Les venes obertes de l’arquitectura poblenovina.

Vivim una sagnant realitat de malson que ens tenalla qualsevol esperança optimista. L’hemorràgia financera desbocada provocarà l’embargament massiu d’habitatges, que restaran deshabitats i en mans d’uns bancs patèticament dependents de les transfusions de liquiditat estatal. La indefugible espiral immobiliària que ens enroscaren al coll com si fos un collaret de perles, s’estreny despiatadament com si tinguéssim un cep escanyapobres pearsingat en la gargamella. A cada volta de torn empitjoren les perspectives dels precaris hipotecats, davant l’evidència de perdre la llar i restar endeutats de per vida.
.
Ja no gosem ni tant sols empassar saliva quant revisen a pitjor les ja dolentes previsions
macroeconòmiques; aquelles que no entenem, i per això mateix, encara ens espanten més per la por al desconegut. El que si sabem és que l’horitzó que entreveiem a l’ombra dels gratacels fastuosos, s’enfosqueix de forma accelerada. El convenciment d’un futur amb nafres en carn viva s’imposa per la via de l’evidència. Cada cop seran més freqüents veure pel barri les barraques d’autoconstrucció (estil Somorrostro) que ja hi ha instal·lades en descampats com el del solar del c/Marroc amb c/Bilbao. Cada cop més pisos buits ompliran el paisatge de cartells publicitaris que asseguren un preu revisat, una oferta immillorable o un descompe del X %. Balcons orfes de roba estesa, mancats dels testos de Terrassa on arrelen les decoracions vegetals i crivillats de pancartes amb el monòton monotema de “Se vende” embafen la vista de qualsevol qui aixequi els ulls del terra.

Durant massa temps els edificis en han amagat la selva urbanística. Les llavors escampades pel 22@ han germinat en plantes carnívores, de la mateixa varietat que la que protagonitzava l’obra de teatre “La botiga dels horrors”, però transgèniques. Cobdiciosament alimentades amb sang, suor i llàgrimes, les plantes devoradores d’humanitat han crescut fins un tamany mastodontic, ingovernables per cap llei que no sigui la del lliure mercat.

Si fins ara la ciutadania ha actuat com un ramat de xais que es deixaven trasquilar pacíficament al crit unànime de “beeeeeee……”, ara ja no es limiten a pendre’ns el pel sinó que ens arrenquen la pell de viu en viu. Malauradament, els apòstols de l'hecatombe perfecte estem armats de raó fins a les dents.