al 25 de novembre, El seu missatge i el dels que els recolzem s'està estenent ja per tot el territori. I encara queda una setmana de campanya!

Perquè sí que es pot repartir, i gestionar entre tots la riquesa, els recursos que ens queden i les feines que tenen sentit (totes aquelles que són imprescindibles per la vida i la llibertat de les comunitats). Perquè s''ha de recuperar el control, i el poder popular sobre els recursos, i deixar ja de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. La sobirania ha de ser política, econòmica, alimentària... llibertat i sobirania de la gent a tots els nivells.

Perquè s'han de trencar ja els aliniaments polítics, i empényer tota l'esquerra - política i social - cap a al desobediència i el qüestionament del sistema política i econòmic. Amb l'entrada de la CUP en campanya, ja està començant a passar. Què no passarà si entren un grapat de candidats al Parlament!!

Perquè si les CUP entren, això els foterà molt i molt, ja que son espais i àmbits que els senten i els volen seus. I sinó entren, continuaran rient-se de nosaltres.

Espero haver-vos convençut -sinó ho estàveu ja - que el vot útil, és només el vot CUP :-)

http://www.unitatpopular.cat/
 
Verònica Miró, activista mediambiental i destacada militant de Som lo que Sembrem.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Ànims Ester!


L’Ester Quintana és una dona de 42 anys. Els darrers anys de la seva vida els ha dedicat a compaginar la seva professió a l’hostaleria amb les seves inquituds culturals, i des dels seus espais de treball, les cafeteries del Centre Cívic de Sant Martí i del Centre Cívic Sandaru, he ofert cultura popular a la ciutadania, una cultura lliure i gratuïta, per a que tothom pugués gaudir-ne. Aquesta és la raó per la qual l’Ester és també coneguda al seu barri, sant Martí, on sempre ha format part de la xarxa cultural.
El passat dimecres, 14 de novembre, la seva vida va fer un gir inesperat, un gir brutal produït per una agressió, una agressió de la qual no coneixem l’autor però sí la seva professió. Dimecres, poc abans de les nou de la nit, quan l’Ester marxava cap a casa amb uns amics després de participar a una manifestació legal convocada amb motiu de la vaga general, un projectil llançat per un mosso d’esquadra va impactar a la seva cara produint-li una greu lesió que li provocà la pèrdua de visió a un ull i la trencadissa de diversos ossos tant del pòmul com de la mandíbula.

No és la primera víctima d’aquests projectils, els darrers anys són moltes les persones que s'han trobat en la seva situación a casa nostra. Les pilotes no discriminen, no discriminen per edat, com no ho fan per sexe ni per filiació política, les pilotes de goma ens poden afectar a tots. Les pilotes són un arma perillosa, mortal com es va demostrar recentment als carrers de Bilbao, que augmenten la seva
perillositat quan són disparades il·legalment apuntant a les persones.

Les amigues i amics de l’Ester, convençuts de la inmoralitat de la seva utilització en una societat democrática i conscients que hi ha a l’abast dels governants altres mitjans de dissuasió, ens
posicionem amb les associacions ciutadanes que demanen la seva prohibició.

Al mateix temps, sentint-nos menys preats per les paraules del Conseller d’Interior, qui davant la ealitat constatable dels fets, va declarar que el passat dimecres no s’havien utilitzat aquests

projectils, ens sumem a la demanda social, que és ja un crit, que exigeix la seva dimisiió enfront la repressió desmesurada i continuada que està oferint com a resposta a qualsevol protesta social o cívica.


Una societat a la qual els seus ciutadans tinguin por a manifestar-se no pot ser mai una societat lliure.

STOP VIOLÈNCIA POLICIAL. STOP PILOTES DE GOMA.
PUIG DIMISSIÓ.
 
SOLIDARITAT AMB L’ESTER I LES VÍCTIMES DE LA REPRESSIÓ INDISCRIMINADA


animsester@gmail.com

Veure el vídeo:


 http://www.youtube.com/watch?v=lLf4d22laXk&feature=player_embedded 

i veuràs el nivell de mentides del règim convergent!

Demà passat, dimecres 22, de 18 a 20 h concentració de protesta davant la seu del departament d'interior, al passeig de Sant Joan, cantonada amb Diputació.



Es preveu la impunitat més descarada pels genocides.

Fa massa vergonya pertanyer a un estat i a una unió Europea que ven armes als genocides.

Caldria que ens plantegessim seriosament fer alguna cosa com a ciutadans indignats amb els assassinats impunes a que ens tenen acostumats els "responsables de la defensa de l'estat d'Israel"

http://noticies.sirius.cat/2012/11/el-sionisme-criminal-mante-lofensiva.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/4056568/20121118/netanyahu-amenaca-hamas-important-extensio-operacions.html

http://www.facebook.com/#!/photo.php?v=10151109505951898
 
El teu nom una rosa, el teu nom Palestina.
El teu nom un bell estel a l’Orient.
El teu nom esperança. el teu nom una espina,
el teu nom mirall precís que ens reflecteix.

Més enllà de les ones d’un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t’arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Quan et nafren els braços, l’odi esdevé feixisme
colpejats pels qui escarneixen llur passat.
Seran les teves ales, d’un vol que veuràs lliure
si s’allunya la venjança del teu cor.

Més enllà de les ones d’un mar que ens aveïna
et cantem l’esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.

dimecres, 14 de novembre del 2012

País d'ovelles i govern de llops, ens han pres la justícia per deixar-nos la llei!

Aquest matí de vaga general, s'han vist passejar pel barri piquets i policies, polítics i passarells passavolants de diferent plomatge.

El que més ens ha agradat ha sigut el company Nike, de l'assemblea d'indignats del Poblenou, que retratem. Diu veritats com a punys en la seva pancarta bicicletista. El que menys ens ha convençut ha estat, tot el gruix de gent que participava en la mateixa marxa per la dignitat de l'ensenyament, al costat d'un "pàjaru" de vol gallinaci anomenat Joan Herrera.

Recordem que aquest autoanomenat representant dels treballadors no ha treballat mai amb un contracte laboral depenent d'un empresari. De jove començà la seva vida laboral com alliberat del partit i d'ahí a cobrar un sou de parlamentari. El partit que ell encapçala per les eleccions d'aquí 10 dies, va dissenyar uns plans urbanístics a mida de l'estafa piramidal immobiliària. Centenars de veïnes s'han vist foragitades del seu barri de tota la vida, per culpa d'individuos venuts com ell.

I tot i així allí estava, fent campanya entre les víctimes de les seves polítiques, sense que cap persona de les moltes que s'autodefineixen com a "revolucionàries" mogués un dit per fer-lo fora. Absolutament aberrant i grotescament infumable, segons el nostre punt de vista!.

Decididament, si no es pot escridassar als polítics corruptes, aquesta no és la nostra manifestació. Si la crisi de principis no s'atura de forma radical, és obvi que no hi haurà cap sortida del pou on ens han empés. L'esperit de vassall que tria electoralment l'amo qui el mani s'ha de transmutar en ciutadania informada i digne, que es revela contra les lleis injustes amb desobediència civil. Fins llavors no s'aturarà la deriva capitalista que ens empeny cap els esculls del pasotisme social. El cantar de les sirenes televisives silencia els crits d'advertència com els nostres, i en l'inevitable naufragi els ofegats seran legió.

dijous, 8 de novembre del 2012

Ca la Fou: Una sortida col·lectiva del sistema capitalista, que avança inaturable.

Durant els primers mesos de l'any 2011, la cooperativa Integral Catalana i el seu entorn ens varem engrescar en començar una aventura inèdita en el nostre país: La compra col·lectiva d'una antiga colònia industrial en ruïnes, (pel mòdic preu de 400.000 euros). Els 27 habitatges, 8.000 m2 de naus industrials i 3 Ha de terreny ens havien de permetre implementar el procés de sortir de l'actual sistema capitalista, crear la nostra pròpia moneda (el "Eco"), colectivitzar els mitjans de producció, treballar en xarxa amb la resta de projectes que la C.I.C. apadrina sota la seva declaració de principis, aconseguir l'autosuficiència, la sobirania alimentària, potenciar la permacultura i compartir els coneixements tecnològics de forma lliure. L'assemblearisme seria el sistema que ens permeteria acabar amb els rols de poder arcàics i patriarcals, asolint unes relacions humanes igualitàries i justes.
A finals de juny de l'any passat aconseguirem un acord amb la propietat, per signar un contracte de lloguer amb dret a compra i començarem les tasques de neteja i recuperació dels espais més fàcilment aprofitables. Centenars d'idees feien bullir l'olla de l'esperança, en una orgia de rauxa neuronal desfermada. Mentre, la dura realitat de la titànica tasca de intentar rehabilitar (sense quasi pressupost) tota l'enormitat d'una gran colònia, ens anava llençant cubells d'aigua glaçada al damunt de les nostres escalfades testes.

Durant un primer hivern.difícil, fent torns per garantir la presència continuada de gent, dormint en caravanes, passant força fred i treballant molt, els dubtes ens assetjaven sovint: De veritat ens en sortirem?. Però superats els mals tràngols gèlids va arribar una bonica primavera en la que començaren a florir les llavors que sembràvem. Les rodalies naturals de l'indret, en la llera del riu Anoia, ens oferien la seva privilegiada ubicació per contemplar la fauna, el paisatge i el paisanatge de les poblacions properes. Els moviments socials i alternatius han anat venint a fer tota mena d'activitats, des de jornades d'ecomotors fins trobades de programadors lliures anomenades Hackmeeting, passant pel primer encontre d'assemblees d'indignats de la comunitat autònoma de Catalunya. 
Després d'un estiu i una tardor frenètiques i fecundes, encarem el proper hivern amb l'experiència de l'anterior i el caliu de tot el que portem viscut i lluitat. Cada dia som més les persones embarcades en aquest projecte, que fa dos anys a alguns els hi semblava una bogeria utòpica de quatre eixelebrats i que avui és una realitat il·lusionant. El que cada volta es mostra més irracional és el sistema capitalista, que insisteix en voler continuar creixent de forma il·limitada dins d'un planeta amb els recursos finits.
I potser si que és més "desmèrit de l'enemic" que mèrit nostre el que ca la Fou avanci inaturable. Que malgrat les nostres mancances, les nostres febleses i les nostres contradiccions, la mentida del contrari és tan òbvia que dissimula els nostres múltiples errors.
En fi, el cas és que ens hem empoderat d'uns espais plens de història i curulls de patrimoni arqueològic que retornats a l'activitat comencen a vesar vida. Foragitant el fantasma de l'abandonament, generem auto ocupació i dignitat revolucionària, que amara aquesta gesta, fruit del sumatori de petits però importants gestos de la immensitat de bona gent que ens ha recolzat: anímicament quan les forces flaquejaven i econòmicament quan els contes no ens sortien. Per l'allau constant de suports que ens ha acompanyat en aquest primer tram de camí, gràcies amb tot el nostre cor.

Joan Marca, habitant de Ca la Fou.

dilluns, 5 de novembre del 2012

diumenge, 4 de novembre del 2012

De nou ens trepitgen el patrimoni històric soterrat :-( !!!

Can Ricart continua essent una metàfora perfecte de la situació social en la que malvivim. Mentre la part "Aèria" de les naus cada volta és més rastrera, enderrocant-se pels efectes naturals de la intempèrie, sense que ningú es pregunti qui va desmuntar-ne els sostres. la part soterrada dels túnels de transmissió energètica pateix sistemàtics atacs i periòdiques trepitjades.
Aquesta setmana, per enèsima vegada, ha tornat a "pentinar" les runes una excavadora pesada, escampant terra damunt els tres pams llargs de males herbes que hi creixien ufanoses. Igualment veiem en això que li diuen crisi, com hi "tiren terra" damunt les responsabilitats dels que es varen enriquir "magicament", portant.nos a la resta a la ruïna col·lectiva.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Exemple de participació ciutadana compromesa!


Nosaltres denunciarem des del primer dia el parc central del Poblenou, mentre d'altres A.V. del barri colaboraven i posaven la ma per cobrar suculentes subvencions amb que contratar com secretària a mitja jornada a la dona d'un dels membres de llur junta.http://webalia.com/uploads/contenidos_usrs/originales/391576_nuevas_urnas_electorales_20111004165117.jpgNosaltres hi erem, quan un grapat de persones "radicals"denunciavem l'especulació immobiliària de la vila olímpica en 1992.
Nosaltres hi erem, en la Plataforma Veinal contra l'especulació quan des de la F.A.V.B. (dominada pels d'Iniciativa) es feia el mateix paper amb l'ajuntafems Barceloní que els sindicats "majoritaris" amb els ministres de treball del P.S.O.E.

  Nosaltres estavem en el Forat de la Vergonya en la mani de
denúncia de les agressions de mitja dotzena de G.U. contra el nostre amic Paco del Cuerpo.  
Nosaltres hi erem, en l'assalt al Forum amb pateres d'autoconstrucció en 2004.
Nosaltres hi erem, en totes i cadascuna de les concentracions dels V de Vivenda en 2005, 2006, 2007.......

Nosaltres estavem en el contenciós administratiu contra l'hotel Vela, fen costat a l'A.V. de la Ostia de la Barceloneta en la seva denúncia.
Nosaltres hi erem, en la coordinadora contra el 22@ quan en el 2000 els plans urbanístics tripartits hipotecaren el nostre futur enderrocant el nostre patrimoni històric. 
Nosaltres varem obrir la porta a les amigues de La Makabra per a que s'acomodaren en Can Ricart i denunciarem, posant el crit en el cel fins l'afonia, el seu desalotjament.
Nosaltres, el dia 25, NO ANIREM A VOTAR A CAP PARTIT QUE ACTUALMENT TINGUI REPRESENTACIÓ PARLAMENTÀRIA i recomanem que es voti a d'altres opcions polítiques més honrades i menys corruptes.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Corruptes impunes i farmàcies tancades.

Avui és dia de tancament patronal farmacèutic. L'endemà de l'escandalosa condemna contra la revista "Cafè amb Llet" per denunciar les corrupteles en la conselleria de salut, (per part d'una jutgessa condecorada per Convergència), les ciutadanes honrades veiem com el dret a l'accés als medicaments es veu seriosament amenaçat per la manca de finançament de les receptes. Mentre, en els C.A.P.'s de tota la comunitat autònoma de Catalunya, els visitadors mèdics carregats de "suborns" de les indústries farmacèutiques fan cua a la porta dels ambulatòris sense cap disimul ni vergonya!
La malaltia moral que fa tants anys que ens afecta i que feia passar per "modèlica" una "transició democràtica" basada en la impunitat dels botxins a canvi de la no criminalització de les víctimes,, no té guariment conegut. Els hereus electorals de la dictadura franquista, amb la complicitat imprescindible de banquers, periodistes, uniformats amb pistola i aparell judicial armats amb toga, han mantingut a la societat en coma induït. Amb la droga de l'estafa piramidal immobiliària col·lapsant els neurotransmisors de l'avarícia social i la sobredosi de telescombreries futboleres desinformant masivament el raciocini col·lectiu, han fet us del dret de cuixa econòmic fins deixar un allau de deutes del tot inafrontables..
 Ara que tenim el país fet un parrac impossible de recosir, enfilen l'agulla de la pàtria amb el fil d'un propòsit que no diuen i pretenen tancar la ferida amb punts de sutura damunt la gangrena purulenta del seu botiflerisme històric. La maniobra de distracció d'enbolicar.se en la bandera quatribarrada, camuflant camaleònicament la ferum de fems mal compostats de llur pèsim governar amb el pestilent pou negre del país del costat no ens ha d'enganyar. Creure que quan el sistema és una claveguera, ser una rata és la millor opció, no va amb nosaltres Les esmolades pituïtàries del poble treballador català comencen a visitar al otorinonaringòleg i cada volta tenim el nas més fi. Ensumem que el dia dels alliberaments nacional, social i de gènere està al nostre abast.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Ecologia, alegria i bons aliments.

El dissabte 27 d'octubre arriba la 1a bicicletada hortícola! Hi haurà bicis, horts, disfresses, menjar i festa!

Començarem la ruta a les 10h al Jardí de les 3 xemeneies (Paral·lel, 49 - http://goo.gl/maps/y4592) i acabarem amb una bona paella vegetariana a l'hort del Poblenou!!

Tots els aparells sobre rodes són benvinguts i si no en tens cap, vine a qualsevol dels horts! i, sobretot vine al dinar de l'hort del Poblenou!!

Aquestes són les hores de pas per si algú es vol apuntar durant el trajecte:

10h- Jardí de les 3 xemeneies (Paral·lel, 49)
10:30h - Hort del Poble Sec (Passeig de l'Exposició, 34)
11h - Hort del Xino (Reina Amalia, 11)
12h - Hort del Forat (Pou de la Figuera)
13h - Hort del Fort Pienc (Ali Bei, 120)
14h - Hort del Poblenou (Fernando Poo, 4)

Bártulos necessaris per l'expedició:

- Disfressa de verdura, tomàquet, floreta... qualsevol cosa de l'hort (opcional... però... molt recomanable!!!)
- Cadenat per la bici
- Got, plat i coberts (que no siguin d'un sol ús!!)
- Xubasquero (perquè si plou... la festa segueix en peu!!)
- I, samarreta pel regal sorpresa!

Si us plau, feu molta difusió perquè tothom és benvingut!!!

diumenge, 21 d’octubre del 2012

La Flor de Maig torna a estar oberta al barri.

Ahir a la tarda, un gruix de centenars de veïnes i veïns del Poblenou varen reobrir l'ateneu de La Flor de Maig. Aquest històric edifici, tant representatiu del tarannà dels nostres avis, restava tancat i barrat. Símbol d'un bagatge que ens fa ser qui som, les urpes de l'especulació immobiliària ens el volien negar. Però mancats com estem d'espais comunitaris i amb el dèficit d'equipaments que caracteritza el 22@, el perdre La Flor de Maig era un luxe que no ens podiem permetre!
Aquest matí, una assemblea oberta ha reunit una cinquantena de persones per discutir les estratègies més encertades per tal de mantenir els usos socials de l'espai alliberat fa, encara no, 36hores.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

El coneixement ens farà lliures!

El pitjor enemic de la llibertat és la ignorància. Per això les maniobres de distracció convergents pretenen ocultar sota la bandera quatribarrada el rosari de corrupteles que ens ha dut fins aquest calvari actual. Les 70,000 families desnonades de casa seva en la comunitat autònoma que governa el "senyor" Mas són una realitat que ja no es pot ocultar ni en la TV3.
Ben cert és que en el país del costat estan igual de malament i que amb uns paràsits de menys l'anèmia seria més lleu, però el mercadeig en el fangar que fa l'actual govern amb els drets socials no és pecata minuta. L'espoli del dret a un futur de tants milers de joves i de la sanitat de tants milions de malats, no té perdó de Deu!

Per això el camí de la salvació nacional i social passa pel damunt dels falsos profetes i no es passeja xino-xano, sinó que es marxa amb les espardenyes de la desobediència civil ben calçades.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Continuem recordant com va anar la lluita.

Per a que la memòria no ens traeixi, res millor que repassar antics vídeos i velles fotos. mirar com anaren les coses i qui hi havia o qui no hi era....

Per això us deixem uns enllaços a tres vídeos que encara no haviem penjat:

La mani-festa del primer aniversari del desalotjament de la Makabra de can Ricart, en dues parts

Part primera

Part segona
 
Una acció artistico-reivindicativa de grafitis projectats amb làser anomenada Efímera filmada en 2006 també recomanem de mirar-la.

Són tres petites píndoles anti amnèsia que deixem a l'abast d'un clic de ratolí, i que per prescripció facultativa no cal repagar un euro per la recepta.

divendres, 21 de setembre del 2012

Veurà Can Ricart una Catalunya independent?

Diu que a les rodes de la història no hi ha qui pugui posar-li pals. Quan una nació com la Catalana decideix aixecar-se per caminar per noves dreceres, els paranys de l'imperialisme no tenen prou barrots per aturar-nos. Que la independència del nostre país és una promesa de futur cada dia més propera, ja no ho dubte quasi ningú.
El que ja no està tant clar és que el dia de l'alliberament quedi alguna nau de Can Ricart d'empeus. L'antic recinte fabril (i actualment qualificat com a bé cultural d'interès nacional) és un guirigall agrumollat i groller, de descampats, males herbes i sostres caiguts, generosament amanits de runa, escòria i deixalles a dojo. Un cop perpetrat el pelotazo urbanístic, el patrimoni arquitectonic no sembla interesar gaire.
  On són ara els que s'omplien la boca amb l'afirmació d'haver salvat Can Ricart? servirà, si més no, la independència per tancar en la presó aquesta canilla de corruptes tripartits i convergents?  Restem a l'espera de respostes!

dijous, 13 de setembre del 2012

El full de ruta convergent.

Despres de  la massiva manifestació en favor de la independència i en contra del pacte fiscal, el full de ruta de Convergència i Unió ha fet un gir de 360 graus i s'ha quedat igual que estava. Això si, amb la perdiu una volta més marejada.
El punyefer pacte fiscal no el volem ni regalat, com tampoc volem una independència on els polítics posfranquistes, que han inflat la bombolla per enriquir als seus "padrins", quedin impunes per embolicar-se amb la bandera d'or i sang.
 La pàtria és molt més extensa del que reconeixen els fins ara autonomistes de la Catalunya central i és un escàndol majúscul com la "nostra" TV3 ha silenciat la presència de milers de Valencians, mallorquins i Nortcatalans, que donaven la mesura justa del nostre territori.

El maquiabelisme lerrouxista de la burgesia catalaneta té sempre la brúixola assenyalant cap a la cartera!

dimecres, 5 de setembre del 2012

Article de Perifèries Urbanes.


Re-cordant Can Ricart: tornant a passar pel cor.  

Dotze anys després de la aprovació del pla “22@”, dues notícies ens demostren l’impacte de llarga durada provocat per la deslocalització de les empreses i per la recalificació urbanística de Poblenou. La Cerería Mas va tancar al març, exactament cinc anys després del desnonament i del trasllat forçós del recinte; a l’abril, quatre persones van morir a l’incendi d’una barraca adjacent al nou Parc Central de Jean Nouvel [enllaç]. Les paraules de Jaume Pagès, ex director administratiu de la Cerería, ens tornen a emportar les sensacions d’aquella batalla que vam perdre, però que no hem oblidat.


el desahucio

“bueno,
en primer lugar, te sientes echado, no querido, violentado. se rompe de pronto el universo ese repetitivo e invariable y, sin avisar, todo zozobra,
nada parece real.
incluso los cambios en el barrio,
los derribos,
no tienen ninguna connotación positiva, sólo resultaban amenazadores,
tristes.
trasladar una empresa es complicado.
es decir,
debería serlo, pq una empresa, por encima de todo,
la forman personas.
eso quiere decir q se trastorna –de pronto- toda la cosmogonía de tooodos los integrantes…
además,
las razones del desahucio, son absolutamente especulativas,
estrictamente inmobiliarias,
económicas,
y eso quiere decir q es un periodo de demanda,
y q por lo tanto,
en plena burbuja,
los precios son prohibitivos….
desorbitados…
es decir: estamos echando la oveja asustada en medio del rebaño de lobos:
el momento más caro de la historia del país
para comprar pisos, fábricas, locales:
cualquier cosa q sea de ladrillo,
q habrá q procurar pagar con una indemnización q casi debe ser negociada con sangre….
sumado al problema del precio del suelo
(ya sea de compra o de alquiler)
la reinstalación es una locura.
incontables normativas, cuya aplicación cuesta dinero, mucho dinero,
han florecido por doquier,
un proyecto de un ingeniero –imprescindible- puede rondar los 6000€,
lo mismo q el permiso municipal de apertura.
el sólo cánon de conexión
de la boca de incendios son 3000€ más. sólo el derecho,
el simple papel!!
el montacargas, una nueva instalación eléctrica…
en el caso de la cerería, las obras de adecuación triplicaron el presupuesto.
locura sobre locura…
luego están los costes añadidos:
la compensación a los trabajadores por desplazamientos (lo q nunca se compensará es la diferencia de tiempo de invertido, ni la posibilidad de comer en casa d algunos…) el reparto de la mercancía,
q se encarece sustancialmente, el alejamiento de la ciudad por lo q respecta a la clientela…
estamos hablando, claro, de empresas q no son “Carrefour” “Zara” o “Mango”
hablamos de empresas, muchas de ellas modestas, pero singulares, con años de experiencia en su haber, con un savoir faire respetabilísimo dentro de su ámbito.
de Can Ricart, salieron los mecanismos de cierre de las puertas del TGV, el pebetero olímpico de Montjuïc en las olimpiadas del 92, los decorados de soldados de salamina, las válvulas de seguridad de la principales petroquímicas de tarragona, las velas de las bodas reales y las de miles de bodas y congresos en la ciudad, como las de los mejores restaurantes, allí se hacían muebles q se vendían luego en las mejores tiendas de la ciudad.
la cerería, q abrió sus puertas en 1853, falleció en 2012… casi 160 años después, transcurridos cinco dsd su traslado”.


la confrontación con el ayuntamiento….

“en francia es maire o ·hôtel de ville,
y etimológicamente, no me dice nada,
pero en castellano, ayuntamiento, si te sientas a pensar en la palabra,
es una palabra preciosa: ‘ayuntamiento’
el común. todos. el clan.
ahhh!!
cómo era posible, entonces, aquella perversión?
joder a 250 familias para beneficiar a una sola persona
(q además, era marqués: el Sr. Federico Ricart, Marqués de Sta Isabel…!)
alucinante!!
el valor del suelo d su propiedad aumentaba centenares de miles de euros, millones,
con una simple recalificación, una leve firma,
de alguien del ayuntamiento.
esa bonita palabra….
era, súbitamente,
como un increíble regreso traumático a la edad media,
a lo feudal:
el reino jodiendo al pueblo para dárselo a la nobleza, el marqués,
todo ello,
gobernando el “ayuntamiento”
el tripartito más a la izquierda q se pudiera soñar:
psc, icv i erc…
(socialistas, comunistas-verdes e independentistas…)
santo rosario!!
Imma Mayol, (icv) comunista, me contestó en la fábrica, a la pregunta, al deseo de quedarnos allí, donde estábamos:
‘si podéis pagar el precio de mercado…’
le respondí
q a la vista estaba q podíamos pagarlo,
pero q quien cambiaban el precio d mercado eran ellos…
q cinismo…..
el ayuntamiento, obviamente, no obraba por el bien común.
decía hacerlo, lo hacía en su nombre, pero en realidad,
era para el bien de unos cuantos,
los mismos de siempre y otros….
como irreal, todo, vamos….
(y además, al final, “ganaban” los malos…)”

empresas obsoletas

“bueno, en el ámbito, en Can Ricart,
no había empresas obsoletas.
había mucha metalistería, a diferentes niveles, pero toda en funcionamiento. desde control numérico, a perforadora láser, hasta la prensa manual. ya dije antes q puertas del TGV salian de Ricson, una de las empresas. los carpinteros –que cerraron- hacían pedidos de la casa de muebles “La favorita” de barcelona, la Cerería llegaba a través de los mejores floristas de barcelona, a los eventos más relevantes. Iracheta –como me acuerdo de Vicente, q yo creo q murió del disgusto!- proveía de válvulas de máxima seguridad a las petroquímicas del sur – y hay q tener cierta solvencia para eso- y proveía asimismo de piezas a la “Ford”…
la cantina…. bueno,
la cantina nos daba de comer a muchos, y café. la imprenta… q tiene de obsoleto una imprenta q funcione y además serigrafíe?
y un almacén de productos de limpieza?
y un despacho de arquitectos?

y un taller de artistas?
y una empresa de productos químicos?
can ricart, eran 16.000m2, un recinto, una unidad.
por eso tropezaron.
pero el ámbito de devastación del 22@ es de 200 hectáreas…!!
cómo se puede experimentar con eso?
- me preguntaba entonces… -
arrasar,
asolar,
matar lo que ya vive, en nombre de un proyecto incierto,
como el tiempo ha venido a demostrar…
q bien le vendría ahora a la crisis,
los puestos de trabajo q se cercenaron allí y en otros lugares
en nombre de un simple cuento de la lechera
en la mente de alguien con poder…
q salvajes!!
de pronto, en la confrontación, t das cuenta q el “ayuntamiento” (tu adversario!!) empieza a mentir….
con la descalificación, el término de obsoletas, diciendo q hay apenas 20 trabajadores… (éramos casi 300!!) en fin….
cuando tu adversario usa la mentira para ganar,
para nada significa q no tienes razón…”