El senyor dels planells.

Diu que fa molts i molts anys, en un país molt i molt llunyà, els hobbits de la comarca poblenovina gaudien d’un generós mosaic d’horts, fàbriques (les gaudien menys, les patien més) i habitatges prop del mar. Els poblenovins hobbits, vivien i treballaven al costat d’on es produïen les verdures fresques que els alimentava. La sostenibilitat amarava de cap a peus la seva lògica vital i les dures jornades esmerçades en l’economia productiva, creaven veritable riquesa.

En arribar a la fi d’aquella edat antiga, una obscura ombra va anar enfosquint la contrada. L’explotació laboral s'accentuà com mai s'havia vist i va començar a ésser el seu pa de cada dia.

Enveja i avarícia, com rebrots d’esbarzer al camí, teixien teranyines curulles de fiblades. El poderós "mister money" estengué llur corrupta influència fins el moll de l’os d'un sistema social que el malgovernava tirànicament.

Però el cabdill de Mordor, ceg de libidinosa cobdícia, no es va voler conformar amb la recaptació del “diezmo y primicia”; pretenia assaborir impunement el sàdic dret de pernada hipotecària.
Mitjançant l’anomenada enginyeria financera, va prometre multiplicar pans i peixos, bo i fonamentant l’estafa piramidal immobiliària. Quasi tothom hi va caure de quatre potes.

A partir d’aquell moment, el senyor dels planells urbanístics visqué en constant orgia requalificadora. L’emperador del costat fosc, golafre insaciable, esnifava clenxes de liberalisme
capitalista eufòricament extralimitat.

El seu regne, narcisistament addicte a l’aparença, va triar com insígnia heràldica en l’escud d’armes, dos ànecs seguits d’una ensaïmada. La seva despietada divisa : Especula i guanyaràs.

També elevava les seves pregàries a un Sant "3%", mentre enviava demoníaques excavadores i trolls de les cavernes a foragitar les classes populars del seu futur paradís de façanes espectaculars.

Malauradament, per tots i totes, els castells damunt dels núvols cauen pel seu propi pes arrossegant-nos amb ells en llur estrepitosa caiguda.
Els llampants gratacels, preteses torres d’ibori, han resultat ésser fracassos de la mida de la torre de babel. El messies del materialisme havia regalat coeficients d’edificabilitat dignes de les millors bacanals romanes i un cop acabada la festa, ni la màgia de’n Randalf podia alleugerir la contundent ressaca.

El tresor que dominava els destins de tota la terra mitjana, s’ha anat cremant en la foguera de les vanitats èlfiques. Les cendres grises colguen l’horitzò, sembrant de sal el futur del territori. La perspectiva de convertir-se en un barri de Golums ens agafa amb els pixats al ventre i els pantalons abaixats fins els turmells, mentre miràvem de buidar els budells del indigest estrenyiment vint-i-dos-arrobí (La cagada municipal més llegendàriament mitològica, de totes les que es fan i es desfan).



Fotos dels hobbits fantasmals dins les fàbriques no menys fantasmals i el text, de Joan Marca (president de l’A.V. de Can Ricart).

Crònica d’una destrucció soterrada.

Ara fa uns dos anys i pocs dies, en un be cultural d’interès nacional, els enderrocs d’un 30% de les naus amb alt valor històric va deixar un esplèndid descampat. Quan el veïnat pensava que les excavadores havien acabat la feina, va resultar que no. Sense conformar-se en haver tombat tot el que sobresortia del terreny fins deixar una encimentada esplanada, van iniciar el que semblava una mina a cel obert.

Treparen l’asfalt i tot el que hi pogués haver-hi sota, enduent-se tones de terra i runes. El pes de les enormes excavadores i la feina punyent de les seves pales trinxarien qualsevol cosa que, en un futur, pogués fer nosa a l’hora d’edificar.

Però els túnels de transmissió energètica, fets de volta de maó per mans proletàries expertes, estaven pensats per a resistir la pressió del vapor que hi circulava. La seva considerable fondària també fou un factor determinant per aconseguir el miracle: A data d’avui, hi ha encara més metres de túnels intactes que no pas destruïts.

Però l’actual propietària de la meitat del recinte, la immobiliària Alza, està a punt de triomfar allà on fracassaren els operaris d’Enderrocs Benjumea. Ja estan fent forats per “les seves terres”, a la recerca del nivell freàtic, els edafòlegs de Geotècnics Estudis que calculen la profunditat màxima extraible ( traduït, el nº de plantes de fondària que pot tenir un pàrquing).

Així que ja ho sabeu: Les visites culturals per a conèixer el nostre patrimoni, les haureu de fer amb caràcter d’urgència. La data de caducitat d’aquestes restes arqueològiques pateix una acceleració accelerada.

Article gentilesa de l'ull que tot ho veu.
Primera foto és del 2008, la segona i detall és del 5-feb-2010

Ens estan foradant el subsol!

Tot just una setmana després de publicar en aquest blog les fotografies del patrimoni històric soterrat, apareixen tres operaris amb maquinària perforadora i comencen a trepar amb la broca grossa el subsol del recinte fabril. Un membre de la seguretat privada a sou municipal, els hi ha obert amablement les portes de les tanques de bat a bat.

Avui, dijous 4-2-2010, pot ser l’inici de la fi de les restes arqueològiques que, fins ara, havien esquivat la destrucció especuladora del 22@. L’inici de les cates del terreny no pot presagiar res de bo. Un enorme forat per a fer-hi places de pàrquing és el fosc futur que sembla que espera a tota troballa que ens recordi l’economia productiva que es desenvolupà en el nostre barri a mitjans del segle XIX.

Mentre, la conselleria de cultura, no està per a molestar-se per un simple be cultural d’interès nacional i l’ajuntafems barceloní, incitador de la desmemoria, es deu fregar les mans davant la perspectiva d’algun 3% que pugui caure del cel. Un cel, el d’aquest matí hivernal, ple de núvols amenaçadors, que feien de teló de fons a les dues gavines de mal averany que fan niu damunt l’antiga xemeneia perfectament esquerdada, ara propietat de la immobiliària Alza.


El teòric patrimoni de tots i totes, esquarterat i esmicolat en benefici de les multimilionàries plusvàlues en la requalificacions dels terrenys.
Recordin senyors polítics que tot això que esteu fent és punible per la llei. Segurament que ho sabeu, potser no, potser només es una qüestió de temps.



L'ull vigilant de l'AAVV can Ricart no descansa.

Les fotos del nostre patrimoni industrial.

Tenim unes poques fotografies del sistema soterrat de transmissió energètica de can Ricart. Des de la sortida en la base de la xemeneia, hi ha tot un entramat de túnels que es van ramificant amb passadissos laterals, i un conjunt de comportes que regulaven el sistema.


En algunes de les fotos es veuen els ossos dels gats predecessors de l’actual colònia. Es coneix que els avantpassats dels actuals felins, en sentir-se moribunds, cercaven la foscor tranquil.la d’uns conductes orfes de vapor des de fa molt.


En altres fotos es veuen les comportes rovellades de més de 150 anys d’antiguitat. Últimament comparteixen veïnat amb bosses de plàstic, arrels de males herbes o runes del tros que l’excavadora si encertà a destruir per sempre.


Associació veïnal de can Ricart.

Animalades arquitectòniques i d’altres feres ferotges.

L’esperpèntica actuació del conseller de cultura de la "Genialitat de Catalungla" a l’hora de “defensar” el nostre patrimoni històric, ha deixat al “senyor” Tresserras a l’alçada del betum de les sabates de’n Torrebruno. L’ajuntafems barceloní, en canvi, més que caure baix ha caigut profund.

Les restes del sistema de transmissió energètic soterrat, ( els trossos que les excavadores no van encertar a destruir), son ara territori de cria per a una colònia de gats. Animals a qui ningú des-parasita i es multipliquen sense més control que la llei de la selva, amb els conseqüents riscos sanitaris. Mosquits, puces, paneroles, paparres, polls, pogons i formigues aprofiten els nínxols ecològics per enquistar-se en el nou hàbitat, bo i engendrant noves generacions en progressió geomètrica. Coloms, gavines, xoriguers i passarells fan niu entre les bigues de les antigues taulades, que fins l’any 2005 aixoplugaven 250 llocs de treball. Des de ratolins fins a cargols, fan seus els descampats amb protecció urbanística. Qualsevol dia presentem candidatura com a reserva natural de la biosfera.

El que fa 150 anys va suposar una fita tecnològica de categoria europea, en proporcionar la força necessària per a moure 2’5 Ha de naus industrials amb una sola caldera i una única xemeneia, avui és un munt de bocins de túnels foradats sota pujols de runa i catifes de males herbes.
Més endins potser s'hi ocultin altres sorpreses, molestes sorpreses, sorpreses romanes?.

La declaració de be cultural d’interes nacional ( B.C.I.N.) s’ha demostrat absolutament inútil a l’hora de preservar la memòria d’un recinte, testimoni de les lluites obreres del barri durant tot el segle XX i la segona meitat del segle XIX. Hi ha una evident voluntat política tripartita d’amnèsia social i d’alienació anestèsica, per dissimular les seves greus responsabilitats com inflabombolles immobiliàries.

Davant d’això, des de l’associació veïnal de Can Ricart no ens cansarem de recordar que continuem a l’espera d’algun fiscal com el de Can Fàbregas de Mataró. Però enlloc d’esperar asseguts, continuem acumulant proves gràfiques del més que presumpte delicte de destrucció de patrimoni, tipificat com a tal en el vigent codi penal.

Tossudament armats de raons fins les dents, no desesperem de que algun dia arribi la justícia al nostre maltractat país, bo i felicitant a la plataforma salvem Can Fàbregas pel seu exemplar esforç i esmerçada lluita. Altres animalades arquitectòniques que pateix la nostra nació, com la que vol enderrocar bona part del barri mariner del Cabanyal, també mereixen la nostra repulsa pública i la solidaritat amb les afectades directes. Indirectament, les afectades per la ferocitat requalificadora que devora territori i història, som totes.

Fotos de lluny i de prop de la colònia de gats i els forats on fan niu. Aquests forats es comuniquen amb el sistema de transmissió energètica soterrat (última foto).

text i fotos de Joan Marca.

Conte de nadal a mitjans de Gener.

Ni el mateix Charles Dickens podria imaginar un conte de por més terrorífic, ni el mestre Edgar Allan Poe ésser tant macabra com el “senyor” alcalde amb la última idea per a la ciutat: organitzar els jocs olímpics d’hivern del 2022!.......¿COMORRR?!!!.


Si, si, organitzar uns altres jocs, és segons l’Hereu, el que necessita la Barcelona del futur. Sembla que les nevades de la setmana passada han estat interpretades com un senyal del cel a les pregaries consistorials, que suplicaven una sortida a l’atzucac del model actual de botiga. I dit i fet, fan pública la candidatura en roda de premsa. Aprofitaran que el castell de Montjuïc és “museu de la pau” i els antics canons que apuntaven cap a l’interior de la ciutat, ara dispararan neu artificial.

El telefèric el tunejaran en telecadira i les escales mecàniques en remuntadors que pugin fins la recta de l’estadi.

Cal reconèixer que com a innocentada del 28-12 arriba més endarrerida que si vingués en A.V.E., però ens temem que no sigui cap broma per divertir-nos amb ridículs espantalls. Sembla que no se li escapava gens el riure durant l’anunci oficial davant els medis de comunicació. Faltarà veure la despesa econòmica que als ciutadans ens costarà aquest projecte, híbrid quimèric entre Freddy Krueguer i Chiquito de la Calzada.

Potser l’alcalde necessiti la visita de 3 fantasmes (no dels que tenen carnet tripartit o son membres del C.O.I., sinó un del passat 1992, un de les conseqüències presents del Fórum 2004 i un espectre del futur tant fosc que ens espera). Si l’horitzó pintava xungo a principis d’any, continuem rodolant pendent avall, caient de guatemala a guatepitjor.

Foto: Protesta d'Abril del 1992 en la plaça St. Jaume contra l'inici de l'estafa piramidal immobiliària
( filla de l'especulació de la vila olímpica i els plans urbanístics municipals).

Que el 2010 ens sigui lleu!.

Aquest any que ens ve al damunt, comença bastant pitjor que el 2009. No tant sols ens continuaran malgovernant els de sempre, sinó que, a sobre, en Zapatero serà president de la U.E.!!!. Que Belcebú ens enganxi ben follats, doncs enguany ens enfrontarem a una “cuesta de enero” de força més de 12 mesos!.

Els que creguessin que desprès del fracàs estrepitós de la cimera pel canvi climàtic de Copenhaguen, la U.E. no podia caure més baix, veuran l’espectacular superació del “mas difícil todava” protagonitzada pel “niño de las cejas garfias”.

No sabem anticipar quin serà el proper número circense que ens tingui preparats, si ja el portarà mínimament assajat de casa o improvisarà sobre la marxa, però de ben segur que albirarem una nova epifania herètica i erràtica, desdibuixat-nos qualsevol horitzó d’esperança en el futur. Profetitzant l’anti-desacceleració sostenible, la seva retòrica augusta desperta l’enveja de tot director de pista que l’escolti.

I mentre Zapatero seguirà fotent la pota, be intentant caminar damunt les Aigües, be provant de multiplicar els pans i els peixos, La seva predicació de l’aliança de civilitzacions contrasta fortament amb l’aixoplug que donen a les indústries de la guerra. La promesa de no deixar cap família al marge del camí il.luminat cap a la recuperació econòmica, sona a acudit d’en Barragan en una nit d’indigestió lleguminosa. El seu fariseisme xarlatà de venedor d’enciclopèdies, deixarà molt amunt el llistó d’hipocresia lerrouxista. Quin gran comercial ha perdut l’editorial Anaya!.


Miraculosa transformació del megalòman supositori de la plaça de les glòries catalanes, en tintínic coet europedista, que ens colorarà en l’orbita del setè cel, entre guirnaldes d’estels daurats i espurnes turbocapitalistes de pirotècnic caducat.

text i foto de Joan Marca.

barcelona.indymedia.org (10anys d'informació a temps real!)

f e l i c i t a t s

Els 11 del Raval no són terroristes .

Les famílies dels detinguts i les entitats que considerem des del principi que s’ha vulnerat la presumpció d’innocència, pensem que la condemna de 11 homes sense proves no fa altra cosa que donar-li continuïtat a un procés replet d’irregularitats.

Els 11 del Raval són els nostres veïns, condemnats sense proves, treballadors immigrants, pares de família, religiosos islàmics, acusats de terroristes i als quals no se’ls ha volgut escoltar.

Són innocents, els volem en llibertat i amb nosaltres, a casa seva.

Manifestació

Dissabte 2 de gener de 2010

a les 17 hores a la Rambla del Raval

Les llavors del desarrelament.

Fora del sistema mètric decimal, hi ha mesures per tots els gustos. Per exemple, una arrova catalana, que equival a 26 lliures ( 10’4 kg). Així doncs, podem afirmar que 22 arroves de llavors de zitzània vindrien a ser més de 228 kg de gèrmens d’herba verinosa i conflictiva.


Segons els plans urbanístics del ajuntafems barceloní, el 22@ afecta a 200 hectàrees del barri. Si repartíssim tota aquesta zitzània per damunt la superfície afectada, la densitat de plantació resultant és de 1144 grams per cada 10.000 metres quadrats. Estadísticament tocarien 0.1mg per cada m2, si la distribució fos homogènia. En els 55.000m2 de parc central poblenoví hi haurien abocat 5.5kg (grapat amunt, grapat avall).

Com que no tothom te clar si aquesta xifra és gaire o poc, paga la pena fer un seguiment de com evoluciona la “plantació” al llarg dels anys, els beneficis comercials de la collita i les inversions en la preparació del terreny. Intentarem fer quadrar el llibre dels balanços i els resultats:

1)-Abans de perpetrar els “necessaris” enderrocs d'habitatges, tallers i fàbriques productives que enriquien el nostre patrimoni social i econòmic ( i la tala d’una vintena de plàtans centenaris que empolainaven el c/ Espronceda).

2)-Després, durant uns quants anys, un descampat enorme esborrà lentament la memòria del que hi havia hagut. Avis i nens, veïnes i passavolants, veiem créixer el matollar mediterrani típic de les rocalles de runes. Artistes i col.lectius foragitats dels seus espais creatius aprofitaven el lloc buit per fer performances de denúncia, com ara Rotorrr, Nau 21 o La Makabra.

3)-Invertiren vint-i-molts milions d’Euros en unes obres que furgaren fins enderrocar els antics soterranis i deixaren tant sols una anònima xemeneia, envoltada d’una tanca d’amnèsia vegetal mal plantada. Per tal de donar prioritat de pas als vehicles privats pel mig del presumpte parc, el dividiren en 4 pedaços emmurallats de formigó armat.

4)- El que seria la “zona verda” alternativa que contempla el P.E.R.I. de Diagonal Mar, mesura 2’5 metres d’ample durant 2.500 metres de llargada i te el ineludible inconvenient de que hi circula el tramvia. No és una gespa gaire aconsellable per a estirar-se a fer-hi migdiades.

5)- Actualment, el desarrelament animal, vegetal i mineral del presumpte "parc central" ja el tenim més que denunciat mitjançant el blog amic dels jardiners de la C.G.T., a qui des de l’AVV can Ricart felicitem per la seva bona tasca. En l’altre bàndol, els serveis municipals de parcs i jardins son els “Maddofs i els Millets” dels espais públics teòricament verds.

6)- Les naus industrials de can Oliva Artés, declarades B.C.I.L. ( be cultural d’interès local) que es troben en un dels 4 trossos en que està dividit el parc, es cauen esmicolades per l’abandonament. Sols la nau dedicada a comissaria de Guàrdia Urbana ha estat rehabilitada, però les altres dues resten amagades darrera una gegantina lona publicitària que competeix en grandària amb llur mastodòntica hipocresia filibustera.

Repassat l'historial agronòmic del 22@, certament han estat “sembraos” a l’hora de malversar fanecades a manta. Caldrà que aprenem la lliçó de que 0.1mg de llavors del mal per m2, en pocs anys poden mal a guanyar irreparablament el pa nostre de cada dia, més que qualsevol plaga egípcia, canvi climàtic o invasió transgènica tripartita.



Joan Marca i Tristan, president de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart.
Fotos de J. Secall.

Diaz Ferrán es proclama Grouxo-Marxista!.

Gerardo Diaz Ferrán, actual president de la C.E.O.E., és un autèntic “festival de l’humor” amb potes. Les últimes declaracions realitzades pel “Chiquito dels empresaris”, superen al gran Grouxo quan afirmava que mai es faria soci d’un club on s’accepti gent com ell.

Aquest presumpte insolvent, que deu 7.000.000 d’Euros en salaris als treballadors + 25.000.000 a Caja Madrid + 18.000.000 a l’empresa que li llogava els avions + … etc; assegura que ell no hagués volat mai en la seva meteòrica companyia air-comet. Afegeix per rematar l'acudit, que la culpa de tot la té la crisi, que el negoci era rendible i que s’ha vist ofegat per la manca de crèdits bancaris.

Hi ha algú millor que gent d’aquesta calanya per a negociar amb els sindicats C.C.O.O. i U.G.T. quina és la part contractant de la primera part? Que no quedarà maco en Zapatero, amb perruca de rinxols i fent-se el mut, intentant explicar a cops de botzina la seva política laboral?

Des d’aquell mític “Er pita, pita er!” que el nino del guinyol del ministro Trillo feia davant el tema del Yac-42, que l’esperpent polític escanyol no assolia quotes tant estratosfèriques com les actuals. La part tràgica d’aquesta comèdia és la dura realitat que ens toca viure, carregant a l’esquena amb la seguretat desesperançada de la que ens espera.

Fets consumats.

A la Rosa, veïna del Clot de tota la vida, li han fet un mobbing tant escandalós, que avergonyiria per insensible al mateix Rasputin. La Rosa Talón, víctima de la més terrible indefensió davant la prepotència de la propietat i la inoperància de la suposada justícia institucional, ha vist com li foradaven el sostre als pisos del seu edifici.

Les pluges endollen la casa-botiga que defensa des de fa tant d’anys de les urpes de l’especulació, empitjorant encara més les seves lamentables condicions d’habitabilitat. Les glaçades dels últims dies han estat molt difícils de suportar, amb l'aigua de la pluja gotejant-li dins del piset.

Ens quedem sense paraules per a definir la maldat d’un sistema polític com el que permet situacions com aquesta, durant tant de temps, sense fer-hi res al respecte. Els fets consumats condemnen a la Rosa a passar un hivern amb un grau d’humitat i fred indignes per a qualsevol persona, més per algú de la seva avançada edat.

Des de l’A.V.V. de Can Ricart, tota la solidaritat per a la víctima d’aquesta agressió tant miserablement fragant. Ànims Rosa, que et fem costat tots i totes.

I pels "presumptes" responsables municipals que han donat permís d'enderroc d'un edifici legalment habitat, la més ferma de les condemnes. Desitgem de tot cor que aquesta canilla de malparits, aquests que ara "oKupen" impunement el nostre ajuntament, tinguin, més d'hora que tard, una bona dosi de la seva pròpia amarga medecina.


Seguiment sobre aquest cas a http://rosa.pimienta.org/

El dijous 17 de desembre ha estat segrestada a la presó de dones de Wad-Ras la Tamara, una companya anarquista de Madrid. Se l'acusa d'haver enviat un paquet explosiu contra Albert Batlle, secretari de serveis penitenciaris de la Generalitat.



L'acció va tenir lloc a l'octubre, en el marc d'una campanya de lluita contra el sistema penitenciari i en solidaritat amb el pres Amadeu Casellas, en aquells moments en vaga de fam. De nou l'Estat utilitza les detencions i els empresonaments per aterroritzar aquelles i aquells que planten cara a la bogeria repressiva d'un sistema que necessita de la presó per controlar la pobresa i la rebel·lia que ell mateix produeïx. De nou nosaltres cridem a la solidaritat i a l'extensió de la lluita, per la llibertat de la Tamara i de totes nosaltres.

MANIFESTACIÓ AQUEST DIUMENGE DIA 20 A LES 18:00
A LA PLAÇA CAN FELIPA, A PROP DE L'ESTACIÓ DE METRO DE POBLENOU

font: barcelona.indymedia.org

El caga-tió pateix estrenyiment.

Aquest any 2009, amb l’amarga melodia de la crisi entonant totes les nadales, el caga-tió patirà un atac d’estrenyiment dels de “Pa mear y no echar gota”. El altre hora triomfant turbocapitalisme, ha passat d’esnifar clentxes de farlopa a amorrar-se al tetrabric de Don Simon, devorat per sa pròpia cobdícia malsana. Nosaltres, víctimes seves com els fills de Saturn ho eren de son pare, tant sols ens resta l’esperança profètica d’un germà nostre que ens venjarà.

Avui som més pobres que ahir però menys que demà, és la divisa llaurada pels bous del destí en l’erm desèrtic de la post-bombolla immobiliària. El miratge del vedell d’or ha resultat ser merda de cabra contaminada amb metalls pesats, invàlida fins i tot per a fer-ne adobs.

Sigui Júpiter o Jesús l’encarregat d’alliberar-nos del malson, restarem intentant sobreviure com ascetes en torre d’ibori. A l’espera d’un miraculós salvador que no sabem com s’ho farà, cal aferrar-se a l’esperança esmunyedissa de que el 2012 “la cosa” es començarà a solucionar.

Mentre arriba la tornada d’aquest messies cavalleresc que doni mort al drac que ens martiritza, l’associació de veïnes i veïns de can Ricart et desitja feliç consum i pròspera misèria, bo i recordant-te que untar de laxant la Visa tindrà el mateix efecte que injectar anfetes en la vena d’un pacient de la U.V.I.

Tinguem salut i amor, que els diners aviat seràn papers mullats en cagalló de bou.

Cooperants de fireta?

Una noticia al marge dels messmerda corre per l'univers d'internet i ens parla sobre la última notícia de moda, el segrest d'aquells cooperants pels deserts de Mauritània.

Ens diu això:

"Aqueta colla ja feien el París -Dakar quan existia i ara fan la seva aventureta particular, això sí pagant nosaltres!!!
Aquest any el pressupost és de 60.000€, dels quals l’ajuntament de BCN en paga 25.000 i la resta altres ajuntaments i entitats privades.

Ni la Caravana Solidària ni els seus impulsors formen part de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament, que integra 83 organitzacions del país.
El president de la federació, Francesc Mateu, va admetre ahir que no comparteix el model de cooperació que es fomenta des de la caravana, però va defugir qualsevol polèmica.

Aquestes dades les he tret del diari EL Punt. Crec que no es pot dir cooperants a aquesta gent (la majoria formen part de l’elit econòmica, política i mediàtica catalana) que amb els diners i la bona fé dels catalans van a fer unes vacances d’aventura amb els diners municipals.

Ser cooperant és una cosa molt sèria. No és anar a passar 20 dies d’experiències exòtiques pel desert amb inconsciència i irresponsabilitat. I ara el rescat el pagarem dels nostres impostos!!!

Podeu llegir l’article “Los amigos de los pobres” que Marcos Roitman Rosenmann, doctor en Sociologia i professor Titular d’Estructura social d’Amèrica llatina a la Universitat Complutense de Madrid, publicava 3 dies abans del segrest. Ajuda a entendre al que són en realitat algunes ajudes que es fan anomenar humanitàries.
I tant de bo tornin aviat, però amb el sentit de l'ètica recuperat. Si no, per mi ja s'hi poden quedar una bona temporada i aprendran el que és viure la pobresa de veritat i no la que ensenyen a les revistes de cor, amb la reina fent petons a "un pobre negret"...és tant bona ella... "

Ens ha deixat Emilia Llorca Martín.

AAVV la OSTIA, els millors!!!

Ahir dimarts 8 de desembre va morir la nostra estimada veïna, companya i amiga Emilia després d'un tràgic accident ocorregut el diumenge; en aquests moments d'impotència només el teu ímpetu, força i vitalitat ens manté fermes. Ja et trobem a faltar.


Amiga i companya per sempre

la barceloneta amb el aigua al coll


Conmocionats per la notícia, no ens podem estar de recordar-la durant tantes lluites compartides en la plataforma veinal contra l'especulació, al forat, a miles, hotel vela....

No t'oblidarem Emília!

A.V.V. de Can Ricart

AVE, CAN RICART, MURITUREN TI SALUTAN!

I els polítics dels partits parlamentaris als lleons, doncs ens mereixeria més confiança com a senador el cavall de Jesús Gil ( enpoleïnat amb el bonic nom d’Imperioso), que cap dels presumptes representants del poble, més farts actualment (i de tant en tant) d'escalfar escons als “nostres” parlaments i consistoris.


La droga publicitària i l’addicció consumista varen dur a la majoria de la societat catalana a triar com a pastors, als “camells” que prometien oferir bona substància psicodèlica a la millor relació qualitat/preu, segons marquin les inapel.lables lleis del mercat.

Quan en ple “subidon” d’eufòria econòmica del turbo-capitalisme, s’assegurava que la festa era eterna, quasi tothom volia creure’s la bonica mentida . Els traficants de somnis venien creixepels miraculosos, on invertien els seus estalvis, fins i tot, els fabricants de perruques i les barberies de més prestigi. Ara, mentre ens afaiten ben afaitats, descobrim que no hi ha sopars de duro ni menús a quatre pessetes.

La pandèmica crisi globalitzada s’enquista tossuda, fins cronificar-se terminalment. La següent dosi del mateix que prenien és l’únic que revifa efímerament l’esperança dels ionqui-ciutadans: Un xute de jocs olímpics, una clentxeta de Fòrum farlopero o un Carlinyus Braun infumable que els hi ruli entre els dits fins que faci pudor d’ungla cremada. Tant se val que la nova festa sigui al preu d’empenyorar els coliseums dels rebesavis. Un cop desinflat el globus, la síndrome d’abstinència pot degenerar en una psicosi col.lectiva inaturable, que ens porti del corralito financer al desabastiment alimentari. La banda sonora d’aquesta apocalipsis metropolitana seran els crits a la calma de les mones udoladores, les mateixes que reien com a hienes fartades de carronya durant els temps de les vaques grasses.

Els sarcasmes del destí ens condemnen a contemplar el cadàver momificat de can Ricart, bo i vivint en rigorós directe la caiguda del imperi bancari-immobiliari i la seva guàrdia pretoriana. Que la història els jutgi sense clemència i, tant de bo, que trobem alguna manera d’esquivar compartir el mateix destí que Pompeia i no acabem enterrats sota una erupció de prevaricacions purulentes. Pregarem als Deus de l’Olimp l’arribada d’un nou Prometeu que ens alliberi dels voltors que se’ns mengen el fetge.

Can Ricart i els negocis embarrancats.

El recinte fabril de Can Ricart és l’exemple paradigmatic de la tempesta immobiliària perfecte. Per damunt de la greu destrucció d’un patrimoni arquitectònic únic en Europa, declarat B.C.I.N. pel mateix conseller de cultura que n’autoritzà els enderrocs, hi ha un grapat d’interessos econòmics de molts milions d’Euros.


El conflicte arrenca en l’any 2005 amb una requal.lificació urbanística del 22@ que donà una escandalosa plusvàlua al marques de santa Isabel, mitjançant uns coeficients d’edificació de jutjat de guàrdia. Arrel d’aquest regal municipal, amb companyies tambè com la de les germanes Koplovit, la família del marques comença a fer servir la L.A.U. (llei d’arrendament urbans) per a foragitar de les naus industrials 35 petites i mitjanes empreses amb més de 250 treballadors. També anaven perdent els seus espais creatius dotzenes d’artistes de múltiples disciplines.

L’aliança dels afectats per a plantar batalla va unir una curiosa amalgama de patrons, proletaris, defensores del patrimoni històric, creadores culturals i veïnes i veïns afectats per la construcció d’un edifici que amenaçava de eclipsar-nos el sol i les vistes des dels nostres balcons. Tot plegat representava un potencial perill pels plans urbanístics especulatius dissenyats pel tripartit, que ràpidament infiltrà en la plataforma Salvem Can Ricart als submarins habituals, per tal de que la dirigissin.

La impresentable legalitat vigent va fer marxar quasi tothom, amb l’única excepció d’Hangar (que va guanyar els judicis). Les 35 pimes i la resta d’artistes baixaren per la força la persiana, una vegada vençuda la lluita per les persones. També es va perdre la defensa de les pedres, però la dura resistència no fou de bades i l’esclat de la bombolla immobiliària va fer embarrancar bona part del lucre calculat pel propi marques, durant pública roda de premsa, en 109 milions d’Euros.

Però mitjançant l’acord d’un conveni, l’ajuntafems va quedar-se amb la meitat de les 2’5 hectàrees del recinte, mentre que l’altre part ha estat venuda a la constructora Alza per uns 22 milions ( sens dubte, un bon pessic).

Ara, en el tros de propietat pública, hi ha prevista la construcció de l’anomenada "Casa de les llengüe"s amb un pressupost de 18 milions, mercès a una subvenció europeda. Per al càrrec d’arquitecta irresponsable ha estat triada la Benedetta Tagliabue, que pretén perpetrar una mena de hula-hop gegantí multicolor i mutilador del conjunt. Com a director del mausoleum lingüístic, qui millor que un ex “treballador” de la conselleria d’interior com en Jordi Pardo?

Quant tot el negoci semblava “atado y bien atado”, un inesperat gir malabaristic ha posat en perill un bon munt de 3%’s. Semblaria que les pedres es rebel.len, quant de sobte sentim comentar als seguretes del recinte, en el bar on esmorzaven, que s’han trobat les restes d’una vila Romana i que estaven les arqueòlogues esvalotades.

Excitats per aquesta possibilitat, una delegació de veïnes i veïns aprofitarem un dels molts forats de la tanca, per escolar-nos-hi per a fotografiar les troballes. Una setmana desprès, el diari Avui en feia públic ressò de la importància del descobriment, posant en greu risc de no complir-se els terminis en que les subvencions europedes s’han de gastar. El ja endarrerit inici d’obres, encara es pot retardar més, si s’ha de desenterrar tot un jaciment de primera magnitud.

La prova del seu pànic va ser evident el passat divendres 20-11 a les 12 del migdia, durant l’acte simbòlic de la posada de la primera pedra. Davant la convocatòria dels joves de la A.J.P. per a protestar pacíficament, la desproporcionada presència policial intimidatòria feia que toquessin a 4 o 5 antiavalots i 3 o 4 secretes per a cada un dels 10 o 12 manifestant. Fins i tot van arribar a seguir a un d’ells fins a casa seva per a requisar-li la cinta de vídeo que acabava de gravar durant l’acció. La “democràcia de’n Sauron” tornava a mostrar el seu veritable rostre. La pornogràfica despesa econòmica, en els temps que corren, els convé que no sigui notícia gaire airejada. No està el forn social per a gaires pastissos Hereu’s del Fòrum.

Des de l’A.V.V. de can Ricart estem convençuts que cal exigir responsabilitats polítiques i penals per totes les irregularitats i malifetes realitzades per aquests poders públics, teòricament obligats per llei a vetllar pels interessos col.lectius. Però ja sabem que en les millors botigues del món, a tota hora els diners tenen la raó. Dins del "model Barcelona", desembarrancar els negocis sempre serà prioritari enfront els llocs de treball, els espais de creació artística, les necessitats socials del barri, els valors culturals i l’ètica dels polítics professionals que, van de poltrona en poltrona, i cobren una pasta perquè els hi toca.

Joan Marca i Tristan, president de l’A.V.V. de Can Ricart.

Qui és en Jordi Pardo?

Segons ens informa un loquaç locutor de ràdio "macuto", a qui volem respectar l’anonimat, el tal Jordi Pardo àlies el "voltor ricardianis" sembla que va començar els "negocis" amb una empresa d’exposicions on va deixar darrere seu un presumpte tuf d’estafa considerable.

Amb aquest gloriós antecedent, va ser rebut amb els braços oberts en tota mena d’institucions i entitats col.laboracionistes. Destaquem el seu pas per la fundació Antoni Tàpies, on de ben segur va poder fer amistat amb l’actual director del museu d’història de la ciutat ("pàjaru" ja descrit amb anterioritat en aquest blog, pel seu alt valor ornitològic).

Més avançada la seva meteòrica carrera, va tenir l’important responsabilitat de posar oli en els engranatges de la maquinària repressora de la conselleria d’interior, a les ordres de la Montse Tura.

Altres fites de la seva epopeia laboral el van portar des del museu del disseny fins al Fòrum 2004, passant pel sector privat vinculat al 22@ i les indústries de la guerra que l’ajuntafems barceloní afavoreix en nom de la pau.

Aquesta és una primera aproximació al perfil del flamant director del "xiringuito" de les llengües, ex-repressor transmutat en defensa del multilingüisme, per obra i gràcia de la pedra filosofal de Can Ricart o potser millor dit, au fènix sorgida-(sòrdida), en aquest cas, de les cendres delictives de Can Ricart. Historiador, arqueòleg i presumpte còmplice convençut de les malifetes municipals, cal reconèixer que el nou càrrec li ve que ni fet d’encàrrec.

Hola don Pepito!

L’actual nivell de la dignitat política de la patètica plebs parlamentària, ens recorda molt a una famosa família de pallassos televisius dels anys 80 del segle passat. Les escenificacions mediàtiques dels “nostrats” representants institucionals són calcades a les memorables actuacions d’aquell quartet de putxinel.lis escanyols que vestien de vermell.
Si ens aturem a pensar en el perquè de la presumpta coincidència, descobrim que té la seva lògica en la similitud de gestos i discursos. La conclusió no pot ser altre que la igualació dels coeficients intelectuals dels dos públics als qui es vol convèncer per a participar en la màgia del espectacle circense.

Un clar exemple d’aquest rinxolar el rinxol del més difícil encara, el tenim aquests dies en el simulacre de posar una primera pedra virtual del xiringuito dels dialectes. Aquest bunyol arquitectònic, que fereix la sensibilitat de les pedres més curtides, ve amanit amb un concert cantamanyanes de pressupost estratosfèric.
Calculem que tant sols el muntatge i desmuntatge de la carpa plastificada, escenari, equip de llums i altaveus,sense contar els sous dels “artistes musicals”, costarà més Euros dels que guanya una persona honrada en una dura vida de feina precaritzada.
En els difícils temps que corren, d’austeritats pressupostàries i d’altres sacrificis econòmics, crida fortament l’atenció el malbaratament en lluentons i maquillatges que fan en l’interior del antic recinte fabril.

A tot això, la presumible vil.la romana de can Ricart resta soterrada per sota de la ballaruga brasilenya de dilluns, desvetllada desprès de 2000 anys i qualificada d'escadussera abans de tornar-la a colgar. I és que hi ha una mala peça en el tel.ler, quan una troballa arqueològica d’espectacular magnitud, fa nosa per a “la cultura” que monetàriament més interessa als poders malgovernants. Els goSSos de l’amo (3%) protegiran fidels la multimilionària subvenció europeda, llepant golafres les engrunes que caiguin al seu abast, bo i distraient l’honorable públic assistent amb notoris malabarismes ideològics i d’altres jocs de mans.

Foto: divendres 20, arriben els senyors feudals de la casa de les llengües a reconquerir can Ricart.

Les restes romanes de can Ricart ocultades per imperatiu de l'ajuntament de Barcelona.

I sota la carpa, sota la seva vergonya i la mentalitat més escadussera, les troballes de la vil.la romana a can Ricart, del segle I dC, tornen a la foscor.

Fotografia del dia 8 amb restes a l'aire lliure, perfectament visibles des de les finestres del veïnat. Detalls de les troballes.





Deu dies més tard, el mateix indret cobert de terra. (18-11-09)

Relació de fets sobre les troballes que apareixen i desapareixen misteriosament.

La carpa de la ignomínia -CONVOCATÒRIA-

Ja tenen preparada la gran carpa profilàctica enmig de can Ricart, on les autoritats i altres presumptes delinqüents, llepaculs i mercenaris celebraran amb tot l'escarni que et puguis imaginar la seva festa.

Arran del descobriment de divereses restes arqueològiques (una vil.la romana del segle I dC i valuosa arqueologia industrial) al recinte de Can Ricart, volem fer públic:

Que des de l'aprovació del projecte 22@, el Poblenou ha sofert un enderroc de gran part del seu patrimoni històric, que l'identificava com un barri obrer amb identitat pròpia. Els pocs vestigis aïllats que resten d'aquest valuós patrimoni estan en estat d'abandonament (part de "La Escocesa", "Ca l'Alier", "Can Ricart" o la fàbrica "Oliva Artés"). I en els que s'ha intervingut s'ha desvirtuat arquitectònicament el concepte original i s'han convertit en nous edificis d'oficines, lofts o hotels de luxe.

Can Ricart ja va perdre gran part de la seva identitat quan es va eliminar el teixit social existent, de treballadors i artistes, arran de la requalificació de terrenys que l'Ajuntament de Barcelona va tirar endavant a través del PERI Parc Central, i que va permetre guanys multimilionaris al Marquès de Santa Isabel.

Davant de tot d'això exigim:

1. -Què s'aturin totes les obres en curs al recinte de Can Ricart fins que no s'especifiqui quin és el valor de les restes arqueològiques (una vil.la romana i arqueologia industrial) trobades.

2. -Que es respecti el valuós patrimoni arquitectònic de Can Ricart, que va portar-lo a ser declarat BCIN (Be Cultural d'Interès Nacional) l'abril del 2008.

3. -Seguiment i control públic i transparent de l'ús que es farà de les subvencions europees rebudes per a la construcció de la Casa de les Llengües.

4. -Que s'inici d'un procés participatiu i democràtic obert al barri per definir els usos del valuós patrimoni històric existent a Poblenou.

Us convoquem a:

* Divendres 20 novembre a les 12h.- Rebuda a les autoritats en l'acte de col.locació de la primera pedra de la Casa de les Llengües. (Concentració davant de Can Ricart).

* Dissabte 21 novembre a partir de les 11h.- Paradeta informatvia (Rambla del Poblenou-Ramón Turró).

* Dijous 26 novembre a les 19:30h.- Assemblea informativa (Sala de Conferències - Centre Cívic de Can Felipa, c./Pallars, 277)

ENDERROQUEN EL NOSTRE PASSAT!
OCULTEN LA NOSTRA HISTÒRIA!
HIPOTEQUEN EL NOSTRE FUTUR!

entitats que donen suport:

Associació de Veïnes de Can Ricart, CSOA La Teixidora, Endavant-Poblenou, Assemblea de Joves del Poblenou, Associació Popular Octubre.


per adherir-se al manifest; envieu un e-mail a: apoctubre@gmail.com

més informació:
www.poblenou.org

Vergonya cavallers, vergonya!.

Malgrat les dotzenes de casos de corrupció que arriben als jutjats últimament, les institucions catalanes no escarmenten. Si més no, en can Ricart, continuen amb l’obstinada destrucció i ocultació del nostre patrimoni cultural per tal de poder especular-hi econòmicament.

Quant veiem el ràpid soterrament d’una troballa arqueològica de primera magnitud, com és el ensopegar-se amb els paviments enrajolats d’una (o més) vil.les romanes, per tal de no posar en perill la milionària subvenció europeda per la casa de les llengües, restem esparverats. Com és possible que en la nostra societat suposadament civilitzada puguin passar aquestes coses i majoritariament quedin impunes?

Com a única resposta, ens ressona dins del cap la cèlebre frase atribuïda a Jaume I (i que dona nom al darrer treball discogràfic del grup Al Tall ): Vergonya cavallers, vergonya!.

Així doncs, que la vergonya més humiliant recaigui sobre totes i tots, si no som capaços d’intentar canviar les coses i esperem que vingui algú altre a solucionar-ho. Que la llefiscosa mala consciència ens desvetlli a mitjanit, si no renunciem al que tinguem planejat pel proper dissabte a la tarda i ens afegim a la convocatòria unitària de les plataformes en defensa del territori :

Dissabte 21 de Novembre a les 18h en la plaça de sant Jaume.

(I si insisteixen en mantenir el calendari festiu de la casa de les llengües, potser que ens passarem a saludar a les autoritats incompetents, el dia que apareixin a posar-se la medalla de les mentides municipals i la destrucció patrimonial en llur solapa llardosa)

“Qui es quedi en casa quan comenci la batalla,

i deixi la seva lluita pels altres,

aquest, haurà d’ésser previsor:

Perquè qui no comparteixi la batalla,

compartirà la derrota.

La guerra no evita ni tant sols a aquells qui intenten evitar-la.

Lluita doncs, per la causa enemiga,

tothom qui no ho faci per la pròpia”



Bertolt Brecht

Avís per a periodistes i altres nàufrags:

Roda de premsa clandestina de l'A.V.V. Can Ricart anunciant el descubriment arqueològic.

La cèlebre frase de que un periodista no revela les seves fonts, no pot utilitzar-se per a autoasignar-se la paternitat d’una notícia que l’A.V.V. de can Ricart havia airejat feia una setmana (1part),(2part) i (3part). Les fotos que el diari Avui ha publicat divendres 13 i dissabte 14 de Novembre,
són fetes per membres de la nostra associació de veïns i veïnes.

Sembla mentida que individus com l’Albert Balanzà (periodista del diari AVUI), a qui com exmilitant de l’organització política Catalunya Lliure se li podria pressuposar un mínim de principis, parli de blogs i webs del districte d’Horta-Guinardó per a explicar les claus de la troballa.

D’altres periodistes de l’Avui que també s’han cobert de “glòria” informativa, han estat la Maria Favà ( “tant” arrelada al Poblenou) i un tal J. Sarsaneda que té la barra de signar en el peu de les fotos publicades divendres, com si fossin seves.

Ara, s’ha de reconèixer que, més enllà dels límits de la pocavergonya, s’han situat els articulistes de El Periódico. Asseguren, ignorant la realitat, que la troballa és un tros de mur de tot just un parell de metres i que només son unes "restes escadusseres".
QUE NO HAN VIST LES FOTOS???. Els "voceros" del P.S.O.E. tergiversen la realitat malgrat les proves gràfiques que els desmenteixen.


Els paviments enrajolats que vam poder retratar abans de què l’empresa arqueològica els hi “tirés terra”, parlen per si mateixos. Que pretenguin justificar el soterrar els jaciments amb l’argument de que cal fer una festa, és el súmmum. Està clar que no pot prioritzar-se una estona lúdica per damunt d'una troballa d’aquesta categoria. Esclar! que aquest descobriment no s'hauria "d'amagar" per la típica fe$ta institucional.

Incompatibilitat manifesta entre els serveis municipals i el patrimoni cultural.

Però si de debò pretenen celebrar el divendres 20 una festa, caldrà que hi anem totes i tots a dir-li's quatre cosetes ben dites:

-1- Exigim la reconstrucció completa de can Ricart.

-2- Volem que s’expropii la plusvàlua econòmica de la requalificació
del recinte ( que, segons sembla, l'explosió de la bombolla ha fet baixar dels presumptes 109
milions a 22'5).

-3- Cal portar a judici als responsables polítics d’un presumpte
delicte de destrucció del patrimoni històric, tipificat en l’actual
codi penal (per l'enderroc de les naus) i un intent d'ocultació de la importància de les troballes del segle I.

-4- declarar l’actual projecte de la Benedetta com atemptat
paisatgístic intolerable, i a la seva autora, persona non grata
en el nostre malmès barri.

Associació de veïnes i veïns de can Ricart (comissió guerrillera) .

Vam perdre la batalla de les persones

davant

la batalla de les pedres.

i ara,

les pedres es giren

contra de qui

les va fer vèncer....

sí,

fins i tot

les pedres es rebel.len ...

On són els defensors de les pedres? (excavacions dins de can Ricart. Tercera part)

Del terrorisme urbanístic a l’arquitectura escombraria, passant per la destrucció del patrimoni històric, el 22@ ha volgut imitar el comportament d’un paquiderm en cel tancat dins d’un museu de porcellanes xineses.











Mentre l’especulació desbocada feia la feina bruta de foragitar les classes obreres del barri, la substitució social era potenciada des del suposat govern d’esquerres municipal. Més enllà de les actuacions públiques del tipus jocs olímpics i Fòrums, dissenyades com a grans “pelotazos” financers, hi ha hagut una tasca fosca feta pels sicaris dels partits.



Quintacolumnistes infiltrats en tota mena d’associacions i disciplinats militants amb aspiracions a recollir les engrunes del pastís, han aconseguit fer del barri l’actual aberració que haurem de patir d’ara en endavant. Com a dolorosa penitència inclosa en el patètic pecat de deixar a la guineu que vigilés el galliner, tenim un teixit associatiu tant esfilagarsat com addicte a la caciquil subvenció paternalista.

D’aquesta manera han fet i desfet el Poblenou al crit dictatorial del seu discurs lerrouxista. Un clar exemple d’aquests manipuladors que escenifiquen magistralment el conegut joc del poli bo/poli dolent el trobem en l’escandalosa complicitat de l’A.V. que te la seu en Can Felipa amb l’ajuntafems del districte.

Individus com el “senyor” Salvador Clarós ( àlies yellow submarine), presumptes defensors del valor patrimonial de les pedres arqueològicament correctes i expunta de llança de les reivindicacions veïnals, va de nº 31 en les llistes d’IxC al parlament. Com escolanet que vol anar a missa i repicar campanes al mateix temps, pretén enfrontar-se a uns governs corresponsabilitzats pels seus companys electorals. Com antic membre de la plataforma Salvem Can Ricart era, juntament amb l’actual director del museu d’història de la ciutat ( “senyor” Joan Roca), custodi de la llista d’adreces electròniques de la companyia ciutadana de can Ricart.


Més d’un miler de ciutadans i ciutadanes honrades varen donar diners per a comprar accions d’aquesta companyia, que es comprometia moralment a defensar l’unitat i la preservació de l’antic recinte fabril. Però el dia que començaren els enderrocs, CASUALMENT, els dos noms propis abans esmentats, havien perdut les llistes que custodiaven i aquest miler llarg de persones no varen poder ser advertides de la destrucció que s’estava cometent.

Ara, davant de la profanació que la “senyora” Benedetta pretén perpetrar al cadàver de les naus centrals, ens preguntem ben estranyats: On són els defensors de les pedres?

L’esperpèntica momificació que aquesta aprenent de taxidèrmia planeja és comparable a realitzar un taller de graffits per adolescents damunt les ruïnes de l’amfiteatre romà de Tàrraco. Si més no, els colorins estridents serien els mateixos.




Les fotografies de les recents excavacions pertanyen a la zona interior de les naus de can Font i els baixos de la cereria. Aquesta última és la gran lona amb la recreació virtual de com quedarà aquest indret i han tingut la barra de cobrir la façana del que va ser el bar Pacos situat al bell mig de la plaça.

Diuen que les comparacions són odioses. (excavacions a can Ricart, segona part)

Després de consultar qualsevol oracle mínimament competent, s’arriba sempre a la mateixa ineludible conclusió: El futur de la casa de les llengües a can Ricart haurà de passar pel mateix tràngol ( o pitjor) que el de la biblioteca del mercat del Born, o també el que va patir en el seu moment el mercat de st. Caterina (que casualment va passar pel despatx Miralles-Taglibue) i va suposar l'entrada de la especulació salvatge (a lo Millet) en el seu barri, el de la Ribera.

Tot i així, hi ha 4 diferències que distingeixen de lluny a can Ricart entre els altres casos, que són les següents:

- Les dimensions ( el recinte de can Ricart és, pel cap baix, 10 vegades més gran que qüalsevol mercat clàssic barceloní, uns 56.000 m2).

- El fet de que les naus fabrils poblenovines tenen una part de “propietat” privada, dedicada a la cria de mosquits, puces i paneroles.

- L’escandalosa plusvàlua en la requalificació dels terrenys per enriquir un marqués, que casualment dirigeix el Wol Trade center del Maremagnum portuari.

- La destrucció de 250 llocs de treball en 35 petites i mitjanes empreses, bo i foragitant dotzenes d’artistes dels seus espais creatius.

Doncs ja veieu que en el barri no tenim res que envejar a cap cas d’especulació en el casc antic, ni en la resta de la ciutat. I és que el cas Millet sumat al cas Pretòria en son un joc d’infants al costat dels taurons urbanístics del 22@.

Aquestes excavacions les trobem al costat de la nau cremada (intencionadament) que donava la deguda inspiració i aixopluc als artistes de can Font (Nau 21)

Tenim les fotos de les primeres excavacions! (Primera part)

Una de les nostres fonts d’informació habituals, ens ha fet arribar les fotos de les primeres excavacions, dins i fora de les naus de propietat municipal.

Hi ha llocs on han extret uns pocs centímetres del ciment que formava els terres, i d’altres on els munts de terra extreta supera amb escreix la treintena de metres cúbics.

Encara hi ha indrets on es veu que han de seguir indagant i els pous, camins, desaigües, canals, el que podria ser mosaics i etc, només els estan cercant en la part del recinte que te propietat pública. La part que ara és de la immobiliària Alza, pot amagar qualsevol altre sorprenent troballa.

L’absoluta impunitat amb que qualsevol es pot passejar i fer fotos entre troballes arqueològiques tant prometedores, fa presagiar que el dia menys pensat, els saquejadors d’amfores i similars entraran a fer negoci dins del recinte.

Aquestes fotos corresponen a la zona excavada de la gran nau central de dos plantes de can Ricart enderrocada durant el novembre de 2007.