dimecres, 22 d’abril de 2009

Barcelona-Buenos Aires (via aèria):

En la capital Argentina s’ha declarat una alarma en la salut pública a causa d’una passa de dengue. El dengue, una malaltia que pot arribar a ser mortal, es transmet per la picada del mosquit Aedes Pictoalba, més conegut entre les veïnes de can Ricart com a mosquit tigre.

(en aquesta foto de J.Marca podem veure bidons plens a vessar, d'aigua? abandonats en entre les restes de l'antiga fàbrica torturada de can Ricart)


Com que el vector necessari per la pandèmia es troba molt ben instal.lat en els dolls d’aigües estancades dels suburbis bonaerenses, es fa molt difícil erradicar una malura que ja ha deixat de ser “tercermundista” per a, mercès a la globalització, poder afectar a qualsevol persona del món “civilitzat”. La manca de polítiques sanitàries de prevenció de plagues pot arribar a sortir molt cara.

Ens agradaria poder pensar que, vivint en la millor botiga del món, no hi hauria d’haver problemes de desinsectació. Però ens consta dolorosament que en el recinte exfabril de can Ricart els mosquits tigre fa dos llargs anys que hi son instal.lats, criant entre les deixalles industrials, les runes d’enderrocs i la resta de nínxols ecològics que les naus sense sostre ofereixen a la fauna urbana variada que hi habita (rates, paneroles, gats, puces, seguretes, etc).

Parlant de seguretat privada, pagada amb diners públics mitjançant l’empresa municipal 22@, fonts dignes de relatiu crèdit asseguren que son més de 700.000 Euros el que els “senyors i senyores” del ajuntafems barceloní s’han gastat en aquest concepte. Calia “protegir” un recinte declarat be cultural d’interès nacional dels atacs d’un piròman (encara sense identificar) que va provocar més d’un incendi.

Aquestes polítiques d’aparador queden en evidència i desemmascarades en comprovar que ni una sola brigada de neteja s’ha molestat en retirar els materials inflamables (fustes, cartrons, plàstics, parafina, pneumàtics, pots de pintura….) d’unes naus que son propietat municipal (mig recinte) i del “senyor” marques (l’atre mig). Fa prop de tres anys que les dues hectàrees de can Ricart resten com reservori biològic de vectors de malalties i males herbes variades, emmarcat en un escenari dantesc de descarada destrucció patrimonial.

Tant de bo que de l’Argentina, enlloc del dengue, se’ns encomanés la dignitat de gent com la companya Hebe de Bonafini, presidenta de “las madres de la plaza de mayo” i comencem a denunciar en el carrer les responsabilitats dels polítics del districte, exigint que es jutgin els “presumptes” delictes de prevaricació, espoli, destrucció del patrimoni històric, contra la salut pública, etc,etc. Malauradament, ens temem que l’exemple que se’ns encomanarà d’ultramar és el del corralito bancari i el del populisme hipòcrita de “Ciutadans”.