Bocins d’història a ran de mar.

Foto de l'instant precís en que un membre de la comissió d'arqueologia aquàtica descobreix una interessantíssima rajola, datada en mitjans del s XX. La peça és un clàssic de l'anomenada "època del desarrollismo" i està pràcticament intacte. Aviat l'A.V.V. de Can Ricart en farà donació al "senyor" director del museu d'història de la ciutat, el nostre "amic" Joan Roca, alies "el trepa del patrimoni".

Somorrostro 1950.

A la poblenovina platja de la Marbella, entre les persones obligades “per la crisi” a buscar-se la vida venent llaunes de cervesa a les banyistes i les ciutadanes orientals que ofereixen massatges amb final feliç als “cavallers habituals” ( Veure http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2010/06/ja-ha-arribat-loperacio-estiu-calent.html) , encara hi ha un cert marge per a la sorpresa arqueològica.


Escassament a un pam de fondària, esmicolant-se poc a poc a ritme marí, es reconeixen els bocins de maons, teules i rajoles, que fa més de cent anys formaren part d’alguna fàbrica de les que, anteriorment, definien l'espai d'aquest territori.

Recordem que, fins als mitjans dels anys 80 del segle XX (tot just fa 25 anys), la manera habitual de desfer-se de les runes dels enderrocs de les antigues fàbriques era abocar-les indiscriminadament per “la borda” de la ciutat. Durant els anys 50, barris sencers de barraques, com ara el de Somorostro, es construïren amb les restes reciclades damunt d’on ara hi ha la vila olímpica.

Any 1965

L’any dels jocs olímpics, abocaren milers de tones de sorra fina damunt l’abocador de runes, per tal de construir-hi una platja. Van arribar a plantar-hi palmeres a ran de mar, d’on va sortir el sarcàstic lema que exigia un “Poblenou lliure i tropical”.

Però ni tot el disseny postmodern, ni la recent construcció d’espigons submergits, ha evitat fins ara que les restes del nostre passat acabin per aflorar tossudament a ran d’aigua. Els guiris dels hotels de la millor botiga del món, trepitgen sense saber-ho bocins d’edificis i naus que aixoplugaren la industrialització del país.

http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2016/07/gentrificant-fins-la-platja-nudista.html

Gràcies a la visió dels negocis dels capitalistes anglosaxons (la burgesia catalana que no es vulgui apuntar cap mèrit) i a l’esforç amarat de sang del poble treballador català, els nostres avis aixecaren un barri ple de futur.

Foto de J. Marca. Rajola model Barcino, típica de l'època "del desarrollismo"  .

 Aquelles esperançades expectatives foren truncades per la cobdícia dels postfranquistes que ens malgovernen especulant amb les plusvàlues de les requalificacions immobiliàries.

Un segle llarg després de ser amalgamats amb ciment i suor obrera, les engrunes de la nostra història es desdibuixen submergides sota el marketing comercial barceloní. Mentre, el “senyor” regidor del districte (Narvaez) va acumulant una amplia col·lecció de mals noms, que van des de “il picolo Berlusconi” fins a “er neng de l’escavadora”, passant per
“Mister 3%”. Tot i això, intenta dissimular com pot la seva evident complicitat amb l’estafa piramidal massiva dels plans urbanístics del 22@ i la deixadesa flagrant del patrimoni industrial que encara ara, a les males, resisteix.