dimecres, 15 d’abril de 2009

La mort i el 22@: Can Framis un mausoleu.


El 22@ ha sigut la condemna a mort del Poblenou obrer, digne i honrat; víctima de la violència immobiliària i maltractat per la hipocresia municipal, s’ha dessagnat entre la substitució social i els % en les plusvàlues de les requalificacions urbanístiques.
El seu cadàver, devorat per l’especulació, es converteix en un mosaic de gratacels i descampats; esquelets d’edificis que “la crisi de liquiditat o de solvència” ha deixat a mitges. Les tanques caigudes de solars criant males herbes son el paisatge habitual del barri.

D’aquest paisatge, la mort també se'ns endú una porció no menyspreable del nostre estimat paisanatge. Les més diverses i diferents maneres de morir s’han donat cita entre nosaltres, sovint amb aparicions del tot insospitades i, alguna, gairebé amb connotacions artístiques; potser que l’esperit inquiet d’algun espai creatiu (dels tants que s’han arribat a enderrocar) cerqui executar cruel venjança?. El cas és que, escrit amb negres núvols de foscor damunt l’horitzó de ponent, la trista divisa del barri oneja gronxada pel vent:

“Aquí han mort junts obrers sense papers i contractats, dins la mateixa rasa agermanats.

Un nen que amb llurs companys jugava, va acabar esclafat per una gegantina canonada.

Una infortunada senyora que passejava pel carrer, va ser trobada sota una tàpia pels bombers.

Fins i tot, a un senyor director que “treballava” al barri, li va foradar el clatell un presumpte sicari”.


I entre tant esperit macabra, el nou museu/mausoleu de can Framis no desentona gens. Com papallona blava damunt la mar, és fa difícil diferenciar on acaben els nínxols del cementiri i on comença la fundació Vila Casas. Hem de felicitar la sinceritat del aspecte visual del nou edifici, que no intenta enganyar ningú.
D’altres façanes enlluernadores estan igual de mortes per dins i a sobre pretenen enganyar-nos amb purpurines daurades. La vida fàcil a costa d’enriquir-se amb pelotazos ha demostrat ser una cursa a tomba oberta a ran dels penyasegats de la deflació i el corralito.
Ja fa força revols que el rali creditici no tocava de peus a terra i ara, esfereïts, garratibats i esmaperduts, no tenim manera d’aturar l’impacte d’una caiguda lliure d’acceleració desbocada. Tant sols ens resta esperar que, si més no, l’apocalipsi capitalista ens enganxi ben follats/des.