Foragitar els mercaders dels temples.

El monstre de l’aberració mercantilista ha contaminat els temples més sagrats! La cobdícia pel vil metall s’eleva als altars, santificada per la publicitat consumista! Blasfems i heretges trafiquen bruts negocis, bo i predicant als falsos profetes……

No, no parlo de que la catedral cobri entrada als “guiris” que, ataviats amb impúdiques vestimentes, passegen per la ruta del gòtic incitant als honrats carteristes al pecat. Els temples que em preocupen són més espirituals: Habitatge digne, alimentació saludable i cultura universalitzada. Tres suposats drets bàsics tant eteris com el misteri de la santíssima trinitat i tant neoliberalitzats com la Banca Ambrosiana.

Retaule "el crist anti-cívic?" en una pared maltractada de la plaça de la Gardunya.

Sense cap mena de respecte pel territori que heretàrem dels ancestres, depreciant les conseqüències mediambientals d’encimentar a dojo i venerant les plusvàlues requalificatòries com si fossin tòtems precolombins, varen inflar amb plans urbanístics especulatius la bombolla piramidal immobiliària.

Contaminant amb transgènics els ecosistemes fins desnaturalitzar-los irreversiblement, patentant llavors per comercialitzar miserablement el dret a la collita i empastifant d’agroquímics la terra, l’aire i les aigües, la indústria alimentària ens intoxica lentament amb la sopa bova precuinada, que ens empassem sense ni tant sols mastegar una mica.

Fundacions culturals com la del palau de la música tothora amb els caps de turc a punt pel sacrifici davant els lleons del circ mediàtic, obscures trames de finançament amagades sota túpides mantes (de les que s’assegura que més ens val no estirar) i manteros a la presó per vendre C.D.’s sense pagar copyrights, donen la mesura ètica de la societat que ens encercla sense treva, insultant-nos la intel.ligència amb un torrent de mentides descarades i realitats irreals.

Nodrir la ment, alimentar el cos i aixoplugar el cap sota d’un sostre, no poden ser articles de luxe per a unes poques butxaques “privilegiades”. Caldria prendre consciència de que encara que avui t’ho puguis pagar, potser demà el seu preu et resulti prohibitiu. A lo pitjor, tu pots acabar essent un altre dels molts marginats, a qui la millor botiga del món nega el pa i la sal, en menys temps del que et podries imaginar.

text de'n J.Marca, foto d'Eloy de Mateo.

Una vegada més la policia mercenària de la Generalitat és ridiculitzada en un mateix dia a Reus i Barcelona.

La primera mobilització del dissabte, protagonitzada per pagesos a Reus, ha estat atacada per un grup d'incontrolats del cos dels antiavalots dels mossos, en que n'ha resultat ferida molta gent i curiosament un càmera de la tv3, això que no només duia una càmera ben gran i visible que delatava clarament la seva condició de treballador periodista, si no que també duia el braçal color butanero imposat des de la conselleria d'interior per mitjà dels venuts del Col.legi de periodistes de Catalunya.
Altres irregularitats es van veure i molt greus, que posen en entredit la meravellosa democràcia que patim, quan posteriorment al mateix càmera de la tv3 la policia va intentar arrabassar-li la gravació sense èxit. Aquí les imatges en que veiem com l'envesteixen a cops d'escut ridículament.

Per la tarda, a Barcelona, vam participar en la manifestació convocada en solidaritat al pres polític Amadeu Casellas. Va ser una manifestació ben estranya, encara que des l'arribada dels mossos a Catalunya, ens em començat a acostumar amb allò que es va viure; el dret a manifestació va ser abolit d'una manera ben sibil.lina. Tots, absolutament tots els carrers que donen a la rambla del Raval, lloc de la convocatòria, estaven copats per furgons i policies a peu, que enregistraven aleatòriament a tothom que circulava en direcció a la rambla.

La manifestació es va fer però, restringida dins el mateix circuit en rodó de la rambla impossibilitats de sortir pels antiavalots. Només va ser quan es va desconvocar i vam sortir del "manifestòdrom", que la gent es va poder anar re-agrupant i novament vam partir en massa, en manifestació, pels carrers prohibits pels cívico-feixistes d'Interior i l'ajuntament.
Carrer del Carme, Rambles, Portaferrissa, Portal de l'Àngel, Av. de la Catedral fins a la Av. de Cambó es van sentir les proclames per l'Amadeu.

Tot i que la policia a desenes ens va perseguir amb l'ajuda d'un helicòpter, amb l'ajuda dels trolls de la urbana i els carrers més cèntrics col.lapsats per guiris i zombis consumistes, vam aconseguir fer sentir-nos, deixant novament a les "autoritats" en un ridícul estrepitós.

La manifestació per Amadeu Casellas va ser un èxit de participació (unes tres-centes solidaries) i el recorregut immillorable.

Silenci absolut dels messmerdes de comunicació de masses davant la situació del pres polític Amadeu Casellas.

Avui mateix, 23 d'Octubre a les 12:10, un grup de vint persones han ocupat les instal·lacions de Catalunya Ràdio (Diagonal 614, M-L3 Maria Cristina, M-L5 Hospital Clínic), en senyal de protesta pel silenciament que s'ha dut a terme des dels mitjans de comunicació del cas d'Amadeu Casellas. També un nombrós grup de suport s'ha concentrat davant l'entrada de l'edifici, fins que passades les 14h, la policia mercenària de la Generalitat els ha fet fora de l'emissora. Info actualitzada

El més gros és que cap mitjà de comunicació de masses ha informat sobre aquesta protesta, ni l'emissora afectada Catalunya Ràdio, ha estat capaç de dir absolutament res.

---

divendres 23 octubre 2009

Catalunya Ràdio no informa d’una ocupació de l’edifici de l’emisora

Una vintena d’activistes solidaris amb el pres anarquista Amadeu Casellas han ocupat poc després de les 12 del migdia la seu central de Catalunya Ràdio. Ni l’emissora ni cap altre mitjà es fa ressò de l’acció.

Que un grup de persones ocupi la seu de la ràdio pública sembla que hauria de ser notícia. Tanmateix ni per l’emissora afectada (Catalunya Ràdio) ni per la resta de mitjans ho és. Quan passaven deu minuts de les dotze del migdia una vintena d’activistes han entrat a l’edifici de la ràdio de la CCMA “en senyal de protesta del silenciament del cas del pres Amadeu Casellas”.

Manifest:

Estem aquí per denunciar una situació insostenible. Nosaltres no podem comprendre com és possible que una persona estigui, avui, ara, en aquests moments, a punt de morir, de ser assasinada, en mig del silenci d'uns mitjans que suposadament són públics, que suposadament són nostres. La indiferència de tots els mitjans, tan públics com privats, és avui còmplice de l'assassinat d'Amadeu Casellas.

S'ha silenciat qualsevol intent de fer del cas de l' Amadeu una preocupació social. Estan matant l’Amadeu Casellas, pres anarquista català que va entrar a la presó a finals dels anys 70, per robar als que més ens roben: els bancs, i finançar, amb aquests diners, lluites obreres. L'Amadeu no va incorrer en cap delicte de sang.

Se'l castiga per denunciar la situació real que s'esta vivint a les presons. Donant noms i cognoms dels que maneguen aquesta màfia penitenciària, que beneficia els rics i perjudica als pobres. És per aixó que ara, a dia d'avui, porta 100 dies en vaga de fam i 11 en vaga de set, després de 23 anys tancat.

En aquesta situació dolorosa, la seva mare fa un any que demana reunir-se amb la consellera de Justícia, Montserrat Tura, o amb el director general d’Institucions Penitenciàries, Albert Batlle. Tots dos s’hi continuen negant: estan massa ocupats en coses importants.

L’any passat l’Amadeu va fer dues vagues de fam, ell les va aturar amb l'acord de que a la tardor del 2008 passaria a tercer grau, després del qual sortiria al carrer. Aquest acord s’ha incomplert, i encara ara cap dels responsables ha donat explicacions al respecte. Ara mateix el seu estat és molt crític i es troba incomunicat a la unitat hospitalària penitenciària de l’Hospital de Terrassa.

Exigim, perquè és de sentit comú, que el cas de l'Amadeu Casellas es faci públic i es difongui entre la gent.

Que els responsables polítics, el Secretari de Serveis Penitenciàris, Albert Batlle i la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, donin explicacions del perquè s'arribat fins aquesta situació, on una persona ha estat més de 200 dies de vaga de fam, i està a punt de morir per la seva llibertat!

A vosaltres, les persones que escolteu aquesta ràdio, a tothom qui senti aquest cas com una injustícia, veniu a mostrar la vostra solidaritat amb l'Amadeu a la manifestació que hi haurà aquest dissabte a la Rambla del Raval a les 18.00h.

Amadeu, company, t'esperem aquí amb nosaltres.

El decreixement arrela al barri.

Aquest cap de setmana, el centre social okupat i autogestionat La Teixidora, a acollit unes jornades decreixentistes certament fructíferes. Amb una norantena de persones entre els dos dies, l’èxit no ha estat tant sols d’assistència; des de l’intendencia alimentària fins als més que esperançadors resultats, l’organització d’aquest esdeveniment tant ben muntat, ens fan recuperar un bri d’esperança entre l’oceà d’alienació consumista que ens ofega, tant farcit de naufragis socials com d’hipotecats fins al coll.

Grups d’habitatge, d’alimentació, d’ensenyament, de coordinació, d’economia, de documentació... I un llarg etcètera de comissions amarades de dinamisme indòmit, per tal de fer front al inamovible ( fins ara) sistema capitalista.

David contra Goliat? potser sí, però ja està encesa la fornal que maximitza la producció de fones i pedres no ens han de faltar. El capitalisme caurà com fruita podrida que caldrà saber compostar.

Cal recolzar el consum agroecològic.

Hi ha un moviment, tant lent com imparable, de consumidors que prenen consciència de les seves responsabilitats ambientals, socials i de salut pròpia. Cada dia som més gent, fastiguejada de menjar plàstic enverinat amb textura de carbasó i soja transgènica com additiu universalitzat.

Afortunadament, encara queden unes poques pageses com cal, que elaboren els productes hortícoles amb l’orgull saborós de les coses ben fetes. És el cas de La Datzira, un projecte de vida basat en el respecte al medi amb majúscules, procurant defugir en tot lo possible l’esclavitut monetària del sistema capitalista.

Volem fer pública, des d’aquesta eina informativa de l’A.A.V.V. de Can Ricart, la nostra crida de suport a productores com ella, autèntiques mestresses del territori que interactuen amb el medi ambient sense agressions agroquímiques ni abusos laborals. La porta del C.S.O.A. La Teixidora ( c/ Marià Aguiló nº 35) està oberta tots els dijous a les 20’30h per rebre les cistelles del grup d’ecoconsum La Unió del Poblenou (socis i no clients de La Datzira), i per atendre qualsevol dubte de totes les qui us volgueu afegir. Us esperem a totes, no t’estiguis de passar-t’hi a tafanejar tot el que vulguis, preguntar indiscrecions i/o fer apologia verdulaire.
Ens veiem qualsevol dijous al vespre, fins llavors, salut i bons aliments.

El 17 d´octubre, traiem les teranyines del Forat… la lluita continua!

A l´octubre del 2006 la plaça va ser desallotjada per la policia de l'ajuntament i ara, dos anys més tard, tres persones estan esperant judici; els demanen entre 8 i 10 anys de presó per haver participat a la manifestació de protesta contra el desallotjament.
Convoquem aquesta jornada en solidaritat amb elles i per a recordar a l´Ajuntament que la plaça del Forat sempre ha estat activa i combativa.

Aprofitant que el Forat és un espai de trobada entre diferents grups i barris, us convidem també a compartir les vostres lluites, ja siguin antirrepressives, antirracistes, en contra de l´especulació immobiliària, en defensa del territori, d´aquí o de lluny…

Convoquem als col.lectius a muntar una paradeta informativa, exposició fotogràfica, projecció de vídeo o qualsevol altra activitat a la plaça.
Serà una jornada lúdica i d´intercanvi i coordinació de lluites.

Esperem que sigui un dia típic al Forat: jornada de curro al matí amb xiringuitos informatius; paella i veïnatge popular al migdia; intercanvi i
coordinació de lluites després de dinar; i per a rematar el dia, el tercer festival de flamenc del Forat amb concerts i tapes a l´aire lliure.

Agraïm als col.lectius que participin que ens diguin què necessiten i què portaran, per a així coordinar-nos millor. I per a les que vingueu i no
formeu part de cap col.lectiu, no cal avisar! Esteu totes convidades!


El programa de la jornada :

10:00 plantada de xiringuitos a la plaça
12:00 cercavila pel barri, plantada d´arbres i activitats per als nens
13:00 comença la projecció de documentals sobre barris en lluita als locals del barri (L´antiga Recicleta i l´Ateneu Llibertari del Casc Antic)
14:00 paelles vegeta i de marisc a bote
17:00 micro obert (per a intercanvi i coordinació de lluites) amb te marroquí, cafè i pastissets)
20:00 el III Festival de Flamenc del Forat, amb concerts, corro flamenco i tapes a l´aire lliure.

foto de J. Secall, Forat de la vergonya oct. de 2006, durant un dels dies de l'atac dels antiavalots de l'ajuntament.
video de dvactivisme de l'última jornada de la brutalitat municipal contra el parc del poble, enllaçat damunt del cartell en vermell.

12 d'octubre, res a celebrar!.

Han passat 517 anys del inici del major genocidi de la història. Es calcula que 60 milions d’indígenes americans varen pagar amb el preu de les seves vides el “glorioso descubrimiento” d’un continent que ja estava ple de gent.
Els supervivents a la creu i l’espasa, foren víctimes d’un espoli cultural, econòmic i de recursos naturals, que hauria d’avergonyir als descendents dels conqueridors. Però lluny d’això tenen la poca vergonya de treure pit, tot i omplint-se la boca dient “España”.

La tergiversació històrica és exageradament grotesca. Per començar, la bandera “rojigualda” té amb prou feines 200 anys d’antiguitat. Com que no s’entén un país o nació sense bandera, mal podia existir Escanya 300 anys abans de tenir llur tros de tela bicolor. Les tres calaveres de la mort, lluïen estendards castellans i lleonesos, pendons dels regnes a qui representaven.

Sota l’eufemisme de “descubrimiento” s’intenta amagar un saqueig sistemàtic de riqueses, que avui encara segueix parasitant llatinoamèrica. Multinacionals com Endesa foragita de les terres ancestrals als Maputxes, per fer negocis hidroelèctrics damunt el cementiri dels avantpassats dels indígenes. Telefòniques i Banestos financen mercenaris que mantenen les oligarquies escanyapobres en les poltrones dels diversos poders. Sàtrapes demagogs i dèspotes despietats continuen la feina colonitzadora, la que Colon va començar amb sacrosantes intencions cristianes.

Però com dèiem abans, encara són “legión” els que es vanaglorien de ser hereus polítics d’uns criminals moguts únicament per la cobdícia de conquerir “El Dorado” a canonades i foc. Cinc segles després, els valors de la “raza” dels conqueridors procuren dissimular la fúria mesetaria assedegada de sang indefensa, l’assassinat massiu d’éssers desprotegits davant els mosquetons i les lluents armadures dels nous cacics.

La rapinya organitzada dels materials preciosos fou prioritària des del primer moment. Diuen les cròniques de gent coetània, com frai Bartolomé de las Casas, que sols en les mines de plata de Potosí haurien mort 8 milions d’indis esclavitzats pels blancs addictes als vils metalls.

Solament individus prou desvergonyits com per creure’s amb el dret d’anar a arrabassar impunement els caladors de pesca somalis, i acusar de pirateria als antics pescadors (que estan tant desesperats com per enfrontar-se a una fragata militar amb una zòdiac, tres AK-47 i un parell de llençagranades atrotinats), poden estar tant malalts d’avarícia com per reivindicar tal bogeria transcontinental.

Un any més, portes obertes entre naus tapiades.

Un altre any s’ha repetit la foto. Han tornat les jornades de portes obertes dels espais creatius per artistes no foragitats pel 22@. Aprofitant l’avinentesa, s’ha pogut passejar per dos recintes fabrils arquitectònicament protegits per la llei, Can Ricart i La Escocesa.


La teòrica protecció legal del nostre patrimoni històric, revela la seva fal.làcia mercès a esdeveniments com aquests. La majoria de naus, altre hora curulles d’activitats creatives i productives, resten ara ermes de vida humana. Espais estèrils esmicolant-se des de fa massa anys sota el pes de la deixadesa municipal. Nius de paneroles, caus de rates del grandària de conilleres i nínxols-reservori per a la cria de mosquits s’amaguen de mirades ciutadanes darrera tapies de llautó.

Igualment ocultes per mediàtiques cortines de fum, les milionàries plusvàlues en les requalificacions dels terrenys han marxat de vacances al carib. Per estricta voluntat dels polítics que ens malgovernen, al petit propietari se l’ha expropiat a preu de cadastre, deu vegades per sota del preu de mercat. Amb les grans constructores, en canvi, l’estratègia municipal ha estat la contraria i centenars de milions d’Euros han engruixit els contes empresarials dels seus amics.

Les competències urbanístiques exclusives del ajuntafems barceloní mereixen auditories fiscalitzadores, tant o més que els contes en Suïsa del palau de la música. No és casualitat que Barcelona sigui la tercera ciutat europea més atapeïda. Els coeficients d'edificació del 22@ son un autèntic escàndol, que supera de molt l'assumpte dels informes inútils pagats amb diners públics.

Foto, text de J. Marca. La foto per qui la vulgui copiar du per nom: Can Ricart tancat vs Hangar obert.

El pornogràfic esperpent volador.

L’altre dia, en el diari Avui, s'escandalitzaven perquè una pel·lícula de gènere "x" anglesa, fes publicitat de la ciutat Condal. (Es clar que, d’aquesta manera, quan els guiris arriben al mercat de la Boqueria, creuen que el nom està relacionat amb les pràctiques sexuals que s’hi practiquen sota els porxos.)
El que enlloc d’escandalitzar, els mass mèdies glorifiquen, és l’espectacle repugnant dels avions de guerra, sobrevolant el que fa 5 anys eren les platges del “Fòrum de la pau”.
Per més inri, durant el cap de setmana passat, el dret de banyar-se en la platja nudista de La Marbella ha quedat abolit per mesures de seguretat del concurs d’acrobàcies.

Una bacanal malbaratadora en els temps que corren, on es fa apologia del consum de combustibles fòssils pel pur plaer de “l’espectacle”, no sembla prou pornogràfica?. La mobilització de masses aborregades per a que aplaudeixin armes volants, dissenyades i utilitzades per a destruir, no escandalitza?. La privatització de l'espai públic per a negocis empresarials, convertint el front marítim en un anunci, no provoca escarafalls d’indignació?. La contaminació acústica, l’atemptat paisatgístic, el missatge opiacic/social que supura l’esdeveniment, no mereixen la més severa censura?.

Potser algun hippy-flowers buscarà respostes en el vent, però molt ens temem que l’atronador rebombori de tanta maquinària infernal i militarista, deixarà un mal de cap ensordidor enlloc del soroll natural marí. Com deia el gran mestre Miquel Martí i Pol en el seu poema de les quatre banderes :

“…no la llevaré fins que bufi,

ben fort, un vent de llevant,

que s’endugui aquest mal aire

que ens toca de respirar.”

Tant de bo que l’huracà de la crisi financera faci que aquest sigui l’últim any amb tant condemnable contaminació aero-marítima de la tranquil.litat poblenovina, que ens priva de gaudir tranquil.lament dels últims dies de platja fins les properes calors.

NADA QUE CELEBRAR, MUCHO POR DENUNCIAR!

El 12 de octubre, mal llamada fiesta de la "hispanidad" o de la "raza" en el estado español, se ha convertido en unas de las principales fechas de movilización del continente américano. Llamado el día de la Resistencia de los Pueblos por aquellos que creemos en la justicia social, la autodeterminación y la dignidad de los pueblos. Este 12 de octubre salimos a la calle pensando que no hay nada que celebrar y mucho por denunciar. La masacre de millones de personas hace 517 años, la explotación de recursos que abrió la colonización imperial y que a día de hoy no termina. Siglos después salimos a la calle con la frente en alto y llenos de dignidad a denunciar que continua la colonización con caras diversas; control político y economico a manos de gobiernos del norte, clases minoritarias criollas y transnacionales....Ya basta!

Invitamos a todas las personas, colectivos, organizaciones sociales y populares a marchar el próximo lunes 12 de octubre, Día de la Resistencia y la Dignidad de los Pueblos para denunciar el saqueo histórico y el neocolonialismo de Estados Unidos y Europa que sigue desangrando a los pueblos latinoamericanos. Nada que celebrar y mucho que denunciar!

Sortim de la plaça Universitat a les 17hs en manifestació fins a la plaça de St. jaume on realitzarem un acte polític i cultural cap a les 19hs.

- Por la autodeterminación de los pueblos
- Contra el neocolonialismo político y económico español, europeo y yanqui
- Por la dignidad humana y contra la ley de extrajenría
- Contra el exterminio de los pueblos indígenas

¡¡Por un país de los pueblos y sin dueños!!

¡¡Que viva la digna rabia de los pueblos!!

CSO Barrilonia, la casa de los pueblos rebeldes

La cantarella dringadissa.

El cante de’n Fèlix "Bitllet" en el palau de la música ha estat a l’alçada del millor festival eurovisiu. Però lo del folklore institucional que hi posava els diners públics, és de jutjat de guàrdia. L’ajuntafems, conselleria de cultura, de justícia, ministerios diversos, hisenda, oficines antifrau i altres entitats d’auditories són iguals de responsables de que la dringadissa a raig retronés ensordidora. La patètica sordina que en Tresseras intenta aplicar amb caràcter retroactiu, és un exercici d’hipocresia d’opereta que insulta tota intel.ligència mínimament sensible.

Diu que l’any 2002, el síndic de contes ja va advertir de que els balanços no quadraven. Però el mateix forat negre que s’empassava els calers, es va empassar qualsevol voluntat política d’investigar el “presumpte desfalc”. Em recorda enormement la manca d’investigacions policials respecte als atemptats dels G.A.L.(Per què serà?)

Mentre es desfalcaven milionades a cabassos, la precarietat laboral dels currantes permetia comissions estratosfèriques per a una cúpula dirigent. Una cantarella que es repeteix més que la cançó de l’enfadós. Com és possible que el palau de la música tingués més de 100 contes corrents al seu nom sense aixecar cap “llebre”?. Com es pot enganyar tanta gent durant tant de temps, sense la complicitat criminal dels presumptes enganyats?.

La resposta que m’ofereix la lògica és que en Fèlix Millet fos tant sols una eina intermediària, un instrument del que ara s’en farà cap de turc. Mentre, els seus “superiors” restaran inabastables per a cap imperi de la llei. Altre volta em venen a la memòria els G.A.L., quina casualitat més tonta.

Però el que em crida l’atenció sobremanera d’aquests iceberg que ensenya la punxa, és que s’assegura que també blanquejaven diners pagant en “negre” als artistes: Potser encara veurem en Josmar processat com la Lola Flores en el seu temps? Demanarà Diango diners en alguna entrevista en tv3, a “un euro per català”? Començo a témer que, del sonat escàndol, tot just ha començat l’opertura. I és evident que el trist argument serà una tragicomèdia real com la vida mateixa.

text de'n Joan Marca

Tres hurres per Mel!

El president democràtic d’Hondures, Manuel Zelaya, està donant un exemple de dignitat que cada dia que passa, ens mereix més respecte. El gorileti de torn, el Pinochet de torn, el corrupte, el covard, el criminal de torn, Micheletti, defensant els privilegis oligarques a punta de baioneta, pateix un setge popular que no afluixa i que poc a poc se li veu més l'instint assassí contra el poble i els resistents de l'ambaixada Brasilenya amb el president allà refugiats.

Perquè els goriletis llatinoamericans no estan mai sols. Sempre tenen l’aixoplug de la llarga ombra de l’oncle Sam. L’últim invent dels colpistes sembla ser que ha estat contractar un grup de mercenaris israelians. Aquests, armats amb els millors aparells tecnològics, al principi van estar bombardejant l’ambaixada brasilenya a Tegucigalpa amb radiacions electromagnètiques d’alta intensitat per tal de provocar angoixa en el subconscient dels valents que planten cara, fent costat al seu president electe. Ara, es va denunciar ahir, els estan gassejant amb un producte altament tòxic, israelià també.

Mirant cap el panorama polític propi, reconeixem una sana enveja enfront dels hondurenys. Tenen un lider que no es va voler vendre als dòlars del nort i la ferma determinació a recuperar el seu país de entre les urpes dels neoliberals.
Encara que en la nostra ciutat hi hagi més diners per capita, és evident que èticament nosaltres som molt més pobres que ells.

Setge a l'hotel vela!

info de l'acció

Per diumenge si el temps acompanya, o no, farem una visita al nou hotelet que el nostre estimat alcalde ens ha plantat a primera línia de mar, vulnerant impúdicament la llei de costes i la llei de ports.
La fatxenderia i la prepotència d'aquests polítics, rapinyaires-neoliberals, expressada de nou en forma d'hotel mastodòntic per a gaudi dels clans mafiosos d'aquí i d'allà. Qui pot pagar-se una nit a partir de cinc-cents euros, un treballador honrat?! Creiem que no.

A la vulneració de lleis, les quals seran contestades amb els seus respectius contenciosos, hi sumem la denúncia de privatització de la platja, així com el fet d'embrutar l'horitzó amb aquest monstre.
De nit ja ennuega amb la seva lluminària i atordeix a tots aquells que gaudim del bany nocturn en la platja de san Sebastià.

També estàn emmurallant la part de l'espigò on els pescadors i graffiters si enfilaven. Ara el pas resulta més complicat i per tant perillós.
Per no parlar de la contaminació pels materials que s'han llançat al mar durant la seva construcció, etc...

Del Poblenou a la Barceloneta veiem amb ràbia, amb tot el fàstic i odi, com s'ha anorreat l'horitzó de la ciutat, amb aquests nous tòtems de la especulació i terrorisme urbanístic .

“El cambalache de la harapienta emperifollada”

En un mateix dia ens hem assabentat de que, tant sols entre l’hotel Miramar i el restaurant de luxe del Fòrum, els i les barcelonines podem haver perdut dels diners públics municipals prop de 6 milions d’Euros. A la vegada, es publica que sols el 34% de les peticions de plaça en les escoles bressol municipal son ateses, de lo que deduïm que el 66 % de les famílies es queden sense guarderia pública.


Qui passegi pel carrer comerç (de l’autoanomenada millor botiga del mon) en ple casc antic, pot ensopegar-se amb la presumpta paradoxa d’un tot terreny de luxe propietat de l’ajuntafems, on es pot llegir “emergències socials”. Potser que la regidora d’aquest districte, no comparteix la definició d’emergència social amb la que tenim des de l’A.V.V. de can Ricart. Potser la necessitat de tot terrenys és per a poder atendre les necessitats dels habitants dels descampats curulls de runes, vegetació arbustiva i deixalles diverses, tant habituals en el nostre barri.

Del que no hi ha cap dubte, davant de tot plegat, és de que el dia que des de la capital de l’imperi escanyol, algun escriptor de “zarzuelas chulapas y cañis” miri cap el seu llevant en recerca d’inspiració, li sortiria un sainet bufo que sols pot tenir un títol : “La harapienta emperifollada”.

Les naus enormes del "TDN" en perill de demolició.

Aquesta és la nota dels okupants de les naus de l'anomenat "TDN", espai immens i recondit, ple de poesia sinistra, que ha anat resistint durant anys al caos urbanístic del barri perdut del Poblenou.

Quieren tirar abajo la TDN

Es un llamamiento a todxs lxs que alguna vez habeis pasado por aquí y a lxs que no habeis pasado puede que sea la ultima oportunidad. El dia 17 de septiembre a las 9:30h de la mañana pretenden enterrar bajo las ruinas la TDN. Por eso durante la noche del 16 hemos preparado una kafeta con cenador y sleeping con peliculones. Por la mañana haremos un desayuno con diamantes y concentración contra el desalojo.
La entrada es por la calle Treball, L4 Selva de mar. Habrá nuevas noticias.

Gente TDN tierra de nadie 8/09/09

Abocament incontrolat de substàncies químiques ( presumiblement tòxiques)

Aquest mes d'agost s'ha estrenat una nova forma d'us del recinte de can Ricart. Si fins ara els sense sostre cercaven ferralles de coure, plom o similars i les grafitteres omplien de colors les parets orfes de vida, sense més risc per al veïnat, tot això ha canviat a pitjor.

Entre les plagues dels mosquits, rates, puces i paneroles, el risc d'intoxicació química apareix en forma d'abocament incontrolat. Una taca d'entre 10 i 12 m2 de color blanc brut, ha aparegut misteriosament al peu de la xemeneia esquerdada i les naus sense sostre del recinte.

Qui s'ha molestat en portar fins l'interior del recinte aquesta sospitosa substància?. Serà verinosa, tòxica o cancerígena?. Es repetirà gaire sovint aquest tipus de "regalets enverinats"?.

Des de l'A.V.V. de can Ricart, ja no sabem quina serà la següent que ens faran!.

La “grandeza” de la democràcia escanyola.

Moment en que arriba el fatxa-bus totalment escortat i protegit per la policia mercenària de la Generalitat.

Els tribunals de l’estat consideren il.legal la consulta popular arenyenca i prohibeixen a l’ajuntament col.laborar-hi de cap de les maneres. A l’hora, consideren totalment legal una convocatòria de manifestació falangista enmig de la plaça Catalunya d’aquesta localitat del maresme.

L’altre matí , en Josep Cuní preguntava a José Montilla pel tema. La resposta del president del principat va ser que : “Aquesta era la grandesa de la democràcia Espanyola”.

Així doncs és una qüestió de grandària!!!. Com que escanya és “una grande y libre”, la resta s’entén perfectament. Les consultes populars són evidentment antidemocràtiques en lesionar greument els interessos de la ciutadania. Les manifestacions del nazional-catolicisme son un acolorit folklore d’interès cultural que vertebra l’esperit rojigualdo, i per tant, cal protegir amb especial cura.

Els milers de persones que xiulàvem als 78 falangistes ( contats un a un, mentre desembarcaven directament des de la caverna dels trolls) discrepem de l’opinió de l’honorable José. La feblesa de l’estat, translúcida davant de fets com aquest, tant sols es pot apuntalar a cops de pal. L’amenaça de la força és tot el que rebem de “les nostres institucions” i l’únic recurs per a mantenir la suposada “unidad de destino en lo universal” que els nacionalistes espanyols s’encaparren a imposar-nos.

Els compatriotes d’en José, amb aguilutxo o sense, no discuteixen mai per afers polítics relacionats amb les nacions oprimides pel seu exèrcit. Ja se sap que no hi ha res més semblant a un escanyol de dretes que un escanyol suposadament d’esquerres.

Al fons, el grapat de garrulos ocupant impunement la plaça principal de la vil.la, aïllats de la gent del poble i dels solidaris per la policia mercenària.

més info
Hereu, banderer de l'atac del PSC contra la consulta‏

Reportatge de'n Joan Marca

A un any de blog i encara...

... no podem accedir a la web de salvem can Ricart.

És més, pel que sembla ha deixat de funcionar. És més, potser es pensen que som imbècils. Resulta que el domini de la pàgina està segrestat per algú interessat clarament en que la pàgina resulti inoperativa.

Si fins fa ben poquet podíem accedir-hi però no participar-hi, ara resulta impossible entrar-hi. Podem però rescatar informació mitjançant el cache del google, sortosament.

Em vist que la empresa o algú (un tal Oscar) de "Ondho Enmul s.l." (estudi de comunicació on-line) mantè el domini. Aviat ens posarem en contacte per saber de què van.

Malgrat això, em pogut prendre el relleu i ja ha passat un any des que el blog va néixer. Han estat 365 dies de denúncia sense treva (excepte un breu parèntesi del mes d’Agost) de l’especulació urbanística i les seves conseqüències socials, ecològiques, ètiques i econòmiques. Perquè ens neguem a ser còmplices per omissió d’aquest sistema polític post-franquista, pensem continuar intentant obrir esquerdes en l’alienació ciutadana amb els nostres escrits, vídeos i fotos.

Això que en diuen crisi ( que no és altre cosa que el resultat de la desmesurada rapinya del territori ) i de la que no hi ha cap altre sortida que no sigui trencar amb les dinàmiques del capitalisme, molt ens temem que ens donarà tema per a seguir-ne parlant tot aquest any que ens ve al damunt.

De fet, fins que l’arribada de la República Bolivariana decreixentista no agermani als territoris i persones compresos entre el castell de Salses al nord fins la bocana del riu Guardamar al sur, tindrem tema de ferma denúncia i d’amarga queixa.

Digueu-nos inconformistes.

foto de J. Secall, de quan a la fàbrica de can Ricart s'hi treballava.

Hi ha solucions a la crisi econòmica.

La crisi econòmica que comencem a patir, és tant sols una de les cares de la polièdrica crisi social, ètica i climàtica que ens assetja. Ens atrevim a afirmar que és la de més fàcil solució, doncs al cap i a la fi, tant sols son diners.

Diu que l’estat escanyol té un dèficit aquest any de 50.000 milions d’Euros. La xifra del global defraudat a hisenda és de 240. 000 milions. Si es legalitzessin les treballadores sexuals i la maria la venguessin en l’estanc, més enllà dels beneficis per la salut de les persones, els impostos sobre aquestes activitats permetrien que hi tornes a haver superàvit en les arques públiques. La superstició del crucificat posaria el crit al cel i els macarres professionals s’haurien de reciclar laboralment.

Tot es redueix a una qüestió de voluntat política. Igual que en el tema de l’habitatge els poders totpoderosos del legislatiu i l’executiu apostaren per inflar la bombolla ( deixant un dret fonamental en mans del mercat ), ara deixen en mans de les màfies de tractes de dones i drogues aquestos fenomenals negocis.

Sabem que els amics dels partits parlamentaris ( mercaders i banquers ) pagaven les campanyes electorals als “políticament correctes” per a que guanyessin votacions populistes auto-anomenades democràtiques. Aquestos malgovernants corruptes els hi tornaren el favor ( amb escreix ) mitjançant la miraculosa plusvàlua de la requalificació de terrenys, de la que és llei no escrita endur-se un 3%.

El que no sabem és el que “Don Vito” ha fet per els nostres governants per a que li facin aquestos regals de la no competència en llurs negocis més lucratius. Potser algun dia els historiadors del futur ho aclareixin. De ben segur que té molt a veure amb la resta de crisi que no són les financeres. Ja em dit abans que el poliedre te moltes cares, totes elles dures com formigó armat, i esmolades arestes amarades de sang, ignorància i drama .

text de j. Marca i la foto és de Jesús Eloy de Mateo del reportatge "Prostitutas en el Raval de Barcelona"

Primera presentació de les C.U.P. al barri.

Aquest dissabte passat, les C.U.P. ( candidatures d’unitat popular) han fet la primera presentació pública al nostre barri, en el centre cívic de can Felipa. Regidors de diferents poblacions catalanes han compartit amb nosaltres llurs experiències municipals, en un ambient patriòticament escalfat.

De les diferents lluites comentades, la defensa del territori i la denúncia dels corruptes han aparegut en tots els parlaments. S’ha realitzat un sentit homenatge al mestre Xirinacs i al seu gest de llibertat darrera. També en Marçal Caselles ha fet una petita actuació musical i finalment s’ha clos l’esdeveniment amb la lectura d’addesions i el cant dels segadors.

Als veïns i veïnes assistents, l’acte ens ha deixat un bon regust de boca. Hem rebut una infusió de moral dignificadora, en veure que més enllà de la traïció dels partits parlamentaris, encara hi ha marge per creure en la política. Sense anar més lluny, l’abans esmentat Lluís Maria Xirinacs ens va deixar elevat exemple de coherència i valentia en el combat diari, que intentarem esforçar-nos en imitar . Per a ell la nostra admiració més emotiva.

Cartell festa major del Poblenou:

Més info

Bocins d’història a ran de mar.

Foto de l'instant precís en que un membre de la comissió d'arqueologia aquàtica descobreix una interessantíssima rajola, datada en mitjans del s XX. La peça és un clàssic de l'anomenada "època del desarrollismo" i està pràcticament intacte. Aviat l'A.V.V. de Can Ricart en farà donació al "senyor" director del museu d'història de la ciutat, el nostre "amic" Joan Roca, alies "el trepa del patrimoni".

Somorrostro 1950.

A la poblenovina platja de la Marbella, entre les persones obligades “per la crisi” a buscar-se la vida venent llaunes de cervesa a les banyistes i les ciutadanes orientals que ofereixen massatges amb final feliç als “cavallers habituals” ( Veure http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2010/06/ja-ha-arribat-loperacio-estiu-calent.html) , encara hi ha un cert marge per a la sorpresa arqueològica.


Escassament a un pam de fondària, esmicolant-se poc a poc a ritme marí, es reconeixen els bocins de maons, teules i rajoles, que fa més de cent anys formaren part d’alguna fàbrica de les que, anteriorment, definien l'espai d'aquest territori.

Recordem que, fins als mitjans dels anys 80 del segle XX (tot just fa 25 anys), la manera habitual de desfer-se de les runes dels enderrocs de les antigues fàbriques era abocar-les indiscriminadament per “la borda” de la ciutat. Durant els anys 50, barris sencers de barraques, com ara el de Somorostro, es construïren amb les restes reciclades damunt d’on ara hi ha la vila olímpica.

Any 1965

L’any dels jocs olímpics, abocaren milers de tones de sorra fina damunt l’abocador de runes, per tal de construir-hi una platja. Van arribar a plantar-hi palmeres a ran de mar, d’on va sortir el sarcàstic lema que exigia un “Poblenou lliure i tropical”.

Però ni tot el disseny postmodern, ni la recent construcció d’espigons submergits, ha evitat fins ara que les restes del nostre passat acabin per aflorar tossudament a ran d’aigua. Els guiris dels hotels de la millor botiga del món, trepitgen sense saber-ho bocins d’edificis i naus que aixoplugaren la industrialització del país.

http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2016/07/gentrificant-fins-la-platja-nudista.html

Gràcies a la visió dels negocis dels capitalistes anglosaxons (la burgesia catalana que no es vulgui apuntar cap mèrit) i a l’esforç amarat de sang del poble treballador català, els nostres avis aixecaren un barri ple de futur.

Foto de J. Marca. Rajola model Barcino, típica de l'època "del desarrollismo"  .

 Aquelles esperançades expectatives foren truncades per la cobdícia dels postfranquistes que ens malgovernen especulant amb les plusvàlues de les requalificacions immobiliàries.

Un segle llarg després de ser amalgamats amb ciment i suor obrera, les engrunes de la nostra història es desdibuixen submergides sota el marketing comercial barceloní. Mentre, el “senyor” regidor del districte (Narvaez) va acumulant una amplia col·lecció de mals noms, que van des de “il picolo Berlusconi” fins a “er neng de l’escavadora”, passant per
“Mister 3%”. Tot i això, intenta dissimular com pot la seva evident complicitat amb l’estafa piramidal massiva dels plans urbanístics del 22@ i la deixadesa flagrant del patrimoni industrial que encara ara, a les males, resisteix.

 

Avui:

En defensa dels governs populars de Llatinoamèrica.


No a las bases militars nord-americanes a Colòmbia

Contra el cop d´estat a Honduras

EN PEU DE PAU

Els darrers mesos Llatinoamèrica torna a ser notícia, no per la eradicació de l´analfabetisme ni per la lluita contra la ceguesa portada a terme per la “operación Milagro”, ni per la recuperació de fonts de treball, ni per la lluita contra la fam, no, les notícies són:

Massacre d’indígenes a Pando, Bolívia;

Massacre d’indígenes a l´Amazonia Peruana;

Intervenció militar de l’exèrcit de Colòmbia en territori d´Ecuador;

Cop d’estat de nou tipus a Honduras, i ara...

... Instal·lació de set bases militars nord-americanes a Colòmbia.

Aquest darrer fet ha donat peu a la reunió de UNASUR on es va posar a debat entre tots els governs de Llatinoamèrica aquest nou desembarcament de tropes nord-americanes a Llatinoamèrica. Els grups afins al narcotraficant Àlvaro Uribe (*) amb l´ objectiu de llençar una cortina de fum en relació a la greu situació creada per aquesta decisió del Govern colombià, criden a una jornada internacional el proper 4 de setembre contra el govern de Veneçuela. Les organitzacions sota signants convoquem:

Concentració davant el Consolat de Veneçuela de Barcelona
Plaça Urquinaona cantonada Roger de Lluria

divendres 4 de setembre del 2009, 19:30 h.

(*) (Arxiu Federal de Seguretat dels Estats Units, 1994 : “Senador Álvaro Uribe Vélez de ser un dels principals narcotraficants de Colòmbia, referenciat com l’home número 82 en un llistat on el lloc 79 l’ocupava Pablo Escobar Gaviria (cap del cartel de Medellín.) es va dedicar col·laborar amb el cartel de Medellín als més alts nivells del govern. Uribe va estar vinculat a un negoci de narcotràfic de narcòtics als Estats Units.”


convoquen: Assemblea Bolivariana de Catalunya -Central de Trabajadores de la Argentina (CTA)

L’arquifactura dels canvis de cromos urbanístics i altres merders.

Sembla ser que hi ha individus que, no contents amb ser tant pobres que tant sols tenen diners, continuen reincidint i encara volen continuar lucrant-se a costa d’empobrir-nos a la resta. Igual que adolescents jugant al monopoli, la propietat de la part privada del recinte fabril de can Ricart canvia de mans . El “senyor” marquès de santa Isabel canvia l’escriptura de prop de 51.000 m2 edificables enmig de carrers i naus que son patrimoni històric ( teòricament protegides per la conselleria de cultura) per accions de la immobiliària que se quedarà amb el “negoci” de la destrucció del patrimoni històric.


Des de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart cada cop veiem més paral.lelismes entre aquests tripijocs barroers de nous rics i l’urbanisme en l’antiga Roma imperial. Les diferències entre la ciutat incendiada per Neró i les naus industrials cremades del 22@ son de matis. Certament, el Fòrum romà era una construcció molt més útil que l’edifici triangular que culmina el desori del P.E.R.I. de Diagonal Mar.

Per tal de drenar les seves Aigües fecals, els habitants de la ciutat eterna construïren la “Cloaca Màxima” (Clavaguera a cel obert) amb tot de marbres de primera qualitat i els esgrafiats més artístics. Pensaven que quant més nobles fossin els materials emprats, menys pudor faria el seu riu de merda i pixarades.

2000 anys desprès, els gratacels enlluernadors del nostre barri segueixen fidels a la mateixa teoria. Les façanes de disseny amaguen la podridura fúngica que ha corromput el cor i la butxaca de polítics, arquitectes, promotors, periodistes i altres còmplices necessaris del sistema.


Fotografia i text de Joan Marca

Una llarga setmana d’imprudència esgarrifosa!

Fa més d’una setmana que els quadres elèctrics del transformador del parc Central estan a l’abast de qualsevol nen que hi vulgui jugar. Milers de volts assetgen la curiositat, ( infantil o no), de provar “si poso la ma aquí, què passa?”.

Segons demostren les fotos, per les ombres queda evident que en el pany de les portes interiors la clau està posada i que les portes externes no tenen cadenat ni tanca.


El 26 d’Agost ja ho varem denunciar en el blog dels treballadors de parcs i jardins
“ Males herbes” .


Sembla que els “responsables municipals” a les ordres de “Imma l’amarga” estan encara de vacances o no llegeixen les denúncies que els seus treballadors fan públiques per internet.



Estem convençuts des de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart de que, si hi hagués alguna comissió en joc, anirien més de presa a preocupar-se de l'assumpte.

Esquerdes en la torre?

A la torre del rellotge de can Ricart, símbol de com Catalunya tracta els seu patrimoni històric, li queden tres telenotícies abans de que la declarin en runa i l'enderroquin "per motius de seguretat nacional". Així s'acabarà de fer córrer el tupit vel que amaga les responsabilitats escandaloses dels polítics del tripartit.

Podeu clicar damunt les fotografies per ampliar la imatge del desastre. (fotos 27-8-09)

Evidentment la torre està esquarterada per tots quatre costats.
En les fotos ho podem comprovar en dos cares diferents.

Després de destruir 250 llocs de treball de la economia productiva i enderrocar un be cultural d'interès nacional per omplir la butxaca del marques Federico Ricart, ara caldria ( pels seus interessos) que s'enfonses tot i poder edificar damunt sense cap restricció.

L'incendiàri que va cremar en diferents ocasions el recinte, veu com els seus actes viuen impunes i triomfants.

foto i text Joan Marca.

En el pecat urbanístic durem la nostra penitència.

Les esquerdes i fissures que esquarteren el barri ja no es limiten a provocar la substitució social de les classes treballadores cap a perifèries de menys disseny. Ara ni tant sols respecten a “la santa mare esglèsia”!.


La façana de la parròquia del carrer Pujades cantonada Marià Aguiló presenta aquest lamentable aspecte, coincidint amb el canvi de mossèn. Clar que també coincideix amb els 100 anys de la setmana tràgica i amb els aproximadament dos mil.lenis de la més antiga de les multinacionals.


Així doncs, l’aparició de les sacrosantes esquerdes pot tenir diferents interpretacions i la polèmica al veinat està servida. Serà una senyal del totpoderós? Quin deu ser el seu significat?. Entre dubtes metafísics, estan les parroquianes esvalotades.


Mentre, les esquerdes dels edificis més mundans, lluny d’elocubracions bizantines, continuen multiplicat-se com maledicció bíblica. En el pecat urbanístic durem la nostra penitència.

L'agressor va caure amb la porra a la mà i un altre arma a la mà esquerra.

...Llavors vam descobrir pels mitjans de comunicació de masses aborregades que l'agressor era un policia de la Generalitat.

L'arma no reglamentada era un Kubotan, l'altre, la porra que et pot obrir el cap, sí que és reglamentada.

Les escopetes que et poden deixar borni de per vida, que et poden matar, també està reglamentada.

Però és que han condemnat al presumpte agressor del policia agressor amb arma no regulada!!!

Francesc Ferrer i Guardia o la temptació de la carn.

Diumenge al migdia, el centre social okupat autogestionat i a mig destapiar “La Teixidora” va ser testimoni joiós d’una magnífica jornada gastronòmica i cultural. Finalment vam parir dos paelles per tots els gustos; i les integristes de la pastanaga, absolutament refractàries a gaudir dels plaers de la carn, varen contraatacar la paella mar i muntanya amb una ofensiva verdulaire d’arròs sense xixa.

Els dos bàndols, numèricament igualats, van escurar amb delit fins l’última engruna dels seus plats i el conflicte culinari es va resoldre amb un armistici pacific que deixà la qüestió en taules.

Mentre digeríem tot plegat i després de la projecció del documental sobre la vida i obra de Francesc Ferrer i guàrdia, va ser el torn del debat al respecte d’aquest històric personatge, tant menystingut “oficialment”.

Les intervencions del respectable públic assistent, deixaren palesa una destacable diversitat de punts de vista polítics que reivindicaven llur memòria ( com a poc, reconeixerem militants de la C.G.T., la C.N.T., la C.U.P. de barcelona i fins i tot E.U.i A.).

Enriquits ideològicament i amb el ventre curat de penes, la voluntat generalitzada de repetir aviat l’event va ser la guinda del pastís que ens deixà un dolç regust de boca.

text i fotos Joan Marca

Aquesta matinada han tornat les tocineres del Sauron al C/Marià Aguiló.

Un poeta romàntic ho podria descriure així:

“Han tornat les obscures tocineres. Les seves rodes al carrer Marià Aguiló s'aturen. I altre volta armats amb l’ariet de la prepotència una altre casa han esbotzat”

Però resulta que no té res de romàntic que et despertin a les sis de la matinada a cops de mall i et facin fora de casa. Ningú pot reivindicar-hi res de poètic a que dotzenes d’uniformats foragitin mitjançant la força tot un bloc de vivendes socials okupades.

Això és el que ha passat aquest matí al nostre barri. Sense cap avís previ de part dels jutjats i amb nocturnitat i quadrilla, els goSSos de'n Sauron han buidat un edifici per a deshabilitar-hi els habitatges. Això vol dir que darrera dels de la catxiporra han entrat una brigada de paletes de la deconstrucció, a rebentar banys i cuines, a
esfondrar terres i sostres, a foradar canonades i baixants…… en altres paraules, esclafar un grapat de llars per tal de que no puguin tornar a ser-ho, a deixar-les vandalitzades.

Els mateixos poders polítics que, presumptament, ens malgovernen requalificant els terrenys del miniestadi o que han de córrer a retirar la medalla d’or de la ciutat al director de l’Orfeó Català, potencien el suposat dret capitalista a especular amb una necessitat bàsica per damunt de qualsevol altre cosa.

Sense quasi ni temps per a recollir els objectes més personals, la vida ha fugit dels pisos desallotjats i vandalitzats. En un obrir i tancar d’ulls, unes quantes veïnes han ingressat en la categoria de nòmades urbanes en cerca d’aixoplug. Els uniformats que han justificat el seu sou i una immobiliària que ha complert amb la seva obligació de fer negoci, són estampes del paisatge de Poblenou, malauradament cada cop més repetides. El fàstic i la ràbia que sentim en l'associació de veïnes i veïns de can Ricart davant d’aquest panorama tant repugnant, al final pot acabar per ennuegar-se-l’hi a més d’un.

Paella de Diumenge, en record de Ferrer i Guàrdia.

L’associació de veïnes i veïns de can Ricart s’alegra de convocar-te a una paella de Diumenge, en record del mestre Francesc Ferrer i Guàrdia. A punt de complir-se 100 anys del seu afusellament, volem reivindicar la importància històrica de la seva figura i la transcendental tasca pedagògica de la seva escola. Projectarem el documental “una vida per la llibertat”, que analitza la vida d’aquest il.lustre personatge.

La paella serà el proper diumenge 2-8-09 a les 14h en el C.S.O.A. La Teixidora (C/ Marià Aguiló nº 35) i serà “mar i muntanya”. Vol dir que hi posarem conill, pollastre, llagostins, sèpia, cloïses…… i malauradament no hi haurà opció vegetariana. El preu per plat serà de 3 Euros i sols inclourà aigua mineral per beure. Begudes alcohòliques, postres, etc, cal portar-los de casa o comprar-los en la botiga de queviures de la cantonada.

Cap a les 16h esperem començar a projectar documentals fins prop de les 18h que marxaríem a cloure la tarda amb una visita a la platja i bany de germanor.

El pont de fusta de la fàbrica a punt del col·lapse.

foto del 16-2-09

L’aspecte lamentable del pont de fusta de can Ricart parla per si mateix. Durant el vendaval del mes de Gener, va perdre bona part del sostre. Durant dos llargs mesos de pluges generoses, la humitat es va anar acumulant fins que ben entrat el mes de març, varen posar-hi una lona.


A dia d’avui, les bigues del antic pont, tenen aspecte d'estar podrides i amenacen de col·lapsar damunt dels treballadors d’Hangar o de qualsevol altre projecte de persona humana, com ara els suposats artistes que hi acostumen a circular, per no parlar dels animalons que hi viuen i els seguretas.

No ens agradaria gens que l’esquer de l’ampliació de m2 d’Hangar en els nous plans d’usos, amagui l’ham dels riscos laborals menystinguts. Recordem que fa pocs dies, un jutge ha demanat aclariments al regidor Narvaez sobre les advertències veïnals desateses que costaren la vida a un nen, esclafat per unes canonades perillosament amuntegades en un descampat del 22@.

Tot això passa en la part del recinte que és pública. La part de can Ricart privada ( en mans del marquès de sta Isabel) encara està pitjor. De què serveix la declaració de B.C.I.N. !!??

foto del 22-8-09