Tot recordant l'esclat de ràbia ara fa cent anys:

“CREMI O NO, L'ESGLÉSIA FA PUDOR”.

Aquesta consigna acompanya al bloqueig de portes d'algunes esglésies barcelonines per a impedir la missa del diumenge 26 de juliol de 2009. L'acció commemora el centenari d'allò que fou una “Setmana Tràgica” per a l'Esglèsia i l'Estat, però que per a milers de persones significà moments de rebel·lió, comunitat, dignitat i aprenentatge.

“GUERRA A LA GUERRA DELS BANQUERS”.
La ràbia esclatà perque els reservistes de l'Exèrcit espanyol havien d'anar a morir a Melilla per a defensar els interessos econòmics d'explotadors com Romanones, Güell i Comillas, mentre que els fills dels rics, pagant, es lliuraven d'anar a la guerra. S'organitzà una vaga general, s'assaltaren armeries, es constituiren juntes revolucionàries, es sabotejaren ponts, vies de ferrocarril, cables telefònics...

“HIJO QUINTO Y SORTEADO, HIJO MUERTO Y NO ENTERRADO”.
Les dones van tenir un paper rellevant, tant a les manifestacions inicials com a la crema d'edificis religiosos que esdevingué més tard. Elles van dirigir la construcció de les barricades, juntament amb homes de totes les edats i nens. Cridaven “abans la insurrecció que la guerra”.

“L'ÚNICA ESGLÉSIA QUE IL·LUMINA ÉS LA QUE CREMA”.
Com a resposta a l'asfixiant presència d'ordres religioses a la ciutat, les insurrectes van incendiar més de vuitanta edificis. Atacaven una institució que exercia el control social i justificava la misèria de gran part de la població sense qüestionar mai la desigualtat.

1909 – 2009 LA LLUITA CONTINUA. Avui, altres noms, la mateixa explotació, segueixen convertint la nostra vida en guerra. Presoners de la nostra misèria
quotidiana, sortim en processó de vacances, peregrinem al centre comercial i comulguem amb les rodes d'un cotxe nou.

Els diners, el consum, el futbol, el civisme són noves religions que han entrat a competir pels feligresos, però l'Església, la de sempre, no ha perdut el seu poder.
Aquesta institució, gestionada com una multinacional, manté intacte el seu enorme patrimoni i rep cada any 150.000.000 euros de l'Estat espanyol.
Tot i que als seus temples hi han més turistes que creients, la jerarquia catòl·lica segueix imposant la seva hipòcrita moral. Encara avui pretén controlar i sotmetre els nostres cossos mentre encobreixen els abusos sexuals del seu clergat.
No podran.

NI DÉU NI CAPITAL

comunicat extret de barcelona.indymedia.org

Els nous brots verds i la ferotge farsa dels bufons.

La bogeria consumista continua essent addicta a llur fantasia esquizoparanoica. Castigant la realitat amb llur indiferència més xulesca, els “nostres” partits polítics escenifiquen magistralment la grotesca farsa de les 1000 mentides.

Patint símptomes molt similars a la demència per plumbisme, han transformat el país en una casa de barrets. Amb la dignitat del histriònic rei carnestoltes, la bufonada dels estatuts i el finançament es representa des de fa massa temporades en totes les portades dels mitjans de desinformació massiva. Autèntica cerimònia de la confusió, clarament orquestrada com cant de sirena que torça el rumb de la nau social cap els esculls del naufragi.

Treatalitzant els seus principis fundacionals, els botiflers d’E.R.C., els lerrouxistes d’Iniciativa i els roquefeleristes del P$OE, entonen l’eterna cantarella d’opereta amb la que volen autoinjectar-se sordina. Mentre, Convergencia, P.P i Ciudadanos, asajen noves dimensions per a l’expresió de la demagògia farisea parlamentària. Tots plegats, tenen la cara més dura que el formigó armat de la torre Agbar.

Si Moliere aixequés el cap i veiés el galdós espectacle del “tsunami amarillista” que creuava, a cops de dopatge pedalero, la millor botiga del món (pel mòdic preu de 1.000.000 d’Euros), tornaria a palmar-la d’un atac de surrealisme esperpèntic.



Si el que aixequés el cap fos Maquiavel, fliparia en colors al veure als seus avantatjats deixebles del G-8 reunir-se entre les runes d’un terratrèmol devastador. D’aquesta manera, les responsabilitats del terrabastall financer que han provocat, es desdibuixen entre els cascots amb ferum de cadàver enterrat. Les al·lucinacions psicòtiques dels manaires globals els hi fan veure tanys verds rebrotant de sota les pedres, talment com si fossin les males herbes que creixen ufanoses en els descampats del nostre estimat barri.

També va flipar en colors en ZP, que boig de content per poder tastar les engrunes del pastís, va comprometre prop de 50.000.000 d’Euros per tal de reconstruir una fortalesa mig malmesa, per alegria del amfitrió Berlusconi. Mentre, el patrimoni històric del Poblenou, des de can Alier fins a can Oliva Artés, cau a troços enmig de la complicitat criminal de les institucions.

Les veïnes i veïns de can Ricart, fartes d’acotar el cap davant la corrupció generalitzada, plantem els nostres propis brots que verdeixen en l’hort urbà del terrat del C.S.O.A. La Teixidora, recentment recuperada de les urpes especulatives de la sacrosanta propietat privada. El barri per a qui l’estima i la terra per a qui la treballa!.

foto i text de'n Joan Marca

Ara fa tot just 100 anys.

El centenari de la setmana tràgica ha arribat. A finals de Juliol de 1909, En els molls del port de Barcelona, les lleves de soldats que havien d’embarcar cap el Marroc es van insubordinar. Les organitzacions proletàries de la ciutat (coneguda com la rosa de foc) varen convocar una vaga general i els obrers del recinte fabril de can Ricart feien descarrilar tramvies per improvitzar barricades clavant cunyes de fusta entre els rails.

Començaven set dies de crema d’esglèsies, acolloniment burgès i ebullició bolxevic, que acabaren amb l’enèsim bombardeig del exercit escanyol sobre Barcelona. No és casualitat que la nostra sigui la ciutat de tot el món que més voltes ha patit els projectils dels canons al llarg de la història. Tampoc és atzarós que la immensa majoria de vegades, els militars rogigualdos foren els responsables de disparar l’artilleria agressora. L’afusellament d’en Ferrer i Guàrdia va culminar la típica luxúria repressora contra les ments més brillants i que des de sempre ha caracteritzat els uniformats mesetàris-Neandertals.
Avui les coses son molt diferents. A can Ricart ja no hi queda ni el rastre de l’antiga lluita de classes, mentre els tramvies circulen impunement per la considerada àrea verda del P.E.R.I. de Diagonal Mar. Ja fa més de 70 anys que els escanyols no utilitzen armament pesat contra les cases barcelonines i la destrucció immobiliària queda en mans de plans urbanístics com el 22@, que tenen el detall de fer fora les veïnes abans d’enderrocar cap edifici. Tot això que hem progressat.

Però tornem a l’arrel de la qüestió que desencadenà els fets i pensem en el perquè d’aquella guerra africana, coneguda entre la gent com “la guerra dels banquers”. Calia protegir les inversions colonials dels que finanaven les mines que aportaven matèries primeres cap el “primer món”, bo i espoliant el Magreb de les seves riqueses naturals a punta de baioneta. Això ara també ha canviat enormement, doncs ara surt molt més rendible colocar i mantenir dirigents corruptes que "trapixeixin" amb les multinacionals que mobilitzar tropes d’ocupació cap a l’altre costat de l’estret de Gibraltar.

Malgrat aquests evidents avenços evolutius, encara hi haurà qui cregui allò de que la història és cíclica, que tornem a estar on érem, que 100 anys no son res i de que ens canvien les mosques però la merda és la mateixa. Com si en l’actualitat els banquers poguessin provocar cap conflicte armat.

La gent de la ex-Makabra ens convoca: "CABARET PONTE BRUTA, KARCELONA"

Es farà un tomet pel Poblenou; hi hauràn músics, pallassos, graffiters, etc... tot aquest tipus de gent que tan de fàstic i por els hi fa a les autoritats incompetents locals.


Surt aquest diumenge de Diagonal Mal amb la Rambla de Poblenou a les 18H; anirem fins a la nau de la Makabra i allà seguirà la festa (19:30h aprox.).

La caravana del ridícul.

En aquest món hi han diferents tipus de caravanes: Caravanes de la sal, de la ruta de la seda, solidàries, de dones, de la mort i del ridícul. Sí, la caravana del ridícul del mossos d´esquadra que sortí de la comissaria del carrer bolívia ahir diumenge cap a les deu de la nit, que passà pel carrer Pallars fins al carrer Marià Aguiló del Poblenou (PobleNow per als artistillos llepasubvencions). Aquesta comitiva valle-iclaniana formada per tres furgones i quatre cotxes amb efectius de l´ARRO i de la BRIMO tenia l´intenció de desallotjar el CSO La Teixidora, reocupada recentment.

Es desplegaren tallant el carrer en ambdós sentits a l´altura de la Teixidora, i amb xuleria i frases com "és una intervenció policial" feien fora a empentes a la gent que estava en aquella zona. Val a dir, que tant tots els efectius duien armilles antitrauma i cascos, com a mínim, perquè els de la brimo anaven acuirassats i a més amb passamuntanyes, vaja com si anessin a la guerra, llàstima que al davant solament tenien veïns i veïnes i unes desenes de gent jove que tranquil-lament estava donant suport a les persones que estaven dins de l´edifici. Però, potser el més significatiu, és que cap dels policies duia l´identificació visible. Rient-se´n, pressumptament, una altre cop del ecorepressor i cap del Mossos Choan Saura.

En aquest punt, l´escena era la següent: els veïns i veïnes no podien entrar a casa seva perquè la policia intentava desallotjar la Teixidora mentre un comandament estava parlant amb la gent de l´edifici, protegit amb casco, armilla, pistola i porra, però amb les mans a les vergonyes perquè aquesta "intervenció policial" no havia estat autoritzada per cap jutge i pressumptament, la decissió d´intervenir va sortir dels mateixos mossos a instàncies del propietari de l´edifici.

I es clar, la persona que decidí fer aquest operatiu es cobrí de caqueta, caqueta líquida perquè ni havent passat tres quarts d´hora, les furgones feien marxa enrere alhora que la gent avançava xiulant-los i aplaudint.

Sí, "l´intervenció policial" va fer figa i van marxar amb la porra entre les cames, sense deixar gent sense ulls, costelles trencades ni cap mort per arma de foc.

Els Ecosocialistes tenen policia pròpia i "la calle es suya", però la Teixi és i es queda al barri.

La guàrdia pretoriana sempre té patent de cors.

Des del mateix dia en que es van inventar les pistoles, els pistolers uniformats han gaudit d’impunitat absoluta. Seu és el “dret” d’imposar la raó de la força, doncs tenen la franquicia exclusiva de la violència legalitzada.

Entre els xerifs del Oest americà i els goSSos d’en Sauron, hi ha més semblances del que ens agradaria. Potser hi ha qui creu que és del tot inevitable, que forma part de la naturalesa humana, que els galons corrompeixen o que de mala gent hi ha a tot arreu. Però nosaltres no ens podem conformar amb aquesta escalada de prepotència armada que estem patint els honrats ciutadans barcelonins.

Dels estudiants apallissat per manifestar-se pacificament contra Bolonya, varem passar als “culers bornis” per celebrar tornejos futbolers, sense veure a cap responsable dels antiavalots respondre penalment pels seus actes, vandàlicament criminals.

L’última perla d’aquest rosari de cops de porra ha estat l’intent fallit de desokupar l’antic edifici dels Federals, al c/Marià Aguiló nº 35. Sense cap ordre judicial, encaputxats, amb xuleria desmesurada, premeditació, alevosia, nocturnitat i quadrilla, un grapat de “tocineres” van tallar el carrer, mentre els mandos de la brigada mòvil amenaçaven als ciutadans del interior del edifici de que “si no sortien voluntàriament, entrarien a per ells i seria pitjor”.

Però per una vegada, el mur de dignitat solidària dels veins i veïnes ( més d’un centenar) obligaren als mercenàris a fugir amb la cua entre cames, entre crits de victoria i sonores caçolades des dels balcons. Fins i tot una veïna va baixar una caixa d’ampolles de cava i el carrer es convertí en una joiosa festa improvitzada.

Tot i així, la petita batalla guanyada no és més que un ridícul passatger per a la prepotència policial tripartita. Segons els diàris i les teles, la represió antidemocràtica és cosa del dirigents iranís. Ahir, no els hi consta que succeís res de rellevant a Poblenou. La connivència mediàtica és condició sine quanum per a mantenir la patent de Cors de la guàrdia pretoriana del sistema.

La xuleria i la prepotència...

... dels policies del Saura no han pogut parar la reokupació de la Teixidora.

Quan ja em donat per enllestida la reokupació cap a les 22h. desprès de fer una cercavil.la informativa pel barri i el carrer estava tranquil, han aparegut mitja dotzena de cotxes de la policia i un parell de tossineres. Desprès de tallar el carrer amb la brutalitat que els caracteritza han intentat desallotjar-nos sense tenir cap ordre judicial, i al veure que no podien accedir a l'edifici, ja que les portes continuen estant tapiades, s'han hagut d'empassar la flegma i tornar al forat d'on han sorgit.

Saura, la teva tropa està molt descontrolada!!!

nova okupació al barri‏!

L'antic edifici dels Federals, que fins fa pocs mesos havia sigut la seu del C.S.O.A. La Teixidora, torna a estar okupat.

Concentració avui diumenge 21 de juny, a les 18h davant de l'edifici.

Aquest matí de diumenge les pancartes reivindicatives tornen a voleiar del seu balcó. Si Franco aixeques el cap, compartiria disgust amb en Saura, en veure que l'altre hora seu de la Falange, ara torna a mans del barri.

Amb el 22@ al cul.

Ja fa temps que denunciem que el 22@ especula i roba. Enderroca el nostre passat, hipotecant-nos el futur. Ha sembrat el barri d’una planificació urbanística corrupte i vomitiva, de la que solament en gaudeixen els llestos de sempre, els miserables. Aquests s'han hagut d'ajupir i s'ajupen per collir milionàries plusvàlues requalificatòries, deixant solament pus i misèria al seu pas.

Per això, a l’hora d’expressar l’opinió de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart respecte al nou pla d’equipaments per a un tros de l'antic recinte fabril, queden poques coses que no haguem dit abans. Potser podríem argumentar
l’escandalosa mancança d’escoles bressol, la demanda solidària de la instal·lació d’un C.R.A.E. o la insatisfeta necessitat d’horts urbans municipals pels nostres avis. Però enlloc d’omplir el blog de grans parrafades, preferim confiar en la màxima que diu que dues imatges valen més que dues mil paraules.

Així doncs, la valoració pública que del nou pla d’usos fa l’A.V.V. de can Ricart és la següent:

Les cicatrius interiors.

Les veïnes i els veïns de can Ricart continuem veient com s’allarga l’agonia del antic recinte fabril. La fragmentació del nostre patrimoni cultural i arquitectònic segueix ofenent les intel·ligències, tant o més del que ho fan les diferents falses promeses dels filibusters governamentals.

Ara han aixecat una tanca interior que divideix la part pública (ajuntament), de la part privada (marquès de St. Isabel). Un nou atemptat contra la unitat d’un conjunt cada volta més desdibuixat. “Empareden” grapats de naus sense sostre antigament farcides d’esforç proletari, d'explotació laboral i curulles de reivindicacions col·lectives pels drets dels treballadors que ara em anat perdent.

Esquarterats pels enderrocs fins al final: Engrunes d’un antic passat que suporta un vent ple d’oblit; i que s’endú la pols de la seva responsabilitat històrica fins a diluir-la entre la resta d’escòries que encara omplen aquest B.C.I.N. (màxima catalogació patrimonial contemplada en la legislació vigent).

El poder sempre ha volgut sostraure a les classes populars la seva història. Potencien l’amnèsia generacional per atomitzar els aprenentatges pretèrits, de manera que cada nova lluita estigui condemnada a partir de cero. Sense màrtirs, sense herois, soterrat el bagatge col.lectiu, esborrats els espais comuns i oblidades litúrgies compartides, estem desarmats enfront la força de l’enemic. L’aborregament futbolero de les masses té molt a veure amb tot això.

Però som moltes les que recordem que, fins tot just fa 3 anys, 250 persones encara es guanyaven la vida honradament, produint bens i serveis en els actuals descampats. On ara hi creixen les males herbes ben ufanoses, l’ecosistema de 35 petites i mitjanes empreses donava vida al patrimoni històric. L’economia productiva amb riquesa humana i financera reals, omplien el mosaic de carrers i naus industrials magistralment dissenyades per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’any 1853. Dotzenes d’artistes hi trobaven aixoplug per als seus espais creatius i la xarxa del teixit social, ara esfilagarsada, fins a finals del 2005, era recosida diàriament pels telers del bon veïnatge.

Malauradament la llei de la jungla especulativa ha provocat l’evolució de depredadors del territori, com per exemple el temible 22@ i els seus plans urbanístics ferotges. Els nous arquitectes “transgènics” contaminen el biòtop poblenoví amb la pandèmia de l’avarícia luxuriosament inflada.

Han enderrocat el nostre passat, hipotecant-nos el futur.
L’esclat dels grans de pus deixa sempre cicatrius en el paisatge urbà i en el paisanatge humà del nostre barri. Qualsevol que passegi per Diagonal Mar pot veure clarament que:

- 5 anys desprès, la gangrena del Fòrum encara continua supurant fel.

- El disseny luxós del parc central (24 milions d’Euros), és un gran error, tant inútil, com car.

- La nafra oberta de Can Ricart, pretesament tapada amb “punts de sutura” de llautó lluent, espera que més d’hora que tard, es puguin depurar les responsabilitats judicials.

Cada volta és més evident que els pitjors enemics del barri tenen un despatx en l’ajuntafems i la complicitat cega dels lobbis mediàtics i jurídics .
Cada volta és més evident que la població els hi anirà girant l'esquena i les urnes quedaràn buides de sentit. La democràcia està segrestada i veient l'esboranc del Poblenou, de tota Barcelona, de Catalunya, pastís de corruptes, la democràcia més que mai, ara, put a mentida!

Fotos: primera de Joan marca. (Can Ricart 2009) segona de Jordi Secall (Can Ricart 2005).

Recuperem per a la memòria aquest video del 2004:

"Passatge Cusidó...un adéu"

de Jordi Secall, Manel Muntaner, Yolanda Bermúdez i Txema Alonso.
Barcelona, abril 2004, 30'.

La renovació del tram final de la Diagonal al Poblenou amb la posada en marxa de la zona "Fórum", va comportar la desaparició física d'illes senceres de cases i d'una manera de viure.

Entrevista a un grup de veïnes afectades per un PERI (pla especial de renovació interior) que van viure durant molts anys en una illa de cases de planta baixa al Poblenou de Barcelona; en el passatge ara desaparegut, "Cusidó".
Ens expliquen la mala gestió per part de la immobiliària (Spais) i el desinterès de l'ajuntament en tot el procés, més pendent de l'obertura del "Fòrum Universal de les Cultures".

Quan vam començar a gravar (a principis del mes d'abril de 2004), només quedava en peu un tros del passatge i alguna casa que completava l'illa. També hi havia un assentament nòmada d'una comunitat galaico-portuguesa en un dels solars. I en aquella primera setmana es van celebrar les jornades de portes obertes del "Fòrum Universal de les Cultures Barcelona2004", que també vam anar a gravar, imbuïts pel fàstic que ens va provocar tot aquell dispendi i la gran mentida que era.

j.Secall

Penediu-vos, pecadors capitalistes!

L’heretgia neoliberal (que més que adorar “al becerro de oro” venera “al oro del becerro”) continua predicant les seves infames blasfèmies, impiadosament creguda de posseir la veritat absoluta. La devoció al lliure mercat i la fe en els paradisos fiscals, continua movent muntanyes de bitllets “Bin Ladens”.

Aquesta il.lustració és de l'artista (graffiter) rebel "Banksy"; la bandera podria ser perfectament de la comunitat europea. Representen les dos la mateixa porqueria.

Paral·lelament, les classes populars (que no han vist mai 500E. junts en un paper de curs legal), batallen diàriament per la seua supervivència en el marc d’una guerra molt poc santa, sense cap esperança de guanyar-la. Volen que creguem que, amb mesures populistes com ara la litúrgia de repartir 400 Euros o regalar-ne 1000 a qui es compri un nou cotxe, sortirem de la crisi el dia menys pensat. El miracle de la multiplicació del pans i els peixos no es repetirà.

Els mateixos que encapçalen el model especulatiu que ens a dut fins on som, volen que encara continuem apostant per consumir esbojarradament i sense plantejar-nos la crua realitat a la que ens han abocat. El col.legi oficial de gestors ha arribat a proposar en els seus sermons la necessària amnistia fiscal del diner negre, a canvi de que paguin un 5% d’impostos i tots contents. Els fariseus comercien en el temple mentre els sàtrapes terrenals ens malgovernen. A aquestes alçades, la única mesura amb credibilitat seria enviar els cascos blaus de la O.N.U. a envair les illes Caiman i Jersei.

Parlant del món mundial, en alguns llocs propers i llunyans, veiem uns quants Judes que porten el seu penediment fins a l’extrem:

- A Corea del sud, l’expresident enganxat en un suborn, s’ha suïcidat llençat-se per un barranc.

-A la presó de Perpinyà, l’alcalde d’un poble nortcatalà, s’ha penjat en la cel.la on el tenien detingut per corrupció.

-La meitat dels parlamentaris anglesos, no repetiràn en els seus càrrecs per tripijocs pressupostaris.

Però unes poques flors no fan estiu. En l’estat escanyol que ens toca patir, els “brots verds” d’una nova primavera estan mancats de llum amb la que fer fotosíntesi i el terreny on arrelar està sembrat de sal. La caverna és massa fosca i estèril, folrada de formigó armat. Des de l’exalcalde franquista Samaranch, fins els vestits de Francisco Camps, passant per l’ix minúscula dels G.A.L. Narcís Serra, tots queden sistemàticament impunes, arrasserats en el seu búnquer-claveguera (d'or, això sí) on no els pot tocar ni el Déu Garzón.

El nostre calvari serà que en el pecat hi durem la penitència, entre processons d’escàndols majúsculs i romeries mediàtico-jurídiques. Que la Pachamama ens agafi confessats!.

Ens solidaritzem amb la lluita per la llibertat i la justicia a vida o mort d 'Amadeu Casellas.

Amadeu inicia una huelga de sed, que suma a la de hambre que realizaba desde el 25 de Mayo, dos días después de que abandonara otra huelga hambre que mantuvo durante 26 días... Lunes, 1 / Junio / 2009

AMADEU COMIENZA HOY UNA HUELGA DE SED, QUE SUMA A LA DE HAMBRE.

Esta tarde, se ha recibido una llamada de Amadeu. Esta llamada ha sido muy breve debido a que se ha establecido en un momento en que la cobertura era muy escasa y se ha cortado antes de los 8 minutos que tiene Amadeu para hablar, pero suficiente para que nos explicara su nueva situación.

A Amadeu le ha visitado un responsable de la cárcel que le ha informado que le van a cortar todas la comunicaciones con el exterior, incluidas las escritas. La excusa que le han dado, es el ataque que se ha realizado contra el C.I.R.E.

Por otro lado Amadeu ante esta situación ha decido que, a partir de hoy 1 de junio, comienza una huelga de sed que se suma a la de hambre que venía realizando desde el día 25 de Mayo.

Poca cosa podemos explicar más. Espera que lxs abogadxs le visiten urgentemente.

font: barcelona.indymedia.org

Amadeu Casellas: llibertat!

La injustícia escanyola “aprieta però no ahoga”

El tribunal prostitucional del imperi ha patit un rampell de benvolença jurídica; davant l’incredulitat de propis i estranys, ha fet gala d’una generositat democràtica més pròpia d’altres contrades.

El cas és que, sembla ser, que els companys d’Iniciativa Internacionalista podran presentar-se a les properes ereccions europees. Diem companys perquè el nº 3 de la llista és el nostre amic Garganté, sindicalista dels autobusos de T.M.B. i conegut “terrorista” que denunciava no tenir dos dies de festa a la setmana, mentre els directius de la seva empresa cobren 8.000 Euros al mes (dels diners públics, que els honrats ciutadans els hi paguem).

Des d’aquesta humil eina d’informació, ens felicitem de la derrota dels feixistes intolerants que pretenien silenciar el nostre dret al lliure vot.

La xemeneia de can Ricart està més escardada que la confiança financera.

Fa més d’un any i mig que la pàgina web de la plataforma Salvem Can Ricart està “silenciada”.
Alguns individus que tant s’omplien la boca amb la defensa del patrimoni arquitectònic, com en Joan Roca i en Salvador clarós, des de llavors resten muts. No tant sols se’ls hi va menjar la llengua el gat, a més a més, en la última bogada, van “perdre” el llençol on custodiaven el llistat d’adreces electròniques del miler llarg d’accionistes de la companyia ciutadana que varem crear. D’aquesta manera i amb la indiferència hipòcrita de l’A.V.V. de Poblenou van evitar que a la gent que havia pagat diners per a que se la informés de les novetats se’ls pogués posar al corrent dels enderrocs del recinte.

Veient al Joan Roca, novíssim director del museu municipal d’història i al Salvador Clarós trepant per les llistes electorals d’Iniciativa, no ens cal ser gaire espavilats per a treure conclusions.
Hi han “mutis a lo Fòrum” que ho diuen tot.
Tampoc s’escolta gens la veu del director d’Hangar, “senyor” Pedro Soler: Els seus silencis fan massa pudor a addicció escandalosa per les subvencions públiques que pateixen alguns auto anomenats artistes.
I com que qui calla atorga, el descarat quintacolumnisme que van protagonitzar (recordeu l'affaire INSIDE amb Indra i el 22@ més Hangar i Niu, per exemple), és còmplice necessari dels enderrocs que afirmaven voler evitar.
El canvi de bandol d’uns pocs va ser la benzina de les excavadores d’enderrocs Benjumea S.A.

Ara, envoltades per les restes del naufragi financer, les naus sense sostre d’un conjunt que era únic a Europa, veuen com la xemeneia de l’antiga fàbrica els hi pot caure damunt durant la propera ventada.
Un element arquitectònic de la importància de la xemeneia de can Ricart no hauría de poder quedar abandonada a la seva sort sense conseqüències judicials.
Ens veiem obligats a repetir que en l’actual codi penal, la destrucció del patrimoni històric és un delicte, encara que sigui nomès per una xemeneia.

d'Esquerra a dreta alguns dels responsables (per acció o omissió) del desgavell:

Joan Manuel Tresserras i Gaju, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Joan Roca, recent director del museu municipal d’història de BCN.

Pedro Soler, director d'Hangar.

Salvador Clarós, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, i que va ser el president de la mateixa a partir del 2001 i durant els anys en que es va sentenciar el barri a la destrucció i fins a la transformació barroera de la que patim ara.

Narvaez, polític, ex guardia urbano, regidor del districte de st. Martí.

La canilla d'hipòcrites que ( sota la pressió documental avalada per catedràtics universitaris, S.O.S. monuments, etc), van veure’s obligats a declarar B.C.I.N. ( be cultural d’interes nacional) el conjunt del recinte fabril, continuen actuant fent un frau de llei. La seva deixadesa de funcions segueix essent de jutjat de guàrdia.

Si des de l’A.V.V. de can Ricart creiessim en el sistema judicial i tinguesim els diners necessaris per a poder posar querelles, ja hauríem anat als tribunals amb un bon feix de fotos i documents.
Però com que no es donen cap dels dos anteriors requisits, tant sols podem utilitzar la modesta eina d’aquest blog per a exercitar el dret al pataleig i deixar testimoni del desori actual amb l’esperança de que els votants de les properes eleccions i la història puguin jutjar-los a tots.

Davant de la brutalitat urbanística, davant la màfia institucional, davant la política neoliberal de l'ajuntament de Barcelona, ni oblit ni perdó!

El veritable rostre de la crisi.

Mentre els responsables de l’actual situació econòmica profetitzen falses primaveres de recuperació, la realitat s’imposa tossuda i despietada. L’anomenat quart món fa metàstasi social entre els que en els bons temps eren “afortunats” mileuristes.
Nomès en la Catalunya central, mig milió de ciutadans són oficialment morosos; els seus cognoms omplen llistats bancaris d’impagats. Exèrcits d’insolvents asetgen la liquiditat del sistema bancari fent escacs al vulnerable “cor” del capitalisme.

Però si en el nostre país hi ha escarafalls grotescos, en el país del costat l’esperpent trenca les mesures de qualsevol escala. La penúltima de l’ex-imperi (en Flandes es va pondre el sol), és que polítics corruptes, condemnats judicialment, donin classe en la universitat “Rei don Juan Carlos”. Reconeixem que el nostre vocabulari es queda paupèrrim a l’hora d’intentar definir el com se’ns queda el cos davant l’allau de perplexitat surrealista que contemplem catatònicament bocabadats.

Malauradament cal apretar amb força les dents quan tornem l’esguard a peu de carrer, empassant l’amarga saliva de veure gent malvivint a l’interior d’un vehicle espatllat que “decora” llurs finestres amb cartrons escrits on es demana si us plau, que no li robin el poc que li queda.
Aquests conciutadans que queden literalment aturats en la vorera dels nostres carrers creixen molt més de pressa que la pandèmia de la nova grip; però no son notícia prou digne per a sortir en els informatius de cap tele. L’assaig de la ceguesa social que practiquen els maSSmèdia ens durà irremeiablement al fons del penyasegat moral. Això sí, els que malgrat Bolonya puguin pagar-se els estudis en universitats com l’abans esmentada, tindràn un lloc segur en les llistes electorals més prestigioses.

Inauguració Can Saladrigas, exigim responsabilitats polítiques!

Demà, diumenge a les 12h.

Demà et felecitarem com et mereixes exc. Regidor Sr. Francesc Narváez!

La fantasmagòrica transparència del no res.

Els blocs d’oficines del P.E.R.I. Diagonal Mar i el parc central del poblenou tenen moltes coses en comú. Edificats damunt del teixit social d’un barri, altre temps productiu i ara moribund, estan iguals de buits que les neveres dels exmileuristes amb hipoteca. Les grans façanes de vidre i les grotesques finestres en el mur del parc central transparenten un no res de disseny, amb una relació qualitat/preu comparable a la del vestit del rei despullat.

Igual que el sastre farsant afirmava que la tela era invisible als ulls dels estupits, els arquitectes espavilats s’han passat de llestos uns quant pobles. Amb la complicitat necessària del 22@, i la maquinària propagandística municipal treballant a preu fet en cosir una tela inexistent, volien enmirallarnos amb bombolles de sabó. Però de tant donar puntades d’agulla el l’aire inconsistent, l’etèrea bombolla immobiliària ha esclatat, esquitxant-nos els ulls amb els gasos lacrimògens dels nois d’en Sauron.
Abans de que les plusvàlues en la requalificació dels terrenys, les excavadores i les grues edifiquessin el miratge postmodern del Poblenou xupiguais, les veïnes i veïns gaudíem amb dignitat d’un barri obrer, humil però honrat. Amb l’esclusió econòmica de les classes socials menys afavorides financerament, mitjançant la meteòrica puja del preu del habitatge i el mobing immobiliari a les rentes de lloguer antic ( abans de la L.A.U. tant abundoses), sols els fantasmes del record del que hi havia hagut omplen la buidor del paisanatge.

En absoluta coherència amb la seva responsabilitat per tot plegat, el cinisme governamental sembla tornar-se sarcasme. Els principals responsables de la destrucció del patrimoni humà i arquitectònic, “senyors” Hereu i Tresserras, han acordat el trasllat del museu d’historia natural al edifici Fòrum. La buidor del mausoleu de l’arquitectura tripartita s’omplirà de cadavers dissecats: quina gran metàfora!!!. A mig camí entre Maquiavel i Grouxo Marxs, els “responsables” polítics tornen a superar-se al rinxolar el rinxol, deixant-nos esfareits, garratibats i esmaperduts. Mentre tant, el seu urbanisme de pasta de moniato i pa sucat en oli, continua alimentant la crisi amb la carn de canó de les classes populars. La nostra fam és el seu sustent.

L’amarg regust del Tamiflú.

Sembla ser que la població comença a adonar-se de que la cobdícia capitalista ha obert de bat a bat la capsa de Pandora. Qui més,q ui menys, pren consciència del que se’ns ve a sobre: Les set plagues d’Egipci campen globalitzades, cavalcant desbocades per arreu. En qualsevol moment ens pot caure damunt una pluja de granotes o podriem veure les aigües del mar roig tornar-se a separar. Els apòstols apocalíptics hem deixat de predicar en el desert l’evangeli decreixentista i una gran torre de Babel d’alarmes fonamentades s’eleva altiva enmig de l’estupor social generalitzat.

Davant d’aquest horitzó Hecatòmbic, costa fins i tot trobar nom escaient a la nova amenaça de moda: Que si la pesta del porc, que la si grip mexicana, que si l'influencia porcina, que si el virus A, que si H1N1, no hi ha manera de posar-se d’acord. Posats a batejar i donat que el primer cas a Europa es va donar a l’hospital d’Alamansa, des de l’A.V.V. de Can Ricart proposem que se la conegui com a “El nou mal d’Almansa”. D’una banda potenciaria la sobèrbia europea, doncs deixaria clar que el realment important és el fet de que arribi la suposada pandèmia fins la porta de casa ( el que passi per Amèrica no té cap importància). D’altre banda, Catalunya va ser el primer país del món fora de Mèxic en transmetre els virus entre els ciutadans autòctons ( això també convè evidenciar-ho).

Més enllà de la qüestió de nomenclatura, caldria saber que hi ha de debò al darrera de tant de soroll, no fos cas que fossin closques de nous buides simulant el galop dels quatre genets. I el que està clar és que si hi ha pandèmia, de res serveix defugir-la; estem condemnats a superar-la o morir en l’intent.

Aquest segon propòsit, de moment, sembla poc probable. Diu que la mortaldat, fora del focus inicial, pot ser d’un dos per mil (0’2%). El nivell és similar als morts anuals per la contaminació atmosfèrica i la pol·lució dels tubs d’escapament dels cotxes que continuen fabricant-se a milers cada dia. Els governs “civilitzats” del vell continent donen els diners públics a fons perdut per tal de que les línies de muntatge no s’aturin. Són els mateixos governs causants de les múltiples crisis que convergeixen damunt nostre, i que de segur veuen molt bé que es parli d’un altre cosa. Res millor per a distreure el ramat que amenaçar amb la vinguda del llop. Tampoc cal oblidar que les empreses farmacèutiques, pilar bàsic de l’economia occidental, trauràn una bona picossada de la histèria col·lectiva que farceix els mitjans de desinformació massiva. Aquests últims també són esquitxats per les engrunes del pastis. Els crits d’alarma afavoreixen als missatgers mediatics de la mateixa manera que els tocs a sometent donen importància al campanar; mentre els parroquians s’entretenen en escoltar el repic de les campanes, no es pregunten pas pels beneficis milionaris de la plusvàlua en la requalificació dels terrenys on s’edifiquen les torres d’ibori amb els fonaments de fang que ens farceixen el paisatge.

Banalitzen la corrupció, criminalitzen la defensa del territori.

El sistema polític hereu del franquisme, més conegut com a dictatova parlamentària, es disfressa de democràcia representativa organitzant eleccions de tant en tant. Fent veure que ho canviaven tot, aconseguiren que tot restès pràcticament igual (“Atado y bien atado”), maquillant-ho amb quatre urnes i un grapat de paperetes.


En l’actualitat, la dictadura franquista i les seves expropiacions a punta de baioneta continuen sent legals. El cap d’estat escanyol continua essent el mateix que el generalisimo va designar perquè el substituís a perpetuïtat. Els suposats representants del poble, còmplices necessaris del actual atzucac que ens empareda, maregen la perdiu amb estatuts i finançaments o amb fútbol i salsa rosa. Tots i totes (de Carretero a Piqué, passant per Ribera) acaben per posar la ma dins la caixa per endur-se un tallet de pastís.

Quan apareix gent amb prou dignitat per a sortir en defensa del territori que la troup de carronyaires depreda, les alimanyes esmolen les urpes de la repressió per tal de que no es generalitzi l’exemple. Malauradament, aquests últims dies veiem un parell d’exemples, a cadascú més escandalós,de criminalització dels defensors i les defensores del territori: La pena-multa contra l’estimat company que denuncia la barbaritat del pla C.A.U.F.E.C. i la querella per injúries contra la bona gent del I.A.E.D.E. per part de l’alcalde de Figueres .

Tal com teoritzava Montesquieux, sense divisió de poders no hi ha democràcia, tant com sense dret a la informació no hi pot haver llibertat. Amb jutges com Garzon o fiscals generals com Fungairiño, on és la divisió de poders?. Amb periodistes i massmèdies com els que patim, on és el dret a la informació veraç?.

LA BURBUJA INMOBILIARIA BARCELONESA, ABRIL 2009.

Recorrido fotográfico desde la Plaza de las Glorias Catalanas al FÓRUM-DIAGONAL MAR. La Diagonal hasta el mar. Jamás se construyó tanto en tan poco espacio de tiempo. ¿Un viaje a alguna parte? La "Barcelona del Futuro" está hipotecada para varios futuros.

visiteu: " la gran corrupción "

Crónica de la comunicación con Amadeu casellas (25-04-09)

Crónica de la comunicación con Amadeu Casellas en Brians 2, el 25-04-09, cuando llevaba ya 5 días en huelga de hambre. ¿Es esto lo que llaman protocolos de seguridad?

Hoy Sábado 25 de Abril, he ido a comunicar con Amadeu en su quinto día de Huelga de hambre. Las situaciones que se han producido durante el viaje y las esperas, pudieran parecer anécdotas, pero algunas nos hablan del significado de la prisión y de la trascendencia e influencia sobre quienes tienen que mantener algún tipo de relación con ella. Quizás en otro momento pueda relajarme y dedicarme a analizarlas con más tranquilidad y tiempo, pero ahora me parece mucho más importante, poder hablar sobre la situación concreta de Amadeu. Para empezar, decir que en el banco de datos del ordenador donde se recogen las comunicaciones, había algo que otras veces no existía. No he podido enterarme qué es lo que pasaba, porque la funcionaria que ha intentado inscribirme en primer lugar, no ha sabido explicar con claridad cual era el problema. En algún momento, me ha dado a entender que Amadeu sólo podía comunicar "mañana" (refiriéndose al Domingo). Evidentemente le he dicho que no, que Amadeu comunicaba los Sábados, que estaba en el módulo 4, y que el Sábado era su día de comunicación. Un funcionario más veterano ha confirmado mis palabras, pero no le ha permitido hacer algo que proponía la funcionaria. Al final, y después de 10 minutos, he dejado pasar mi turno para que pudiesen dejar entrar a comunicar a las personas que tenía detrás, pues me ha dado la sensación de que se trataba de que lo perdiese yo, o lo perdiésemos todos.

Cuando ya habían entrado a comunicar en el primer turno, la funcionaria le ha pedido al funcionario más veterano que me inscribiera él, porque ella no sabría hacerlo. Y ahí me he pasado otro cuarto de hora porque el ordenador no se sabe qué datos tenía, que no permitía hacerlo como en las otras ocasiones. Una vez he conseguido la hoja de autorización, ha pasado casi una hora hasta la llamada para comunicar y cuando esta se ha producido, lo sorprendente ha sido el aviso de que dejáramos en las taquillas todo lo que pudiera pitar en el detector, porque sino, no entraríamos a las comunicación. De hecho, nos sugerían que dejáramos incluso las chaquetas, y el funcionario veterano que me había dado la autorización, ha salido de la ventanilla para sumarse a los tres carceleros que estaban en la puerta de acceso, y ha cogido una raqueta detectora. Una funcionaria se quedaba nuestros documentos y nos inscribía en su hoja de registro, mientras que dos carceleros nos registraban con las raquetas, y otro vigilaba con los brazos cruzados sobre el pecho y las piernas abiertas. En mi caso, me he sacado la chaqueta y la he dejado sobre la mesa de la funcionaria, junto con la llave de la taquilla en la que había dejado mis efectos personales. Al pasar por el arco ha pitado, y el carcelero veterano me ha dicho que llevaba algo en los bolsillos. He girado los bolsillos hacia fuera para demostrarle que no llevaba nada y entonces me ha dicho que eran los zapatos y que debía descalzarme. Sin zapatos, he vuelto a pasar por el detector, y en esta ocasión no ha sonado. Me he calzado y me han dado la llave y la chaqueta mientras el funcionario veterano le preguntaba al otro si le había pasado la raqueta a la chaqueta, a lo que el otro le ha contestado afirmativamente. No sólo le habían pasado la raqueta, sino que además la funcionaria la había estado palpando. Este proceso lo han hecho con todas las personas que han entrado en el turno que estaba yo. En el anterior turno, este procedimiento no se ha realizado, y en el tercer turno, no me he quedado para comprobarlo. Un compañero que también comunica con Amadeu, ya me comentó que en otra ocasión le hicieron algo parecido y no estaría de más, comprobar si lo hacen en otras ocasiones que comuniquemos con Amadeu.

Hasta aquí los preliminares de lo que después será la comunicación con Amadeu. En otras ocasiones, había visto algún carcelero caminando por el pasillo interior que se encuentra detrás de las personas presas. En esta ocasión, no sólo paseaban en ese pasillo, sino que teníamos dos carceleros permanentemente de plantón durante la comunicación, tanto en las espaldas de Amadeu, como en las mias. Y no se perdían ninguno de nuestros movimientos. Y cuando se lo hice notar a Amadeu, y le dije que fuese con cuidado porque lo que estaba viendo me hacía sospechar que le iban a poner una vigilancia especial en los módulos con carceleros y chivatos. Ahí Amadeu me explicó que tenía a un carcelero que no conocía, siguiéndole los pasos todo el día. Tanto era así, que cuando lo despistaba, Amadeu le silvaba como se les hace a los perros para decirle que estaba allí. Además, le habían dicho que recogiese sus cosas que le cambiaban de celda, y Amadeu se negó y les dijo que si le cambiaban se ponía también en huelga de sed. Parece ser que al final desistieron de sus intenciones. Explicó que ya conocía ese tipo de situaciones y que en una ocasión le pusieron con un "chota" que llevaba el economato y que pretendía ganarse su confianza invitándole con buenos alimentos, hasta que se cansó de aguantarlo y fue al responsable a decirle que no iban a conseguir nada con el chivato que le habían puesto.

Me preocupa esta situación, nunca había visto un despliegue igual en una comunicación, era como si le estuviesen aplicando un protocolo de seguridad, dentro del grado ordinario. Y por lo que explicó Amadeu, esta situación se confirma. Es como si estuviesen buscando algo con lo que corroborar esta imprevista causa pendiente con la que han justificado la ruptura del acuerdo.

Durante toda la comunicación, tuvimos esas cuatro personas que no nos sacaban la vista de encima. A ellos, de tanto en tanto, se les sumaba alguno que paseaba y nos miraba al pasar por delante de nuestro locutorio. Unos compañerxs me habían pasado sus datos personales para que se los diera a Amadeu y pudiese pedir comunicación con ellxs. Amadeu me estuvo enseñando a través del cristal, dos instancias. Me explicó que se presentó una mujer que debía de ser una psicopedagoga o algo por el estilo, y le presentó una instancia para que la firmara. En ella ponía que se le retiraba de las tareas productivas, a causa de la huelga de hambre y por motivos de salud. Vamos, que ahora, de repente, estaban preocupados por su salud. Después de leer el papel, pensé que si se preocuparan de su salud, lo mejor que podrían hacer es dejarlo en libertad, y habían hecho todo lo contrario. Todo formaba parte de esa enorme farsa que es el propio sistema penitenciario. Amadeu me dijo que se negó a firmarlo, y que ante la insistencia de la mujer, le dijo que si le había enviado el director, que se lo devolviera...

La otra instancia que le habían enviado, hacía referencia a unos incidentes que se produjeron en la comunicación de la semana anterior, y le transmitían la prohibición de comunicaciones con la persona que se vio involucrada en el incidente.

Aprovechando que me había mostrado la instancia a través del cristal, le pregunté si tenía un bolígrafo y pegué al vidrio la hoja de la autorización de comunicaciones, en la cual, había colocado el papel con los datos de lxs compañerxs que querían comunicar con él. De esta forma, los vigilantes que tenía a mi espalda, no podían ver qué le estaba mostrando, y los que estaban enfrente, lo que verían sería la hoja de la autorización con el membrete de la prisión. De hecho, una carcelera se había puesto disimuladamente en un ángulo desde el que podía observarnos, medio tapada por una columna. Aprovechando esa posición, coloqué la hoja de manera que le quedase tapada por la columna, y pude comprobar cómo se descubrió al estirar el cuello para ver qué es lo que le mostraba. Amadeu anotó todos los datos y dijo que los iba a dar de alta a todxs.

Seguimos hablando y comentamos cómo la prisión se había quitado la responsabilidad, dejando en manos de la jueza de vigilancia, una decisión envenenada, pues si ella fallaba en contra, la prisión tendría una coartada. No concedía el permiso porque la jueza o el fiscal lo habían denegado. Entonces hablamos que si eso sucedía, habría que activar la propuesta alternativa, y así, la prisión no podría eludir su responsabilidad. Se trata de que la DGSP puede darle un permiso de 48 horas, incluso con el fallo negativo de la jueza y la fiscalía, pero para eso, había que promover esa solicitud, y desde luego a buen seguro la prisión no iba a hacerlo, por lo que la DGSP, también tenía la excusa de que no denegaba nada, porque nadie le había solicitado algo. Por lo que Amadeu iba a solicitar él directamente a la DGSP este autogobierno, de manera que todos quedaban expuestos a la evidencia. Si no le daban el permiso, es porque no quieren.

Comentamos cosas de sus últimos comunicados y el tiempo se iba consumiendo. A Amadeu se le ve más delgado, ha perdido ya 7 kilos, y aunque físicamente se le ve bien y animado, reconocía que esta rápida pérdida de peso, se podría deber a que todavía no estuviese recuperado del todo de su anterior huelga de hambre. Empezaba ya a notar algunos dolores en las piernas, pero no había perdido ni un ápice de decisión para continuar adelante.

Se cortaron los microteléfonos y nos despedimos. Siempre que se corta la comunicación, la gente se espera un poco más para hacer la despedida a base de gritos o golpes en el cristal. Nosotros nos saludamos con un gesto y nos despedimos al tiempo que salíamos de la cabina. La gente todavía no se había movido y el pasillo estaba casi vacío, sólo estaban los dos carceleros que nos vigilaban desde el pasillo de las visitas, y nada más salir de la cabina, siguieron mis pasos hasta la puerta. Allí avisaron con el "walki" para que les abrieran, y desaparecieron dejándome solo en el pasillo. Poco a poco fueron saliendo de los locutorios y aproveche para romper y guardarme el papel con los datos de lxs compañerxs. Salimos sin más contratiempos, recogí mis efectos personales de la taquilla, y me fui a respirar el aire fresco de la explanada que hay frente a la puerta de entrada. Allí, tenía que esperar una hora más hasta que viniese el autobús a recogernos de vuelta a Barcelona. Es impresionante lo que se oye en el autobús, sobre todo en los viajes de vuelta...

http://www.llibertatamadeu.blogspot.com
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/370596/index.php

La màfia institucional no tolera cap competència.

Ens expliquen els documentals d’animalons, que en la sabana africana, el lleó dominant de la manada s’apropia sempre de la presa que algú altre a caçat. Un cop s’ha fet seva la carn, menja fins afartar-se; però malgrat no poder menjar-ne més, no tolera que voltors, hienes o xacals rondin les engrunes del seu festí.

Després de veure el documental, toca mirar els telenotícies on ens parlen de la nova desarticulació d’un col·lectiu de moteros, presuntament delinqüents. En els últims 15 anys aquests adoradors de la Harri-Davison han estat en el punt de mira de les bandes rivals (amb uniforme oficial) que no es conformen amb la part del lleó i volen el monopoli absolut damunt la resta de “carronyaires socials”.

Potser sí que els angelets infernals apalliçaven per encàrrec, però els damnificats per les presumptes pallices en els 3 últims lustres, no arriben a la meitat dels apalliçats pels nois del Sauron en 5 minuts de càrrega d'antiavalots contra els estudiants i periodistes.

Potser sí que conduien borratxos, traficaven amb drogues dures, eren fatxes, lletjos, masclistes, oloraven malament i feien apologia del consum de combustibles fòssils en les seves trobades gremials. Però si comparem la seva perillositat social i les conseqüències pel barri de les seves activitats amb la dels polítics corruptes que ens malgovernen, trobem escaient el nom d’angelets.

Si l'aparell juridic-policial hagues exercit el mateix “cel laboral” a l’hora de controlar directius i funcionaris, que el demostrat contra els barbuts amb xupa de cuir i moto sorollosa, la realitat econòmica dels ciutadans seria prou diferent. Sense lucre especulatiu no s’haguès arribat al nivell d’endeutament actual. Sense polítics corruptes que dissenyen plans urbanístics d’una violència immobiliària brutal, el dret a l’habitatge estaria raonablement garantit. Sense banquers que paguessin les campanyes electorals dels partits partidaris dels seus interessos i sense periodistes desinformadors que intoxiquen l’opinió pública, potser fins i tot tindríem gent honrada treballant d'alcalde o president.

De la propaganda a la veritat.

De la propaganda municipal a la realitat veïnal hi ha una diferència tant abismal que insulta qualsevol intel.ligència mitjanament observadora.



Per a mostra, el líquid corrupte que inunda l'estanyol del "parc central" i el cartell publicitari que et ven un llac idíl.lic i una illa de recolliment.



Si no ens haguès costat tants milions de Euros dels diners públics el edificar nous ninxols ecològics per a que els mosquits tinguin espai per criar, faria riure el seu nivell d'hipocresia!

AAVV can ricart

http://malesherbes.blogspot.com/

Les venes obertes de l’arquitectura poblenovina.

Vivim una sagnant realitat de malson que ens tenalla qualsevol esperança optimista. L’hemorràgia financera desbocada provocarà l’embargament massiu d’habitatges, que restaran deshabitats i en mans d’uns bancs patèticament dependents de les transfusions de liquiditat estatal. La indefugible espiral immobiliària que ens enroscaren al coll com si fos un collaret de perles, s’estreny despiatadament com si tinguéssim un cep escanyapobres pearsingat en la gargamella. A cada volta de torn empitjoren les perspectives dels precaris hipotecats, davant l’evidència de perdre la llar i restar endeutats de per vida.
.
Ja no gosem ni tant sols empassar saliva quant revisen a pitjor les ja dolentes previsions
macroeconòmiques; aquelles que no entenem, i per això mateix, encara ens espanten més per la por al desconegut. El que si sabem és que l’horitzó que entreveiem a l’ombra dels gratacels fastuosos, s’enfosqueix de forma accelerada. El convenciment d’un futur amb nafres en carn viva s’imposa per la via de l’evidència. Cada cop seran més freqüents veure pel barri les barraques d’autoconstrucció (estil Somorrostro) que ja hi ha instal·lades en descampats com el del solar del c/Marroc amb c/Bilbao. Cada cop més pisos buits ompliran el paisatge de cartells publicitaris que asseguren un preu revisat, una oferta immillorable o un descompe del X %. Balcons orfes de roba estesa, mancats dels testos de Terrassa on arrelen les decoracions vegetals i crivillats de pancartes amb el monòton monotema de “Se vende” embafen la vista de qualsevol qui aixequi els ulls del terra.

Durant massa temps els edificis en han amagat la selva urbanística. Les llavors escampades pel 22@ han germinat en plantes carnívores, de la mateixa varietat que la que protagonitzava l’obra de teatre “La botiga dels horrors”, però transgèniques. Cobdiciosament alimentades amb sang, suor i llàgrimes, les plantes devoradores d’humanitat han crescut fins un tamany mastodontic, ingovernables per cap llei que no sigui la del lliure mercat.

Si fins ara la ciutadania ha actuat com un ramat de xais que es deixaven trasquilar pacíficament al crit unànime de “beeeeeee……”, ara ja no es limiten a pendre’ns el pel sinó que ens arrenquen la pell de viu en viu. Malauradament, els apòstols de l'hecatombe perfecte estem armats de raó fins a les dents.

El gran monstre bicèfal.

L’estafa piramidal immobiliària, monumental construcció fonamentada en els aiguamolls de l’avarícia i la luxúria neoliberal i amb vistes a la llacuna Estígia, és un enorme monstre de dues cares. Els polítics i els mitjans de desinformació procuren sempre ensenyar la cara de disseny, l’aparador enlluernant que tant bé defineix el següent fragment de la cançó “La Maza”:

“ Un instrumento sin mejores pretensiones

que lucecitas montadas para escena,

un testaferro del traidor de los aplausos,

un servidor de pasado en copa nueva,

un eternizador de dioses del ocaso,

Jubilo hervido con trapo y lentejuela”.

Però el que llurs mentides intenten distreure és la cara fosca del negoci, la rebotiga oculta als ulls dels confiats clients on barquers com Caront inverteixen els seus estalvis. En aquest espai, sempre camuflats entre les ombres, obscurs “afaires” es succeeixen dia rera dia. Hi ha detinguts que es suïciden autolesionant-se fins a la mort mentre romanien emmanillats en el interior d’un cotxe patrulla de la Guàrdia urbana barcelonina. Hi ha “balaseras” en el flamantment inaugurat hotel Me (equipament pel barri segons el P.E.R.I. Diagonal Mar). Hi ha directors d’immobiliàries en “concurs de creditors” que no van a la presó ni que 5 obrers (3 sense papers) morin enterrats vius en una rasa de la seva obra. Hi ha altres directors que moren d’un tret al clatell enmig del carrer, presumiblement a mans d’un sicari professional. Hi ha, en definitiva, el que s’ha definit com a turbocapitalisme per experts en l’anàlisi i estudi de la màfia calabresa. El que no hi ha és la mateixa voluntat policial/judicial que han demostrat contra “els Àngels de l’infern”, a l’hora de rebentar les caixes fortes de les seus dels partits polítics.

I és que després de passar per algun paradís fiscal, els milions blanquejats cal invertir-los de forma “legal” i rendible, en algun “motor econòmic” com ara el 22@. Darrera l’aparença de “senyors” amb tratge i corbata, s’amaguen sempre els lladres més perillosos. Dissimulats per un amable somriure, hi ha els ullals vampírics dels polítics corruptes que dissenyen plans urbanístics a la mesura ideal de “Don Vito”. En paraules del president d’Ecuador, Rafael Correa, la resucitació de l’economia no pot venir mai de la ma dels enterramorts que l’han soterrat. Les múltiples cares del podrit poliedre financer van des del fons monetari internacional fins als matons de cantonada (amb o sense uniforme), passant per promotors immobiliaris, partits polítics i presumptes periodistes. Tots són esglaons de la mateixa escala de feixuga pujada cap el no-res, i caiguda lliure cap el pitjor dels inferns on ens esperen els tres caps del mitològic gos Cerber.

Barcelona-Buenos Aires (via aèria):

En la capital Argentina s’ha declarat una alarma en la salut pública a causa d’una passa de dengue. El dengue, una malaltia que pot arribar a ser mortal, es transmet per la picada del mosquit Aedes Pictoalba, més conegut entre les veïnes de can Ricart com a mosquit tigre.

(en aquesta foto de J.Marca podem veure bidons plens a vessar, d'aigua? abandonats en entre les restes de l'antiga fàbrica torturada de can Ricart)

Com que el vector necessari per la pandèmia es troba molt ben instal.lat en els dolls d’aigües estancades dels suburbis bonaerenses, es fa molt difícil erradicar una malura que ja ha deixat de ser “tercermundista” per a, mercès a la globalització, poder afectar a qualsevol persona del món “civilitzat”. La manca de polítiques sanitàries de prevenció de plagues pot arribar a sortir molt cara.

Ens agradaria poder pensar que, vivint en la millor botiga del món, no hi hauria d’haver problemes de desinsectació. Però ens consta dolorosament que en el recinte exfabril de can Ricart els mosquits tigre fa dos llargs anys que hi son instal.lats, criant entre les deixalles industrials, les runes d’enderrocs i la resta de nínxols ecològics que les naus sense sostre ofereixen a la fauna urbana variada que hi habita (rates, paneroles, gats, puces, seguretes, etc).

Parlant de seguretat privada, pagada amb diners públics mitjançant l’empresa municipal 22@, fonts dignes de relatiu crèdit asseguren que son més de 700.000 Euros el que els “senyors i senyores” del ajuntafems barceloní s’han gastat en aquest concepte. Calia “protegir” un recinte declarat be cultural d’interès nacional dels atacs d’un piròman (encara sense identificar) que va provocar més d’un incendi.

Aquestes polítiques d’aparador queden en evidència i desemmascarades en comprovar que ni una sola brigada de neteja s’ha molestat en retirar els materials inflamables (fustes, cartrons, plàstics, parafina, pneumàtics, pots de pintura….) d’unes naus que son propietat municipal (mig recinte) i del “senyor” marques (l’atre mig). Fa prop de tres anys que les dues hectàrees de can Ricart resten com reservori biològic de vectors de malalties i males herbes variades, emmarcat en un escenari dantesc de descarada destrucció patrimonial.

Tant de bo que de l’Argentina, enlloc del dengue, se’ns encomanés la dignitat de gent com la companya Hebe de Bonafini, presidenta de “las madres de la plaza de mayo” i comencem a denunciar en el carrer les responsabilitats dels polítics del districte, exigint que es jutgin els “presumptes” delictes de prevaricació, espoli, destrucció del patrimoni històric, contra la salut pública, etc,etc. Malauradament, ens temem que l’exemple que se’ns encomanarà d’ultramar és el del corralito bancari i el del populisme hipòcrita de “Ciutadans”.

On és el glamur del Fòrum?

L’altre dia vaig sortir a passejar pel barri a la recerca del glamur del Fòrum de les cultures, que ja fa 5 anys va servir d’escusa pel P.E.R.I. de Diagonal Mar. Vaig trobar un escampall d’edificis abandonats a mig fer i de solars amb les tanques caigudes; un bon mosaic de blocs de pisos de renda lliure sense vendre i les runes del nostre patrimoni industrial teòricament protegit. Aquestes son metàfores visuals dels horitzons que ens reserva el pervindre i la punyent realitat de present que ha de provocar la reflexió col·lectiva amb caràcter d’urgència. Fins i tot les ments més obtuses dels dèspotes urbanístics comencen a ser conscients de l'atzucac on ens van ficar amb el seu desaforat desig de lucre.

Foto de J.Secall de la construcció del tram final de la Diagonal amb l'edifici emblemàtic i inservible del Fórum, durant aquells anys meravellosos del 2003 en que la brutalitat urbanística encara no havia arrasat el Poblenou sencer.

La botiga esgrogueïda ha deixat de fer calaix. L’arcàdia feliç de l’enriquiment fàcil era un miratge passatger que s’esfuma en el vent per art de màgia. Els fonaments de l’edifici financer estaven encofrats dins d’una bombolla especulativa, inflada des de la infame municipalitat barcelonina. La festa que havia de canviar el mon i portar la pau, "el buen rollito", la cultura i el etcètera, fins als racons més recondits del nostre planeta, era una enorme maniobra de distracció. Aquesta desculturització amb mirallets i bijuteria barata acabarà sortint-nos molt més cara que les indemnitzacions dels directius prestidigitadors. Els il·lusionistes que van vendre terreny públic a les immobiliàries privades en nom de l’interès general, finançant la jugada amb els diners dels crèdits concedits per les caixes que els seus propis partits polítics apadrinen, són els imprescindibles avaladors d’haver hipotecat el futur de tots. El tsunami de morositat insolvent dels promotors ens ofegarà monetàriament sota el pes insostenible dels seus deutes, escanyant tota via de fugida. Com gel antàrtic davant el canvi climàtic, es fonen les falses esperances amb que la pirotècnia oficial del ajuntafems alienava als ciutadans més beneits.

Ara que tot just comencem a veure les orelles al llop del avenir, endevinant amb prous feines els esmolats ullals del desabastiment i la fosca gola de la fam generalitzada que devorarà la comoditat social del estat del benestar, cal més que mai recordar les responsabilitats dels irresponsables que ens han mal governat fins arribar a aquest punt de no retorn. Amb les seves plusvàlues escandaloses i els seus tripijocs barroers, el 22@ ha estat a l’urbanisme poblenoví el que el doctor Menguele va ser a la investigació mèdica.

El rai de La Medusa.

La fragata de l'exèrcit francès "La Medusa" va protagonitzar un episodi de naufragi esgarrifosament semblant a la situació actual de la societat catalana. Va ser una història que escandalitzà França en la seva època i que ens recorda fins a quin grau d'animals que som els humans quan es tracte de sobreviure repartint misèria.

Després de separar-se de la seva flota de imperialistes colonials, la nau atapaida amb més de 200 homes embarranca en les costes africanes que volien saquejar. Mentre la oficialitat i els aristòcrates abandonaven el vaixell en les xalupes de socors, la marineria i els soldats rasos havien de construir-se inprovitzadament un rai, on s’encabiren més de 150 persones. La paraula del capità de remolcar el rai amb les xalupes va ser una infame mentida, i de seguida van tallar les amarres que els unien i els van abandonar a la seva dissort.
Dues setmanes més tard, un altre vaixell de la mateixa flota rescatava una quinzena de nàufrags amb vida, els més forts, que havien sobreviscut matant i menjant-se als seus companys de travessia.

Ara que comença a evidenciar-se que la gran estafa piramidal immobiliària fa aigües, acribillada de forats en la línia de flotació, l’estat escanyol utilitza els magres recursos de que disposa en salvar a les elits que han fet embarrancar l’economia capitalista en els esculls on ens trobem. Amb la falsa promesa de “no deixar ningú en la cuneta”, Zapatero, Montilla i Hereu, es limiten a salvar el cul dels bancs, còmplices imprescindibles del seu terrorisme urbanístic. Quan esclaten cotxes bomba carregats amb 200 hectàrees de 22@, l’onada expansiva és un autèntic tsunami financer que fa naufragar la societat sencera.

Una de pirates i corsaris.

Fonts habitualment ben informades en aquests asumtes, asseguren que en dos anys de segrestar vaixells, els presumptes pirates somalis han cobrat 41 milions d’Euros en rescats. Hi ha qui considera aquesta xifra econòmica una barbaritat de beneficis i que els somalis tenen un negoci rodó amb molt poca inversió inicial i escassa ma d’obra necessària ( ja que tenen la formació laboral apresa i les eines a l’abast, després d’anys de guerra interminable patrocinada per occident).
Però des de l’AVV de can Ricart creiem que els africans són uns pobres aficionats al costat dels corsaris del ajuntafems barceloní. Tant sols en la plusvàlua de la requalificació dels terrenys del antic recinte fabril (2’5 Ha), varen fer guanyar 109 milions d’Euros a l’honrat marquès de santa Isabel, “senyor” Federico Ricart. Quasi tres vegades més diners i d’una sola tacada!. Es coneix que els rebesnéts del capità Garfi han heretat l’antic ofici familiar, però amb aquest toc de disseny i modernitat tant pijogüais de la millor botiga del món. Que n’aprenguin aquests somalis, a muntar-so com el 22@, els bancs, les caixes i el F.M.I..

A l’hora d’amagar el botí dins d’un cofre del tresor, els bucaners civilitzats tenen paradisíaques illes fiscals a dotzenes, on no fan preguntes compromeses i garanteixen el secret bancari com a dogma de fe. Els africans en aquests temes encara estan en les beceroles, amb massa segles d’endarreriment respecte als europeus i els seus refinaments delictius. Centenars d’anys d’espolis, a la força han de crear escola i marcar on hi ha classe, i on, simplement, hi ha lumpen disfressat de nou ric. Encara no saben que el diner negre vol ser blanquejat per la ma prestidigitadora del capitalisme neoliberal.

Aquestes formes tant barroeres de fer negocis dels aprenents a filibusters africans, no estan gaire ben vistes entre els qui mouen els fils de la titella Obama. Els “armadors” somalis poden veure's obligats a deixar-ho córrer davant empresaris amb millor imatge, com per exemple els mercenaris de Black Water. Ara que perden terreny en Iraq, potser es reciclen a cobrar “impost de defensa” als vaixells mercants que circulin per la zona del golf d’Oman i rodalies. Això sí, en nom de la sacrosantísima seguretat marítima i amb la legalitat internacional per davant, faltaria més!.

La mort i el 22@: Can Framis un mausoleu.

El 22@ ha sigut la condemna a mort del Poblenou obrer, digne i honrat; víctima de la violència immobiliària i maltractat per la hipocresia municipal, s’ha dessagnat entre la substitució social i els % en les plusvàlues de les requalificacions urbanístiques.
El seu cadàver, devorat per l’especulació, es converteix en un mosaic de gratacels i descampats; esquelets d’edificis que “la crisi de liquiditat o de solvència” ha deixat a mitges. Les tanques caigudes de solars criant males herbes son el paisatge habitual del barri.

D’aquest paisatge, la mort també se'ns endú una porció no menyspreable del nostre estimat paisanatge. Les més diverses i diferents maneres de morir s’han donat cita entre nosaltres, sovint amb aparicions del tot insospitades i, alguna, gairebé amb connotacions artístiques; potser que l’esperit inquiet d’algun espai creatiu (dels tants que s’han arribat a enderrocar) cerqui executar cruel venjança?. El cas és que, escrit amb negres núvols de foscor damunt l’horitzó de ponent, la trista divisa del barri oneja gronxada pel vent:

“Aquí han mort junts obrers sense papers i contractats, dins la mateixa rasa agermanats.

Un nen que amb llurs companys jugava, va acabar esclafat per una gegantina canonada.

Una infortunada senyora que passejava pel carrer, va ser trobada sota una tàpia pels bombers.

Fins i tot, a un senyor director que “treballava” al barri, li va foradar el clatell un presumpte sicari”.

I entre tant esperit macabra, el nou museu/mausoleu de can Framis no desentona gens. Com papallona blava damunt la mar, és fa difícil diferenciar on acaben els nínxols del cementiri i on comença la fundació Vila Casas. Hem de felicitar la sinceritat del aspecte visual del nou edifici, que no intenta enganyar ningú.
D’altres façanes enlluernadores estan igual de mortes per dins i a sobre pretenen enganyar-nos amb purpurines daurades. La vida fàcil a costa d’enriquir-se amb pelotazos ha demostrat ser una cursa a tomba oberta a ran dels penyasegats de la deflació i el corralito.
Ja fa força revols que el rali creditici no tocava de peus a terra i ara, esfereïts, garratibats i esmaperduts, no tenim manera d’aturar l’impacte d’una caiguda lliure d’acceleració desbocada. Tant sols ens resta esperar que, si més no, l’apocalipsi capitalista ens enganxi ben follats/des.