Èxit rotund del mural cooperatiu del passat diumenge.

En evident contrast amb l'estrepitós ridícul de la consulta-trampa institucionalment impulsada i “resolta” amb una fugida endavant per la tangent, el nou mural que can Ricart llueix amb orgull va ésser exemple de participació col·lectiva.

Veïnes d'avançada edat, ex sòcies de Justícia i Pau, compartiren paret i pintura amb nenes i nens que mai havien pintat en una tàpia. Sospitem haver despertat alguna vocació grafitera entre els més menuts, que gaudiren a cor que vols, desenvolupant la seva creativitat artística.

Davant els milions d'Euros malaguanyats en campanyes electorals disfressades de referèndum, (que els hi surten per la culata), amb 100 Euros de pressupost en pintures i bona voluntat generalitzada, es poden donar lliçons a tots els tècnics i regidors del consell consultiu municipal.

El dia també ens va donar un suport climatològic extraordinari i el sol de Maig semblava somriure'ns d'orella a orella, durant tot el dematí. Sense que serveixi de precedent, per una vegada fins el cel es posava del nostre costat. Que per molts anys puguem gaudir de fets semblants!

Descarnada descripció de la realitat oculta

L’evident fracàs de les teories del mercat, a l’hora de preveure la que se’ns ve al damunt, empeny el coneixement humà a cercar explicacions alternatives a les ortodoxament acceptades. Les últimes investigacions al respecte amplien extraordinàriament les fronteres de la realitat visible en el nostre dia a dia. Caldrà, doncs acunçar nous conceptes, rebatejant l’amalgama cultural de nostra erudició.

La metafísica social la definirem com la poeticociència de les partícules elementals i la mecànica quàntica de la psique col.lectiva. La seva matèria d’estudi és la passivitat/activitat de cadascun dels subjectes individuals que formen la massa humana. L’espín positiu o negatiu de cada element, els seus nivells d’energia, els centres d’interès al voltant dels quals orbiten dins de núvols de possibilitats binaries….. En definitiva, és un resum de la realitat que descriu el comportament en temps de crisi, dins del contínuum capitalista que forma l’univers conegut. Investiga un regne on la velocitat d’enriquiment pot accelerar-se de forma indefinida, sense cap límit regulador de cobdícies.

Descobrim presumptes paradoxes, com la que afirma que la matèria està bàsicament formada per espai buit. És com si el gran creador construís milers d’edificis per a què no hi visqués ningú. Milions de metres quadrats sense veïnes, sense persones, sense vida. La sola possibilitat fa venir esgarrifances a tothom qui s’ho planteja .

També s’afirma que l’espai buit no ho està del tot, només està buit de mitjana. És com si un empresari demanés crèdits als mercats de futurs, tapant immediatament el forat amb diners negres provinents de no se sap on. Si en la conta bancària hi ha el mateix nombre de superàvits com de desfalcs i de les mateixes quantitats, per hisenda la resultant és zero i essent multimilionari, no caldria que pagués cap impost (cosa que en la vida real seria tant impensable com creure en l’existència de paradisos fiscals).

Una altra norma sentència que la riquesa no es crea ni es destrueix, tant sols canvia de butxaca, fent una mena de salt quàntic. Acaba apareixent en algun conte suís sense que se sàpiga quin camí ha seguit per arribar-hi. Perplexitats com la de la dualitat ona-partícula, competeixen en exotisme amb trinitats com polítics-banquers-immobiliàries (que son un i tres a la vegada, segons els convingui, per desconcert de l’observador)

Hi ha teories de supercordes que asseguren que, segons la vibració, la partícula és diferent. Així doncs, si pengem un burgès d’una forca, la vibració seria diferent que si el penjat és un proletari suïcidant-se per no morir de fam. Encara que això succeeixi en dimensions desconegudes, sembla que habitem un multivers format per eixams innombrables de Branes, que naveguen per l’espai-temps, bo i col.lisionant entre elles. El bon o mal Karma potser sigui quelcom més que una superstició instintiva. La lògica racional no hi té cabuda i cal aplicar les equacions de l’enginyeria financera per calcular els que, els coms i els perquès. Tal vegada en Pitàgores l’encertés amb allò de la musicalitat de les esferes?

Però diu que hi ha proves irrefutables de què això és així, com ara l’anomenada remor de fons. Apuntis cap on apuntis l’antena, tot és ple d’una remor de secrets a crits que parlen de corrupció. L’altre evidència innegable és l’expansió accelerada de la bombolla, mare de totes les grans explosions. A més, els paral•lelismes entre allò molt gran i allò molt petit no poden ser casualitats. Estem com el protagonista del xou de Truman, en veure caure focus cinematogràfics del cel. Els dogmes de fe sobre el que ens envolta comencen a ensorrar-se, qual patrimoni industrial poblenoví davant el 22@. La consciència de viure dins d’un miratge que es va difonent, erosiona la creença en la religió neoliberal i els falsos Déus que predicava. Els pilars que sustenten el sistema tremolen i ens fan tremolar a totes, com si un Hèrcules cec de ràbia els empenyés desaforadament cap a l’abisme més fosc.

Acabarà resultant que entre una tragèdia grega i un cap de Turc, hi ha tot un mar Egeu de tril•lers i tripijocs a dojo, que oculta darrera la nostra inòpia, conforma la veritable substància subatòmica del món en el qual malvivim. Són universos “immaterials” que treuen profit lucratiu de les tragèdies alienes que ells mateixos provoquen (l’anomenada energia fosca, doncs passa inadvertida pels aparells detectors del poder judicial). Després deriven responsabilitats, amagats dins caus de cuc, fins aconseguir que es dilueixin en quàsars de galàxies llunyanes. Un dels últims exemples clars que proven aquesta teoria, seria l’afirmació de la municipalitat barcelonina, que assegura que la culpa del rebrot de la prostitució barriobajera és de la primavera, i la responsabilitat criminal és del bon temps que ha fet. El veritable culpable acabarà essent, segons l’ajuntament, l’Alfred Rodriguez Picó.

Tot i així, la “comunitat científica” continua discutint si “són galgos o podencos”, davant un futur fosc com la gola del llop. Les cruels queixalades que ens clavarà el destí que ens han llaurat en el nostre solc d’espai-temps, no tindran res de metafísiques. Acabarem escaldats com brots de menta dins d’una teteria turca, a causa de ser un ramat d’ignorants, alienats de la veritable natura de la realitat de les coses que ens envolten.

Foto de Xavier Miserach de can Ricart, anys seixanta.

Per als curiosos, per als estudiosos del llegat, per a les ments despertes, per als amants de la història, el mestre fotògraf Xavier Miserach va estar voltant pel nostre estimat Poblenou dels anys seixanta i vet aquí que ara, en la expo "Guia secreta de la rambla" em descobert casualment, en un muntatge que vol reflectir part del treball (sense temàtica concreta) que desenvolupà a Barcelona en els primers anys dels seixanta, una panoràmica del Poblenou fabril, emboirat i ple de fum de fàbrica.

En la distància sobresurt clarament la torre de can Ricart i la seva xemeneia fumant.

Son fulles de contacte penjades a la paret, així que veure aquesta foto enmig de centenars no ha estat gens fàcil, de fet ha estat una sorpresa i no descartem que mai s'hagi arribat a exposar com a peça única.

Recuperem l'esperit cooperatiu!

CONVOCATÒRIA PUBLICA

REPRODUCCIÓ DEL MURAL DE L'ANTIGA COOPERATIVA “PAU I JUSTICIA” A CAN RICART

EN EL MARC 'KINDER HANGAR'

TALLERS PER A NENS DUTS A TERME PER ELS ARTISTES RESIDENTS

DIUMENGE 16 DE MAIG DE 10 A 14H.

Durem a terme la reproducció del mural original de l'any 1979 de l'antiga cooperativa de veïns del Poblenou "Pau i Justícia" en una de les parets exteriors d'Hangar. El mural encara es troba actualment a l'antiga seu de la cooperativa al Carrer de Batista, molt a prop de Can Felipa. Es tracta del local que ha estat recentment adquirit per la Sala Beckett. Per dur a terme la reproducció del mural a Can Ricard ens hem posat en contacte amb diferents cooperatives actualment vigents en el barri perquè ens ajudin a pintar.

L'objectiu de l'activitat és posar en relació un moviment cooperativista del passat emblemàtic del barri com és el cas de la Cooperativa "Pau i Justícia" amb moviments cooperativistes actualment en actiu.

(foto de l'actual estat del mural, feta per Lola Lasurt )

Vine a fer una volta pel barri!

Passejada Crítica pel 22@ i Presentació de la campanya "Enredades"

Divendres 14 a les 19,30, Quedem a la Teixidora (Marià Aguiló nº35). Passejada pel Poble Nou: Una visita a les Corporacions de control social i de les comunicacions del 22@"... i més.

Diagonal mar i la participació naufragada.

Ja fa un bon grapat d’anys, que l’ajuntafems barceloní prostitueix el significat de la paraula participació ciutadana. Els plans urbanístics del P.E.R.I. de Diagonal Mar en serien el paradigma prototípic, com ja hem argumentat en anteriors ocasions. Convocar a una reunió a diferents entitats de la seva corda, (per informar del que ja està decidit) era la coartada utilitzada fins ara en les escenificacions municipals institucionalitzades.

Però quan la millor botiga del món està a punt de metamorfitzar-se en la pitjor botiga del horrors ( amb antropofàgia de supervivència inclosa), quina estupenda manera d’externalitzar responsabilitats s’inventen? Doncs bufonejar carnavalescament el simulacre d’un procès de consulta popular. Així també amaguen que el referèndum que ens interessaria fer, el de la independència, no ens la deixen portar a terme. Coses d’aquesta “democràcia”.

De manera que per remodelar el tros de Diagonal que falta, diu que volen que votem, dins d’un marge de tres opcions. No entrarem en detalls concrets, doncs ja s’han escrit rius d’opinions de tots colors: Més o menys tecnico-econòmiques, algunes de relativament encertada òptica política i també d’altres, esquitxos de tintes grogues que taquen tot el que toquen.

Davant de tot plegat, des de l’A.V. de can Ricart fem una crida a l’abstenció activa i que aconselleu a totes i tots que no caiguin en el parany municipal. No beneirem amb la nostra participació un pseudoreferèndum més trampós que una mesa de trilers amb quatre cubilets i cap piloteta.

Un altre "no problema" amb una presumpta vila romana en Pineda de mar.

Sembla ser que pel Maresme també apareixen restes arqueològiques que fan nosa per construir obra pública amb subvenció europeda. Us sona la cantarella d'aquesta banda sonora? Adivineu quin és el final de la pel·lícula?

Mentre la impunitat més miserable campeja invicta per la totalitat del territori català, els "nostres" representants polítics fan exhibició impúdica de la seva ineptitud.

Realment, tenim el que ens mereixem?

Un altre fracàs al “gafat” parc central del Poblenou.

El canvi de jardiners que feien el manteniment del parc central no ha canviat la seva mala estrogança. La marxa de Fomento de Construcciones i contractas ha estat substituïda pels jardiners de l’ajuntament, sense que els treballadors de l’institut municipal de parcs i jardins hagin pogut canviar el “gafe” que l’anomenat “recinte amurallat”.

La última prova d’aquest fenomen paranormal, digne de “Cuarto milenio”, ha estat l’estrepitós fracàs d’aquest diumenge passat, protagonitzat per uns autoanomenats artistes. Que lluny queda, aquella inventiva contestatària que escanyà l’ajuntament! Quin enyor dels temps en que Can Ricart era rebost d’espais creatius! Quina manca de reflexió crítica, arrebossa asèpticament l’esgarrifant buidor de públic de la performance! Quants calers ens costen aquestes xorrades als dinesr públics?

Però aquesta buidor és la tònica general tant del parc com dels edificis que l’envolten. Fa joc amb el no res que queda dels milions invertits en publicitar un paradís fictici al barri. El que venien com un corn de l’abundància és un forat negre que s’enpassa el futur i esborra tot horitzó d’esperança. L’espiral descendent és caiguda en barrina de tota la ingenieria financera en que es fonamenta el 22@. I l'ensopegada contra la dura realitat del terra, ens l'enduem els de sempre.

El primer de Maig que no va ésser televisat.

En data tant assenyalada per l’onomàstica proletària, les televisions públiques i privades tenen un acord no escrit. El cas és que la resta del any també, no parlo d’un pacte puntual, sinó indefinit. Doncs això, que el dia del treball tenen com protagonistes mediàtics els sindicats grocs i prou.

Movilitzacions com la del Dissabte a la tarda, protagonitzades pels moviments socials barcelonins ( amb gran èxit de convocatòria) i “performances” com l’okupació durant mitja hora del hotel mandarin oriental ( 5 estrelles i algun meteorit) sembla que no son notícia que calgui comentar.

Tampoc expliquen la cacera que els antiavalots de’n Sauron practicaren en sortir-ne els manifestants. Hi van identificar a dotzenes de persones, a centenars de metres del Passeig de Gràcia, sols per donar sortida a la seva frustració. Acabaven de quedar en ridícul i buscaven una satisfacció en la venjança indiscriminada. Tot i així, no tenien res de que acusar a ningú i a despit seu, no feren cap detenció.

Però l’emprenyamenta encara els durava davant l’acció dels companys de la C.G.T. en defensa del dret a recuperar el patrimoni sindical de les urpes quintacolunnistes dels sindicats “majoritaris”.

Aquesta “democràcia” i el seu dret a la informació, a la justícia, al treball, a l’habitatge digne, a la divisió de poders, a l’us social de la propietat privada, i un llarg etcètera, cada volta sembla més un relat de terror. A les actes dels plens dels parlaments els hi grinyolen les frontisses més que en “les històries de la cripta” i la “sacrosanta constitucion” es clavada a un conte de por escrit per l’Edgar Allan Poe, durant una nit d’insomni, on la inspiració literària patís un rampell de visceralitat destralera. La tragèdia Grega està servida.

( fotos de la sortida dels manifestants del hotel, pastorejats pels antiavalots)

Una de pancartes poblenovines i piratejos urbanístics.

D’entre un gran munt d’exemples d’urbanisme delirant, que malmeten el territori en benefici d’uns pocs, el P.E.R.I. de Diagonal Mar destaca com paradigma d’oasi Català en un Poblenou tropical. Tots els partits polítics amb representació parlamentària, amb el silenci còmplice de quasi totes les AAVV, van permetre que el Fòrum 2004 fos la maniobra de distracció perfecte per a dissimular i difuminar responsabilitats. Feren naufragar el dret a l’habitatge contra els esculls especulatius del 22@ per apoderar-se del botí.

La tàctica no és nova, doncs temps era temps, ja hi havia individus amb la mateixa cobdícia i manca de principis ètics.Per enriquir-se amb la desgràcia aliena, encenien fogueres en la costa en les nits de tempesta, feien creure als vaixells que aquella foguera era el far, i enviaven a la nau amb tota la tripulació cap a la mort segura, ofegats sota les onades. L’endemà en la platja, podien banyar-se en or amb els beneficis de la venda de les restes que la mar els retornava. La diferència amb ara, és que abans aquestes coses es perseguien judicialment i estaven socialment mal vistes.

Però no per ja sabudes, deixen de ser punyents esgarrapades en les pupil·les, les pancartes que “decoren” l’edifici de Diagonal 55 ( la "nova llar" dels antics habitants del passatge cusidó). Carregades d’una poesia visual que apunyala les consciències, s’espliquen per elles mateixes. Així doncs, ens abstenim de comentar-les i ens limitem a demanar-vos que les llegiu i reflexioneu.

Ja és primavera en Can Ricart!

Segons ens informa la comissió d’observacions ornitològiques diverses, ja han tornat les obscures orenetes, de Can Ricart, els seus nius a penjar i altre volta, amb l’ala en les desvidrades finestres, juganeres trucaran. Saben d’altres anys que tenen la teca per llur descendència assegurada, doncs mosquits tigre farcits de sang veïnal no els hi faltaran pas.

Però les emplomades sagetes negres no són, ni de bon tros, les mestresses del seu espai aeri, dominat per la gavina argentada i el seu estol. Seves són les fosques ombres que ens sobrevolen amenaçadores. Un cop començat el període de les nidificacions ocellaires generalitzades, les conegudes com a rates aèries, corren a enfilar-se al lloc de màxim privilegi: El cap d’amunt de la xemeneia, 30 metres per sobre les naus sense sostre del nostre B.C.I.N. És evident que l’instint primaveral no coneix aturador, ni respecta suspensions prorrogables o normatives urbanístiques, ni de civisme. També queda clar que les lleis de la selva són la jutgessa i el botxí que governen dins d’aquest patrimoni cultural, històric testimoni de qui som i d’on venim.

Els altres nínxols ecològics d’aquest gran reservori de natura urbana són colonitzats per tota mena d’aus i insectes, mamífers i rèptils, amb la feromona reproductiva en efervescent ebullició. Les males herbes floreixen esplendoroses, pintant de grocs i verds el gris-ciment de tantes hectàrees sembrades de runa. La primavera trompetera rebufa amb força els seus ensordidors cants de sirena, que amenacen el recinte amb el mateix final que el que tingueren les malaurades muralles de Jericó. I es que, amb tant de mal bitxo suelto, “el asunto de la jodienda no tiene enmienda”.

Els transformadors elèctrics del nostre districte.

Ara fa uns pocs mesos, un tràgic succés va tornar a sacsejar la tranquilitat dels nostres carrers. Un adolescent i dos bombers es van electrocutar amb fatals conseqüències, en un transformador elèctric no senyalitzat de la Verneda.

La mort d’un treballador públic en acte de servei, era clarament prevenible i evitable amb una mica de voluntat política per la cura en la seguretat dels vianants. En poc temps portem una dona morta per la caiguda d’un mur i un nen aixafat per un tub gegant, al que s’afegeix aquest últim incident luctuós.

Cal recordar que en els plans urbanístics del 22@, els transformadors elèctrics són equipaments pel barri, i reconeixem en honor a la veritat que, en el C/ Joan de Malta hi ha un cas en el que això és veritat.: Una caseta mig transformador i mig habitatge. En aproximadament 12m2 un ex sense sostre hi ha trobat aixoplug, a tocar d’un altre equipament pel barri com l’hotel Me (foto Primera).

Altres casetes com la del descampat del Camí antic de València cantonada amb C/Bilbao, tot i exercir extraoficialment com narcosala de venopunció pels toxicòmans del barri, en no tenir els accessos adaptats per mobilitats reduïdes ni programes d’intercanvi de xeringues, no compleix les normatives de qualitat exigibles( foto tercera).

Sort en tenim del sarcasme artístic graffitero que ens decora, (de tant en tant i fins que BCNeta no atempta contra la seves obres), el nostre paisatge i paisanatge gris de cada dia ( foto segona).

Els ferrovellers es passegen en camió pel damunt de les troballes arqueològiques!

Fins ara, la recollida de metalls dins de l’antic recinte fabril de can Ricart requèia en els rodamóns que saltaven les tanques per endur-se canonades de plom i fils de coure. Però amb la flamant posada de la primera pedra virtual de la casa de les llengües i la nova companyia de seguretes ( amb el sarcàstic nom de “protección patrimonios”), el negoci pren majors proporcions.

Hauran pensat que ja anava essent hora d’expremer industrialment els abundosos nínxols de matèries primeres, encara que en passar amb el camió (Matrícula B-6625-JC) pel damunt de les troballes arqueològiques, es provoqui algun esvoranc. La suposada protecció del nostre patrimoni històric i de la vila romana que si ha trobat, no sembla tant prioritari com garantir el correcte reciclatge dels materials que fan nosa al atemptat arquitectonic que volen perpetrar.

El diccionari Pompeu-Fabra es queda curt en adjectius per a calificar el nivell d’hipocresia municipal, autonòmica i estatal amb la que ens fuetegen impunement. Sense anar més lluny i continuant parlant de materials arcaics rovellats, un exfalangista procurador en les corts de la dictadura del generalísimo (durant tres legislatures) i públic enemic de que Catalunya tingui comitè olímpic propi, disposa la seva capella ardent dins del palau de la Generalitat tripartida. Els mateixos que, quan els interessa, branden la bandera de la recuperació de la memòria històrica, fan ara exercici públic d’amnèsia desvergonyida.

Davant l’esmentada mancança lingüística del nostre estimat idioma, ens veiem obligats a recórrer a una expressió extrangerament castiza, del país del costat (que el mort recent tant estimava) per definir els gripaus que ens fan empassar: “Manda huevos!”

Barcelona decideix ja té pregunta i data, però pinta un futur incert .

Aquest dissabte passat l’assemblea d’entitats de la plataforma Barcelona decideix ha marcat quina hauria d’ésser la data de la consulta. Pretenen o pretenem (l’A.V. de Can Ricart també és sòcia d’aquest club) que sigui efectiva per l’Abril de l’any que ve. Però jo,personalment, tinc seriosos dubtes que s’arribi a materialitzar la gesta.


D’entrada, la pregunta aprovada vincula una Catalunya independent a la pertinença a la unió europea de mercaders. Això sols, ja fa que pràcticament la totalitat dels moviments “antisistema” deixin de sentir cap sinergia positiva vers l’intent proposat de democràcia directa. Com si anéssim molt sobrats de gent!

D’altra banda, el comportament de la classe política professional que patim des fa lustres segueix sense variar. Continuen mantenint l’habilitat d’afavorir els seus interessos personals pel davant dels del país que diuen defensar, amb una impunitat electoral que insulta la intel•ligència de la societat.


És evident que la possibilitat que les associacions i entitats s’autorealitzessin al marge del que ells controlen, simplement, no ho poden tolerar. Per això tenen militants alliberats i d’altres panxes agraïdes, que dedicaran moltes hores de temps per encapçalar comissions i comitès diversos. La cosa no se’ls hi pot escapar de les mans.


Mentre, la gent del carrer que intentem sobreviure en aquesta ciutat cada volta més hostil, la que formem el “gruix de la tropa” en el combat del dia a dia, tenim la moral de victòria més baixa que la dignitat dels nostres representants parlamentaris. Contemplem horroritzats la tremenda indiferència col.lectiva amb la que, enmig de la via pública i a plena llum del dia, es violen sistemàticament els principis de divisió de poders, de llibertat d’informació o d’us social de la propietat privada ( per dir-ne només tres i no fer la llista gaire llarga). Entre tant ens entretenen amb espectacles judicials esperpèntics, que tenen una mica de Jon Cobra i un massa de Curri Valenzuela.


Aquesta suposada democràcia, filla de la magnanimitat borbònica i hereva de la impunitat postfranquista, continua fent certs els versos d’en Maragall que asseguraven que caminem orfes de llum sota d’un sol que crema. La diferència és que fa cent anys, la vaca cega del poema, aixecava al cel l’embanyada testa i amb un gran gest tràgic, parpellejava damunt les mortes nines. Ara, avancem en cercles, igual d’invidents ( cecs ja no és políticament correcte), però cap cots sota el pes de tanta banya i sense dir ni “mu”. S’acusarà d’eixelebrat perillós qui, rumiant truites, plantegi la possibilitat de parpellejar,per si de cas fos anticonstitucional!


Certament, es manté l’antiga afirmació que podríem disparar ( metafòricament) i obrir foc a discreció contra el ple del parlament de Catalunya, sense gens de por d’acabar tocant a algun patriota.

Joan Marca i Tristan, president de l'A.V. de Can Ricart.

Un nou vídeo filmat dins de Can Ricart.

Els amics de http://proyectoritual.blogspot.com/ han filmat el vídeo:

http://vimeo.com/10488914

Entre d'altres localitzacions, a l'interior de la nau del rellotge, on ha d'anar la futura casa de les llengües. També han filmat uns fragments de cinta al descampat del costat de la Escocesa, entre els restes arqueològiques dels dipòsits de tenyit de teixits, doncs hi havia una empresa del ram de l'aigua.

Mes enllà dels presumptes mèrits artístics dels actors i els guionistes, paga la pena de veure'l per comprovar l'estat d'abandonament del nostre patrimoni cultural. És la prova gràfica de com una quadrilla d'encaputxats, a plena llum del dia, poden perseguir-se, rebolcar-se, escridaçar-se i fer el freaki, bo i filmant-se a l'interior de les runes del nostre patrimoni cultural.

Mentre la jovenalla poblenovina s'entreté jugant a disfressar-se i penjar les imatges al Internet, Hi ha polítics professionals d'omplir-se la boca amb la protecció arquitectònica i la butxaca amb el 3% de les plusvàlues. Així està el pati!.

Els tripijocs tripartits quintupliquen el nivell de la desmesura que els definia fins ara.

Diu que, ara fa uns 2000 anys, hi hagué un ilusionista que multiplicava els pans i els peixos, bo i transformant l’aigua en vi. Avui en dia, amb les noves tecnologies que tot ho dupliquen, els trucs arcaics han quedat una mica desfasats.

Per tal de que no decaigui l’espectacle, s’ha de rinxolar el rinxol circense amb el més difícil encara. Superant el seu propi llistó d’altes cotes d’esperpentic surrealisme, els “responsables” tripartits que ens malgovernen llencen sense pudor ni vergonya projectes estrambòtics, a quin més car: En els temps que corren, es gastaran 30 milions d’Euros( pel cap baix) de diners públics en l’experiment que anomenen la casa de les llengües.

L’esperverant xifra de despesa la repartiran entre els 18 milions que permetran a la Benedetta perpetrar el seu atemptat arquitectònic contra el nostre patrimoni cultural, i els 12 que “invertiran” en l’interior de l’invent, entre ordinadors vacil.lons i pantalles gegants amb tecnologia LED. S’ha d’advertir, però, que la xifra de 18 milions es pot veure incrementada davant el “no problema” de la troballa d’una vila romana.

Les excavacions arqueològiques sembla que han ensopegat amb un suposat mosaic del segle I, els fonaments d’un mur exterior i un tros de via pavimentada que duia fins la porta d’entrada. Segons paraules dels responsables municipals, les restes tenen una qualificació d’escadusera importància.

Però encapçalant el rànquing del a veure qui la diu més grossa, tenim al presumpte senyor Balcells Gene, al respondre quan l’interrogaven respecte a Can Ricart. Aquest diputat del grup socialista-ciutadans pel canvi, nega que hi hagi deixadesa en la protecció d’aquest B.C.I.N. on no ens consta que hi hagi posat els peus (tret que vingués al concert del cantamanyanes brasileny de s’hora baixa). Arriba a afirmar que la responsable de la destrucció de 34 petites i mitjanes empreses amb 250 llocs de treball pel barri és: LA DINÀMICA ECONÒMICA DE LA CIUTAT !!

Caldrà agrair-li a aquest presumpte senyor que ens assenyali l’autèntica ma negre que, des de l’hombra, ha boicotejat el model de millor botiga del món mundialitzat.

Hi ha un complot judeomasonic en contra de la púrria vaticana!.

Aquests darrers dies d’alt contingut processionari, em pogut contemplar la pelegrinació solemne per un autèntic viacrucis catòlic, apostòlic i romà, d’un individuo amb bàcul i mitra. El cap d’estat d’un petit país confessional europeu, sembla que ha quedat en evidència, com a còmplice per omissió de la violació d’uns pocs milers de criatures prepuberts. Quanta maldat hi ha pel món, Deu meu!.

Doncs resulta que hi ha fonamentades “xafarderies” que parlen de presumptes sodomitzacions d’escolanets darrera de les sagristies i de hipotètiques fel.lacions de penitència dins dels confessionaris. Les viperines llengües blasfemadores, també malparlen de la complicitat del sant pare en tots aquests afers, en encobrir-los per evitar l’escandol.

S’afirma que els pederastes amb sotana, tenien prou amb penedir-se i prometre resistir-se una mica més a la temptació de la carn tendre, per a ser canviats d’arxidiòcesis i aquí pau i desprès glòria. Les víctimes de les agressions eren criminalitzades per pecadores i amenaçades amb l’excomunicació si s’anaven a explicar-ho a ningú. Calia que cerquessin consol en la resignació cristiana i preguessin molt per la salvació de la seva ànima, bo i carregant en vot de silenci la pesada creu del seu calvari.

Que l’encubriment organitzat donés patent de cors als delinqüents per a seguir amb les activitats fornicadores durant mitja dotzena de lustres, no semblava que preocupés tant com el “que diran” les beates temoroses de nostre senyor quant surten d’escoltar missa. Ara, enfrontats a la repugnant evidència, els socerdots pretenen tirar pilotes fora revifant el fals debat del celibat. També els polítics plagien l’estratègia de la multinacional bimilenària en parlar de llistes obertes quant se’ls pregunta per la desafecció abstencionista o quan treuen la financiació dels partits per desdibuixar la corrupció generalitzada. Quan els parroquians no estan per hòsties i comencen a creure que l’única església que il·lumina és la que crema, la cultura judeocristiana recorre als clàssics trucs dels trileros i les grolleres maniobres de distracció (que tant be els hi han funcionat des del llibre del Gènesi).

Davant el fariseu escenari de dolosa indefensió de les víctimes, l’eclesiàstica afirmació que sentència : “deixeu que els nens s’apropin a mi”, pren un caire del tot sinistre. “Virgencita, virgencita, que me quede como estoy!”.

(fotografies d'un socerdot a les portes de La Meca especulativa de Can Ricart, a punt de beneïr la sacrosanta plusvalua requalificatòria)

La casa de les llengües i els desnonaments silenciats

La capacitat humana d’ignorar, en el seu dia a dia, les paradoxes (que l’incomodarien si hi pensés gaire), no deixa mai de sorprendre’m desagradablement. Des de sempre, el pantxacontentisme ha estat una característica que ens defineix com espècie; però quan més avança l’autoanomenada civilització del benestar, pitjor anem. La hipocresia social amb la que comencem el segle arriba al paradigma estrambòtic amb els plans urbanístics del Poblenou. Materialitzats en forma del formigó armat i parloteig fal•laç, coronen la destrucció dissenyada des del 22@ amb uns grans lucres que enriqueixen a uns pocs privilegiats. Com diu la popular corranda:

Amb una mare mentidera
i un pare lladregot,
el 22@ es sembla
massa als seus progenitors!

Damunt les runes de l’antic barri, i esfilagarsant les restes de teixit associatiu, apedacen la misèria generalitzada amb individualisme competitiu. Amb maniobres de distracció prestidigitadors, allunyen l’atenció d’escàndols inqualificables: A tocar de la nova casa de les llengües, hi ha veïns de tota la vida en risc de desnonament proper i famílies de rodamóns cercant ferralla de subsistència entre la indiferència emocional col•lectiva.


La flamant casa de les llengües és un nou equipament inventat per no se sap qui, que no s’ha fet mai enlloc del món, que no queda clar com quedarà i que costarà uns 18 milions d’Euros de diners públics. La ferum del Fòrum 2004 i els farsants que no permeten que la realitat els hi espatlli una bonica història, s’ensumen des d’una hora lluny.


El veïnat de tota la vida en risc de desnonament massa pròxim és, entre altres, els expropiats expropietaris d’un habitatge en l’antic passatge Cusidó. Recordem una vegada més, que els pagaren el que era casa seva a preu de cadastre, en nom del be comú. La paupèrrima indemnització la invertiren en donar l’entrada d’uns pisos nous, a preu de bombolla, dels que ara no poden fer front a l’estratosfèrica hipoteca.


Les famílies de rodamóns i sense sostre, malvivint pels descampats de la recollida d’engrunes, son part del nostre paisatge i paisanatge des de l’inici de l’actual mil•lenni. Les polítiques antiexclusió tripartites fracassen estrepitosament en resoldre aquests tipus de problemes subsistencials. En paraules de l’actual regidor Narvaez: “Això sols ho resoldran les excavadores”(dedueixo que tirant-hi terra damunt l’assumpte).


L’estrambòtic mosaic que resulta d’aplicar obstinadament la maximització especulativa és un barroer collage de gent sense casa i cases sense gent, zones verdes entre els rails del tramvia, aturats entretinguts en mirar les obres d’enderroc de les naus industrials que aixoplugaven els seus antics llocs de treball i regidors municipals que inauguren els magnífics plans E zapateristes sense cap oposició social al respecte. On són els presumptes intel•lectuals d’aquest maltractat país mentre tant? Doncs estan en programes televisius matutins, fent de contertulians frivolitzadors i de banals comentaristes de xerrameques. Disfressen amb parracs de pseudoètica les seves complicitats (per omissió, en el millor dels casos) amb el sistema que els peixa. Com confessava al principi, hi ha capacitats humanes que, malauradament, no deixen mai de sorprendre’m.

Encara ens caldrà lluitar molt per defensar els nostres drets lingüístics

Una sentència recent acaba de condemnar una ciutadana catalana a pagar una multa de 180€ per una "falta de respecte a l'autoritat" que es concreta en haver-se dirigit reiteradament en català a uns agents de la Guàrdia Civil, a l'aeroport de Girona.

Tant Òmnium Cultural com la Plataforma per la Llengua, que han assumit la direcció lletrada del cas, interposaran recurs d'apel·lació davant l'Audiència Provincial de Girona, entenent que cal reparar aquesta discriminació lingüística.

La discussió entre la dona condemnada i els agents va començar quan els segons van voler obligar-la a parlar en castellà contra la seva voluntat, cosa que ella va desobeir d'acord amb els seus drets reconeguts legalment.

En una nota remesa aquest dijous, les dues entitats detallen que la seva clienta ha estat condemnada al pagament d'una multa de 180€, malgrat que el fiscal en demanava 200€, per una falta de l'article 634 del Codi Penal -falta de respecte a l'autoritat.

Al respecte, el text subratlla que "cal tenir en compte la legislació vigent", que permet parlar sempre en català a Catalunya. No obstant això, i segons aquestes dues entitats, la discussió entre agents i clienta es va iniciar quan la segona es disposava a agafar un avió a l'aeroport de Girona, pel fet que en dirigir-se als agents ho va fer en català.

Els agents de la Guàrdia Civil van exigir a la dona que se'ls dirigís en castellà, i davant la seva reiterada negativa van decidir sancionar-la, amb una denúncia que ha desembocat en el judici que ara l'acaba de condemnar a l'esmentada sanció econòmica.

En aquest sentit, Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua han anunciat que recorreran la sentència presentant un recurs d'apel·lació davant l'Audiència Provincial de Girona, entenent que es tracta d'una discriminació lingüística que cal reparar.

Les industries de la guerra continuen corrompent el barri.

L’esfilagarçat teixit associatiu del Poblenou no és gaire llepafils a l’hora d’acceptar les engrunes del negoci genocida. Els beneficis econòmics de la venda d’armament, desprès d’omplir curullament les butxaques més inconfesables, en dediquen les escurrialles ensangonades a rentar la seva imatge corporativa. I sempre troben una ma parada, que no te escrúpols de tacar-se amb diners bruts.

Ja fa més d’un lustre, Indra i altres de la mateixa calanya, patrocinaven el Fòrum 2004, que havia de portar la pau al món, i tal i tal. Un any després, regalaren uns quants ordinadors que se’ls hi havien quedat antiquats a les associacions de la coordinadora d’entitats, que ansiosament feren cua per rebre l’almoina. L’any passat, Hangar i Niu tampoc varen fer cap lleig al inside 22@ ni a la podridura ètica que comporta fer suposat art a costa de les persones rebentades a bocins pels productes fabricats pel seu patrocinadors.

Aquest any “l’afortunat” que rebrà el xec solidari amb els morts d’Afganistan serà l’A.V. de Diagonal Mar. El proper cap de setmana faran una calçotada amarada de defuncions alienes. Potser fins hi tot celebrin que l’estat escanyol ha ascendit fins el nº5 del rànquing d’exportadors d’armes del món, sense deixar d’ésser el primer venedor de municions al Àfrica subsahariana. El netwnosequè responsable d’aportar un xip al radar de seguiment d’objectius del míssil Tomawaux els hi financia l’esdeveniment. Tot i així, el tiquet s’anuncia a 17 Euros: “Pa mear y no echar gota”.

Entrevista radiofònica a Radio Contrabanda

Comptem amb la presència de Joan Marca, president de l’Associació de Veïns de Can Ricart per explicar-nos quins interessos hi hagut darrere l’enderrocament d’aquest espai catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, que va ser la plataforma salvem can Ricart i altres potineries que ha viscut l’històric barri obrer.

A més, trucades d’oients que ens donen la seva opinió en lírica i prosa sobre l’assumpte; inaguració del Cabaret Lancaster i molt més.

Música en ruines: Joan Vinuesa, Maquina, La Tropa (des del Mas Gornal, Vich), Lokos x tu culpa, Atrako a mano armada (amb l’ajuda de Rinkonete en tu retrete i del innombrable) i Albert Pla.

Notícia mare a: http://majaras.contrabanda.org/2010/02/21/can-ricart/

(clica per escoltar el programa)

Jornada de portes obertes a la casa de les llengües.

La buidor de gent més rotunda està presidit les jornades de portes obertes, de la casa de les llengües que pretenen perpetrar en can Ricart. El trist paisatge de l’esdeveniment consisteix en dues sales desertes de veïnat ( una en una nau i l’altre en una carpa) i una plaça embalsamada que les separa, tant orfe de persones com curulla de vida estava fa pocs anys. Sols convidant a canapés als autocars del incerso aconseguirant fer-hi venir públic.

Això si, aparells interactius a dojo i pantalles de plasma en escreix, delaten els munts de diners "sense amo" malversats inútilment. Malaguanyats fons econòmics en un districte, on fa pocs dies, hi va haver un bomber que morí electrocutat en un transformador elèctric no senyalitzat. El pressupost s’inverteix segons les prioritats polítiques del govern municipal consideri més escaients..

De poc ha servit, a l’hora d’atraure públic, l’apologia publicitària de “El Periodico” de divendres 27-2, pàgina 53. El presumpte periodista Eduard Palomares hi escriu barroeres desinformacions, bo i entrevistant a la Benedetta. Amb aquesta fórmula de pseudoreportatge monogràfic hipocritament titulat “recuperació del patrimoni històric”, s’asseguren un carrusell de mentides, a quina més grossa.

La “senyora” Tagliabue afirma literalment que volen descobrir amb carinyo la història que hi ha al darrere del antic recinte industrial de Can Ricart, i sorprendre al ciutadà amb una joia amagada que actuarà com un oasi dins del 22@. Davant d’afirmacions com aquestes, l’alçada del nivell de falsedat ens deixa bocabadats i esmaperduts. La caricatura més esperpèntica enfrontada amb la realitat de l’evidencia, intenta inútilment imposar-se, mitjançant maniobres de distracció que dissimulin jocs prestidigitadors (que pretenen ésser màgia).

La part privada del recinte, paradoxalment, està molt més circulada que la de propietat pública. S’hi han vist freaquis disfressats de paramilitars, jugant a fer maniobres de campanya, i armats amb gualqui-talquis, prismàtics i parafernàlia diversa de camuflatge. S’hi veuen autoanomenats artistes passejant a la recerca d’inspiració i sense sostre cercant ferralla amb que guanyar-se el pa del dia. S’hi van veure geòlegs agafant mostres del subsol amb intrigants intencions. En fí, una autèntica rambla de fauna urbana, digne d’un documental de’n Fèlix Rodriguez de la Fuente.

Ara tot just fa un any d'això:

El neolerrouxisme poblenoví ataca de nou.

El neolerrouxisme poblenoví ataca de nou.

En ple segle XXI, el despotisme pseudoil.lustrat passeja deslligat i lliure de morrió. Sense anar més lluny, un dels comissaris polítics d’Iniciativa que porta més anys infiltrat en el moviment veïnal del barri, continua fent el joc del policia bo, front l'ajuntament dolent. El mateix personatge que anava de nº 31 en les llistes al parlament, pretén fer colar el seu fals radicalisme protagonitzant estrambòtiques maniobres de distracció.

Per tal d'eludir les enormes responsabilitats del seu partit polític en la generació d’una plusvàlua cent milionària en la requalificació dels terrenys, desvia l’atenció amb xerrameca conservacionista de la clau veritable del problema : l’estafa piramidal immobiliària originada pels plans urbanístics especulatius.

Certament, la crisi més xunga que patim és la de valors, que ens aboca a la mexicanització social. Exmenbres de la desapareguda plataforma Salvem can Ricart, acompanyen la hipòcrita escenificació, coneixent perfectament el pa que s’hi dona. No sabem si ho fan per por a perdre alguna subvenció o be per no posar en perill cap posibilitat de fer carrera politico-social, però col.laborar en certes pantomimes de places limitades , al costat de segons quins mercenaris, parla molt poc de be sobre qui hi participa. A nosaltres no ens hi veuran el pel!.

El lamentable estat de la torre del rellotge.

Durant més de cent anys, la torre del rellotge de Can Ricart va marcar els tempos al barri menestral del Poblenou. Els orificis circulars de la part superior de cada façana, avui buits com ulls bornis, eren abans quatre esferes simètricament numerades del 1 al 12. Circulant-hi pel damunt, dues agulles de diferent longituds, dibuixaven en girar les hores oficials a molts metres a la rodona.

clicar sobre foto per ampliar

Ja fa molt temps que va perdre la cúpula punxeguda que la coronava, aixoplugant en l’interior les campanes que tocaven les hores i els quarts. Inicialment, la torre era com uns 10 metres més alta, gràcies al seu barret farcit de cronometrats picarols. Malauradament, la dringadissa monetària va substituir el musical carilló, molt abans que ho fes en Fèlix Millet al Palau.
(També en aquest sentit, Can Ricart va ser pioner).

El que avui en queda de la maltractada estructura, s’esquerda i es fissura, masserant-se a sol i serena. Des de l’incèndi provocat (fins ara impune), les naus que l’envolten resten orfes de sostre.

Les flames convertiren en carbó vegetal les Bigues de fusta, provocant la caiguda de les taulades. Les cendres de la combustió, les cagarades de gavina, el compostatge dels coloms morts i l’orina dels gats que marquen territori, amalgamats amb els bacinets de maons amb lustres de solera i d’altres runes, han fet acumular més d’un pam de magnífic substracte adobat. Això a permès l’arrelament a tot un jardí aeri de males herbes penjants, a l’alçada dels que Nabucodonosor II va ordenar construir en Babilònia.

Durant els mesos de març i de setembre de l'any passat, ja varem denunciar com d'abandonada a la seva sort estava la construcció. L’inspecció veïnal del mes de febrer ha deixat en evidència l’extrema perillositat de l’indret, farcit de traicioners forats. Malauradament, aquesta serà la última vegada que m’enfilo a fotografiar l’estat de degradació en que es troba aquest bé cultural d’interès nacional, propietat municipal. El risc de prendre mal aconsella que no torni a temptar la sort.

La permacultura mal entesa que s’hi “practica”, ha fructificat en benefici de tant sols uns pocs especuladors, mentre el veïnat rep per totes bandes diverses menes de perjudicis.
Si en anteriors articles comentava que el que passa en la part privada del recinte “te delicte”, ara hi afegeixo sense cap dubte que el que hi succeeix en la part pública “no te perdó de Deu”. Per la meva part, continuaré tossudament publicant les proves gràfiques, com a denúncia per a que, si més no, la història jutgi als responsables.


Fotos (febrer de 2010) i text de Joan Marca.

Concurs de disfresses del carnaval 2010.

La comissió de farres diverses de l’A.V. de Can Ricart, després de dilatades deliberacions, ha tingut a bé fer públic el resultat del concurs de disfresses d’enguany :

-Tercer premi per l’aconseguit duet “autoanomenats sindicalistes, sortín d’una reunió amb un monarca amb el que tenen més aspectes en comú que no pas diferències”.


-Segon premi per la comparsa “Cementiri nuclear al 22@”, per la seva cívica aportació al cúmul d’idees municipals esperpèntiques.


-Primer premi per la inefable performance anomenada “Parella d'antiglobis passats de globo”, per l’exemple en la participació ciutadana dels sectors veïnals més vacilons.

Totes i tots els premiats poden escriure a canricartenderrocat@gmail.com per a demanar-nos un tros de runa selecte amb certificat de garantia.