Bocins d’història a ran de mar.

Foto de l'instant precís en que un membre de la comissió d'arqueologia aquàtica descobreix una interessantíssima rajola, datada en mitjans del s XX. La peça és un clàssic de l'anomenada "època del desarrollismo" i està pràcticament intacte. Aviat l'A.V.V. de Can Ricart en farà donació al "senyor" director del museu d'història de la ciutat, el nostre "amic" Joan Roca, alies "el trepa del patrimoni".

Somorrostro 1950.

A la poblenovina platja de la Marbella, entre les persones obligades “per la crisi” a buscar-se la vida venent llaunes de cervesa a les banyistes i les ciutadanes orientals que ofereixen massatges amb final feliç als “cavallers habituals” ( Veure http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2010/06/ja-ha-arribat-loperacio-estiu-calent.html) , encara hi ha un cert marge per a la sorpresa arqueològica.


Escassament a un pam de fondària, esmicolant-se poc a poc a ritme marí, es reconeixen els bocins de maons, teules i rajoles, que fa més de cent anys formaren part d’alguna fàbrica de les que, anteriorment, definien l'espai d'aquest territori.

Recordem que, fins als mitjans dels anys 80 del segle XX (tot just fa 25 anys), la manera habitual de desfer-se de les runes dels enderrocs de les antigues fàbriques era abocar-les indiscriminadament per “la borda” de la ciutat. Durant els anys 50, barris sencers de barraques, com ara el de Somorostro, es construïren amb les restes reciclades damunt d’on ara hi ha la vila olímpica.

Any 1965

L’any dels jocs olímpics, abocaren milers de tones de sorra fina damunt l’abocador de runes, per tal de construir-hi una platja. Van arribar a plantar-hi palmeres a ran de mar, d’on va sortir el sarcàstic lema que exigia un “Poblenou lliure i tropical”.

Però ni tot el disseny postmodern, ni la recent construcció d’espigons submergits, ha evitat fins ara que les restes del nostre passat acabin per aflorar tossudament a ran d’aigua. Els guiris dels hotels de la millor botiga del món, trepitgen sense saber-ho bocins d’edificis i naus que aixoplugaren la industrialització del país.

http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2016/07/gentrificant-fins-la-platja-nudista.html

Gràcies a la visió dels negocis dels capitalistes anglosaxons (la burgesia catalana que no es vulgui apuntar cap mèrit) i a l’esforç amarat de sang del poble treballador català, els nostres avis aixecaren un barri ple de futur.

Foto de J. Marca. Rajola model Barcino, típica de l'època "del desarrollismo"  .

 Aquelles esperançades expectatives foren truncades per la cobdícia dels postfranquistes que ens malgovernen especulant amb les plusvàlues de les requalificacions immobiliàries.

Un segle llarg després de ser amalgamats amb ciment i suor obrera, les engrunes de la nostra història es desdibuixen submergides sota el marketing comercial barceloní. Mentre, el “senyor” regidor del districte (Narvaez) va acumulant una amplia col·lecció de mals noms, que van des de “il picolo Berlusconi” fins a “er neng de l’escavadora”, passant per
“Mister 3%”. Tot i això, intenta dissimular com pot la seva evident complicitat amb l’estafa piramidal massiva dels plans urbanístics del 22@ i la deixadesa flagrant del patrimoni industrial que encara ara, a les males, resisteix.

 

Avui:

En defensa dels governs populars de Llatinoamèrica.


No a las bases militars nord-americanes a Colòmbia

Contra el cop d´estat a Honduras

EN PEU DE PAU

Els darrers mesos Llatinoamèrica torna a ser notícia, no per la eradicació de l´analfabetisme ni per la lluita contra la ceguesa portada a terme per la “operación Milagro”, ni per la recuperació de fonts de treball, ni per la lluita contra la fam, no, les notícies són:

Massacre d’indígenes a Pando, Bolívia;

Massacre d’indígenes a l´Amazonia Peruana;

Intervenció militar de l’exèrcit de Colòmbia en territori d´Ecuador;

Cop d’estat de nou tipus a Honduras, i ara...

... Instal·lació de set bases militars nord-americanes a Colòmbia.

Aquest darrer fet ha donat peu a la reunió de UNASUR on es va posar a debat entre tots els governs de Llatinoamèrica aquest nou desembarcament de tropes nord-americanes a Llatinoamèrica. Els grups afins al narcotraficant Àlvaro Uribe (*) amb l´ objectiu de llençar una cortina de fum en relació a la greu situació creada per aquesta decisió del Govern colombià, criden a una jornada internacional el proper 4 de setembre contra el govern de Veneçuela. Les organitzacions sota signants convoquem:

Concentració davant el Consolat de Veneçuela de Barcelona
Plaça Urquinaona cantonada Roger de Lluria

divendres 4 de setembre del 2009, 19:30 h.

(*) (Arxiu Federal de Seguretat dels Estats Units, 1994 : “Senador Álvaro Uribe Vélez de ser un dels principals narcotraficants de Colòmbia, referenciat com l’home número 82 en un llistat on el lloc 79 l’ocupava Pablo Escobar Gaviria (cap del cartel de Medellín.) es va dedicar col·laborar amb el cartel de Medellín als més alts nivells del govern. Uribe va estar vinculat a un negoci de narcotràfic de narcòtics als Estats Units.”


convoquen: Assemblea Bolivariana de Catalunya -Central de Trabajadores de la Argentina (CTA)

L’arquifactura dels canvis de cromos urbanístics i altres merders.

Sembla ser que hi ha individus que, no contents amb ser tant pobres que tant sols tenen diners, continuen reincidint i encara volen continuar lucrant-se a costa d’empobrir-nos a la resta. Igual que adolescents jugant al monopoli, la propietat de la part privada del recinte fabril de can Ricart canvia de mans . El “senyor” marquès de santa Isabel canvia l’escriptura de prop de 51.000 m2 edificables enmig de carrers i naus que son patrimoni històric ( teòricament protegides per la conselleria de cultura) per accions de la immobiliària que se quedarà amb el “negoci” de la destrucció del patrimoni històric.


Des de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart cada cop veiem més paral.lelismes entre aquests tripijocs barroers de nous rics i l’urbanisme en l’antiga Roma imperial. Les diferències entre la ciutat incendiada per Neró i les naus industrials cremades del 22@ son de matis. Certament, el Fòrum romà era una construcció molt més útil que l’edifici triangular que culmina el desori del P.E.R.I. de Diagonal Mar.

Per tal de drenar les seves Aigües fecals, els habitants de la ciutat eterna construïren la “Cloaca Màxima” (Clavaguera a cel obert) amb tot de marbres de primera qualitat i els esgrafiats més artístics. Pensaven que quant més nobles fossin els materials emprats, menys pudor faria el seu riu de merda i pixarades.

2000 anys desprès, els gratacels enlluernadors del nostre barri segueixen fidels a la mateixa teoria. Les façanes de disseny amaguen la podridura fúngica que ha corromput el cor i la butxaca de polítics, arquitectes, promotors, periodistes i altres còmplices necessaris del sistema.


Fotografia i text de Joan Marca

Una llarga setmana d’imprudència esgarrifosa!

Fa més d’una setmana que els quadres elèctrics del transformador del parc Central estan a l’abast de qualsevol nen que hi vulgui jugar. Milers de volts assetgen la curiositat, ( infantil o no), de provar “si poso la ma aquí, què passa?”.

Segons demostren les fotos, per les ombres queda evident que en el pany de les portes interiors la clau està posada i que les portes externes no tenen cadenat ni tanca.


El 26 d’Agost ja ho varem denunciar en el blog dels treballadors de parcs i jardins
“ Males herbes” .


Sembla que els “responsables municipals” a les ordres de “Imma l’amarga” estan encara de vacances o no llegeixen les denúncies que els seus treballadors fan públiques per internet.



Estem convençuts des de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart de que, si hi hagués alguna comissió en joc, anirien més de presa a preocupar-se de l'assumpte.

Esquerdes en la torre?

A la torre del rellotge de can Ricart, símbol de com Catalunya tracta els seu patrimoni històric, li queden tres telenotícies abans de que la declarin en runa i l'enderroquin "per motius de seguretat nacional". Així s'acabarà de fer córrer el tupit vel que amaga les responsabilitats escandaloses dels polítics del tripartit.

Podeu clicar damunt les fotografies per ampliar la imatge del desastre. (fotos 27-8-09)

Evidentment la torre està esquarterada per tots quatre costats.
En les fotos ho podem comprovar en dos cares diferents.

Després de destruir 250 llocs de treball de la economia productiva i enderrocar un be cultural d'interès nacional per omplir la butxaca del marques Federico Ricart, ara caldria ( pels seus interessos) que s'enfonses tot i poder edificar damunt sense cap restricció.

L'incendiàri que va cremar en diferents ocasions el recinte, veu com els seus actes viuen impunes i triomfants.

foto i text Joan Marca.

En el pecat urbanístic durem la nostra penitència.

Les esquerdes i fissures que esquarteren el barri ja no es limiten a provocar la substitució social de les classes treballadores cap a perifèries de menys disseny. Ara ni tant sols respecten a “la santa mare esglèsia”!.


La façana de la parròquia del carrer Pujades cantonada Marià Aguiló presenta aquest lamentable aspecte, coincidint amb el canvi de mossèn. Clar que també coincideix amb els 100 anys de la setmana tràgica i amb els aproximadament dos mil.lenis de la més antiga de les multinacionals.


Així doncs, l’aparició de les sacrosantes esquerdes pot tenir diferents interpretacions i la polèmica al veinat està servida. Serà una senyal del totpoderós? Quin deu ser el seu significat?. Entre dubtes metafísics, estan les parroquianes esvalotades.


Mentre, les esquerdes dels edificis més mundans, lluny d’elocubracions bizantines, continuen multiplicat-se com maledicció bíblica. En el pecat urbanístic durem la nostra penitència.

L'agressor va caure amb la porra a la mà i un altre arma a la mà esquerra.

...Llavors vam descobrir pels mitjans de comunicació de masses aborregades que l'agressor era un policia de la Generalitat.

L'arma no reglamentada era un Kubotan, l'altre, la porra que et pot obrir el cap, sí que és reglamentada.

Les escopetes que et poden deixar borni de per vida, que et poden matar, també està reglamentada.

Però és que han condemnat al presumpte agressor del policia agressor amb arma no regulada!!!

Francesc Ferrer i Guardia o la temptació de la carn.

Diumenge al migdia, el centre social okupat autogestionat i a mig destapiar “La Teixidora” va ser testimoni joiós d’una magnífica jornada gastronòmica i cultural. Finalment vam parir dos paelles per tots els gustos; i les integristes de la pastanaga, absolutament refractàries a gaudir dels plaers de la carn, varen contraatacar la paella mar i muntanya amb una ofensiva verdulaire d’arròs sense xixa.

Els dos bàndols, numèricament igualats, van escurar amb delit fins l’última engruna dels seus plats i el conflicte culinari es va resoldre amb un armistici pacific que deixà la qüestió en taules.

Mentre digeríem tot plegat i després de la projecció del documental sobre la vida i obra de Francesc Ferrer i guàrdia, va ser el torn del debat al respecte d’aquest històric personatge, tant menystingut “oficialment”.

Les intervencions del respectable públic assistent, deixaren palesa una destacable diversitat de punts de vista polítics que reivindicaven llur memòria ( com a poc, reconeixerem militants de la C.G.T., la C.N.T., la C.U.P. de barcelona i fins i tot E.U.i A.).

Enriquits ideològicament i amb el ventre curat de penes, la voluntat generalitzada de repetir aviat l’event va ser la guinda del pastís que ens deixà un dolç regust de boca.

text i fotos Joan Marca

Aquesta matinada han tornat les tocineres del Sauron al C/Marià Aguiló.

Un poeta romàntic ho podria descriure així:

“Han tornat les obscures tocineres. Les seves rodes al carrer Marià Aguiló s'aturen. I altre volta armats amb l’ariet de la prepotència una altre casa han esbotzat”

Però resulta que no té res de romàntic que et despertin a les sis de la matinada a cops de mall i et facin fora de casa. Ningú pot reivindicar-hi res de poètic a que dotzenes d’uniformats foragitin mitjançant la força tot un bloc de vivendes socials okupades.

Això és el que ha passat aquest matí al nostre barri. Sense cap avís previ de part dels jutjats i amb nocturnitat i quadrilla, els goSSos de'n Sauron han buidat un edifici per a deshabilitar-hi els habitatges. Això vol dir que darrera dels de la catxiporra han entrat una brigada de paletes de la deconstrucció, a rebentar banys i cuines, a
esfondrar terres i sostres, a foradar canonades i baixants…… en altres paraules, esclafar un grapat de llars per tal de que no puguin tornar a ser-ho, a deixar-les vandalitzades.

Els mateixos poders polítics que, presumptament, ens malgovernen requalificant els terrenys del miniestadi o que han de córrer a retirar la medalla d’or de la ciutat al director de l’Orfeó Català, potencien el suposat dret capitalista a especular amb una necessitat bàsica per damunt de qualsevol altre cosa.

Sense quasi ni temps per a recollir els objectes més personals, la vida ha fugit dels pisos desallotjats i vandalitzats. En un obrir i tancar d’ulls, unes quantes veïnes han ingressat en la categoria de nòmades urbanes en cerca d’aixoplug. Els uniformats que han justificat el seu sou i una immobiliària que ha complert amb la seva obligació de fer negoci, són estampes del paisatge de Poblenou, malauradament cada cop més repetides. El fàstic i la ràbia que sentim en l'associació de veïnes i veïns de can Ricart davant d’aquest panorama tant repugnant, al final pot acabar per ennuegar-se-l’hi a més d’un.

Paella de Diumenge, en record de Ferrer i Guàrdia.

L’associació de veïnes i veïns de can Ricart s’alegra de convocar-te a una paella de Diumenge, en record del mestre Francesc Ferrer i Guàrdia. A punt de complir-se 100 anys del seu afusellament, volem reivindicar la importància històrica de la seva figura i la transcendental tasca pedagògica de la seva escola. Projectarem el documental “una vida per la llibertat”, que analitza la vida d’aquest il.lustre personatge.

La paella serà el proper diumenge 2-8-09 a les 14h en el C.S.O.A. La Teixidora (C/ Marià Aguiló nº 35) i serà “mar i muntanya”. Vol dir que hi posarem conill, pollastre, llagostins, sèpia, cloïses…… i malauradament no hi haurà opció vegetariana. El preu per plat serà de 3 Euros i sols inclourà aigua mineral per beure. Begudes alcohòliques, postres, etc, cal portar-los de casa o comprar-los en la botiga de queviures de la cantonada.

Cap a les 16h esperem començar a projectar documentals fins prop de les 18h que marxaríem a cloure la tarda amb una visita a la platja i bany de germanor.

El pont de fusta de la fàbrica a punt del col·lapse.

foto del 16-2-09

L’aspecte lamentable del pont de fusta de can Ricart parla per si mateix. Durant el vendaval del mes de Gener, va perdre bona part del sostre. Durant dos llargs mesos de pluges generoses, la humitat es va anar acumulant fins que ben entrat el mes de març, varen posar-hi una lona.


A dia d’avui, les bigues del antic pont, tenen aspecte d'estar podrides i amenacen de col·lapsar damunt dels treballadors d’Hangar o de qualsevol altre projecte de persona humana, com ara els suposats artistes que hi acostumen a circular, per no parlar dels animalons que hi viuen i els seguretas.

No ens agradaria gens que l’esquer de l’ampliació de m2 d’Hangar en els nous plans d’usos, amagui l’ham dels riscos laborals menystinguts. Recordem que fa pocs dies, un jutge ha demanat aclariments al regidor Narvaez sobre les advertències veïnals desateses que costaren la vida a un nen, esclafat per unes canonades perillosament amuntegades en un descampat del 22@.

Tot això passa en la part del recinte que és pública. La part de can Ricart privada ( en mans del marquès de sta Isabel) encara està pitjor. De què serveix la declaració de B.C.I.N. !!??

foto del 22-8-09

Tot recordant l'esclat de ràbia ara fa cent anys:

“CREMI O NO, L'ESGLÉSIA FA PUDOR”.

Aquesta consigna acompanya al bloqueig de portes d'algunes esglésies barcelonines per a impedir la missa del diumenge 26 de juliol de 2009. L'acció commemora el centenari d'allò que fou una “Setmana Tràgica” per a l'Esglèsia i l'Estat, però que per a milers de persones significà moments de rebel·lió, comunitat, dignitat i aprenentatge.

“GUERRA A LA GUERRA DELS BANQUERS”.
La ràbia esclatà perque els reservistes de l'Exèrcit espanyol havien d'anar a morir a Melilla per a defensar els interessos econòmics d'explotadors com Romanones, Güell i Comillas, mentre que els fills dels rics, pagant, es lliuraven d'anar a la guerra. S'organitzà una vaga general, s'assaltaren armeries, es constituiren juntes revolucionàries, es sabotejaren ponts, vies de ferrocarril, cables telefònics...

“HIJO QUINTO Y SORTEADO, HIJO MUERTO Y NO ENTERRADO”.
Les dones van tenir un paper rellevant, tant a les manifestacions inicials com a la crema d'edificis religiosos que esdevingué més tard. Elles van dirigir la construcció de les barricades, juntament amb homes de totes les edats i nens. Cridaven “abans la insurrecció que la guerra”.

“L'ÚNICA ESGLÉSIA QUE IL·LUMINA ÉS LA QUE CREMA”.
Com a resposta a l'asfixiant presència d'ordres religioses a la ciutat, les insurrectes van incendiar més de vuitanta edificis. Atacaven una institució que exercia el control social i justificava la misèria de gran part de la població sense qüestionar mai la desigualtat.

1909 – 2009 LA LLUITA CONTINUA. Avui, altres noms, la mateixa explotació, segueixen convertint la nostra vida en guerra. Presoners de la nostra misèria
quotidiana, sortim en processó de vacances, peregrinem al centre comercial i comulguem amb les rodes d'un cotxe nou.

Els diners, el consum, el futbol, el civisme són noves religions que han entrat a competir pels feligresos, però l'Església, la de sempre, no ha perdut el seu poder.
Aquesta institució, gestionada com una multinacional, manté intacte el seu enorme patrimoni i rep cada any 150.000.000 euros de l'Estat espanyol.
Tot i que als seus temples hi han més turistes que creients, la jerarquia catòl·lica segueix imposant la seva hipòcrita moral. Encara avui pretén controlar i sotmetre els nostres cossos mentre encobreixen els abusos sexuals del seu clergat.
No podran.

NI DÉU NI CAPITAL

comunicat extret de barcelona.indymedia.org

Els nous brots verds i la ferotge farsa dels bufons.

La bogeria consumista continua essent addicta a llur fantasia esquizoparanoica. Castigant la realitat amb llur indiferència més xulesca, els “nostres” partits polítics escenifiquen magistralment la grotesca farsa de les 1000 mentides.

Patint símptomes molt similars a la demència per plumbisme, han transformat el país en una casa de barrets. Amb la dignitat del histriònic rei carnestoltes, la bufonada dels estatuts i el finançament es representa des de fa massa temporades en totes les portades dels mitjans de desinformació massiva. Autèntica cerimònia de la confusió, clarament orquestrada com cant de sirena que torça el rumb de la nau social cap els esculls del naufragi.

Treatalitzant els seus principis fundacionals, els botiflers d’E.R.C., els lerrouxistes d’Iniciativa i els roquefeleristes del P$OE, entonen l’eterna cantarella d’opereta amb la que volen autoinjectar-se sordina. Mentre, Convergencia, P.P i Ciudadanos, asajen noves dimensions per a l’expresió de la demagògia farisea parlamentària. Tots plegats, tenen la cara més dura que el formigó armat de la torre Agbar.

Si Moliere aixequés el cap i veiés el galdós espectacle del “tsunami amarillista” que creuava, a cops de dopatge pedalero, la millor botiga del món (pel mòdic preu de 1.000.000 d’Euros), tornaria a palmar-la d’un atac de surrealisme esperpèntic.



Si el que aixequés el cap fos Maquiavel, fliparia en colors al veure als seus avantatjats deixebles del G-8 reunir-se entre les runes d’un terratrèmol devastador. D’aquesta manera, les responsabilitats del terrabastall financer que han provocat, es desdibuixen entre els cascots amb ferum de cadàver enterrat. Les al·lucinacions psicòtiques dels manaires globals els hi fan veure tanys verds rebrotant de sota les pedres, talment com si fossin les males herbes que creixen ufanoses en els descampats del nostre estimat barri.

També va flipar en colors en ZP, que boig de content per poder tastar les engrunes del pastís, va comprometre prop de 50.000.000 d’Euros per tal de reconstruir una fortalesa mig malmesa, per alegria del amfitrió Berlusconi. Mentre, el patrimoni històric del Poblenou, des de can Alier fins a can Oliva Artés, cau a troços enmig de la complicitat criminal de les institucions.

Les veïnes i veïns de can Ricart, fartes d’acotar el cap davant la corrupció generalitzada, plantem els nostres propis brots que verdeixen en l’hort urbà del terrat del C.S.O.A. La Teixidora, recentment recuperada de les urpes especulatives de la sacrosanta propietat privada. El barri per a qui l’estima i la terra per a qui la treballa!.

foto i text de'n Joan Marca

Ara fa tot just 100 anys.

El centenari de la setmana tràgica ha arribat. A finals de Juliol de 1909, En els molls del port de Barcelona, les lleves de soldats que havien d’embarcar cap el Marroc es van insubordinar. Les organitzacions proletàries de la ciutat (coneguda com la rosa de foc) varen convocar una vaga general i els obrers del recinte fabril de can Ricart feien descarrilar tramvies per improvitzar barricades clavant cunyes de fusta entre els rails.

Començaven set dies de crema d’esglèsies, acolloniment burgès i ebullició bolxevic, que acabaren amb l’enèsim bombardeig del exercit escanyol sobre Barcelona. No és casualitat que la nostra sigui la ciutat de tot el món que més voltes ha patit els projectils dels canons al llarg de la història. Tampoc és atzarós que la immensa majoria de vegades, els militars rogigualdos foren els responsables de disparar l’artilleria agressora. L’afusellament d’en Ferrer i Guàrdia va culminar la típica luxúria repressora contra les ments més brillants i que des de sempre ha caracteritzat els uniformats mesetàris-Neandertals.
Avui les coses son molt diferents. A can Ricart ja no hi queda ni el rastre de l’antiga lluita de classes, mentre els tramvies circulen impunement per la considerada àrea verda del P.E.R.I. de Diagonal Mar. Ja fa més de 70 anys que els escanyols no utilitzen armament pesat contra les cases barcelonines i la destrucció immobiliària queda en mans de plans urbanístics com el 22@, que tenen el detall de fer fora les veïnes abans d’enderrocar cap edifici. Tot això que hem progressat.

Però tornem a l’arrel de la qüestió que desencadenà els fets i pensem en el perquè d’aquella guerra africana, coneguda entre la gent com “la guerra dels banquers”. Calia protegir les inversions colonials dels que finanaven les mines que aportaven matèries primeres cap el “primer món”, bo i espoliant el Magreb de les seves riqueses naturals a punta de baioneta. Això ara també ha canviat enormement, doncs ara surt molt més rendible colocar i mantenir dirigents corruptes que "trapixeixin" amb les multinacionals que mobilitzar tropes d’ocupació cap a l’altre costat de l’estret de Gibraltar.

Malgrat aquests evidents avenços evolutius, encara hi haurà qui cregui allò de que la història és cíclica, que tornem a estar on érem, que 100 anys no son res i de que ens canvien les mosques però la merda és la mateixa. Com si en l’actualitat els banquers poguessin provocar cap conflicte armat.

La gent de la ex-Makabra ens convoca: "CABARET PONTE BRUTA, KARCELONA"

Es farà un tomet pel Poblenou; hi hauràn músics, pallassos, graffiters, etc... tot aquest tipus de gent que tan de fàstic i por els hi fa a les autoritats incompetents locals.


Surt aquest diumenge de Diagonal Mal amb la Rambla de Poblenou a les 18H; anirem fins a la nau de la Makabra i allà seguirà la festa (19:30h aprox.).

La caravana del ridícul.

En aquest món hi han diferents tipus de caravanes: Caravanes de la sal, de la ruta de la seda, solidàries, de dones, de la mort i del ridícul. Sí, la caravana del ridícul del mossos d´esquadra que sortí de la comissaria del carrer bolívia ahir diumenge cap a les deu de la nit, que passà pel carrer Pallars fins al carrer Marià Aguiló del Poblenou (PobleNow per als artistillos llepasubvencions). Aquesta comitiva valle-iclaniana formada per tres furgones i quatre cotxes amb efectius de l´ARRO i de la BRIMO tenia l´intenció de desallotjar el CSO La Teixidora, reocupada recentment.

Es desplegaren tallant el carrer en ambdós sentits a l´altura de la Teixidora, i amb xuleria i frases com "és una intervenció policial" feien fora a empentes a la gent que estava en aquella zona. Val a dir, que tant tots els efectius duien armilles antitrauma i cascos, com a mínim, perquè els de la brimo anaven acuirassats i a més amb passamuntanyes, vaja com si anessin a la guerra, llàstima que al davant solament tenien veïns i veïnes i unes desenes de gent jove que tranquil-lament estava donant suport a les persones que estaven dins de l´edifici. Però, potser el més significatiu, és que cap dels policies duia l´identificació visible. Rient-se´n, pressumptament, una altre cop del ecorepressor i cap del Mossos Choan Saura.

En aquest punt, l´escena era la següent: els veïns i veïnes no podien entrar a casa seva perquè la policia intentava desallotjar la Teixidora mentre un comandament estava parlant amb la gent de l´edifici, protegit amb casco, armilla, pistola i porra, però amb les mans a les vergonyes perquè aquesta "intervenció policial" no havia estat autoritzada per cap jutge i pressumptament, la decissió d´intervenir va sortir dels mateixos mossos a instàncies del propietari de l´edifici.

I es clar, la persona que decidí fer aquest operatiu es cobrí de caqueta, caqueta líquida perquè ni havent passat tres quarts d´hora, les furgones feien marxa enrere alhora que la gent avançava xiulant-los i aplaudint.

Sí, "l´intervenció policial" va fer figa i van marxar amb la porra entre les cames, sense deixar gent sense ulls, costelles trencades ni cap mort per arma de foc.

Els Ecosocialistes tenen policia pròpia i "la calle es suya", però la Teixi és i es queda al barri.

La guàrdia pretoriana sempre té patent de cors.

Des del mateix dia en que es van inventar les pistoles, els pistolers uniformats han gaudit d’impunitat absoluta. Seu és el “dret” d’imposar la raó de la força, doncs tenen la franquicia exclusiva de la violència legalitzada.

Entre els xerifs del Oest americà i els goSSos d’en Sauron, hi ha més semblances del que ens agradaria. Potser hi ha qui creu que és del tot inevitable, que forma part de la naturalesa humana, que els galons corrompeixen o que de mala gent hi ha a tot arreu. Però nosaltres no ens podem conformar amb aquesta escalada de prepotència armada que estem patint els honrats ciutadans barcelonins.

Dels estudiants apallissat per manifestar-se pacificament contra Bolonya, varem passar als “culers bornis” per celebrar tornejos futbolers, sense veure a cap responsable dels antiavalots respondre penalment pels seus actes, vandàlicament criminals.

L’última perla d’aquest rosari de cops de porra ha estat l’intent fallit de desokupar l’antic edifici dels Federals, al c/Marià Aguiló nº 35. Sense cap ordre judicial, encaputxats, amb xuleria desmesurada, premeditació, alevosia, nocturnitat i quadrilla, un grapat de “tocineres” van tallar el carrer, mentre els mandos de la brigada mòvil amenaçaven als ciutadans del interior del edifici de que “si no sortien voluntàriament, entrarien a per ells i seria pitjor”.

Però per una vegada, el mur de dignitat solidària dels veins i veïnes ( més d’un centenar) obligaren als mercenàris a fugir amb la cua entre cames, entre crits de victoria i sonores caçolades des dels balcons. Fins i tot una veïna va baixar una caixa d’ampolles de cava i el carrer es convertí en una joiosa festa improvitzada.

Tot i així, la petita batalla guanyada no és més que un ridícul passatger per a la prepotència policial tripartita. Segons els diàris i les teles, la represió antidemocràtica és cosa del dirigents iranís. Ahir, no els hi consta que succeís res de rellevant a Poblenou. La connivència mediàtica és condició sine quanum per a mantenir la patent de Cors de la guàrdia pretoriana del sistema.

La xuleria i la prepotència...

... dels policies del Saura no han pogut parar la reokupació de la Teixidora.

Quan ja em donat per enllestida la reokupació cap a les 22h. desprès de fer una cercavil.la informativa pel barri i el carrer estava tranquil, han aparegut mitja dotzena de cotxes de la policia i un parell de tossineres. Desprès de tallar el carrer amb la brutalitat que els caracteritza han intentat desallotjar-nos sense tenir cap ordre judicial, i al veure que no podien accedir a l'edifici, ja que les portes continuen estant tapiades, s'han hagut d'empassar la flegma i tornar al forat d'on han sorgit.

Saura, la teva tropa està molt descontrolada!!!

nova okupació al barri‏!

L'antic edifici dels Federals, que fins fa pocs mesos havia sigut la seu del C.S.O.A. La Teixidora, torna a estar okupat.

Concentració avui diumenge 21 de juny, a les 18h davant de l'edifici.

Aquest matí de diumenge les pancartes reivindicatives tornen a voleiar del seu balcó. Si Franco aixeques el cap, compartiria disgust amb en Saura, en veure que l'altre hora seu de la Falange, ara torna a mans del barri.

Amb el 22@ al cul.

Ja fa temps que denunciem que el 22@ especula i roba. Enderroca el nostre passat, hipotecant-nos el futur. Ha sembrat el barri d’una planificació urbanística corrupte i vomitiva, de la que solament en gaudeixen els llestos de sempre, els miserables. Aquests s'han hagut d'ajupir i s'ajupen per collir milionàries plusvàlues requalificatòries, deixant solament pus i misèria al seu pas.

Per això, a l’hora d’expressar l’opinió de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart respecte al nou pla d’equipaments per a un tros de l'antic recinte fabril, queden poques coses que no haguem dit abans. Potser podríem argumentar
l’escandalosa mancança d’escoles bressol, la demanda solidària de la instal·lació d’un C.R.A.E. o la insatisfeta necessitat d’horts urbans municipals pels nostres avis. Però enlloc d’omplir el blog de grans parrafades, preferim confiar en la màxima que diu que dues imatges valen més que dues mil paraules.

Així doncs, la valoració pública que del nou pla d’usos fa l’A.V.V. de can Ricart és la següent:

Les cicatrius interiors.

Les veïnes i els veïns de can Ricart continuem veient com s’allarga l’agonia del antic recinte fabril. La fragmentació del nostre patrimoni cultural i arquitectònic segueix ofenent les intel·ligències, tant o més del que ho fan les diferents falses promeses dels filibusters governamentals.

Ara han aixecat una tanca interior que divideix la part pública (ajuntament), de la part privada (marquès de St. Isabel). Un nou atemptat contra la unitat d’un conjunt cada volta més desdibuixat. “Empareden” grapats de naus sense sostre antigament farcides d’esforç proletari, d'explotació laboral i curulles de reivindicacions col·lectives pels drets dels treballadors que ara em anat perdent.

Esquarterats pels enderrocs fins al final: Engrunes d’un antic passat que suporta un vent ple d’oblit; i que s’endú la pols de la seva responsabilitat històrica fins a diluir-la entre la resta d’escòries que encara omplen aquest B.C.I.N. (màxima catalogació patrimonial contemplada en la legislació vigent).

El poder sempre ha volgut sostraure a les classes populars la seva història. Potencien l’amnèsia generacional per atomitzar els aprenentatges pretèrits, de manera que cada nova lluita estigui condemnada a partir de cero. Sense màrtirs, sense herois, soterrat el bagatge col.lectiu, esborrats els espais comuns i oblidades litúrgies compartides, estem desarmats enfront la força de l’enemic. L’aborregament futbolero de les masses té molt a veure amb tot això.

Però som moltes les que recordem que, fins tot just fa 3 anys, 250 persones encara es guanyaven la vida honradament, produint bens i serveis en els actuals descampats. On ara hi creixen les males herbes ben ufanoses, l’ecosistema de 35 petites i mitjanes empreses donava vida al patrimoni històric. L’economia productiva amb riquesa humana i financera reals, omplien el mosaic de carrers i naus industrials magistralment dissenyades per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’any 1853. Dotzenes d’artistes hi trobaven aixoplug per als seus espais creatius i la xarxa del teixit social, ara esfilagarsada, fins a finals del 2005, era recosida diàriament pels telers del bon veïnatge.

Malauradament la llei de la jungla especulativa ha provocat l’evolució de depredadors del territori, com per exemple el temible 22@ i els seus plans urbanístics ferotges. Els nous arquitectes “transgènics” contaminen el biòtop poblenoví amb la pandèmia de l’avarícia luxuriosament inflada.

Han enderrocat el nostre passat, hipotecant-nos el futur.
L’esclat dels grans de pus deixa sempre cicatrius en el paisatge urbà i en el paisanatge humà del nostre barri. Qualsevol que passegi per Diagonal Mar pot veure clarament que:

- 5 anys desprès, la gangrena del Fòrum encara continua supurant fel.

- El disseny luxós del parc central (24 milions d’Euros), és un gran error, tant inútil, com car.

- La nafra oberta de Can Ricart, pretesament tapada amb “punts de sutura” de llautó lluent, espera que més d’hora que tard, es puguin depurar les responsabilitats judicials.

Cada volta és més evident que els pitjors enemics del barri tenen un despatx en l’ajuntafems i la complicitat cega dels lobbis mediàtics i jurídics .
Cada volta és més evident que la població els hi anirà girant l'esquena i les urnes quedaràn buides de sentit. La democràcia està segrestada i veient l'esboranc del Poblenou, de tota Barcelona, de Catalunya, pastís de corruptes, la democràcia més que mai, ara, put a mentida!

Fotos: primera de Joan marca. (Can Ricart 2009) segona de Jordi Secall (Can Ricart 2005).

Recuperem per a la memòria aquest video del 2004:

"Passatge Cusidó...un adéu"

de Jordi Secall, Manel Muntaner, Yolanda Bermúdez i Txema Alonso.
Barcelona, abril 2004, 30'.

La renovació del tram final de la Diagonal al Poblenou amb la posada en marxa de la zona "Fórum", va comportar la desaparició física d'illes senceres de cases i d'una manera de viure.

Entrevista a un grup de veïnes afectades per un PERI (pla especial de renovació interior) que van viure durant molts anys en una illa de cases de planta baixa al Poblenou de Barcelona; en el passatge ara desaparegut, "Cusidó".
Ens expliquen la mala gestió per part de la immobiliària (Spais) i el desinterès de l'ajuntament en tot el procés, més pendent de l'obertura del "Fòrum Universal de les Cultures".

Quan vam començar a gravar (a principis del mes d'abril de 2004), només quedava en peu un tros del passatge i alguna casa que completava l'illa. També hi havia un assentament nòmada d'una comunitat galaico-portuguesa en un dels solars. I en aquella primera setmana es van celebrar les jornades de portes obertes del "Fòrum Universal de les Cultures Barcelona2004", que també vam anar a gravar, imbuïts pel fàstic que ens va provocar tot aquell dispendi i la gran mentida que era.

j.Secall

Penediu-vos, pecadors capitalistes!

L’heretgia neoliberal (que més que adorar “al becerro de oro” venera “al oro del becerro”) continua predicant les seves infames blasfèmies, impiadosament creguda de posseir la veritat absoluta. La devoció al lliure mercat i la fe en els paradisos fiscals, continua movent muntanyes de bitllets “Bin Ladens”.

Aquesta il.lustració és de l'artista (graffiter) rebel "Banksy"; la bandera podria ser perfectament de la comunitat europea. Representen les dos la mateixa porqueria.

Paral·lelament, les classes populars (que no han vist mai 500E. junts en un paper de curs legal), batallen diàriament per la seua supervivència en el marc d’una guerra molt poc santa, sense cap esperança de guanyar-la. Volen que creguem que, amb mesures populistes com ara la litúrgia de repartir 400 Euros o regalar-ne 1000 a qui es compri un nou cotxe, sortirem de la crisi el dia menys pensat. El miracle de la multiplicació del pans i els peixos no es repetirà.

Els mateixos que encapçalen el model especulatiu que ens a dut fins on som, volen que encara continuem apostant per consumir esbojarradament i sense plantejar-nos la crua realitat a la que ens han abocat. El col.legi oficial de gestors ha arribat a proposar en els seus sermons la necessària amnistia fiscal del diner negre, a canvi de que paguin un 5% d’impostos i tots contents. Els fariseus comercien en el temple mentre els sàtrapes terrenals ens malgovernen. A aquestes alçades, la única mesura amb credibilitat seria enviar els cascos blaus de la O.N.U. a envair les illes Caiman i Jersei.

Parlant del món mundial, en alguns llocs propers i llunyans, veiem uns quants Judes que porten el seu penediment fins a l’extrem:

- A Corea del sud, l’expresident enganxat en un suborn, s’ha suïcidat llençat-se per un barranc.

-A la presó de Perpinyà, l’alcalde d’un poble nortcatalà, s’ha penjat en la cel.la on el tenien detingut per corrupció.

-La meitat dels parlamentaris anglesos, no repetiràn en els seus càrrecs per tripijocs pressupostaris.

Però unes poques flors no fan estiu. En l’estat escanyol que ens toca patir, els “brots verds” d’una nova primavera estan mancats de llum amb la que fer fotosíntesi i el terreny on arrelar està sembrat de sal. La caverna és massa fosca i estèril, folrada de formigó armat. Des de l’exalcalde franquista Samaranch, fins els vestits de Francisco Camps, passant per l’ix minúscula dels G.A.L. Narcís Serra, tots queden sistemàticament impunes, arrasserats en el seu búnquer-claveguera (d'or, això sí) on no els pot tocar ni el Déu Garzón.

El nostre calvari serà que en el pecat hi durem la penitència, entre processons d’escàndols majúsculs i romeries mediàtico-jurídiques. Que la Pachamama ens agafi confessats!.

Ens solidaritzem amb la lluita per la llibertat i la justicia a vida o mort d 'Amadeu Casellas.

Amadeu inicia una huelga de sed, que suma a la de hambre que realizaba desde el 25 de Mayo, dos días después de que abandonara otra huelga hambre que mantuvo durante 26 días... Lunes, 1 / Junio / 2009

AMADEU COMIENZA HOY UNA HUELGA DE SED, QUE SUMA A LA DE HAMBRE.

Esta tarde, se ha recibido una llamada de Amadeu. Esta llamada ha sido muy breve debido a que se ha establecido en un momento en que la cobertura era muy escasa y se ha cortado antes de los 8 minutos que tiene Amadeu para hablar, pero suficiente para que nos explicara su nueva situación.

A Amadeu le ha visitado un responsable de la cárcel que le ha informado que le van a cortar todas la comunicaciones con el exterior, incluidas las escritas. La excusa que le han dado, es el ataque que se ha realizado contra el C.I.R.E.

Por otro lado Amadeu ante esta situación ha decido que, a partir de hoy 1 de junio, comienza una huelga de sed que se suma a la de hambre que venía realizando desde el día 25 de Mayo.

Poca cosa podemos explicar más. Espera que lxs abogadxs le visiten urgentemente.

font: barcelona.indymedia.org

Amadeu Casellas: llibertat!

La injustícia escanyola “aprieta però no ahoga”

El tribunal prostitucional del imperi ha patit un rampell de benvolença jurídica; davant l’incredulitat de propis i estranys, ha fet gala d’una generositat democràtica més pròpia d’altres contrades.

El cas és que, sembla ser, que els companys d’Iniciativa Internacionalista podran presentar-se a les properes ereccions europees. Diem companys perquè el nº 3 de la llista és el nostre amic Garganté, sindicalista dels autobusos de T.M.B. i conegut “terrorista” que denunciava no tenir dos dies de festa a la setmana, mentre els directius de la seva empresa cobren 8.000 Euros al mes (dels diners públics, que els honrats ciutadans els hi paguem).

Des d’aquesta humil eina d’informació, ens felicitem de la derrota dels feixistes intolerants que pretenien silenciar el nostre dret al lliure vot.

La xemeneia de can Ricart està més escardada que la confiança financera.

Fa més d’un any i mig que la pàgina web de la plataforma Salvem Can Ricart està “silenciada”.
Alguns individus que tant s’omplien la boca amb la defensa del patrimoni arquitectònic, com en Joan Roca i en Salvador clarós, des de llavors resten muts. No tant sols se’ls hi va menjar la llengua el gat, a més a més, en la última bogada, van “perdre” el llençol on custodiaven el llistat d’adreces electròniques del miler llarg d’accionistes de la companyia ciutadana que varem crear. D’aquesta manera i amb la indiferència hipòcrita de l’A.V.V. de Poblenou van evitar que a la gent que havia pagat diners per a que se la informés de les novetats se’ls pogués posar al corrent dels enderrocs del recinte.

Veient al Joan Roca, novíssim director del museu municipal d’història i al Salvador Clarós trepant per les llistes electorals d’Iniciativa, no ens cal ser gaire espavilats per a treure conclusions.
Hi han “mutis a lo Fòrum” que ho diuen tot.
Tampoc s’escolta gens la veu del director d’Hangar, “senyor” Pedro Soler: Els seus silencis fan massa pudor a addicció escandalosa per les subvencions públiques que pateixen alguns auto anomenats artistes.
I com que qui calla atorga, el descarat quintacolumnisme que van protagonitzar (recordeu l'affaire INSIDE amb Indra i el 22@ més Hangar i Niu, per exemple), és còmplice necessari dels enderrocs que afirmaven voler evitar.
El canvi de bandol d’uns pocs va ser la benzina de les excavadores d’enderrocs Benjumea S.A.

Ara, envoltades per les restes del naufragi financer, les naus sense sostre d’un conjunt que era únic a Europa, veuen com la xemeneia de l’antiga fàbrica els hi pot caure damunt durant la propera ventada.
Un element arquitectònic de la importància de la xemeneia de can Ricart no hauría de poder quedar abandonada a la seva sort sense conseqüències judicials.
Ens veiem obligats a repetir que en l’actual codi penal, la destrucció del patrimoni històric és un delicte, encara que sigui nomès per una xemeneia.

d'Esquerra a dreta alguns dels responsables (per acció o omissió) del desgavell:

Joan Manuel Tresserras i Gaju, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Joan Roca, recent director del museu municipal d’història de BCN.

Pedro Soler, director d'Hangar.

Salvador Clarós, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, i que va ser el president de la mateixa a partir del 2001 i durant els anys en que es va sentenciar el barri a la destrucció i fins a la transformació barroera de la que patim ara.

Narvaez, polític, ex guardia urbano, regidor del districte de st. Martí.

La canilla d'hipòcrites que ( sota la pressió documental avalada per catedràtics universitaris, S.O.S. monuments, etc), van veure’s obligats a declarar B.C.I.N. ( be cultural d’interes nacional) el conjunt del recinte fabril, continuen actuant fent un frau de llei. La seva deixadesa de funcions segueix essent de jutjat de guàrdia.

Si des de l’A.V.V. de can Ricart creiessim en el sistema judicial i tinguesim els diners necessaris per a poder posar querelles, ja hauríem anat als tribunals amb un bon feix de fotos i documents.
Però com que no es donen cap dels dos anteriors requisits, tant sols podem utilitzar la modesta eina d’aquest blog per a exercitar el dret al pataleig i deixar testimoni del desori actual amb l’esperança de que els votants de les properes eleccions i la història puguin jutjar-los a tots.

Davant de la brutalitat urbanística, davant la màfia institucional, davant la política neoliberal de l'ajuntament de Barcelona, ni oblit ni perdó!

El veritable rostre de la crisi.

Mentre els responsables de l’actual situació econòmica profetitzen falses primaveres de recuperació, la realitat s’imposa tossuda i despietada. L’anomenat quart món fa metàstasi social entre els que en els bons temps eren “afortunats” mileuristes.
Nomès en la Catalunya central, mig milió de ciutadans són oficialment morosos; els seus cognoms omplen llistats bancaris d’impagats. Exèrcits d’insolvents asetgen la liquiditat del sistema bancari fent escacs al vulnerable “cor” del capitalisme.

Però si en el nostre país hi ha escarafalls grotescos, en el país del costat l’esperpent trenca les mesures de qualsevol escala. La penúltima de l’ex-imperi (en Flandes es va pondre el sol), és que polítics corruptes, condemnats judicialment, donin classe en la universitat “Rei don Juan Carlos”. Reconeixem que el nostre vocabulari es queda paupèrrim a l’hora d’intentar definir el com se’ns queda el cos davant l’allau de perplexitat surrealista que contemplem catatònicament bocabadats.

Malauradament cal apretar amb força les dents quan tornem l’esguard a peu de carrer, empassant l’amarga saliva de veure gent malvivint a l’interior d’un vehicle espatllat que “decora” llurs finestres amb cartrons escrits on es demana si us plau, que no li robin el poc que li queda.
Aquests conciutadans que queden literalment aturats en la vorera dels nostres carrers creixen molt més de pressa que la pandèmia de la nova grip; però no son notícia prou digne per a sortir en els informatius de cap tele. L’assaig de la ceguesa social que practiquen els maSSmèdia ens durà irremeiablement al fons del penyasegat moral. Això sí, els que malgrat Bolonya puguin pagar-se els estudis en universitats com l’abans esmentada, tindràn un lloc segur en les llistes electorals més prestigioses.

Inauguració Can Saladrigas, exigim responsabilitats polítiques!

Demà, diumenge a les 12h.

Demà et felecitarem com et mereixes exc. Regidor Sr. Francesc Narváez!

La fantasmagòrica transparència del no res.

Els blocs d’oficines del P.E.R.I. Diagonal Mar i el parc central del poblenou tenen moltes coses en comú. Edificats damunt del teixit social d’un barri, altre temps productiu i ara moribund, estan iguals de buits que les neveres dels exmileuristes amb hipoteca. Les grans façanes de vidre i les grotesques finestres en el mur del parc central transparenten un no res de disseny, amb una relació qualitat/preu comparable a la del vestit del rei despullat.

Igual que el sastre farsant afirmava que la tela era invisible als ulls dels estupits, els arquitectes espavilats s’han passat de llestos uns quant pobles. Amb la complicitat necessària del 22@, i la maquinària propagandística municipal treballant a preu fet en cosir una tela inexistent, volien enmirallarnos amb bombolles de sabó. Però de tant donar puntades d’agulla el l’aire inconsistent, l’etèrea bombolla immobiliària ha esclatat, esquitxant-nos els ulls amb els gasos lacrimògens dels nois d’en Sauron.
Abans de que les plusvàlues en la requalificació dels terrenys, les excavadores i les grues edifiquessin el miratge postmodern del Poblenou xupiguais, les veïnes i veïns gaudíem amb dignitat d’un barri obrer, humil però honrat. Amb l’esclusió econòmica de les classes socials menys afavorides financerament, mitjançant la meteòrica puja del preu del habitatge i el mobing immobiliari a les rentes de lloguer antic ( abans de la L.A.U. tant abundoses), sols els fantasmes del record del que hi havia hagut omplen la buidor del paisanatge.

En absoluta coherència amb la seva responsabilitat per tot plegat, el cinisme governamental sembla tornar-se sarcasme. Els principals responsables de la destrucció del patrimoni humà i arquitectònic, “senyors” Hereu i Tresserras, han acordat el trasllat del museu d’historia natural al edifici Fòrum. La buidor del mausoleu de l’arquitectura tripartita s’omplirà de cadavers dissecats: quina gran metàfora!!!. A mig camí entre Maquiavel i Grouxo Marxs, els “responsables” polítics tornen a superar-se al rinxolar el rinxol, deixant-nos esfareits, garratibats i esmaperduts. Mentre tant, el seu urbanisme de pasta de moniato i pa sucat en oli, continua alimentant la crisi amb la carn de canó de les classes populars. La nostra fam és el seu sustent.

L’amarg regust del Tamiflú.

Sembla ser que la població comença a adonar-se de que la cobdícia capitalista ha obert de bat a bat la capsa de Pandora. Qui més,q ui menys, pren consciència del que se’ns ve a sobre: Les set plagues d’Egipci campen globalitzades, cavalcant desbocades per arreu. En qualsevol moment ens pot caure damunt una pluja de granotes o podriem veure les aigües del mar roig tornar-se a separar. Els apòstols apocalíptics hem deixat de predicar en el desert l’evangeli decreixentista i una gran torre de Babel d’alarmes fonamentades s’eleva altiva enmig de l’estupor social generalitzat.

Davant d’aquest horitzó Hecatòmbic, costa fins i tot trobar nom escaient a la nova amenaça de moda: Que si la pesta del porc, que la si grip mexicana, que si l'influencia porcina, que si el virus A, que si H1N1, no hi ha manera de posar-se d’acord. Posats a batejar i donat que el primer cas a Europa es va donar a l’hospital d’Alamansa, des de l’A.V.V. de Can Ricart proposem que se la conegui com a “El nou mal d’Almansa”. D’una banda potenciaria la sobèrbia europea, doncs deixaria clar que el realment important és el fet de que arribi la suposada pandèmia fins la porta de casa ( el que passi per Amèrica no té cap importància). D’altre banda, Catalunya va ser el primer país del món fora de Mèxic en transmetre els virus entre els ciutadans autòctons ( això també convè evidenciar-ho).

Més enllà de la qüestió de nomenclatura, caldria saber que hi ha de debò al darrera de tant de soroll, no fos cas que fossin closques de nous buides simulant el galop dels quatre genets. I el que està clar és que si hi ha pandèmia, de res serveix defugir-la; estem condemnats a superar-la o morir en l’intent.

Aquest segon propòsit, de moment, sembla poc probable. Diu que la mortaldat, fora del focus inicial, pot ser d’un dos per mil (0’2%). El nivell és similar als morts anuals per la contaminació atmosfèrica i la pol·lució dels tubs d’escapament dels cotxes que continuen fabricant-se a milers cada dia. Els governs “civilitzats” del vell continent donen els diners públics a fons perdut per tal de que les línies de muntatge no s’aturin. Són els mateixos governs causants de les múltiples crisis que convergeixen damunt nostre, i que de segur veuen molt bé que es parli d’un altre cosa. Res millor per a distreure el ramat que amenaçar amb la vinguda del llop. Tampoc cal oblidar que les empreses farmacèutiques, pilar bàsic de l’economia occidental, trauràn una bona picossada de la histèria col·lectiva que farceix els mitjans de desinformació massiva. Aquests últims també són esquitxats per les engrunes del pastis. Els crits d’alarma afavoreixen als missatgers mediatics de la mateixa manera que els tocs a sometent donen importància al campanar; mentre els parroquians s’entretenen en escoltar el repic de les campanes, no es pregunten pas pels beneficis milionaris de la plusvàlua en la requalificació dels terrenys on s’edifiquen les torres d’ibori amb els fonaments de fang que ens farceixen el paisatge.

Banalitzen la corrupció, criminalitzen la defensa del territori.

El sistema polític hereu del franquisme, més conegut com a dictatova parlamentària, es disfressa de democràcia representativa organitzant eleccions de tant en tant. Fent veure que ho canviaven tot, aconseguiren que tot restès pràcticament igual (“Atado y bien atado”), maquillant-ho amb quatre urnes i un grapat de paperetes.


En l’actualitat, la dictadura franquista i les seves expropiacions a punta de baioneta continuen sent legals. El cap d’estat escanyol continua essent el mateix que el generalisimo va designar perquè el substituís a perpetuïtat. Els suposats representants del poble, còmplices necessaris del actual atzucac que ens empareda, maregen la perdiu amb estatuts i finançaments o amb fútbol i salsa rosa. Tots i totes (de Carretero a Piqué, passant per Ribera) acaben per posar la ma dins la caixa per endur-se un tallet de pastís.

Quan apareix gent amb prou dignitat per a sortir en defensa del territori que la troup de carronyaires depreda, les alimanyes esmolen les urpes de la repressió per tal de que no es generalitzi l’exemple. Malauradament, aquests últims dies veiem un parell d’exemples, a cadascú més escandalós,de criminalització dels defensors i les defensores del territori: La pena-multa contra l’estimat company que denuncia la barbaritat del pla C.A.U.F.E.C. i la querella per injúries contra la bona gent del I.A.E.D.E. per part de l’alcalde de Figueres .

Tal com teoritzava Montesquieux, sense divisió de poders no hi ha democràcia, tant com sense dret a la informació no hi pot haver llibertat. Amb jutges com Garzon o fiscals generals com Fungairiño, on és la divisió de poders?. Amb periodistes i massmèdies com els que patim, on és el dret a la informació veraç?.

LA BURBUJA INMOBILIARIA BARCELONESA, ABRIL 2009.

Recorrido fotográfico desde la Plaza de las Glorias Catalanas al FÓRUM-DIAGONAL MAR. La Diagonal hasta el mar. Jamás se construyó tanto en tan poco espacio de tiempo. ¿Un viaje a alguna parte? La "Barcelona del Futuro" está hipotecada para varios futuros.

visiteu: " la gran corrupción "