La gran destrucció ecològica.

La ciutat de Barcelona és, de lluny, el major punt de contaminació, (tan en quantitat com en gravetat) de tots els 70.520 Km2 del nostre territori nacional, bonament entès entre el castell de Salses al Nord i la bocana del riu Guardamar al Sud.

La insostenibilitat de la ciutat i del seu model de creixement capitalista cada cop és fa més evident, a mesura que l'enfonsament econòmic generalitzat impedeix continuar amb les maniobres de distracció municipal. Bunyols com ara el Fòrum 2004 o xurros com els jocs olímpics del 1992 han empenyorat el nostre patrimoni territorial, per a que uns pocs devoressin el pastís i d'altres no en tastessin ni les engrunes.

Les contradiccions del missatge ecologista "de debò" van des dels cims de Collserola fins a les platges de la gran ciutat. Malgrat que l'aparador de la millor botiga del món ens incita a continuar consumint terrenys i llur màrqueting comercial ens publicita un enorme respecte mediambiental, la realitat de les coses és ben diferent a la que afirmen les mentides oficials del consistori.




Si passegem per la carena de la serralada, podem trobar abocaments d'aigües fecals, a dos metres d'una tapa de claveguera, com en el torrent de l'espinagosa, que aporta el seu caudal al pantà de Vallvidriera. Després de que el buidessin no fa gaire, per netejar-lo d'espècies al·lòctones (gastant un munt de diners públics), cap autoritat obliga a allargar dos metres una canonada fins fer-la coincidir amb el clavegueram, que també s'esdevé una despesa inútil.
























Si descendim fins a la vora del litoral, ensopeguem amb platges artificials i ports que han comportat la destrucció de la vida pelàgica i l'empobriment de l'ecosistema submarí. Les inversions multimilionàries en espigons submergits i "regeneració" de la sorra perduda, són inversions llençades al mar. Tot tipus de residus, des de condons a compreses, passant per pneumàtics i llaunes, s'hi encallen fins a podrir-se.

En el centre d'aquest entrepà xapucero de mar i muntanya, hi ha la nefasta grolleria d'una mobilitat basada en l'automòbil privat, que ofega sota del fum a la ciutadania. Moren 5 vegades més persones conseqüència dels tubs d'escapaments que en accidents de trànsit. Els nivells de pol·lució atmosfèrica sobrepassen continuament les recomanacions de contaminants per a poder mantenir la salut pública en nivells acceptables. Tenim un rècord europeu de partícules en suspensió.

Però sens dubte, el més sagnant escàndol d'insostenibilitat són els plans urbanístics especulatius que tant han proliferat en els despatxos de tots els alcaldes, des de Porcioles fins al Hereu. Espectaculars plusvàlues en la requalificació de terrenys han fet augmentar la petjada ecològica fins nivells estratosfèrics i desterrant conceptes com el de sobirania alimentària fins el reialme del mai més. Les emissions de CO2 i el canvi climàtic semblen fenòmens aliens, que es produeixen al marge d'aquestes activitats constructores.

La torre Commerzbank acabada en 1997 ( 3 anys abans de que comences el 22@) i dissenyada amb el vist-i-plau dels verds de Franfort, és un exemple del que podrien haver fet, amb una mica de voluntat política. Però en lloc d'això, han fet barbaritats del tamany del parc central del Poblenou.

Un altre bona forma de fer-ho hauria estat amb normatives urbanístiques que dedicaren un 10% del territori urbanitzat a zona agrícola, un 10% a zones verdes i un 10% a equipaments. Així els nous plans immobiliaris tindrien un total del 70% del territori i l'altre 30% per a usos ciutadans sostenibles. Aquesta proposta l'argumenta molt be l'Agapit Borràs.

Tot i tenint aquests i altres models per inspirar-se, enlloc de mirar cap al futur amb esperit verd, s'ha fet servir la hipotètica creació de riquesa i un concepte de modernitat caduc, per justificar lo injustificable. En prioritzar les polítiques de façana i els arrebossats de demagògia, com disfressa que amagui les responsabilitats mediambientals, estan essent còmplices i coautors d'una catàstrofe que ja ha començat a no tenir esmena.



Fotos i text de Joan Marca i Tristan.