L’estafa piramidal immobiliària, monumental construcció fonamentada en els aiguamolls de l’avarícia i la luxúria neoliberal i amb vistes a la llacuna Estígia, és un enorme monstre de dues cares. Els polítics i els mitjans de desinformació procuren sempre ensenyar la cara de disseny, l’aparador enlluernant que tant bé defineix el següent fragment de la cançó “La Maza”:
“ Un instrumento sin mejores pretensiones
que lucecitas montadas para escena,
un testaferro del traidor de los aplausos,
un servidor de pasado en copa nueva,
un eternizador de dioses del ocaso,
Jubilo hervido con trapo y lentejuela”.
Però el que llurs mentides intenten distreure és la cara fosca del negoci, la rebotiga oculta als ulls dels confiats clients on barquers com Caront inverteixen els seus estalvis. En aquest espai, sempre camuflats entre les ombres, obscurs “afaires” es succeeixen dia rera dia. Hi ha detinguts que es suïciden autolesionant-se fins a la mort mentre romanien emmanillats en el interior d’un cotxe patrulla de la Guàrdia urbana barcelonina. Hi ha “balaseras” en el flamantment inaugurat hotel Me (equipament pel barri segons el P.E.R.I. Diagonal Mar). Hi ha directors d’immobiliàries en “concurs de creditors” que no van a la presó ni que 5 obrers (3 sense papers) morin enterrats vius en una rasa de la seva obra. Hi ha altres directors que moren d’un tret al clatell enmig del carrer, presumiblement a mans d’un sicari professional. Hi ha, en definitiva, el que s’ha definit com a turbocapitalisme per experts en l’anàlisi i estudi de la màfia calabresa. El que no hi ha és la mateixa voluntat policial/judicial que han demostrat contra “els Àngels de l’infern”, a l’hora de rebentar les caixes fortes de les seus dels partits polítics.
I és que després de passar per algun paradís fiscal, els milions blanquejats cal invertir-los de forma “legal” i rendible, en algun “motor econòmic” com ara el 22@. Darrera l’aparença de “senyors” amb tratge i corbata, s’amaguen sempre els lladres més perillosos. Dissimulats per un amable somriure, hi ha els ullals vampírics dels polítics corruptes que dissenyen plans urbanístics a la mesura ideal de “Don Vito”. En paraules del president d’Ecuador, Rafael Correa, la resucitació de l’economia no pot venir mai de la ma dels enterramorts que l’han soterrat. Les múltiples cares del podrit poliedre financer van des del fons monetari internacional fins als matons de cantonada (amb o sense uniforme), passant per promotors immobiliaris, partits polítics i presumptes periodistes. Tots són esglaons de la mateixa escala de feixuga pujada cap el no-res, i caiguda lliure cap el pitjor dels inferns on ens esperen els tres caps del mitològic gos Cerber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada