Merda de ciutat, vergonya de país, fàstic d'Estat.

Fa uns pocs anys, encara sentíem un cert orgull de ser ciutadanes de Barcelona. 2000 anys d'història des de la romana Barcino no és moc de gall d'indi. Però a dia d'avui, la vergonya de viure en una Sodoma especulativa, una Gomorra de la impunitat i una Babilònia de la prostitució neuronal, ens empeny, cap cots, a arrenglerar-nos amb els vençuts.

En un barri cada volta més desdibuixat, amb les naus industrials sense indústries i el tsunami d'hotels inundant de guiris els carrers i les places, hem tancat el mes de Juliol amb dos desalotjaments, a quin dels dos més punyent.

Tres-cents habitants de naus industrials, que malvivien de reciclar xatarra pels containers, han estat foragitats del que fins llavors era casa seva. Sense aixoplug ni espai on classificar el seu reciclatge, empitjora notablement la seva exclusió social, abocant-los cap a la marginalitat extrema, la delinqüència o l'almoina suplicant a la caritat cristiana. http://noticies.sirius.cat/2013/07/immigrants-desallotjats-pels-mossos.html

La Nave Espacial, centre social okupat i autogestionat, dedicat a les arts escèniques, circ, teatre, cabaret, música i dansa, amb programació estable i gratuïta, ha estat desterrat cap a viles més acollidores amb els artistes alternatius. L'empobriment cultural per tot el veïnat davant d'aquesta pèrdua és inconmensurable. Sense espais de creació la creativitat no pot materialitzar-se ni ser mesurada. http://lanavebcn.wordpress.com/

I parlant d'empobriment, diu que cada espanyolet deu 20.000 Euros pel dèficit públic acumulat http://economia.elpais.com/economia/2013/07/17/actualidad/1374053081_514365.html, El financial Times adverteix que l'estat espanyol entra en una espiral de mort http://www.publico.es/dinero/443547/the-economist-advierte-que-el-misterioso-rajoy-puede-llevar-a-espana-a-una-espiral-de-muerte i que el tercer món és la categoria econòmica a la que ens hem d'identificar a partir de ja http://economia.elpais.com/economia/2012/11/09/actualidad/1352491849_048269.html 

Fa vergonya viure en un país on ens empassem aquestes macedònies d'esperpents que ens ennueguen, amanides amb fragància de Barcenas i aroma de Millet. Fa vergonya que les indignades que actuen per intentar canviar les coses siguin, amb prou feines, uns pocs milers. Fa vergonya que privatitzin fins la llum del Sol ( literal) http://avvclotcampdelarpa.cat/2013/07/29/accio-ciutadana-contra-la-penalitzacio-de-l%E2%80%99energia-solar-i-en-defensa-del-dret-a-l%E2%80%99us-lliure-del-sol/  i ens puja la electricitat i el gas i l'aigua, i rescatem bancs mentre les persones es suïciden http://wiki.15m.cc/wiki/Lista_de_suicidios_relacionados_con_la_crisis  i al telenotícies ens parlin de futbol, successos i brots verds en la gespa del camp nou. http://filosofiesta.ning.com/forum/topics/noticia-expertos-pesimistas

Que ens consolin els Kortatu, http://www.youtube.com/watch?v=OWUal58aNjY  KagunDeu!!!

Enèsimes promeses, cero credibilitat!

Com és costum en el consistori municipal, prometen fer un munt de coses en Can Ricart. Però com amb el fum dels seus incendis, llurs falses paraules se les endú el vent de la realitat, deixant-nos les mans curulles de cendra. Recordem com estava l'antic recinte fabril en 2009 http://rotorrr.org/pobledenou/can_ricart/index.html , (Un parell d'anys després de ser declarat bé cultural d'interès nacional).

 Mirant un carrer més enllà fins l'Eix Pere IV, el panorama és el mateix i les mentides oficials televisives són calcades: Abandonat desde fa anys i panys! i no diu perquè ? Insignia de que? eix verd? Fas fora als usos i a la gent i desprès vens a salvar les runes? Ben "curiòs" el procés urbanístic (això si amb "participació" veïnal i tal)  http://www.324.cat/noticia/2153193/catalunya/Pere-IV-un-eix-urba-historic-que-es-vol-reinventar 

Retornant l'esguard cap l'únic B.C.I.N. del districte, lo antepenúltim en proposar públicament per a fer dins del recinte de Can Ricart, (després de la gran estafa de la casa de les llèngües), el museu de l'urbanisme http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2012/01/el-mausoleum-del-mal-urbanisme.html , va ser un globus sonda de molt poc recorregut, vol gallinaci i plumero evident.

Lo penúltim, elcasal de joves que tanta falta fa en el barri i que tants anys portem esperant, /2013/05/09/el-nou-casal-de-joves-del-poblenou-es-podria-instal%C2%B7lar-a-can-ricart/ dorm en un calaix la son dels projectes-cortina.

La darrera de totes aquestes cançons de sirena, és la de fer un campus universitari del disseny i la imatge http://www.btv.cat/btvnoticies

/2013/07/05/lajuntament-acorda-amb-la-ub-ubicar-un-campus-de-disseny-i-imatge-a-can-ricart/ . Per dissenyar "pelotassus" immobiliaris i donar la imatge d'honrat regidor (amb vocació de servei al ciutadà) no hi ha una localització millor!. Diu que l'especulador sempre torna a l'escenari del crim. Joves gaudint del lleure, en un marc post crisi de la civilització capitalista. Poètica metàfora enmig del naufragi de tota una generació.

L'estètica arracona l'ètica, i les palmeres datileres voten ser governades pels escarabats morruts!!!

L'acceptació social de la cleptocràcràcia.

Cleptocràcia és un terme d'ús relativament recent, expandit en paral·lel a la corrupció i als escàndols financers que involucren l'Estat o s'originen directament en el seu interior, però que amb el nom ho diu tot: El govern dels més lladres. http://www.eldiario.es/catalunyaplural/enciclocracia/Cleptocracia_6_142145793.html 

Així, el partit polític que aconsegueix més finançament il·legal, guanya les eleccions i té majoria al parlament. D'aquesta manera, legislen en benefici de la ma que lis dona el menjar, sense plantejar-se mai mossegar-la, la llepen de forma escandalosament messella, per continuar garantint-se les engrunes del pastís que devoren els seus amos.

Per posar un exemple que ens toca molt d'aprop: El màxim responsable d'autoritzar l'enderroc d'un bé cultural d'interès nacional com Can Ricart, l'exconseller de cultura Joan Maria Tresserras, campa impunement per la tele pública com a tertulià, i com a tal, pot continuar cobrant un sou dels nostres impostos. Cap periodista no li pregunta per quin % de la plusvàlua en la requalificació de 100 milions d'Euros es va embutxacar, o si era tot pel partit, o si es que enderrocar l'únic B.C.I.N. del districte X ho va autoritzar pel bé comú del patrimoni arquitectònic.

S'ha de dir que la resta dels polítics, PER UNANIMITAT  (veure http://www.youtube.com/watch?v=-UX09rYqYh4&feature=youtu.be ), també han estat fomentant l’especulació del sòl sense cap vergonya, contradient el “dret a la vivenda” i l’obligació d’impedir l’especulació que els hi ordena la seva sacrosanta constitució. http://lamentable.org/?p=6454   Des de que, en 1985, el Decret Boyer va fer pols els contractes de lloguer per tal d’obligar tothom a comprar, triplicant els preus dels habitatges en pocs anys, ¿qui va denunciar la violació de la Llei? (art. 47 CE) Tot plegat una òpera bufa desafinada https://www.youtube.com/watch?v=bajl8v8iBzg
 

Però sens dubte, el que més ens desanima, és l'acceptació social de tot plegat. Es conten amb els dits d'una ma les veïnes autènticament escandalitzades davant d'aquest percal. La crisi de principis, la miopia de no mirar res que no sigui l'interès individual a curt termini, la inèrcia de deixar-se endur pel ramat, la mandra de pensar per una mateixa i un llarg reguitzell d'excuses de mal pagador, escuden a la immensa majoria de ciutadanes.

 Fins i tot quan els seus fills han d'inmigrar per tenir feina, continuen resignats sense intentar sortir del sistema. Hi ha qui es refereix a aquest fenomen dient que és la síndrome de la granota bullida http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/2217/la-sindrome-de-la-granota-bullida i n'hi ha que parlen de la teoria del punt cec en la visió humana http://crashoil.blogspot.de/2013/06/punto-ciego.html
 

I mentre aclarim si "son galgos o son podencos", la canilla de la misèria ens devora el poc futur que ens queda. A l'hora, els nostrats representants parlamentaris del parc de la ciutadella, emboliquen la seva pudent porqueria entre 4 rotllos, com a bons caganers del pesebre postfranquista. Amb el nivell de la merda més amunt del coll ( i pujant), continuen empassant-se tot el que els hi donen mastegat, per indigerible que resulti. La cuprofàgia institucional és el preu a pagar per arribar i mantenir l'escó, l'escola filosòfica més predicada pels tertulians televisius, i el model social més imitat. I així ens va!

Can Ricart, territori pandiller.

Adolescents d'entre 12 i 14 anys, enfilats per les teulades que queden en Can Ricart. Es feien fotografies, bo i posant en clar risc la seva integritat física :-( Malahoradament, aquest és l'ùnic contacte dels joves amb el seu patrimoni històric!

Pensar que l'únic bé cultural d'interés nacional que tenim en tot el districte de St Martí de Provençals http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_districte_de_Sant_Mart%C3%AD  serveixi per a aquests usos fa fredat. Qualsevol dia es mata un nen caient d'alt a baix, o es queda malferit pels vidres que ells mateixos van trencant.

La societat que permet aquestes coses mirant cap un altre costat, té molt difícil superar la crisi moral que porta als corruptes al govern cleptocràtic electoral.

Buidat per especular-hi!

El proper Dimarts 4 de Juny a les 21'50h, el programa Sense Ficció de TV3, emeterà el documental "Buit, ple. La ciutat arítmica" http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=50533&catid=1270 on, entre d'altres, es parlarà de Can Ricart comparant-lo amb can Batllò, Fabra i Coats, Palo Alto....

Pel que es dedueix del tràiler promocional http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4592651 tocaran molt el tema "humà" del petit botiguer que tanca el xiringuito familiar, però molt poc de la panificació urbanística i els tripijocs requalificadors que són la causa de l'actual situació. De les comissions per sota la taula i els corruptes que se deixen subornar no creiem que se'n parli ni un borrany. De com el 22@ ha enriquit uns pocs, empobrint tot un barri o del procés de gentrificació maquiavelicament programat per immobiliàries sense escrúpols, ni mitja paraula al respecte. En resum, amb un grapat de mitjas veritats, acabaran transmutant la causa per l'efecte.

I és que els mitjans de comunicació "públics" estan al servei del sistema cleptocràtic i dir-hi la veritat pura i dura no els hi està permès. En aquest sentit reproduim l'opinió d'una ciutadana, recollida en el Facebook la setmana passada, respecte als tertulians dels Matins de tv3: "Quan veig tots, tots, aquests tertulians, tertulians , als quals porten més de deu anys sortint a totes les tertúlies dient el mateix, amb una connivència amb el poder que els porta a dir el que diuen, com a conseqüència d'això, cap d'ells ens deia res del Palau de la Musica, dels sobres de Barcenes, de les preferents, dels engany de les hipoteques, això es diu engany, immoralitat... Aquests tertulians, encara, han tingut la barra de dir-nos a la ciutadania que, nosaltres, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Personalment crec que són immorals i indignes. No hi ha cap populismes més gran que tots aquests tertulians i periodistes botiflers i hipòcrites que actuen com a titelles a les mans del poder establert.
I pensar que els nostres joves marxen, que tenim l'atur de joves més elevat d'Europa, que el que ens espera és el mateix que ens ha portat fins aquí... tristesa de constatar que aquest país no té futur, i que hem de conviure amb tot aquesta colla de titelles i poca vergonyes els quals han estat el costat dels poders que ens han portat fins aquí ". No ens podem sentir més identificats amb vosté, senyora! I per a mostra, un botó: No és perquè si que fins ben entrats els anys 80, en els hospitals públics es prenien els fills a ses mares, sense que 30 anys després encara no hi hagi ningú a la presó :-( Dels avis estafats per la banca i de la resta de delictes impunes, que encimenten l'actual putrefacció social, ens encomanem a la frase "La realitat no serà televisada".

El patrimoni industrial: The zombis paradise!

Com en els millors serials de zombis, el patrimoni industrial del nostre barri es veu cada volta més assetjat per l'inevitable. La quantitat de sobrevivents i llur qualitat humana es van deteriorant progresivament, davant l'allau de descerebrats que s'imposen per la raó de la força.

La nostra tragicomèdia arriba a tenir alguns tocs esperpèntics a lo Garcia Berlanga, (però mancats de la seva original genialitat) com quan el alcalde de Barcelona anuncia que una multinacional Ianqui vindrà a invertir 5 milions d'Euros en rehabilitar l'antiga fàbrica de ca l'Alier http://www.poblenou.org/2013/05/ca-lalier-dequipament-cultural-a-seu-duna-multinacional-nordamericana/ i els maSS mèdia ens volen fer empassar la pel·lícula.

Mentre, les proves gràfiques demostren que ja no hi ha salvació possible per molt bona benvinguda que se li vulgui donar al nou "Mister Marshall".

A Can Ricart i a La Escocesa, el reduït grup d'artistes que resisteixen a l'especulació 22 arrobina continua menguant a cada fotograma, a cada jornada de tallers oberts, engolits per la golafreria irracional immobiliària i emmarcats per un escenari postapocaliptic digne de les millors localitzacions de Mad Max.

Igual que en la peli de "Els germans Marx a l'Oest" quan perseguint una colla que anaven a cavall, es queden sense carbó per a la locomotora i al crit de "mas madera" comencen a cremar els vagons del tren per mantenir encesa la caldera, l'economia d'aparador i façana requalificava terrenys per fugir endavant amb les plusvàlues a costa del veïnat. Ara ja no tenim ni tren, ni via, ni locomotora, ni maquinista, i ens devoren de viu en viu els morts esquelètics que surten com legió dels armaris consistorials. Que Deu ens agafi confessats i sense pixats al ventre, doncs ja no aspirem ni a deixar un bonic cadàver!

6 anys de B.C.I.N. i a l'ajuntafems ni plim!

Coincidint amb que fa 6 anys de la declaració del recinte de Can Ricart com bé cultural d'interès nacional (B.C.I.N.), la màxima protecció legal pel patrimoni arquitectònic, la premsa "pseudo-escarrenosa" se'n recorda de les responsabilitats convergents. Diu El Periodico que el recinte agonitza, ara que el cadàver de les naus industrials ja no fa ni pudor de podrit, doncs no resta sencera ni la carcassa esquelètica del que va ser. Diu El País que comparat amb Can Batlló no hi ha color, que en l'altre barri (La Bordeta) ho han fet millor.

A nosaltres, des de l'associació veïnal de can Ricart, l'editorial que ens sembla minimament digna és la de La Llacuna produccions audiovisuals http://editoriallallacuna.wordpress.com/2013/05/06/635/#comment-30 on toquen una mica millor el tema.

De totes maneres, quasi tothom té poca memòria de la milionada de diners públics malversats en no fer-hi res que no fos enderrocar el nostre patrimoni històric, laboral i de creació artística :-( Tripartit i Convergents són iguals de responsables http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2013/04/tanto-monta-y-monta-tanto-isabel-como.html

El fòssil petri el mostraran en un mausoleu momificat, que tornarem a pagar amb els pocs diners que dels impostos ens escuren. Un vel de foscor institucional cobrirà qualsevol "presumpte" delicte i els còmplices necessaris ploraran planyívols davant el fèretre exposat en velatori vanitós. Un altre exercici d'hipocresia política que ens regalarà això que anomenen crisi per no dir estafa piramidal immobiliària. Més del mateix, mentre totes anem a pitjor!

Us deixem amb dues fotos històriques del recinte, la primera de quan encara estava sencer, la segona amb l'inici dels enderrocs començats.

1r de Maig: Ora et labora!

Com enfrontar el dia del treball, quan avui tenir feina és un autèntic miracle? Com actuar quan l'opresió nacional, social i mediàtica converteix la vida terrenal en un fosc infern de mediocritats institucionalitzades? Hi ha qui diu que la política fa estranys companys de llit, però..... Fins al punt de que un grapat d'ateus es pugui deixar capitanejar per una monja benedictina per avançar en un procés constituent? Com es possible tamanya heretgia? analitzem una mica la qüestió:

Vivim en un estat on la ministra de "trabajo" Fátima Báñez i l'autoanomenat representant de la classe treballadora Joan Herrera, comparteixen una curiosa coincidència en els seus currículums laborals: NO HAN TREBALLAT MAI FORA DEL PARTIT POLÍTIC QUE ELS PEIXA!!!!! i on els sindicats "majoritaris" són finançats amb centenars de milions d'Euros, mitjançant pagaments per cursos de formació que fan pena (per dir-ho suau) des del govern que retalla els drets laborals que hipòcritament diuen defensar :-(. Posats a triar companys de viatge, val més contar amb els adoradors de l'anyell d'or, que no pas amb els adoradors de l'or de l'anyell.

Mirant ara cap el panorama dels anticapitalistes, veiem que el sectarisme dogmàtic amara (amb ben poques i honroses excepcions) quasi totes les organitzacions "presuntament" combatives. Tant se val si la comparació es fa entre anarcoapàtrides i anarcoindepes, com entre trosquistes i maoistes, ecologistes, feministes, punkis o hippy-flowers: preocupa més discernir qui té la revelació de la veritat veritable, o el gurú amb el melic més maco, que militar amb dignitat en algun front unitari. Les seves encícliques pixen constantment fora de test.

La recerca desesperada d'un mínim d'honradesa en els principis i coherència amb el que es predica, empeny cada dia a més gent a fer provatures tot lo antinatura que volgueu. Però és que cada dia es fa més difícil veure ni un sol pam de net en tot el panorama (Català o mesetari). El corruptòmetre peninsular està sortint-se d'escala i el nivell intelectual de la majoria de mitjans (des)informatius es troba a l'alçada del betum de les sabates d'en Torrebruno.

Mentrestant, els responsables de les retallades maregen la perdiu amb un suposat referèndum, ja ens han canviat la tisora per una motoserra, els aturats batem tots els records europeus, es criminalitza impunement qualsevol dissidència del discurs oficial i un tel d'amnèsia generalitzada impedeix que quasi ningú es pregunti com hem arribat fins aquí. (Estem convençuts de que CiU serà el nou Aloe Vera del segle XXI, doncs quan més se'ls investigui, més "propietats" se'ls descubriran!).  Exemples de lluita tant impresionants com els dels nostres germans Sahrauís ( mireu http://www.youtube.com/watch?v=KT480sFZsbY ) són del tot impensables en aquest país de panxacontentes i bocamolls, líders "carismàtics" amb els calçotets llufats i "pals de paller" pajillerus corcats de corruptes :-( A aquestes alçades, ja hem perdut fins i tot la sobirania alimentària i cada volta estem més propers a la situació del rai de "La Medusa".

Per això ens declarem obertament a favor de http://www.procesconstituent.cat/llistat-adhesions/ que ja sobrepassa les 26.000 adhesions. i ho fem amb el cap ben alt, bo i recordant que pel proper 1r de Maig cal que sortim totes juntes al carrer, a plantar cara, dons lo cristià no ens pot distreure de lo valent!

Continuem en caiguda lliure.

La situació econòmica, política i social, continua la inaturable caiguda lliure (que ens caracteritza els darrers anys), sense que veiem encara el fons del pou. Mentre, els cants de sirena governamentals asseguren que si agitem els braços podrem remuntar el vol. Però la dura realitat és que la caiguda s'accelera i el pes de la gravetat esclafa a milers de conciutadans, enfonsant-nos en la misèria més inhumana.

Poc ens consola el fet de que en altres llocs estan pitjor. Llegint l'esfereidor article de Yanis Varoufakis, (economista grec) http://casmadrid.org/index.php?idsecc=noticias&id=4084&titulo=NOTICIAS ens acollona pensar  que darrera anirem nosaltres.

El sistema capitalista patirà la mateixa disort que Ícar, per voler tocar el sol: L'escalfor fon la cera que mantenia enganxades les plomes de les falses ales. La diferència amb el mite de la Grècia clàssica, és que ens arrossega a totes en estavellar-se damunt nostre.
L'actual situació dels grecs és el futur inmediat que ens espera de manera ineludible. Recomanem un parell de documentals "Deudocràcia" http://www.youtube.com/watch?v=DH4sWNZH4vY  i  "Catastroica" http://www.catastroika.com/indexes.php per a fer-se una idea de lo xungo que pinta l'esdevenir.

I parlant de caigudes inevitables, el sense sostre que a diari arrisca la vida per endur-se els elements metàl·lics de la façana de l'antiga industria Iracheta S.L. qualsevol mal dia apareix rebentat contra el terra. Suposem que ja no deu tenir gaire a perdre, que davant la fam, prefereix el risc de mort. Ninguna assistència social ho evita i cap veïna anirà al enterrament. Com a molt, una esgarrifança al sortir al balcó a estendre la roba i descobrir el seu cadàver esparramat. Una hipòcrita llàgrima de condol i a cuinar el dinar els que encara s'ho puguin permetre. La vida és dura i insensible per tothom :-(

Amb la "justícia" girada d'esquenes i les lleis de cap per a baix.

Cada dia que passa, a cada declaració esperpèntica de la classe política espanyola i catalana, a cada ensopegada contra la dura realitat social que ens envolta, a cada cop de porra dels uniformats contra els honrats ciutadans que amb els nostres impostos els hi paguem el sou, augmenta exponencialment el nivell d'indignació general.

La densitat de la hipocresia del sistema condemna a l'asfixia qualsevol intent de que circuli l'aire fresc i imposibilita que s'escampi aquesta boira espesa que ens deixa esmaperduts. Les aigües estancades i putrefactes del que anomenaven "oasi català" no les depura cap estament judicial, ni la pudor a corrupte es dissimula amb la bandera d'un referèndum vinculant. Tacar de merda la quatribarrada no fa de bons patriotes!

Però mentre en Millet i en Barcenas, entre molts d'altres, corren lliures (gaudint impunement dels calers que ens han robat), mentre cada dia més persones es suïciden abans de ser desnonats de casa seva, mentre la "premsa lliure" criminalitza als desafectes al règim cleptòman que ens malgoverna,corren molt mals temps per a lo artístic. La legislació vigent amenaça de desallotjar un dels últims reductes de la cultura lliure que queda en el nostre maltractat barri: El centre social okupat i autogestionat de La Nave Espacial (C/Àvila nº 176), espai creatiu circense, de dansa, música, teatre i relacions humanes no mercantilitzades. El dia 28 de Maig tenen un judici-farsa com a tràmit burocràtic abans de fer-los fora. 
 
 Recullen signatures de suport en: https://www.change.org/es/peticiones/colectivo-art%C3%ADstico-autogestionado-la-nave-espacial-no-al-desalojo-de-la-nave-espacial
I pel Dissabte dia 20 preparen una jornada amb música (11h), dinar(14h) i cercavila (16h).

Nosaltres, des de l'Associació Veïnal de Can Ricart, ho tenim cada dia més clar: QUAN LA JUSTÍCIA SE'NS GIRA D'ESQUENA, CAL APROFITAR L'AVINENTESSA PER CLAVAR-LI UNA ESPECTACULAR PUNTADA DE PEU AL CUL!!!!!

Afortunadament, la por ja ha començat a canviar de bàndol:-) http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=yCJxxATuXNw

"Tanto monta y monta tanto, Isabel como Fernando"

La cèlebre frase peninsular que feia referència al govern dels anomenats "Reis Catòlics", continua , malahoradament, de rabiosa vigència i total actualitat.

Tant se val que sigui el marquès de Santa Isabel, el tripartit, Conveniència i Unió o l'estat escanyol: L'expoli del nostre patrimoni cultural, històric i econòmic continua sense aturador. Ara que s'ha dissolt el patronat de la fallida casa de les llèngües i que la part pública de Can Ricart ha tornat a mans municipals, tot continua com fa anys. Independentment dels títols de propietat i de la legislació vigent, Poblenou continua essent la zona cero de l'especulació immobiliària barcelonina i l'exemple més sagnant de com han fabricat l'anomenada crisi (a base de plans urbanístics on el bé comú se l'han passat pel forro de l'entrecuix).

Quan en Montilla era ministre d'indústria, Iracheta S.L. amb 35 treballadors va demanar ajut econòmic per trasladar la maquinaria de precisió (costava 65 milions de pesetes el transport i recalibratge) amb la que fabricaven vàlvules per la petroquímica de Tarragona i peces per la industria del automòvil. De lo contrari, es veien abocats a tancar l'empresa. La resposta del "senyor" ministre va ser que com que els foragitaven del recinte mitjançant la llei d'arrendaments urbans, escapava de la seva competència.

Fa poc temps, els regidors del P.P. en el consistori barceloní demanaven explicacions dels 22 milions d'Euros que el ministeri d'indústria havia invertit en el consorci de la casa de les llèngües. ??????? Però es que l'empresa pública Gisa diu haver invertit 2'6 milions en "acondicionar l'espai" !!!!!!!!?????????

Com que tot plegat, a més d'una encara li costa de creure, llegiu la notícia en BTV http://www.btv.cat/btvnoticies/2013/03/15/els-terrenys-de-can-ricart-tornen-a-ser-de-titularitat-municipal/?fb_action_ids=598643690164968&fb_action_types=og.recommends&fb_source=timeline_og&action_object_map={%22598643690164968%22%3A226903060782768}&action_type_map={%22598643690164968%22%3A%22og.recommends%22}&action_ref_map

Davant d'això i de la deixadesa de funcions del poder judicial, veient en la foto que adjuntem com un sense sostre arrisca la vida per endur-se la ferralla de la façana de l'antiga empresa Iracheta, el que encara parli de democràcia o és tonto o és corrupte o les dues coses a l'hora.

La veritable mascota del barri

El senyor Ritxi witxi ens ha dibuixat la veritable mascota del Poblenou. Ben cert és que alguna mala llèngua qualifica el resultat com a "hijo de perra" per la seva relació paterno-filial amb un gos parit en Palo alto, però això no va evitar que partits polítics, institucions i entitats socials l'han estat acullint de molt bon grat entre els seus braços des de fa molts anys.

Tot i el seu aspecte inofensiu, té potents propietats al·lucinògenes, com aquells gripaus que els llepes la pell i ho veus tot de color diferent. Fruit dels seus efectes damunt les neurones de qui l'adopta, hi ha qui fins i tot ha donat suport a ulls clucs al 22@ i les seves barbaritats urbanístiques.

L'aventatge principal d'en Cobri és que, al principi, no afecta a la salut de qui l'adopta, sinò a la dels seus veïns i veïnes. D'aquesta manera, al igual que la planta carnívora de la botiga dels horrors, pot creixer indefinidament. Però igual que aquella, a la llarga, devorarà als seus adictes poseïdors. I es que la que el tripartit ens venia com la millor botiga del món, ha acabat per menjar-se tot allò que més estimavem!

Enric Duran ( i d'altres), en la calçotada del Poblenou.

Fa tant sols una estona que hem omplert el pap amb una deliciosa calçotada desobedient en l'hort indignat del Poblenou. Coincidint amb la crida a la revolució integral i la jornada d'actes descentralitzats, el convidat d'honor ha estat el company Enric Duran. Ell no ha pogut estar entre nosaltres en carn i os, doncs s'ha vist forçat a l'exili polític, amb una petició fiscal de 8 anys i un ordre de cerca i captura dictada pel jutjat. Però el seu exemple de lluita ens acompanya i el nostre homenatge ha estat posar un dibuix seu de cap de taula.

Els que si que han vingut són les bones gents de La Teixidora, La Protestona, La Flor de Maig, exmembres de la plataforma veïnal contra l'especulació.... i totes les hortelanes de les rodalies i bona part del veïnat :-) 

Però ens segueix donant-nos molta grima  la presència entre tanta gent honrada, de destacats col·laboradors amb els plans urbanístics especulatius del 22@. Ens referim al "senyor" Manel Andreu i al "senyor" Joan Maria Soler, que sota la disciplina de partit de Iniciativa per Catalunya feien el joc del policia bo i el policia dolent amb ajuntament i A.V. del Poblenou. Dona ràbia i vergonya aliena que la resta del barri no faci res per passar comptes amb aquests indivíduos, per les seves gravíssimes responsabilitats en "consensuar" els plans urbanístics que ens empenyien descaradament cap a la gentrificació a canvi d'ells saben què.( sabem que en Joan Maria va "vendre" lo dels Pous del Món al Jean Nouvel, però caldria veure a quin preu ho va cobrar i quants dels 20 milions d'Euros de diner públic que va costar el parc es va embutxacar, mentre callaven davant l'escandalós P.E.R.I. de Diagonal Mar). El que si sabem segur és que a nosaltres no ens tornaran a enganyar, com quan en Manel Andreu va encobrir al Salvador Clarós i al Joan Roca quan ENS VAREN ROBAR LA LLISTA DELS CORREUS ELECTRÒNICS DELS SÒCIS DE LA COMPANYIA CIUTADANA DE CAN RICART, PER IMPEDIR QUE LA PLATAFORMA SALVEM CAN RICART ADVERTÍS DE L'ENDERROC QUE S'ESTAVA PRODUÏNT EN LES NAUS DE 1853!!!!!!

Ara que la seva opció política està en l'oposició, pretenen donar-se-les d'esquerranosos, però al veïnat de Diagonal 55 o a les afectades del P.E.R.I. del'eix llacuna, o a les afectades pel Parc Central, les varen deixar traïdes i fotudes en nom de la "renovació" del barri. Les seves "bones accions" respecte als sense papers del barri no poden rentar tant de pecats com  acumulen. Ja diu la cançó que en el tema del quintacolumnisme: "Si un traidor puede mas que unos cuantos, estos cuantos no lo olviden facilmente"

Però tret d'aquest regust amarg, per la presència d'aquests dos impresentables venuts a la subvenció municipal, la resta de la calçotada ha estat més dolça que agre. N'esperem ja la propera edició de l'esdeveniment.

Continuen desballestant-nos el patrimoni cultural del barri.

La destrucció del nostre patrimoni cultural continua sense aturador. La llarga agonia de l'únic Be cultural d'interès nacional (No tant sols del barri, sinò de tot el districte de Sant Martí de Provençals) http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_districte_de_Sant_Mart%C3%AD quasi mereix una eutanàsia digna.

 Una gran foguera de les vanitats que incendiés el recinte ( amb algun que altre corrupte tancat dins la torre del rellotge) o uns quants quilograms d'explosius que obrissin un cràter en les dures consciències dels "responsables" polítics. La complicitat per acció i omissió de l'ajuntafems i la conselleria de cultura no canvia, malgrat les sigles del partit malgovernant ho facin.

La imperiosa necessitat empeny cada dia més ferrovellers passavolants a desballestar el poc que encara queda en peus de les naus de 1853. La silenciada mort i posterior esquarterament del cadàver, sense enterrament oficial, sense plany ni dol per part de tanta entitat que s'omplia la boca "en defensa del patrimoni històric i arquitectònic", però amb alegre repartiment de les engrunes de l'herència, ens fastigueja profundament. Quasi tant fàstic, com veure conciutadans remenar les deixalles de la gran especulació per poder menjar calent i no del contenidor d'escombreries.

Activitats desobedients per la setmana.

Demà Dimecres, en La Flor de Maig, comença una campanya de suport mutu per catalitzar sinergies en pro de l'autorenda. Enfront de la misèria capitalista, cooperació i xarxes de treball conjunt. Pretenen organitzar sopadors setmanals i pel proper dimecres ja tenen preparat la continuació.

 http://recooperem.wordpress.com/


Diumenge, en l'hort indignat, la segona calçotada sediciosa i subversiva. Enguany, amb el company Enric Duran en l'exili (per deixar en evidència el sistema de concessió de crèdits) proposant-nos una revolució integral alegrement desobedient.

I perquè l'autosuficiència és la mare de la capacitat de resiliència, per Setmana Sant res millor que les jornades que s'organitzen en Ca la Fou.

http://www.calafou.org/ca/node/330 

La desobediència al sistema empeny la seva caiguda. I com la fruita podrida que s'esclafa contra la duresa del terra, deixarà esquitxat de puré pudent tothom qui estigui a l'ombra d'aquest arbre bord neoliberalista.