Botiflerisme estatutari? No, Gràcies!

Davant l'evident naufragi del projecte de "reformar" la situació nacional, ens cal cercar sortides èpiques al atzucac actual. Els clàssics asseguren que la força d'una nació es mesura pel número de fusells que la defensen. Sota aquesta perspectiva, s'entén lo malament que ens va.

Per això proposem cercar inspiració en els clàssics de la lírica patriòtica:

La Campana de Sant Honorat

Quan s'anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.
I quan la llengua de la nostra gent
anava renegant d'odi i de gana,
quan s'esberlava el pit d'algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava y cridava a sometent.
I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l'espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat,
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixaven tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.
I despres quan vingue la mala nit
i s'ensorra per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana,
cementiri, miseria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.
Quatre anys mes tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perque havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.
La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s'ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.
Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.
Que si aixeca la forca i el punyal
i l'ungla de les besties s'escomana,
a la campana no li fa cap mal,
perque el so de la campana es inmortal,
i encara sona la campana!
Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l'orella molt rasposa,
qui l'aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.
Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
- no és el cor que us enganya -
tant si seguiu les mentes del camí,
com si palpeu amb la rella dins les mans,
tant si el rem un fadiga o us aplana,
si sóu pobres, cridaires bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val, que sou catalans,
hi ha alguna cosa que us farà germans
aquest so i aquest plor de la campana!
La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxi ni foc cruel
de mal no poden fer-n'hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, aixó rai!
Se'ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la campana.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

Capitalisme de casino i pau de cementiri.

Les normes del tripijoc financer son el paradigma de la llei de l'embut. L'últim exemple demostratiu de que les diferències de tracte son sempre una qüestió de tamany, ha estat l'oferta d'amnistia fiscal que hisenda fa davant l'aparició casual de 3000 contes secrets en Suïssa.

Enlloc d'aplicar-lis directament el codi penal vigent i tancar-los preventivament en Can Brians, a l'espera de judici, se'ls hi dona un altre oportunitat. Els possibles 4 anys de presó queden doncs en un recàrrec del 20% del valor del defraudat ( diuen que uns 6000 milions d'Euros). Hi ha qui sempre tenen calculats tots els riscos de qualsevol inversió.

Mentre en Toronto, entre les reunions del G-8 i del G-20, diu que es gasten 1000 milions de Dòlars per a parlar d'austeritat. Els irresponsables que governen els països més poderosos del món, riuen i xerren entre còctels oficials i sopars de gala. El bon rotllet entre ells sempre és motiu “ de honda satisfacción” pels mercats internacionals i els opinadors del circ televisiu, que diuen que plou mentre se'ns pixa'n damunt.

En l'altre extrem, els febles sempre són criminalitzats. Un cruel exemple d'això és la culpabilitat públicament condemnada dels atropellats pel tren en Castelldefels. Segons sembla hi ha una normativa de disseny d'espais de pública concurrència que obliga a dues sortides com a mínim en tot espai on s'acumulin més de 100 persones. Si el pas elevat estava tancat i sosl hi havia el soterrat com única sortida, i ja ho havia advertit una regidora des del consistori, la pregunta és: Que fan les càmeres dels méSS merda a la cacera d'usuaris de RENFE que creuïn incorrectament les vies? Que potser porten comissió de les multes esperpènticament elevades? ( entre 6000 i 30.000 Euros!!!)

Les estacions de Metro del barri de poblenou (línia 4) sols tenen una sortida al carrer. Si la propera revetlla, algú carregat de material pirotècnic, tingués una malaurada ensopegada amb una burilla mal apagada, per on fugiríem els usuaris i les usuàries? Quines multes haurien de pagar els directius de T.M.B. Davant d'aquesta imprudència?

El capitalisme de casino ens dona sempre el pitjor joc, amb cartes que no lliguen i sense roses. Però de la ma del mestre Ovidi, trencarem la baralla; canviarem la partida, quebrant la banca. Anirem d'oros i copes, amb reis i asos; i amb dos cavalls per córrer, quan pintin bastos!

Text de Joan Marca i poemes visuals de Joan Brossa.

Homenatge merescut.

Avui fa vint que l'escriptor Manuel de Pedrolo va morir, aniversari que el poble d’on era nat, l’Aranyó, recordarà aquest dissabte amb l’espectacle Recital de silencis, que deurem a Xavier Garcia.

Molts dels seus llibres foren censurats per la dictadura franquista, cosa que explica el desfasament entre el moment en què foren escrits i l'any de publicació. L'escriptor era partidari de la independència i del socialisme, de la sobirania plena del país i de les persones, posició clarament expressada, per exemple, en el seu dietari. Des del bloc "La Panxa del Bou" es proposa que els blocaires catalans recordin la figura de Manuel de Pedrolo

Per saber-ne més:

1990 Mor l'escriptor Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo

Fundació Manuel de Pedrolo

El Jonc

Can Ricart vist des del google.

Gràcies a les noves tecnologies com les del google earth podem veure el recinte de can Ricart, des de diferents punts de vista, entre altres contrades planetàries.

Jugant amb la funció del 3D i amb les imatges de satèl·lit reals, veiem com estava el recinte quan varen fer les fotos, a mig enderrocar algunes de les naus . Ara està tot més malmès i curull de vegetació post-industrial.

Però n'hi ha que davant d'això, s'amoinen d'altres detalls, com el funcionament dels seus invents de disseny exclusiu i preu estatrosfèric. Mentre lo del google és gratis, les pijades del parc central han convertit l'espai en el pipican més car del món.

La ruta d'Indiana Jones.

Davant la sagnant crisi de model turístic que pateix la ciutat, l'associació veïnal de Can Ricart volem generar propostes en positiu. Per això prediquem amb l'exemple i engeguem iniciatives emprenedores al marge de Barcelona Activa.

La última pensada que hem tingut ha estat promoure el turisme cultural i d'aventura al barri. Per tant, sota el nom de” La ruta d'Indiana Jones” proporcionem una interessantísima excursió arqueològica, farcida de descobriments i perills, com en les millors pel·lícules de Boliwod.

La passejada entre les runes engolides per la vegetació feréstega, gairebé isarda, i les constants troballes patrimonials que esquitxen el recorregut, no deceben a cap dels participants. Com a evidència gràfica publiquem la cara de satisfacció del “guiri” ( el senyor més baixet) que provenia d'un bonic pais anomenat Kurdistan, a la recerca d'emocions fortes. La foto amb el guia local que proporciona l'A.V., Sota l'ombra del bosquet de les acàcies, comença a ser un clàssic entre els indòmits visitants del recinte.

Tant de bó que des de l'àres de promoció econòmica del municipi en prenguin bona nota de la proposta i en facin publicitat internacional.

De tant en tant, alguna alegria.

El cant del poble:

Joia, catalans cantem,

Cantem amb l'ànima.

Un crit i una sola veu:

Millet és dins la gàbia!!!

L'hotelet no se requalifica,

el gran negoci és fracassat

Fora els ultratges, lluny la mentida,

que en Millet a la fi és engabiat!!!

Ara que sembla que comencin a aixecar les catifes dels palaus i que la catipén de claveguera ofèn fins a les pituïtàries més insensibles, encara hi ha esperança que algú investigui la requalificació urbanística de can Ricart. Els beneficis especulatius del 22@ multipliquen per cent els tripijocs de'n Millet amb els partits polítics parlamentaris.

Furgó policial que va transportar aquest dijous Fèlix Millet i Jordi Montull a la presó Model de Barcelona (foto: ACN / Oriol Burgada)

Per un solstici d'estiu alegre i combatiu:

Revetlla de Santa Joana, a la vora de la mar!

Lloc: Pl. Sant Bernat Calbó

8:00 pm - 3:00 am

-Sopar popular
(sopar - 5€)
(coca i cava - 3€)
-Festa amb PunxaDiscos diversos

>organitzen:
CSOA La Teixidora, Els 9 Gats del Taulat, Assemblea de Joves del Pobenou, Ateneu Popular Octubre, Agrupament Escolta RAKXA.

Diferències de tracte segons la categoria del patrimoni.

L'altre dia, víctima d'un atac agut d'incontinència urinària, cercava un lloc discret on alleugerir la pressió de la bufeta prostàtica. Amb pas accelerat per la presura, vaig entrar en el cementiri del barri fins el fons a la dreta, empés per un misteriós instint.

Quan vaig voler donar-me conte, estava davant el mausoleu del marques de santa Isabel i panteó de la família Ricart. Sota dels meus peus reposaven les restes mortuòries d'aquell poderós potentat que, cercant ampliar negocis, l'any 1853 encarregà al arquitecte Josep Oriol i Bernadet la construcció del recinte que dona nom a aquesta humil associació veïnal.

No se com estarà la tomba d'aquest ingeniut constructor, però espero que resisteixi l'especulació urbanística millor que la seva obra industrial. Les naus sense sostre continuen caient a trossos, malgrat la qualificació de be cultural d'interès nacional. Males herbes i grafitis farceixen l'espai aturat en el temps, mort assassinat amb l'avarícia per mòbil i amb els plans urbanístics com l'arma del crim.

En descarat contrast, les argolles de bronze que decoren la làpida del cadàver del burgés, estan protegides de les pluges daurades per bosses de plàstic transparent, que impedeixen llur rovell. Està clar que, malauradament, el patrimoni nobiliari i el històric tenen tractaments diferenciats. És per això que, de tant en tant, cal continuar escribint diurètics epitafis en honr a determinats avanpassats.

Fotos i text de Joan Marca.

L'argamedon truca a la porta de casa nostra.

Diu que hi ha una profecia de Nostradamus que literalment afirma : “ ... i des de terres amb nom d'animal vindrà un dimoni disfressat de profeta, que predicarà l'adoració de falsos deus i rendirà vassallatge a un monarca negre”.

Zapatero ve de Leon, va predicar l'adoració a la sacrosanta totxana i rendeix públic vassallatge al president Obama. L'oracle apocalíptic es materialitza davant els nostres ulls incrèduls, i en les mateixes portes del corralito bancari s'estén entre els astròlegs neoliberals el crit de pànic: “ consumiu, consumiu, que el món s'acaba!”

Abans del que canta un gall, l'antiga gallina dels ous d'or no servirà ni per a pastilles de caldo precuinat de marca blanca. Els drets adquirits restaran escurats fins els ossos, i sense ni gota de la sopa boba que nutria cívicament la pau social. L'espectre de la fam ronda noctambulament els contenidors d'escombreries dels nostres carrerons mentre atzucacs humans s'embosquen en la desèrtica selva d'aquesta ciutat de disseny i aparadors botigaires.

Ja ha arribat l'operació “estiu calent”!

Altre volta, com cada any per aquestes caloroses dates, l'ajuntafems dona per estrenada la temporada de banys amb l'anomenada “operació estiu”. Queda doncs oficialment aixecada la veda en can Freakylàndia. Els carrers de la nostra ciutat s'omplen de guiris armats amb més càmeres de vídeo que en un realiti xou, vestits horteres coronats d'un barret mexicà (combinat amb les xancletes mitjoneres de rigor), brandant a mans plenes ampolles de contingut alcohòlic i amb joguines sexuals de tota mena adornant el conjunt.

A l'altre banda, una legió de llauners cervesaires que rondinen en Urdú, orientals massatgistes de platja, carteristes del metro aliens als directius de T.M.B., rodamons pidolaires centreeuropeus i malabaristes de semàfor vermell, disposats a buscar-se la vida honradament a l'espai públic.

En mig dels dos costats d'aquesta balança, suposadament impartint justícia, les normatives cíviques i els agents de l'ordre públic, que pretenen recaudar multes a dojo per tal de dissimular el forat pressupostari barceloní. El negoci botiguer ha obert les portes del parc temàtic, sense saber quants clients pagaran l'entrada per un xou massa sobat.

A tot això, el pla d'espigons de l'antisistema institucional es queda en la meitat, però pel mateix preu. Curioses rebaixes d'estiu, les protagonitzades des d'Iniciativa per sa butxaca!.

Fotos realitzades per Joan Marca durant les últimes setmanes en els següents emplaçaments:

1- Plaça Real, 2- platja de la Marbella.

8J Jornada de Lluita!

8J Jornada de Lluita - Avancem cap a la Vaga General


Davant la convocatòria generalitzada de vaga de la funció pública arreu de l’estat espanyol pel proper 8 de juny de 2010, i davant la impossibilitat, de moment, de convocar una vaga general nacional arreu dels Països Catalans, des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, manifestem públicament:

1. Que la COS convoca una Jornada de Lluita Nacional, per a la qual cosa hem notificat oficialment la convocatòria de vaga general a les comarques de la Comunitat Autònoma de Catalunya i de la Comunitat Autònoma del País Valencià, per poder tenir la cobertura legal necessària a l’hora de convocar piquets, etc., per tal que cap persona quedi desprotegida davant la repressió policial o patronal.

2. Que aquesta decisió ha estat presa després de grans discussions, de forma conscient i molt responsable, per dotar del màxim caràcter de classe i nacional possible a les convocatòries del 8 de juny.

3. continua

Pirateria sionista i terrorisme d'estat

No hi ha paraules:

Davant l'atac del exèrcit Israelià a la flotilla per la llibertat, no hi ha paraules.

Davant la hipocresia de'n Zapatero, que els hi ven armes en nom de l'aliança de civilitzacions, no hi ha paraules.

Davant la pocavergonya del 22@, que aixopluga les industries de la guerra, no hi ha paraules.

Davant les acusacions de ser activistes provocadors disfressats de personal humanitari, no hi ha paraules.

Davant la insultant impunitat del terrorisme d'estat i la vergonyosa passivitat de la O.N.U., no hi ha paraules.

Per això, milers de barcelonines sortirem ahir a expressar la nostra ràbia contra els assassins i els seus còmplices. L'onada d'indignació, tard o d'hora, acabarà ofegant el lerrouxisme dels qui condemnen amb la boca petita, pensant més en llur butxaca que en els drets bàsics de les persones.

Visca Palestina lliure!

Salta, salta, Jimmy Jump!

La setmana passada afirmava, tot i interpretant l'oracle de Delfos, que venien bons temps per a la lírica. No se si l'amic Jimmy va llegir l'article, o be, que en arribar el Corpus, volia fer un salt de Patum avançat. El cas és que davant el freakisme d'un concurs transnotxat, ha donat un exemple d'adaptabilitat a l'entorn que ja el voldrien per a ells els nostres mal governants.

Amb el suposat sabotatge de la cançó que representava al regne d'Escanya, aquest saltimbanqui bufonesc, ridiculitzava davant milions de teleespectadors el vassallatge feudal estatal i el folklorisme barretinaire on ens enfanguem les espardenyes fins més amunt dels genolls.

Des d'aquest humil blog, el meu aplaudiment a l'acció i tot el suport moral per a la gent com ell.

I de la metàfora europeda fins la merda més local, res millor que les aigües estancades en el llac del parc central del Poblenou, per representar el miratge de l'oasi català. Aquest pantanal urbanístic de Diagonal mar, on immobiliàries com Espais feia lloc als seus foscos negocis en connivència amb els responsables del 22@, són arenes bellugadisses que s'empassen els fonaments de formigó desarmat.

La capacitat de salt ens serà molt útil en un país com el nostre, fins el punt que caldrà plantejar-se adoptar al cangur vermell com animal nacional de casa nostre. I si fóssim en una fàbula de La Fontaine, els animals que personificarien els regidors del districte serien el cocodril porós i el caimà malcarat de florida.

Fotos d'ahir Diumenge, del estat de l'estanyol que, presumptament, havia de generar l'idíl·lica imatge d'una illa dins del parc, envoltada de “laurus nobilis”.

(Text i fotos de Joan Marca)

Continua Quallant l'esperit cooperatiu al barri

Encara que el cos central de l'edifici de La Teixidora té les bigues de resistent ferro i volta catalana de maó massís, els diferents afegits posteriors són fets amb bigues de fusta. Això els fa més vulnerables als anys de goteres i humitats diverses, que durant tant de temps han estat les mestresses de l'espai. Ara, alliberat de teranyines i ronyes de criança gran reserva, per fi totes les veïnes en podem gaudir-ne alegrement.

Però perquè això continuï essent així, la gent dels col·lectius que fan servir el C.S.O.A. no estan disposats a permetre que l'edifici es malmeti, com pretén la propietat; i s'han posat mans a l'obra per tal d'intentar impedir-ho. La impermeabilització dels terrats protegira aquest centre social que, farcit d'història,és part intrinseca del nostre passat

L’edifici fou la seu del Centre Republicà Democràtic Federalista de Poblenou fins l’any 1939, moment en què la Falange l’incautà. Hauria d’estar catalogat com a patrimoni cultural i arquitectònic del barri, pel seu valor innegable.

Sigui com sigui La Teixidora i, perquè no dir-ho, la Cooperativa La Unió, estan donant vida a l’espai, obrint-lo al barri i creant ponts i xarxa social entre els diferents col·lectius que hi participen.

En aquest sentit, fem una crida a tots els col·lectius i persones de be, per tal que participin de les diferents jornades de treball que s’estan duent a terme per rehabilitar entre totes l’immens espai de la Teixidora. Doncs només a partir del treball col·lectiu, ho podrem arribar a fer.

Del saló de plens, en l’angle fosc!

Del saló de plens, en l’angle fosc;

Pels seus propietaris, volgudament oblidades;

Silents i cobertes de pols,

S’esguarden les responsabilitats polítiques!

Paradoxalment, quan les pitjors perspectives de futur entelen l’horitzó social, més sembla que siguin bons temps per a la lírica. Com a exemple, l’anterior mostra de poesia romàntica lliurement versionada, tan actual ara com fa un parell de segles.

Però quina altre ens queda, davant la tragèdia inevitable que ens engoleix, que no sigui cercar la catarsi col•lectiva en dedicar brindis al sol. Zapatero mateix, fa una impagable imitació d’en Neró durant l’incendi de Roma i canta desafinades odes èpiques que, de ben segur, passaran als anals de la història dels absurds.

Tornant al poema del inici, certament, les responsabilitats polítiques d’inflar la bombolla comencen en els plans urbanístics aprovats pels ajuntaments. Però els plens municipals estan protagonitzats per uns regidors d’uns partits, que s’han pagat les campanyes electorals amb crèdits de bancs i caixes que no sempre han tornat.

A l’hora, els qui prenen decisions en les caixes són “senyors polítics” col•locats a dit. Els mateixos que donaren crèdit il•limitat a immobiliàries capdavanteres en destrucció de territori. Els mateixos que tenen sous estratosfèrics i contractes blindats, impunitat impúdica, propietats multimilionàries i diversos amarradors. Els mateixos que defugen miserablement la factura dels seus actes, bo i contemplant l’incendi ciutadà des dels seus refugis ignífugs.

Potser ara, que ja comença a fer massa pudor de socarrim com per continuar tapant-se el nas cívicament, la necessitat obligui a fer canvis reals del sistema. Tant de bo que la impunitat dels corruptes que ha caracteritzat el període post-franquista en que malvivim, acabi per sempre.

En un rampell d’optimisme inesperat, encara hi hauria marge de maniobra sobrat per a recuperar esperances. Tenint voluntat decidida,, amb poques mesures però valentes com les del següent decàleg, impedirem que el capitalisme refundi la humanitat:

• Expropiació de tots els beneficis especulatius immobiliaris.

• Enviament de tropes de la O.N.U. a envair els paradisos fiscals i recuperar el que és nostre.

• Legalització de la marihuana i venda en els estancs cobrant impostos.

• Legalització de la prostitució i garanties laborals per les treballadores sexuals, prenent-li el negoci a les màfies no estatals.

• Exigir un us social de tota propietat privada, sota pena de pèrdua d’us de fruit.

• Finalitzar l’espoli econòmic que patim, pel que Catalunya ha de mantenir un enorme eixam de paràsits mesetaris i rèmores repressores.

• Aprofitar l’avinentesa financera per decréixer de forma controlada, canviant els valors consumistes pels principis solidaris i sostenibles.

• Garantir autèntics controls democràtics de les mesures que ens hipotequen els drets bàsics.

• Depurar responsabilitats penals dels corruptes, amb llargues condemnes de presó.

• Penalitzar severament tota agressió al medi ambient, garantint la ruïna econòmica a tot el qui es vulgui enriquir contaminant.

Ja comença a ser hora de que la llum aclaridora inundi a raig els angles foscos dels despatxos del poder. Massa temps portem deixant-nos empènyer a ulls clucs. En treure'ns la vena que ens encegava, sols veiem un erm i costerut pedregar. Però ja he dit que per il•luminar les nostres passes en aquests temps de tribulacions obscures, res com la lírica; així que acabo l'article amb un rodolí d’en Miquel desclot:

Mentre no s'apagui el sol
i no es fongui la bombeta,
deslliureu-nos d'en banyeta,
Sant Miquel, Màrtir i Pol.


Joan Marca I tristan, president de l'A.V. de Can Ricart.

El moviment hort-art arrela dins de Can Ricart.

L’espectre del desabastiment alimentari sobrevola amenaçador damunt la millor botiga del món. La insostenibilitat del sistema ens empeny a caure pel penyasegat famolenc de la manca de menjar per a tothom. El territori encimentat es fa de mal conrear i la pagesia és cada cop més, una espècie en greu perill d’extinció.

Quan l’anorèxia obligatòria semblava que seria el nostre pa de cada dia, apareix una escletxa d’esperança: La proposta del moviment hort-art que es desenvolupa en un dels molts descampats de Can Ricart.

Diem moviment perquè la idea va literalment sobre rodes. Superfícies mòbils on colocar-hi testos, que es puguin canviar de lloc per tal de defugir la repressió municipal de les iniciatives ciutadanes. Horts urbans autogestionats i transportables, disfressats per a camuflar-los entre les creacions artístiques d’Hangar. Verdures nòmades, pseudoclandestines i fugiceres dels mercenaris uniformats, els que apliquen les normatives de “civisme” cínic. Agricultura de guerrilla en terra de ningú, petites llavors de resistència al model caduc de capitalisme megalòman amb peus de fang.

Just enfront del simulacre de parc central, (que ha resultat ser el mausoleu més car d’Europa, on enterrar sense gens de glòria la gran mentida del 22@), iniciatives populars obertes i gratuïtes germinen quant menys s’ho esperen, floreixen quant menys els plau.

Els únics brots verds veritables que veurem els propers anys seran fruit d’activitats com aquesta, radicalment arrelada a la realitat social i llurs necessitats primàries. Venen temps de buidors estomacals i penúries digestives, on empassar massa saliva no ajudarà gaire a pair tanta fels i l’individualisme avariciós acabarà per ennuegar-nos de forma irreversible.

La prostitució lingüística institucionalitzada.

Igual que en la cèlebre frase “Deu meu, han violat a la reina!" , en mitja dotzena de paraules es parla de religió, monarquia i sexe forçat, hi ha un mot màgic que permet una resposta institucional per a tot el que succeeix:

C r i s i.

Mitjançant els seus poders semàntics, actua com a pedra antifilosofal, bo i convertint l'or en plom, a la vista pública dels mitjans de comunicació de masses. El que abans eren joies de la corona, ara és pesat llast econòmic. L'antic oasi català, sota els efectes de la sequera creditícia, amenaça en tornar-se miratge fugisser, eixut com bacallà salat.

Però l'espectacle ha de continuar al preu que sigui, i el Barça paga 40 milions d'Euros per un jugador de futbol, mentre la televisió publica debat l'autèntic problema que preocupa a la societat. El seny patriòtic empeny a la gent de be a refer els cercles i continuar dansant al so que ens toquin, envoltant els tòtems nacionals. La major part del ramat nega l'evidència, tot i estar entrant per la porta de l'escorxador industrial.

La mio-pia del “mio,mio,mio,mio i mio!” escurça la vista i emboira la mentalitat col·lectiva. Les institucions que vetllen pel bon funcionament del sistema inoculen constantment nous sil·logismes, que donen explicacions com inòpia en vena, tranquil·litzant consciències neguitoses.

Caldrà anar deixant-se de tanta sardana i començar a assejar el ball de bastons!



Fotos i text de Joan Marca.